dimecres, 27 de maig del 2009

Música

A Ella li encanta la música. No sap tocar cap instrument, de fet, cap membre de la seva família en sap. No han sortit gaire músics a casa seva. Ella no vol ser músic. Ella vol viure la música. I se’n surt prou bé.

Cada tarda, quan Sílvia ha d’estudiar, li demana que deixi l’ordinador engegat i li posi música. Li agrada la música que té la Sílvia. És variada, té de tot. Abarca des de les cançons instrumentals (amb piano, guitarra...) fins a les cantades. En anglès, en castellà i en català. Lentes. Mogudes. Tristes. Alegres. Energètiques. D’amor. De desamor. Una cançó per a cada estat d’ànim. Ella pot passar-se tota la tarda, tranquil·lament, asseguda a l’habitació de l’ordinador. El terra no és fred, els pares, sabent que Ella s’estirava a terra per escoltar música, hi van posar una catifa per a que no es refredés. I allà, estirada mirant al sostre, deixa que la música entri per les seves orelles i la ompli.

Sona una cançó instrumental de piano. “Mmmhh, una de les meves preferides” pensa Ella. Li agraden les cançons instrumentals, pensa que diuen coses que ni amb paraules som capaços d’explicar. A Ella li sembla que no hi ha res millor que una bona cançó instrumental per a transmetre’ns sentiments que creiem que estaven adormits. Fins i tot, Ella creu que poden tenir alguna mena de poder. Sí, poder. Quan escolta una cançó sense lletra, la música li dóna la llibertat de pensar en el que vulgui. Les cançons amb lletra la condicionen una mica més. Escoltant una cançó instrumental, Ella pensa en mil coses, fins i tot pot arribar a saber que li passa el dia que està trista.

Les notes flueixen per la sala. Ella apuja el volum, ajusta la porta de la habitació i s’estira a terra, mirant el sostre. Les notes suren per l’aire, ballant una dansa, inundant l’habitació. Ella tanca els ulls i agafa aire. S’omple de serenitat i es relaxa.

Les notes segueixen lentament, ballen més a poc a poc, fins que s’aturen. Per sort, les notes començaran de nou la dansa sempre que Ella així ho desitgi. I Ella no vol que s’aturin mai.

divendres, 22 de maig del 2009

Pluja

Ella mira per la finestra. És un dia ben ennuvolat. El cel està cobert per una espessa capa de gris, que no deixa passar la poca llum del sol que deu quedar a aquestes hores. Deixa anar un sospir.
Sap que d’un moment a un altre es posarà a ploure. Serà una pluja breu però contundent. Potser durarà vint minuts. Les típiques tempestes d’estiu (o de casi estiu).
Ella disfruta mirant per la finestra, aparentment sense fer res. Però pel seu cap bullen mil pensaments, que només ella coneix. El cel ennuvolat posa a Ella trista, melancòlica. No sap el perquè, però així com a l’home que no vol viure li feia mal el genoll quan canviava el temps, a Ella li canvia l’humor.
Avui és un dia especialment “sensible” per a Ella. És més propensa a plorar que a riure. Avui Ella no té un motiu per riure. I sempre que li passa això, prova de buscar per tot arreu aquell somriure que ha perdut. Avui, però, no hi ha hagut sort. El somriure ha marxat, potser necessitava vacances. Feia molt que no les hi concedia.
I mentre mira per la finestra, pensa on pot estar el seu somriure de vacances (si preferirà un lloc de platja o potser un paisatge més aviat muntanyós). Aleshores, el primer llamp il·lumina el cel. Els llamps li recorden massa a ell, al que va esperar una vegada i que no va venir. I aquest record li fa mal, molt mal. Seguidament, apareix la primera gota de pluja, que cau al mateix temps que una llàgrima llisca per la cara d’Ella.
Fotografia de DeviantArt

dimecres, 20 de maig del 2009

Nostàlgia

Avui Ella troba a faltar una cosa que no ha tingut mai. És una sensació estranya i, alhora, angoixant. No sap perquè és, però nota un gran buit a dins seu. Ha imaginat tantes vegades aquella cosa, que és com si l’hagués tingut. Però només és producte del seu cap, producte dels seus desitjos. És una cosa que desitja molt, però sap que mai la tindrà. És com el llamp, esperava que vingués i, sabent que no ho faria, l’esperava amb impaciència. Ara desitja una cosa, sabent que aquest desig només li provocarà malestar i dolor. I ho sap. Però no pot evitar imaginar-s’ho una i una altra vegada. Quan ho imagina, se sent feliç. Pensa que la imaginació supleix, en petita escala, allò que Ella desitja amb totes les seves forces.
I aquella cosa entra al seu cap i dóna voltes i més voltes fins que es mareja i es peta de riure perquè Ella li deixa fer el que vol. I Ella s’entristeix perquè aquella cosa se’n riu d’ella, si més no, a la seva imaginació.
Fa temps que Ella intenta no imaginar-s’ho més, oblidar-ho. Però no és tan fàcil. Quan un pensament entra tan a dins, és ben difícil fer-lo fora com si res. Així que Ella ha pensat en pensar-hi cada dia, però mirar de fer-ho una miqueta menys. I ha pensat en pensar-hi d’una manera diferent. No sap com ho farà, però sap que no pot seguir així.
Simplement haurà d’esperar a que alguna cosa, semblant a aquella que tan desitja, aparegui a la seva vida, supleixi aquesta que ara vol i que no pot tenir.
Fotografia de DeviantArt

divendres, 15 de maig del 2009

Indecisa


Ella odia decidir. I és que sempre li costa molt decidir. Al principi eren decisions senzilles, com quins mitjons es posaria. No sabia si posar-se els blaus o els roses. De totes maneres, arribava la mare i li deia que es posés els mitjons roses i, així, decidia per ella. I a mesura que creix, veu que les decisions es compliquen més.
Ella ho té ben fàcil, encara és petita i ho decideixen tot per ella. Però Sílvia, en canvi, ha hagut de decidir moltes coses en poc temps. Va haver de decidir, per exemple, si volia seguir estudiant o no. De totes maneres aquesta decisió no va ser gens difícil. Sílvia sabia que continuaria estudiant. Després, va haver de decidir què estudiaria, si un cicle o batxillerat, quina modalitat faria, quines assignatures optatives triaria... Moltes coses que la marcarien per tota la vida.
Per sort, Sílvia està molt contenta amb les seves decisions i creu haver triat les correctes.
Ella se’n alegra. Però també sap que de vegades les decisions poden costar-nos un alt preu. Decidir suposa un risc. Ella creu que cada decisió ens fa avançar, encara que sigui equivocada. “Dels errors se’n aprèn” diuen. I Ella creu que és veritat. Que si t’equivoques ja saps per un altre dia que aquell no és el camí a escollir.
I és que la vida es basa en decisions. Cada dia hem de decidir mil coses. Si anirem aquí o anirem allà, si ens posarem això o ens posarem allò... I cada petita decisió va marcant un camí. Un camí que pot tenir ensopegades, estones que sembla que volis, estones que toca posar els peus a terra... Un camí que anem teixint, a poc a poc, amb cada decisió presa.

diumenge, 10 de maig del 2009

Somriure

Ella sempre somriu. Passi el que passi, ella sempre somriu. De somriure, no fa falta aprendre. Les persones naixem que ja en sabem de somriure. Però a vegades oblidem fer-ho. Ella intenta no oblidar-ho mai, considera que és una cosa ben bonica. Algú li va dir una vegada que somrigués sempre, que feia més bona cara. I era cert. De fet, tots fem més bona cara quan somriem. S’il·lumina la mirada i s’accentuen els pòmuls. Els ulls ens brillen i contagiem l’alegria que intentem transmetre.
Ella, quan va pel carrer i saluda a algú, somriu. Normalment la gent no s’hi fixa gaire, però ella ho fa igualment. Li agrada somriure a la gent. Per ella somriure es dir: Ei! Que la vida és bonica!
I és que la vida ho és molt, de bonica. És bonica fins a tal punt que podem plorar amb la seva bellesa. Una vegada, Ella tornava cap a casa de nit amb els seus pares. Va mirar per la finestra del cotxe i va observar el cel. Va veure una lluna tan gran i tan maca que no va poder evitar plorar. I plorava i reia, plorava amb un somriure enorme als llavis.
A Ella li agrada somriure. Sent que el món és una mica més feliç si ho fa. Li agrada molt que la somriguin, així que ella fa el mateix. Per que un somriure pot transmetre milers de coses tan belles totes, que val la pena fer-ho.
Fotografia de DeviantArt

dimecres, 6 de maig del 2009

Àngel

Ella està força enfadada avui. Més que enfadada se sent frustrada, impotent, inútil. Està enfadada amb el cel, amb la terra, amb l’home, amb la dona, amb l’ocell i amb la planta. Avui, el món s’ha endut un àngel. No sap a on, però el món considerava que allà on estava no era el seu lloc, que l’àngel tenia una missió en una altra banda.
Era un noi divertit, carinyós, simpàtic. Un noi que havia patit una dura infància. La seva mare va morir quan ell era petit i el seu pare es va encarregar d’ell i de la seva germana.
El seu pare... era un tirà. Pegava als seus fills, els maltractava tan físicament com psicològicament. Els pegava tant fort que va causar greus danys al seu fill. El van tancar a la presó i allà segueix.
El noi seguia una vida “normal” dins dels seus problemes, i es que les pallisses que havia rebut eren tan brutals que tenia problemes a les venes sanguínies.
Ara, que ja era gran, havia decidit operar-se del problema que patia per culpa del seu pare (que no se’l podria considerar així de cap de les maneres). Era una operació molt arriscada, hi havia un alt percentatge de que el noi morís. Però ell volia millorar la seva qualitat de vida i volia córrer el risc.
El noi estava molt enamorat d’una noia que vivia lluny d’ell. Més de 1000 quilòmetres els separaven. Però s’estimaven tant, que els quilòmetres no eren cap barrera. Mai s’havien vist, però era com si es coneguessin de sempre.
Sílvia coneixia a aquesta noia, i per això Ella sabia la història de l’àngel que havia marxat per sempre. Sílvia ho explicava amb llàgrimes als ulls, mentre deia que era la “història d’amor més gran de tota la història”. Una història amb el final més trist.
Ella se sent impotent. Aquest noi havia lluitat tant, però tant... Havia lluitat contra els diversos problemes que tenia degut a les brutalitats del seu pare, havia viscut amb el tirà a sota el mateix sostre. Havia lluitat massa per tenir aquest final.
Avui ens deixa un àngel, Ella espera que sigui on sigui estigui bé, lluny dels tirans i cuidant de la noia que ha deixat a la terra.
Fotografia de Google

diumenge, 3 de maig del 2009

La sensació

Avui Ella s’ha llevat amb la sensació de que passaria alguna cosa bona. No sabia què era, però la tenia ben encuriosida. I ha anat passant el dia i Ella esperava a que aquesta cosa passés.
A l’escola res de nou ha passat. Aleshores, a la tarda, la mare l’ha anat a buscar i li ha donat una bona notícia.
-Ella, avui anirem una estona al parc, que fa molt que no hi anem, d’acord?

Ella assenteix amb els ulls brillant d’il·lusió. Anar al parc és una nova oportunitat de que passi aquesta cosa bona. I allà se l’ha trobat.
Potser feia més d’un mes i mig que Ella no el veia. Ella es temia el pitjor. Potser qui-sigui-que-viu-allà-dalt havia decidit complir els desitjos d’aquell pobre home i endur-se’l al cel. Durant aquest mes i mig Ella hi ha pensat diverses vegades en l’home que no vol viure. També es veritat que feia temps que Ella no anava al parc, ja que la mare estava força enfeinada i no podia passar la tarda al carrer. Però els pocs dies que hi anava, l’home que no vol viure no hi era. I allà el tenia. Aquesta vegada anava amb un bastó normal, no amb aquell caminador que va portar alguna que altre vegada. Potser aquests dies, que el temps no havia de canviar, portava el bastó. Potser ja no el necessitava el caminador. Potser ni tan sols li feia mal el genoll.
L’home que no vol viure ha pujat el cap, com si hagués notat la presència de la petita Ella. Al veure-la li ha dedicat un bonic somriure. Ella mai l’havia vist somriure. Potser l’home que no vol viure ara sí que volia viure. Se’l veia força millor, més content.
Sense dubtar-ho ni un segon, Ella s’ha assegut al costat de l’home que no sap si vol viure o no i li ha donat la mà. Allà l’home li ha explicat tot el que ha fet durant el darrer mes. Ella se’l mirava. No sap si vol viure o no i tampoc vol preguntar-li ara que creu que l’home-que-no-se-sap-si-vol-viure-o-no no hi deu pensar gens en la mort. Ella vol guardar aquest record en la seva ment durant molt de temps. Al cap i a la fi, aquella sensació del matí no era res comparat amb el que ha acabat sent. Un retrobament que Ella desitjava. I que l’home-que-no-se-sap-si-vol-viure-o-no també esperava impacient. Un retrobament que s’havia fet esperar massa.