dijous, 13 de maig de 2010

Laberint de portes

Ella es troba en una sala enorme de parets blanques. És una sala circular i ella està just en el mig del cercle. Ella gira sobre si mateixa una i altra vegada, neguitosa. Fa passos lents, petits, per observar bé tot allò que l'envolta. La sala és plena de portes. Portes de diferents colors i tamanys, portes de fusta i portes de vidre opac. No n'hi ha cap d'igual. Tot i així, tenen una cosa en comú: cap de les portes mostra el que hi ha darrere d'elles.
Ella es troba davant el misteri més gran de la seva vida. Les instruccions de la sala són ben clares: “Tria la porta que més t'agradi i, sense mirar enrere, obre-la i entra-hi. Bona sort”. Ella ha llegit la inscripció del terra unes mil vegades. És ben senzill: triar una porta i entrar-hi.
El petitíssim problema és que hi ha milers de portes i ella no sap quina triar. Quina mena de criteri ha de seguir per triar UNA sola porta dels MILERS que hi ha a la sala?
Altra vegada decidir. Ella n'està tipa. Voldria que la inscripció del terra li digués “Entra a la porta blava de fusta”; o bé: “La porta que et durà a la felicitat és la taronja amb dibuixos florejats”. Però la maleïda inscripció li diu: “Tria”.
Ella només en pot obrir una. Si les pogués obrir totes... o almenys unes poques! Així sabria quina la convenç més... Però triar alguna cosa que no saps a on et portarà no agrada a Ella. Ella sent que perd el control de la situació, que no sap cap on va. I això l'angoixa.
Així que Ella ha decidit tancar els ulls i començar a rodar sobre sí mateixa. Cada cop més i més ràpid. Aleshores alça el braç amb el dit índex estirat i s'atura de cop. Ella obre els ulls i somriu. Aquella és la seva porta.