dijous, 27 de juny del 2013

La ciutat

La ciutat està destrossada. Al voltant d'Ella, tot és runa. Els edificis han quedat reduïts a no-res. Ella passeja amunt i avall, lentament, sense saber on anar. No hi queda res. Els arbres han desaparegut. “On ha anat la natura? Què se n'ha fet de la vida?”

Ella passeja sola per aquella ciutat, sap que no hi trobarà ningú. Sap que l'últim que ha passat per allà ha sigut el qui ha provocat aquest desastre. Que ha marxat i s'ho ha emportat tot amb ell. I li ha deixat una ciutat en runes. “Això està fet un desastre...”

Ella sap què ha de fer. No és la primera vegada que apareix algú a la seva petita ciutat i, al marxar, ho destrossa tot. Ha sigut tan estúpida...! Sempre s'ha negat a emmurallar la ciutat, com van fer a Troia. Sap que aquella ciutat seria molt més segura si grans blocs de pedra l'envoltessin. Però mai ho ha volgut fer. “La meva ciutat és diferent, perquè l'he de tornar com la resta?”

Ella sap què ha de buscar. Busca aquell racó de la ciutat que segueix bategant, feblement. Camina i s'atura parant l'orella, esperant sentir aquell “bum-bum” que li indiqui que la ciutat segueix viva i que té ganes de tornar a començar. Ella sent el batec constantment, però no és capaç de trobar aquell punt de la ciutat on potser alguna flor ha sobreviscut. “On deu ser?”


Ella s'atura i es toca el pit. “Bum-bum”. Llàgrimes broten dels seus ulls. ELLA és el racó de ciutat que segueix bategant. ELLA és el motiu pel qual ha de tirar endavant, ha de construir de nou els edificis i ha de tornar a plantar jardins. ELLA és l'únic motiu que necessita per bategar, per somriure i per viure. I així ho farà, costi el que costi.