Jocs de nens

Regals de llum

2011-12-23T15:16:00.001+01:00

Permeteu-me que avui sigui la meva veu, i no la vostra, la que doni vida a aquest conte. Bon Nadal a tots.

Diumenge

2011-12-11T20:16:00.001+01:00

És diumenge. I, com cada diumenge, Ella està trista. No sap ben bé quin és el problema que té amb els diumenges però els veu tan negres i depressius que ella només pot posar-se trista. Només llevar-se, Ella ja nota aquell ambient de diumenge i els seus ànims es desplomen.

Avui, però, segurament dir que el diumenge és el motiu de la seva tristor és només una excusa. Els diumenges ajuden a ella a pensar. I ella de vegades pensa molt. Massa. I es perd en els seus pensaments i arriba a la conclusió de que res funciona a la seva vida. Que l'ha centrada malament, que el melic de la seva vida hauria de ser una altra cosa. I ho sap. Però li costa canviar-ho.

A més, avui han demanat a Ella que torni. Que torni d'on? Si no s'ha mogut mai del lloc... Li han dit que l'enyoren. Que enyoren l'Ella que somriu i que diu tonteries. L'Ella despreocupada i feliç. Que Ella ha deixat de ser ella. I ella ni tan sols se n'havia adonat.

Avui és diumenge. I Ella no pot ser feliç un diumenge. Són coses totalment oposades. Ella pren decisions un diumenge i decideix just el contrari un dilluns. Ella sap perfectament el que vol un dimarts i s'omple de dubtes un dimecres. Ella plora un dijous i salta d'alegria un divendres. Ella no pensa en res un dissabte i pensa en tot un diumenge.

Ella sap el que ha de fer però no sap si és capaç de fer-ho. Ella ha deixat de creure en ella mateixa.

L'èxit i el fracàs

2011-11-19T13:51:00.001+01:00

Ella ha sentit sempre que, a la vida, és molt important tenir èxit. L'èxit és allò amb el que els publicistes juguen per vendre: si tens això, tindràs èxit. Ens agrada tenir amics perquè aquests ens recorden quan tenim èxit i s'alegren de nosaltres. Ens agrada tenir amics perquè quan fracassem, ens intenten ajudar a cercar l'èxit.

L'èxit, l'èxit i l'èxit. Ens agrada guanyar. No, ens encanta guanyar! Encara que no hi hagi cap premi, l'important és sentir aquella sensació tan reconfortant d'èxit. Ens esforcem a treure bones notes, perquè són una senyal d'èxit. I ens agrada fer les coses bé per tal que tothom vegi què tenim èxit. Ens passem la vida cercant l'èxit i rebutjant qualsevol idea de fracàs.

Aquests dies, ella ha après una cosa molt important. Ella ha buscat l'èxit com una desesperada, ha lluitat contra el vent i la marea, s'ha encarat a les seves pors, s'ha arriscat. Però, al final, ella ha fracassat. Sí, ha perdut. Però ella pensa que tampoc és tan dolent perdre. Ella ha plorat perquè ha perdut. I probablement encara no ha plorat prou.

Però, sabeu què? Que ella ha guanyat. Sí, Ella ha guanyat perquè ha sabut perdre, perquè ha acceptat la seva derrota i perquè acceptar el fracàs és un signe ben important d'èxit. I ella n'ha tret alguna cosa de tot això. Ha après molt. De mil coses ben diferents! Quina millor recompensa que aprendre de tot allò que fem?

Ella somriu i, encara que ho fa amb llàgrimes als ulls, està ben contenta. A poc a poc anirà somrient més i més, i tirarà endavant. Sí, perquè Ella en sap, d'això. I en sap molt.

Fotografia extreta de Google

El saló

2011-11-17T23:28:00.001+01:00

Ella es troba avui dins un gran saló. Se sent lleugera i relaxada, tot i que l'ambient no pot ser més atrafegat. El saló és ple de gent que riu i parla sorollosament. Les dames van vestides amb uns sofisticats vestits i duen els pentinats més moderns de l'època. Els seus rostres són pàl·lids i les més atrevides duen un brillant carmesí als llavis. Els cavallers duen unes jaquetes de tonalitats fosques i uns pantalons d'època a to amb les jaquetes. Les sabates, molt fines, fan d'aquell conjunt tot un espectacle.

Ella es mira a sí mateixa. Duu un vestit molt bonic de color beix, ajustat fins a la cintura. Els guants, del mateix color, fan d'ella una petita dona. S'apropa a una de les moltes taules plenes de menjar i pot observar-se reflectida en un bol platejat. Ella també té el rostre pàl·lid i els llavis d'un rosat ben discret.

La música comença a sonar. El pianista delecta les oïdes dels assistents amb una dolça peça. Els cavallers conviden a ballar a les dames, que assenteixen amb sincers somriures. Ella segueix al costat d'aquella taula, contemplant l'espectacle. El seu rostre s'omple de melancolia i nostàlgia. Com voldria ser ballant amb ell... Enyora aquella mà forta que un dia la va treure de la foscor i de la ceguesa.

Sobtadament, el cor d'ella s'accelera. Sap que ell és allà. No el pot veure, però el sent més aprop que mai. El busca. Els seus ulls repassen nerviosos aquell enorme saló. Una vegada. I una altra. El seu cor li diu: “Ella, ell és aquí”. Però ella no el pot veure. Abaixa la mirada, mig avergonyida, pensant en com ha mostrat la seva desesperació. I tanca els ulls.

I sent aquella gran mà. Aquella ferma mà que l'acaricia la barbeta suaument i li aixeca el cap ben a poc a poc. Amb el més captivador dels somriures, li diu:

- Em va semblar dir-te una vegada que mai abaixessis el cap, petita. Ballem?

Alèxia, gràcies de nou per la teva bonica música.

Papallona

2011-06-06T16:43:00.004+02:00

És primavera. Els arbres, plens de colors, onegen suaus al compàs del vent. Les flors són el en seu moment àlgid, desprenent una olor dolça que omple el món de somriures i desitjos. Els camps són verds i les vinyes també. El Penedès és preciós durant aquesta època de l'any. Potser és per això que Ella està enamorada de la primavera. Després d'uns mesos de fred, ja era hora que el sol comencés a lluir. L'escalfor del gran astre reconforta els cors de tal manera, que les persones són més felices. Es respira un ambient més festiu, més alegre. Curiosament, però, el que més agrada a Ella de la primavera no són els arbres, ni les flors, ni les vinyes. El que més agrada a ella és que el seu carrer, el seu poble, el seu món s'omple de papallones.

Papallones de totes mides i colors. Papallones que mouen les ales amb delicadesa però fermesa. Suaument, però amb seguretat. I sense parar. I volen, volen per tot arreu! No saben on van però sempre van a parar a algun lloc. S'aturen a sobre d'una bella flor, li fan un petó i tornen a alçar el vol. Incansables, lluitadores, valentes. Però també fràgils, petites, vulnerables.

Ella és una papallona. Ella se sent moltes vegades fràgil, petita i vulnerable. Ella s'espanta de vegades i té por. I plora. La gran quantitat de llàgrimes que han vist el seus ulls! Però ella, en aquests moments de debilitat recorda que té un bonic motiu pel qual volar. Decidida, obre les seves ales i alça el vol. I és aleshores una papallona incansable, lluitadora i valenta. I vola ben alt. Amunt! I més amunt encara! El límit... el límit és que no hi ha límit.

Núvols de tempesta

2011-02-11T13:35:00.000+01:00

Ha arribat un punt en la vida d'Ella en que algunes coses han canviat. No és que tot hagi passat de cop i volta, sinó que ha sigut un canvi progressiu, lent i quasi imperceptible. Avui, però, Ella s'ha adonat que la seva actitud envers alguns aspectes de la seva vida ha canviat completament.

Només li cal mirar al seu voltant, per adonar-se que tot és diferent. Mirant al seu voltant, ella pot contemplar el seu bonic arbre, que ja s'ha guarit de les ferides i que creix alt, sa i fort. Alçant el cap, ella contempla el cel. Ben blau, ben clar. Cap a la llunyania, uns núvols negres observen el petit món d'Ella. Han intentat omplir el seu cel de foscor i llamps altra vegada, però Ella no ho ha permès. I aquest és un canvi enorme.

Abans, en altres temps, Ella hagués rebut aquells horribles núvols amb els braços oberts. I hagués deixat que plogués durant molt de temps, mullant tot el seu fràgil cos. Hagués deixat que s'amagués el sol, que l'únic so que sentís fossin els trons, que l'única llum fos aquell llamp.

Però avui... Avui Ella rebutja tot això! Avui ella vol un cel ben blau, amb un sol radiant. Avui ella tan sols vol escoltar els ocells piular, els grills cantar. Avui la llum d'ella és aquell astre tant llunyà... El sol. I és que avui... avui el llamp no té res a fer a la vida d'Ella.

Cega

2011-01-30T21:22:00.003+01:00

Ella no sap on és. Té els ulls oberts, però és incapaç de veure res. Només negror i més negror. Ella gira el cap, potser si mira enrere veurà llum i sabrà cap a on anar. Tot i així, quan ella es gira, tot segueix sent negre. Fins i tot, més negre que abans.

Ella alça els braços i posa les mans planes, disposada a aturar-se si aquestes toquen algun objecte o alguna paret. Valenta com mai, Ella es posa a caminar. Fa passes petites i insegures. Potser tampoc és tan valenta...

La foscor mai ha fet por a Ella, però el no saber on anar la posa ben nerviosa. Té la sensació de que dóna voltes sobre ella mateixa, sobre un mateix punt. Creu que no s'està movent del lloc. I s'angoixa.

Ella comença a plorar. Primer, d'una manera tan silenciosa que si hagués algú allà aprop no la sentiria. Després, però, l'angoixa incrementa i ella comença a sanglotar amb força i a plorar com no ha plorat mai. Desconsolada, Ella s'atura, deixa de caminar i es fa una boleta d'ella mateixa, al terra immòbil.

Quan creu que es quedarà allà per sempre, una mà enorme agafa la seva. Ella deixa de plorar. De sobte la por s'ha esvaït. Ella se sent segura. No està sola. El propietari d'aquella mà no li diu res, però a Ella no li fa falta. Sap que aquella mà que l'agafa amb seguretat la traurà d'allà.

I, amb passes fermes, aquella mà s'endú a Ella de la foscor, poc a poc, cap a la llum. Cap a un lloc on pugui veure la cara d'aquella persona en la que confia cegament. I mai millor dit.

El límit del bé i del mal

2011-01-20T12:51:00.003+01:00

Ella es troba en un camp de vinyes molt extens. És quasi de nit, però pot observar la posta de sol just al final d'aquella vinya. Aquella extensió de camp té una alzina centenària que convida al repòs. Ella s'asseu als peus de l'enorme alzina i contempla com el sol s'amaga lentament rere les muntanyes.

I, amb la natura com a companya, Ella comença a pensar. Pensa en la seva vida, en tot el que ha fet, tot el que està fent i tot el que encara li queda per fer. Pensa en els encerts, en tot allò del qual està ben orgullosa. I, com no, pensa també en els errors, en aquelles petites equivocacions que li van costar més d'un mal de cap.

Ella té una mescla agredolça dins seu quan recorda el maleit llamp, que li va fer tant de mal però que també la va fer créixer com a persona. La mateixa sensació té amb l'ombra, amb la qual va fer les coses malament i més tard se'n va ressentir.

Pensa aleshores en la seva situació ara. En la immensa felicitat que sent en aquests moments. No pot evitar somriure. És tan feliç que canta cançons tot el dia. És tan feliç que se li posa la pell de gallina sense motiu aparent. És tan feliç... que té por.

Té por de que tot sigui un somni, que aquella felicitat que viu ara acabi sent un record agredolç. I, amb aquella felicitat que l'espanta, Ella s'adorm als peus d'aquella alzina. Només per assegurar-se de que fins ara estava ben desperta. Només per saber que el que ara està vivint no és un somni. És ben real i ben seu... Somriure als llavis, Ella s'adorm plàcidament.

Gràcies Alèxia per aquesta bonica melodia, ja saps que m'ajuda molt a escriure. Al ritme de les teves notes, les meves paraules flueixen pel meu cap. Gràcies!

La carrera

2010-12-03T15:14:00.005+01:00

Ella està disputant una carrera d'atletisme. Mai ha sigut massa bona corrent però tampoc li preocupa. Tampoc li agrada molt córrer però avui no li ha quedat cap més remei. Sense entendre massa bé com ha passat, Ella es troba en el punt de sortida d'una pista d'atletisme. Aquell punt de sortida és immens, Ella no pot veure cap dels extrems. Ella creu que allà hi ha aproximadament uns sis mil milions de persones, és a dir, tota la humanitat.

Alguns dels competidors van vestits d'una manera esportiva, disposats a córrer al màxim. D'altres duen cinc rellotges a cada mà, tement no arribar a temps o arribar massa d'hora. Uns quants van vestits molt elegants, com si anessin de festa. També n'hi ha que duen el pijama posat i no sembla que tinguin pensat córrer gaire.

De sobte, un tret treu a Ella dels seus pensaments. La carrera ha començat. Alguns arrenquen tant ràpid que sembla que flotin per la pista. D'altres encara no han sortit. Ella s'afanya i comença a córrer.

Arriba un moment, però, que Ella no pot més. S'atura per agafar aire. No li dóna temps a parar del tot, ja que hi ha algú que l'empeny des de darrere.

-Som-hi Ella! No pots aturar-te ara! Vinga, afanya't!

Ella ho intenta. Prova de seguir avançant però li és impossible. És com si els peus se li haguessin quedat clavats a terra i no els pogués moure.

Qui fos que l'empenyia, ara està uns deu metres davant d'Ella. Li allarga la mà.

-Ella, ja quasi hi ets, has d'arribar... No ens queda temps!

Els ulls de la petita Ella s'emboiren i una llàgrima li rellisca per la galta. Ella se sent impotent. Vol avançar, vol arribar on és aquell estrany home, però no pot. Ho intenta amb totes les seves forces i els seus peus no es volen moure del lloc.

-Ella, jo no puc córrer més que tu, però si no em segueixes et deixaré aquí sola.

Fins i tot els personatges que anaven en pijama l'han atrapat i l'estan avançant. Ella ocupa l'última posició.

Els peus d'Ella segueixen sense moure's. I allà es quedarà, sola, fins que algú sigui capaç de tirar enrere, donar-li la mà i dir-li: “Vinga Ella, jo t'ajudo”.

L'ombra

2010-11-15T19:09:00.005+01:00

Ella camina per una ampla avinguda flanquejada per una llarga filera de castanyers. Camina alegrement, donant la mà a la mare. A ella l'apassiona aquella avinguda. Des que hi van fer obres, aquell poble sembla un lloc més alegre. És una avinguda tan ampla que els nens poden jugar i córrer sense que els pares temin per ells.

La mare s'asseu a un dels bancs d'aquella avinguda. Ella es queda dreta, impacient. La mare treu una bossa i molt lentament, com si sabés que Ella s'espera, li allarga un entrepà.

-Té, Ella. No corris mentre menges! Ja saps que et pots ennuegar!

Ella fa quatre passes amb precaució i tot seguit comença a córrer. La mare mou el cap mentre somriu: mai n'aprendrà!

Ella s'allunya una mica de la mare. Encara que sap que els ulls de la mare no s'aparten d'ella, la petita se sent lliure. Mentre es menja l'entrepà, passeja per l'avinguda. S'apropa a tots els arbres i els acarona. Arriba fins el monument que corona l'avinguda i s'atura a observar-lo amb deteniment. Les formes estan perfectament definides, les persones que hi ha esculpides semblen de debò, igual que els motius florals.

De sobte, mentre Ella observa amb admiració el monument, li sembla veure una ombra que passa fugaç. Ella gira el cap de cop, buscant un rastre d'aquell miratge. Malauradament, l'ombra ha desaparegut. Ella la busca sense sort. Es torna a girar per observar l'estàtua i l'ombra torna a aparèixer, riallera, burlant-se de la petita Ella.

Els ulls d'Ella es tornen plorosos. Coneix aquella ombra. L'innocent Ella creia que mai la tornaria a veure, que ja no formaria part de la seva vida. Però l'ombra torna a aparèixer, sense avisar, com fa sempre. Ella, impotent, es posa a plorar. La imatge de l'ombra es torna borrosa degut a les llàgrimes. Ella plora desconsoladament, de tristesa i de ràbia. Ella decideix que ella triarà qui pot entrar a la seva vida i no permetrà intrusos. Fent força amb els punys, Ella dedica a l'ombra el que espera que siguin les seves últimes paraules.

-Vull que marxis, maleïda ombra! Fora! Fora de la meva vida! No vas voler marxar un dia? Perquè vas i véns? Si vas decidir marxar, no canviïs ara d'idea! Marxa ombra, fes la teva vida i deixa'm a mi fer la meva. Si vas decidir marxar, no tornis... No tornis més!

Toc-toc-toc

2010-10-22T15:56:00.001+02:00

“Toc-toc-toc!”. Algú truca a la porta. Ella ho ha sentit, però no mou ni un centímetre del seu cos per anar a obrir. Segueix pintant tranquil·lament aquell gros elefant embotit dins d'un tutú.

“Toc-toc-toc!” Algú truca a la porta, insistent. Ella, però, segueix sense moure's del seu lloc. Només hi ha la Sílvia a casa, tancada a la seva habitació amb la música al màxim. El més probable és que no hagi sentit el timbre i Ella en té constància d'això. Sap, per tant, que si no obre ella, ningú anirà a obrir la porta.

“Toc-toc-toc!” Algú truca a la porta, amb força. Ella no està espantada. Sap que aquest algú trucarà i trucarà fins que Ella li obri la porta. I ho sap, perquè també sap qui és aquest algú. La forma de trucar el delata. Ella ha sentit tantes vegades aquest “toc-toc-toc!” que ara ja no li ve de nou.

“Toc-toc-toc!”. Ella aquest cop aixeca el cap i deixa anar un sospir. Es mira el dibuix i somriu: l'elefant del tutú li està quedant realment bé.

“Toc-toc-toc!”. Algú truca per cinquena vegada. Ella s'aixeca i, amb el cap cot i arrossegant els peus, es dirigeix a la porta.

Vençuda, ella rodeja el pom de la porta, disposada a obrir. Ella pot sentir com aquest algú s'aparta un centímetres de la porta. Sap que ella està a l'altra banda. A més, Ella també pot percebre el somriure que està dibuixant aquest algú; un somriure victoriós. La mà d'Ella comença a girar el pom de la porta. Un quart de volta. Mitja volta. Tres quarts. La porta s'obre.

Abans que Ella pugui dir res, aquest algú ja és al menjador preguntant: “Puc entrar, oi, Ella?”. Ella sospira de nou. “Si, Decepció, pots entrar”.

American dream

2010-09-19T20:22:00.003+02:00

Ella està envoltada de doctors uniformats amb bates verdes, mascaretes del mateix color i guants de blanc trencat. Al mig de la sala, un llit amb un pacient que resta immòbil. Cada metge té un estri diferent a la mà i fa moviments ràpids. El temps és or en aquestes circumstàncies. Un cop de colze treu a Ella dels seus pensaments.

-Afanyi's doctora Ella! No tenim temps!

Aquesta situació li recorda a les típiques pel·lícules americanes: una sala plena de doctors que lluiten a contracorrent per salvar la vida d'un pacient. Aquests doctors no són uns metges qualsevols. Aquests doctors són uns lluitadors nats, que no deixaran que el seu pacient mori.

Ella observa de nou la sala. La tensió es palpa en l'ambient. Els seus companys estan nerviosos, però no deixen que aquests nervis els juguin males passades. Saben que un petit error pot ser fatal. Ella es mira aleshores les mans i les veu recobertes de blanc trencat: els guants. Es mira els braços que estan recoberts de verd i es toca la boca. Sí, tal i com ella pensava, hi duu una mascareta.

Ella és una doctora més en aquella sala, una d'aquelles lluitadores nates que no deixaran perdre el pacient, que lluitaran fins el final. Un parell de doctors la miren, esperen instruccions. Aleshores se n'adona de que ella és la més important en aquella sala, la que pren les decisions.

Ella recorda de nou aquelles pel·lícules americanes quan un dels seus companys exclama:

-L'estem perdent!

Un instint recorre el cos d'Ella que comença a actuar de manera ràpida. No el pot perdre. Ha de salvar la vida d'aquest home. Comença a donar instruccions als doctors, a demanar estris, a ordenar. Les ordres flueixen l'una darrere l'altre, sense parar.

Aquell so de fons, el que abans sonava com “pip, pip” ara s'ha tornat un llarg “piiiiiiiiiip”. Alguns metges s'allunyen un pam de l'escena i Ella segueix intentant reanimar el pacient mentre sent de fons “l'hem perdut”.

Ella torna a recordar les pel·lícules americanes, on el metge ho intenta i ho intenta fins que aconsegueix reanimar al pacient quasi miraculosament. Ella, però, no té tanta sort. Ho ha intentat una vegada i una altra, però de res l'ha servit. L'ha perdut. I és aleshores quan la petita Ella se n'adona que, de vegades, no n'hi ha prou amb intentar-ho una vegada i una altra. De vegades, perds allò que més vols i t'és impossible evitar-ho. De vegades, només de vegades, lluitar no dóna cap mena de fruit. Almenys, però, Ella sap que ho ha intentat amb totes les seves forces i això no li ho podran retreure mai.

El començament de mil coses noves

2010-08-03T19:53:00.000+02:00

Ella ha arribat a un punt de la seva vida que es podria definir amb una sola paraula: canvis. Constantment, alguna cosa a la vida d'ella canvia inevitablement. Ja sigui cap a bo o cap a dolent, aquests canvis es donen sense parar. Ella tanca els ulls i, quan els torna a obrir, el seu món ha canviat completament.

Aquests canvis poden espantar a Ella. De fet, l'espanten una mica. Té por de tancar els ulls massa estona i al tornar a obrir-los no reconèixer res del seu voltant. Té por de despendre's de tot allò al que ha estat aferrada durant els últims anys. Té por de deixar de necessitar tot allò que fins ara li havia estat imprescindible. Ella té por de deixar de ser ella. Sap que els canvis no es donen només al seu voltant, sinó que també l'afecten a ella. I n'és conscient. I se n'adona. Només li cal mirar cap enrere i veure que està creixent. Que s'està fent gran. Tot i que segueix tenint alguna cosa d'aquella nena innocent i petita que ho veia tot com un joc, Ella no és la mateixa. Cada cop és menys innocent i cada vegada menys petita.

Inevitablement, sense voler-ho, Ella creix. I aquests canvis només fan que evidenciar-ho. Com si no se n'adonés prou! La vida d'Ella està canviant completament a una velocitat de vertigen. Aquelles coses que feia al seu dia a dia ja no són les mateixes, sinó que són completament diferents. Ja sigui estiu com hivern, res és el mateix al món d'Ella.

Impotent, ella s'eixuga les llàgrimes mentre mira d'assimilar aquests canvis. Sap que mentre es recordi tal i com era abans, aquella nena petita i innocent no morirà mai. I Ella mai se n'oblidarà d'això. Mai.

Desitjos de coses impossibles

2010-07-14T19:05:00.001+02:00

És estiu. Un estiu calorós, molt calorós. I és una d'aquelles tardes en la que la calor és tan insuportable que la gent no té ganes de fer res. Es quedarien tot el dia escarxofats al sofà, mirant les aburridíssimes pel·lícules que posen a la televisió. Ella, però, no té ganes ni d'escarxofar-se al sofà.

La nostra petita protagonista avui està pensativa. S'ha posat a reflexionar en totes aquelles coses que podria estar fent en aquests moments i que no està fent. Podria anar a la platja, banyar-se a la piscina, sortir al carrer, pintar, dibuixar, prendre's un refresc... Podria fer tantes coses que només de pensar-hi ja es cansa. Ha pensat en fer una llista, però preveu que serà tan llarga que millor ni ho intenta.

Mentre prova d'anomenar totes aquelles coses que podria fer i no està fent, se n'adona de que hi ha una d'aquestes coses que se li va repetint al cap. Tot i que ja sap que ja l'ha anomenada, el pensament li juga males passades i li torna a recordar allò tan interessant que podria fer i que no està fent.

Ella calla el seu pensament. Deixa d'intentar anomenar les infinites accions que podria estar fent i s'atura a pensar en aquella que li ha rondat pel cap més d'una vegada. Uf... en realitat es mor de ganes de dur a terme aquesta acció. Sí! En té moltíssimes ganes. I la faria ara mateix, sense pensar-s'ho ni un moment! Si algú li preguntés: “vols fer això?” Ella no ho dubtaria ni un segon. Desafortunadament, a vegades necessitem alguna cosa més que la nostra voluntat per a realitzar certs desitjos. A vegades necessitem terceres persones que ens ajudin. Fins i tot, aquelles terceres persones poden ser el propi desig.

I, mentre la petita Ella dirigeix la mirada a l'infinit, es treu aquella idea del cap, aquell desig sobtat que tantes ganes té de fer i que, ara per ara, li és impossible de realitzar.

Seqüeles

2010-06-22T16:03:00.002+02:00

Fa mesos que la tempesta va marxar, enduent-se el llamp. Els núvols van anar desapareixent lentament, deixant entreveure un sol radiant i un cel ben blau. Tot i així, la tempesta va deixar desperfectes importants. A la Terra, on Ella s'havia protegit de la pluja com havia pogut mentre aquesta havia durat, les coses havien canviat. La majoria dels arbres havien caigut, alguns havien estat arrencats pel fort vent. Un, el més vell, havia estat partit per la meitat per culpa del maleit llamp. Les cases s'havien enderrocat totes. No en quedava ni una en peu.

Sí, res era igual a la Terra i, en canvi, el cel tornava a estar com al principi: d'un blau esplèndid amb una gran bola de foc al mig, el majestuós Sol que ara il·luminava una terra destrossada.

Ella estava enrabiada. No sabia si la seva formosa Terra tornaria a ser mai la mateixa. I en canvi, el maleit cel, regnava per sobre del seu cap com si res hagués succeït. Ella estava enfadada amb el cel i amb el sol. Però sabia que no tenia temps per perdre. Havia d'ajudar a la Terra.

I, a poc a poc, dia rere dia, Ella ha anat refent la Terra. Ha plantat nous arbres que estan creixent forts i sans. Ha reconstruït aquelles runes que una vegada van ser llars. Tot i així, els arbres no són els mateixos i les cases no són exactament iguals. La Terra mai tornarà a ser la mateixa. I tot per culpa d'una maleïda tempesta carregada de llamps que disparaven a ferir. A ferir i a matar. I que, encara que no ho van aconseguir, van canviar la manera de fer i de ser de la Terra per sempre.

Laberint de portes

2010-05-13T15:18:00.004+02:00

Ella es troba en una sala enorme de parets blanques. És una sala circular i ella està just en el mig del cercle. Ella gira sobre si mateixa una i altra vegada, neguitosa. Fa passos lents, petits, per observar bé tot allò que l'envolta. La sala és plena de portes. Portes de diferents colors i tamanys, portes de fusta i portes de vidre opac. No n'hi ha cap d'igual. Tot i així, tenen una cosa en comú: cap de les portes mostra el que hi ha darrere d'elles.

Ella es troba davant el misteri més gran de la seva vida. Les instruccions de la sala són ben clares: “Tria la porta que més t'agradi i, sense mirar enrere, obre-la i entra-hi. Bona sort”. Ella ha llegit la inscripció del terra unes mil vegades. És ben senzill: triar una porta i entrar-hi.

El petitíssim problema és que hi ha milers de portes i ella no sap quina triar. Quina mena de criteri ha de seguir per triar UNA sola porta dels MILERS que hi ha a la sala?

Altra vegada decidir. Ella n'està tipa. Voldria que la inscripció del terra li digués “Entra a la porta blava de fusta”; o bé: “La porta que et durà a la felicitat és la taronja amb dibuixos florejats”. Però la maleïda inscripció li diu: “Tria”.

Ella només en pot obrir una. Si les pogués obrir totes... o almenys unes poques! Així sabria quina la convenç més... Però triar alguna cosa que no saps a on et portarà no agrada a Ella. Ella sent que perd el control de la situació, que no sap cap on va. I això l'angoixa.

Així que Ella ha decidit tancar els ulls i començar a rodar sobre sí mateixa. Cada cop més i més ràpid. Aleshores alça el braç amb el dit índex estirat i s'atura de cop. Ella obre els ulls i somriu. Aquella és la seva porta.

El darrer capítol

2010-04-25T20:12:00.001+02:00

Avui Ella ha decidit tancar una etapa de la seva vida. Ha estat una etapa curta, però creu que ja ha durat el suficient. Durant aquest temps, ella s'ho ha passat molt bé, ha rigut i s'ha divertit. Però també ha plorat i ha tingut males estones. Com avui.

Avui Ella, i com tants altres dies, està trista. Per una banda, li sap greu tancar el darrer capítol viscut de la seva vida. Per l'altre, Ella sap que ha d'acabar una cosa per poder començar-ne una altra, que potser serà millor que l'anterior. Sap que ha de acabar l'últim capítol per poder encetar-ne un de nou.

Tot i així, el fet de deixar moments, persones, estones, anècdotes... enrere la fa estar trista. Sap que seguiran en el seu record, però també sap que no podrà viure-les mai més. I li sap greu.

Podria haver allargat les coses. Podria haver aconseguit nous moments, semblants als de l'últim capítol. Però sap que allargar les coses només li acabarà fent mal. Que el millor és tallar les coses de socarrell. Que quan les coses comencen a fer mal, el millor és allunyar-se'n, fugir. Sí, ella fuig. Més que una fugida, ella ho considera una retirada a temps abans de que les coses es compliquin més.

Avui, Ella pren una d'aquelles determinacions que acostuma a no complir: acabarà el capítol, hi posarà un punt i final i començarà el capítol següent, esperant trobar-hi més persones, més anècdotes, més bons moments que l'ajudin a avançar a través del llibre de la seva vida.

Jocs de nens, premiat.

2010-04-24T21:07:00.001+02:00

Benvolguts blocaires:

Avui (i espero que em perdoneu) no hi ha cap conte d'Ella. Avui us porto una boníssima notícia: Jocs de nens ha guanyat un premi.

Vaig decidir presentar aquest bloc als Premis Vila 2010 de Martorell. La meva sorpresa va arribar quan em va trucar un número llarguíssim i em van dir que trucaven des de l'Ajuntament de Martorell i que jo era la guanyadora!!

Ahir va ser l'entrega de premis, i aprofito l'alegria que duc a sobre, per donar-vos les gràcies a tots per animar-me a seguir escrivint i per deixar la vostra petjada en aquest bloc.

Moltes gràcies, aquest premi també és vostre!

Patrícia

El fi d'un camí

2010-04-19T19:45:00.002+02:00

Caminar tindrà milers de coses bones, serà bo per la salut i activarà la circulació de la sang. Tot el que vosaltres vulgueu. Però a Ella avui no la convencereu pas de que caminar és bo i sa.

Ella ha descobert que a mesura que vas caminant, el camí que queda és cada cop més curt. I que arriba un moment que, de tant que camines, el camí s'acaba. Aleshores, quan el camí s'acaba, s'ha de decidir quin camí seguir. DECIDIR! Sempre decidir! Ella odia decidir! Ella té por d'equivocar-se. No, por no, pànic! I si s'equivoca al triar el nou camí? I si aquest camí és fosc i ple de pedres? I si aquell camí no li agrada? Què coi fa aleshores? No pot tirar enrere ja que, un cop has pres una decisió, aquesta és irreversible.

A més, un cop comences a caminar, el pitjor que pots fer és parar. Però és que ella a vegades NECESSITA parar! Necessita que el món s'aturi i així ella pugui agafar aire. Però no hi ha temps per aturar-se. I si t'has perdut, si no saps quin camí has agafat, si t'has endinsat entre els arbres, ja et pots espavilar a trobar-te, perquè tota la gent que fa aquell camí amb tu no s'aturarà pas a indicar-te per on has d'anar. I et quedes sol, amb un camí per davant que has de recórrer. Sense pensar-t'ho dues vegades. Un pas i ara un altre. I fins on aquest ens porti. I no paris! Ningú s'esperarà per tu...

El teu somriure

2010-04-02T13:32:00.000+02:00

Avui Ella ha perdut el somriure. De fet, ja fa dies que el va perdre. Els mateixos dies que fa que el busca inútilment. Ella però, no se'n va adonar fins fa poc, de que l'havia perdut. Els dies passaven i ella pensava que el seu somriure ja tornaria. Fins que les alarmes van sonar i el seu somriure li va fer saber que no tornaria. Mai més.

Ella enyora el seu somriure. L'enyora molt. Se l'estimava tant...! I ara el seu somriure li ha dit que marxa per no tornar. Que surt de la seva vida de la mateixa manera que va entrar: de sobte i amb força. Que se'n va, que estar aprop d'Ella li fa mal, que adéu i que sigui feliç.

“Com vols que sigui feliç si tu no hi ets? No entens que em falta una part de mi, si te'n vas? Entenc la teva posició, però també entenc la meva. El fet de que marxis em trenca el cor. Et necessito. Sí! No ho sabia fins ara, però et necessito! Necessito veure't, necessito llegir-te, necessito imaginar amb tu, necessito volar i marxar de la realitat. Només tu sabies fer-me volar! I ara? Ara què? Em deixes aquí sola, agenollada a terra recollint els bocins que queden de mi. T'enyoraré somriure, t'enyoraré molt. Has sigut molt important per a mi. Fes-me un favor, quan estar aprop meu no et faci mal, torna, em sents? TORNA!”

Ella voldria dir-li tot això. Però les llàgrimes l'ennueguen i no la deixen parlar. De totes maneres, per molt que pogués dir, el seu somriure no la sentiria perquè ja ha marxat. Lluny. I per sempre.

Cadenes

2010-03-19T18:13:00.000+01:00

Ella resta amb els ulls tancats i un somriure lleugerament definit. Fa una profunda inspiració i obre els ulls molt lentament. El somriure s'acaba de definir fins al punt que Ella ensenya les seves petites dents. Fins i tot es pot apreciar aquella dent que comença a sortir de nou.

Ella està assaborint una nova manera de sentir-se. Feia massa que es sentia lligada per unes cadenes invisibles. Eren unes cadenes tan grosses que amb prou feines es podia moure, i així ella no podia fer cap moviment.

Avui aquestes cadenes s'han trencat definitivament. Després de tant de temps intentant alliberar-se, avui ho ha aconseguit. Ella ha lluitat molt dur, dia rere dia, intentant debilitar les fortes cadenes que s'adherien als seus canells i als seus turmells. Cada dia ha anat serrant una miqueta les cadenes, amb compte però amb constància. Fins avui. Avui ha trencat l'última cadena que la tenia apressada. S'ha acabat el sentir-se lligada a alguna cosa que t'impedeix moure't!

Aprofitant la seva nova llibertat, Ella ha sortit al carrer, sentint-se plenament lleugera. Tothom que l'ha vist li ha dit que està molt maca i que és una nena molt riallera. El que no saben és que Ella se sent tan feliç per haver-se desempallegat de les cadenes que no pot fer altre cosa que somriure. Somriure sens parar.

Blanc

2010-03-08T15:29:00.002+01:00

Avui la Terra ha decidit fer-li un regal a Ella. Com cada dilluns, a Ella l'ha llevat la mare. L'ha llevat amb delicadesa, però Ella s'ha aixecat trasbalsada. La mare ha dit la paraula màgica, aquella que diu molt de tant en tant: neu.

La mare, divertida, ha pujat la persiana. Els ulls d'Ella s'han anat il·luminant a mesura que la persiana s'elevava. Un paisatge enfarinat regna fins a l'horitzó. Fins i tot el cel es veu blanc, de la mateixa tonalitat que el carrer, el camp, les vinyes, les muntanyes i les pedres. Tot blanc.

De sobte, un sentiment de nostàlgia ha recorregut a la petita, que ha deixat de somriure. La mare ha marxat a la cuina, ignorant que el somriure d'Ella ha desaparegut.

A través de la finestra, Ella veu el que hi veia sempre, però ara recobert d'un mantell blanc. Poc a poc, i sense adonar-se'n, Ella comença a pensar. Sense treure la vista d'aquell entorn blanc, Ella pensa en com li agradaria sortir al carrer, posar-se just al mig i, amb el nas mirant al cel, quedar-se ben quieta. Tancar els ulls i sentir la neu per tot arreu: pel nas, per les galtes, pels llavis, per les orelles, per les mans...

A Ella li agradaria molt quedar-se plantada allà uns minuts i deixar que el temps l'acaroni. Ella voldria arribar xopa a casa amb un somriure als llavis d'orella a orella. En comptes d'això, però, Ella segueix mirant per la finestra, sense ser al carrer fent la seva petita il·lusió realitat.

La neu segueix caient amb força i cobrint les zones que encara tenen color. I Ella, Ella segueix mirant per la finestra, amb la mirada perduda i la ment absent. Ella creu estar a la neu, deixant que aquesta l'acaroni. I, sense voler-ho, Ella comença a dibuixar un somriure.

Pòquer

2010-03-02T18:58:00.000+01:00

Avui Ella ha decidit prendre's la vida com una partida de pòquer. S'ha adonat de que la vida és massa maca i fràgil com per deixar-la perdre. I, paradoxalment, Ella vol arriscar-la. És un sentiment estrany que Ella amb prou feines es pot explicar. És com si s'hagués adonat de que és afortunada, de que té una vida que no tothom pot gaudir. I és per això que li ha donat valor a cada petita cosa. Avui, per exemple, a Ella caminar la fascina. No tothom pot caminar i ella, que pot fer-ho, es meravella amb cada passa que fa.

A més, avui ha decidit que res pot esperar per demà. Si pot fer alguna cosa avui, perquè allargar-la? Així que, seguint amb el que vol que sigui la seva nova filosofia de vida, avui començarà la partida de pòquer. La de debò. I es jugarà les coses a una sola carta, encara que això li suposi que pot perdre-ho tot. Ella avui és valenta i no té por de perdre. Sap que pot fer les coses bé i que pot guanyar la partida en un sol moviment. Així que no allargarà les coses i intentarà guanyar.

Sap que arriscar-se pot ser immadur, temerari i, fins i tot, estúpid. Però Ella vol fer-ho. És com si volgués guanyar una cosa que pot ser molt important per a Ella, però que si la perd en l'intent, tampoc li importarà tant. És d'hora com per a que aquesta cosa hagi guanyat suficient terreny en el seu cor. Així que Ella arriscarà per guanyar. I si perd, doncs ja guanyarà una altra partida. Ella ho té molt clar: la vida és guanyar i perdre. I sense riscos, res és emocionant. Només li queda creuar els dits i, en un sol moviment, treure les cartes necessàries. Repòquer.

Febleses

2010-02-26T22:13:00.003+01:00

Ella avui està decepcionada. Avui és una mica més exigent amb tothom. Ella està cansada d'errors. Sona molt dur i molt insensible, però amb Ella s'han equivocat, i s'han equivocat molt. Han sigut diferents persones a les que ella tenia molt d'apreci i que l'han fallat. Tothom comet errors i ella n'és conscient. El que Ella no pot sofrir és que tothom cometi exactament el mateix error amb ella. Potser si totes aquestes persones s'equivoquessin en diferents aspectes, Ella no estaria tan dolguda.

Ella ha estat indagant per la seva ment, recordant tots els errors que han fet amb ella i, clar està, els que ella ha comès. Analitzant-los, ha descobert que la base dels errors que han fet certes persones (aquelles amb les que ella confiava) és la mateixa. I aquesta base és ni més ni menys que la covardia.

Totes aquestes persones han tingut por. Por de mil coses i por expressada de mil maneres. Però por al cap i a la fi. La por és normal, pensa Ella. Ella també en té de por, n'ha tingut i en seguirà tenint. Però potser la diferència rau en què ella s'arrisca i no deixa que la por la domini. Potser la diferència és que Ella té més por de no arriscar-se i viure amb el “que hagués passat si...” que no pas a la por d'arriscar-se.

De moment, sembla que ningú comparteix aquesta visió. Tothom té por a arriscar-se. Tothom té por a jugar-se alguna cosa per guanyar-ne una altra. Potser és que aquesta nova cosa no té tant de valor per ells. Ella és aquesta nova cosa. Serà que no la valoren ni la consideren prou? Potser és que no val la pena arriscar-se per ella...

Un any més

2010-02-24T17:13:00.005+01:00

Avui podria ser un dia qualsevol. Però per a Ella avui és un dia especial. Avui és l'aniversari de l'oncle Tom. En Tom, com bé recordareu alguns, és un home molt especial per a Ella, que la té intrigada des de fa molt de temps.
Doncs bé, avui és el seu aniversari i Ella està segura de que ell no ho celebrarà. A en Tom no li agraden els aniversaris i menys el seu. Creu que no té res a celebrar.
Tossut com és, fa tres anys va decidir que ningú el felicitaria. Així que durant aquest dia no surt de casa i apaga el mòbil o qualsevol altre via de contacte amb l'exterior. Es tanca a casa i fa d'ella el seu refugi durant un dia.
A Ella veure tot això li sap molt de greu. En Tom hauria de tenir un pastís amb espelmes, cinquanta milions de regals i una festa amb tots els seus amics! Però, en comptes d'això, en Tom l'únic que té és un pis petit i fosc on s'ha tancat per a no rebre felicitacions. A Ella li agradaria fer alguna cosa per l'oncle Tom en un dia com avui. El trucarà tot i que sap que l'operadora de la companyia de telèfons li dirà amb veu de robot: “el mòbil al que truca està apagat o fora de cobertura en aquests moments. Si us plau, intenti-ho de nou més tard”. Sap que avui el seu oncle no voldrà parlar ni amb ella ni amb ningú.
Així que Ella ha tingut una altra idea. És una idea innocent i somniadora que només pot sortir d'una nena innocent i somniadora. Però potser sí que funciona. Ella avui agafarà una magdalena i hi posarà una espelma. L'encendrà amb molt de compte i tancarà els ulls ben fort. I, com si fos el seu aniversari, bufarà aquelles espelmes desitjant que l'any vinent sigui l'oncle Tom qui les bufi ben fort.

Sant Valent(í)

2010-02-14T15:18:00.001+01:00

Com cada catorze de febrer, el món s'ha tornat boig. Tothom està content i té un somriure permanent als llavis. Sense saber el perquè, tothom està als núvols, avui.

A Ella, aquest dia la fa pensar molt. No entén perquè és el dia dels enamorats si “Valentí” s'assembla més a “valent” que no pas a “enamorat”. Potser és que els valents estan enamorats, o que els enamorats són valents. Perquè... què és l'amor sinó una mostra de valentia? Els enamorats són valents. L'amor pot ser una cosa bella i, alhora, destrossar vides. L'amor pot ser una cosa horrible, però també la cosa més bonica del món. Ell mou el món i és tan necessari com l'aire que respirem.

Els enamorats arrisquen, juguen, guanyen i perden. I qui sinó un valent ho arrisca tot? Potser un foll. Estarà tot el món boig, doncs? Ella no ho creu així.

“Qui no arrisca no guanya”. “Bonica dita”, pensa Ella. I ben certa. Arriscar comporta, com ja diu la paraula, riscos. Pots guanyar molt però també pots perdre molt. Els enamorats se la juguen per aconseguir allò que més desitgen, la persona estimada. I fan bogeries, coses sense sentit, actuen per impuls. I després, quan veuen els fets passats amb perspectiva, no es creuen el que van ser capaços de fer per l'altre persona.

Així que avui és el dia dels enamorats i dels valents ja que una cosa comporta l'altre. Sense amor no hi ha valentia perquè no hi ha res pel que vulguis arriscar-te i jugar-t'ho tot. De la mateixa manera, sense valentia no hi ha amor, ja que els porucs temen l'amor i fugen d'ell. A partir d'ara, cada catorze de febrer serà el dia dels valents enamorats, o dels enamorats valents.

Feliç dia de sant Valent(í) a tothom.

La batalla

2010-02-08T16:02:00.001+01:00

Com sempre, la batalla comença sense un avís previ. Ella no està preparada. De fet, mai està preparada per a batalles d'aquestes, tan sobtades i inesperades. Però ell sí. Com si fes temps que preparava aquest combat, ell agafa les armes i comença a lluitar. Paraula rere paraula, ell intenta ferir-la. Ella aguanta i respon els atacs amb un somriure. Incansable, ell segueix disparant paraules. Ella les esquiva com pot.

Ell insisteix usant les armes que ja havia fet servir. Sap que si les torna a utilitzar, arribarà un moment que no fallarà. Insistent, lluita sense parar. Aquesta batalla l'ha de guanyar ell.

Ella segueix somrient. Sap que tot el que ell diu són mentides, que ell no pensa ni la meitat de les coses que ara li està dient. Segueix somrient, fent veure que res de tot el que ell pugui dir li importa, esquivant aquelles paraules disparades a matar.

La lluita segueix durant una bona estona. Ell segueix intentant-ho i ella, exasperada, baixa la guàrdia. Un d'aquests atacs li va directe al cor. Ferida. No pot seguir defensant-se amb un somriure fals. Ara li toca atacar. Amb la ferida al cor sagnant, Ella comença a atacar-lo. Sap que el ferirà però també sap que mai podrà comprovar el tamany de les ferides que li farà. Simplement ataca. Irada, diu coses que no sent, coses que no pensa. Només coses per ferir i fer mal. I el fereix, i Ella ho sap. Ell torna a atacar, amb arguments cada cop més pobres, seriosament ferit. Ella somriu. Aquesta batalla l'ha de guanyar ella.

La lluita segueix, els dos són grans lluitadors. Quan les ferides no es poden obrir més, deixen anar quatre paraules més, intentant rematar la feina. Però aquelles últimes paraules ja no fan mal. Després de tot el que s'han dit, aquelles últimes paraules no tenen cap mena de significat.

I, amb l'orgull intacte, deixen el camp de batalla disposats a guarir-se de les ferides que s'han fet l'un a l'altre. Un cop aquestes estiguin curades, tornaran a aquell indret, on la batalla tornarà a començar. Com un cicle. Com una roda que mai deixa de girar. Com una nòria que cap dels dos vol abandonar. No si no baixa abans l'altre.

El buit que més omple

2010-01-24T21:19:00.002+01:00

Ella avui se sent buida. Però no és una buidor que la faci sentir trista, ni una buidor que la faci perdre el nord. És una buidor que feia temps que no sentia i que està contenta d'haver recuperat. ¿Quina pot ser aquesta classe de buit que Ella està contenta de recuperar? És un buit que li estalviarà moltes coses dolentes a Ella. Sobretot mal de caps, tristors, plors i decepcions. Aquest buit representa tot això.

Si ella no se sentís buida (com fins fa ben poc), tindria altres problemes a la ment. Pensaria tot el dia en la mateixa persona i somiaria amb ella durant les nits. No se la trauria del cap ni a l'hora d'esmorzar, ni a l'hora de dinar, ni tans sols a la seva estimada hora de berenar. Pensaria tot el dia en la mateixa persona. “Què deu estar fent ara?” ,“Estarà pensant en mi?”, “M'enyora?”, “Què deu pensar de mi?”, “I si em faig pesada?”, “I si faig el ridícul?”.

Avui, Ella no pensa res de tot això, perquè tant li fa si fa el ridícul, tant li fa si és una pesada. No té cap persona al cap amb la qual pensar les vint-i-quatre hores del dia. Ara té aquestes hores per pensar en ella. En ella i prou.

El seu cor necessita descansar, agafar un bri d'aire fresc i tornar a començar. I és per això que està contenta d'estar buida. Perquè així li dóna un respir al seu petit cor, que ho necessita. I així, es prepararà per tornar a passar-se el dia pensant en algú, preocupant-se en si estarà fent bé les coses o no. Però encara no és hora. No encara.

Les platges de la desesperança (part 2)

2010-01-05T21:12:00.001+01:00

“Els varen col·locar tots a les platges del seu nou país. Aquelles platges eren ara casa seva. Ni camps de refugiats, ni llocs amb un sostre. Només platja. Sorra i més sorra i, al capdavant, l'immens mar.

No tenien menjar, no tenien aigua per beure. La gent malvivia a les platges, intentant tirar endavant. Els amics morien, els germans morien, els fills morien. La gana i la set no perdonaven a ningú. Qui més qui menys, tothom va perdre un ésser estimat en aquelles platges.

Aleshores, una dona lluitadora (d'altres potser l'anomenarien somniadora) va tenir una pensada. Va reunir a totes les dones embarassades i els va proposar d'anar a una gran casa abandonada, on podrien fer que els seus fills tiressin endavant. La idea va agradar a aquelles dones. Més de 500 nens van néixer en aquella casa i molts van poder sobreviure.”

Ella s'esgarrifa mentre escolta com Sílvia li explica als pares tot el que li han dit en aquella xerrada. Tan sols una dona va poder salvar més de 500 nens! Ella s'emociona. És petita, però és capaç d'entendre el poder que va tenir aquella dona, que va tenir la valentia de lluitar per ajudar als qui ningú volia ajudar. I somriu, somriu amb els ulls plorosos mentre pensa que, al cap i a la fi, al món hi ha molta gent dolenta, però també n'hi ha de bona, que fa que el món sigui una mica més just per tothom.

Gràcies Elisabeth Eidenbenz, per ser una de les persones que fa el món una mica més just.

Les platges de la desesperança (part 1)

2009-12-18T22:59:00.001+01:00

Marxaven del seu país perquè si es quedaven moririen. Allà on tenien la casa, la família, l'hort, la botiga, en definitiva allà on vivien, no s'hi podien quedar. L'amenaça era rotunda: si es quedaven, els buscarien i els matarien. Per tant, si volien viure, no es podien quedar.

Agafaven el que podien en deu minuts, no tenien més temps. Què s'emportaven? El que deixaven allà, probablement no ho tornarien a veure mai més. Agafaven quatre coses, el camí era llarg i no esperaven per ningú.

Els més dissortats havien de fer tot el camí a peu, des de casa seva fins a la frontera amb França. Els que tenien més sort, anaven amb camions fins on la benzina els permetia. Un cop aquesta s'acabava, els que tenien més sort anaven caminant, de la mateixa manera que ho feien els dissortats. Pel camí, les maletes s'anaven buidant, pesaven massa per a tant llarga ruta. En lloc de tots aquells objectes, la tristor s'instal·lava a les ànimes dels exiliats. Una tristor que pesava com tots aquells objectes però de la qual no se'n podien desempallegar.

I aleshores, quan creien que no podrien més, veuen la llum. La divina frontera que els lliurarà del perill a morir. A França ningú els podrà perseguir, ningú els podrà matar. A França un republicà espanyol pot viure en pau. A França Franco no hi té res a fer. França els protegirà, els hi donarà lloc per viure, menjar i beure. França els donarà l'oportunitat que Espanya els va prendre. O això creien.

Dedicat a l'Assumpta Montellà, autora de La Maternitat d'Elna i del bloc "Sentiments a flor de pell", a tots els exiliats, tant els que se'n van ensortir com els que no i a Elisabeth Eidenbenz, per anar a contracorrent en temps on aquest fet era castigat.

Res

2009-12-02T21:31:00.003+01:00

Ella està completament confosa. Avui ha passat una cosa ben estranya. Ja li'n passen sovint, de coses estranyes, però cap com la d'avui. Avui Ella s'ha llevat i, com cada matí, s'ha apropat a la finestra. Fins aquell precís moment, el dia era un dia com qualsevol altre.

Al mirar al cel, però, se'n ha adonat de que alguna cosa misteriosa estava passant. No feia sol, no hi havia cap núvol, no plovia ni llampegava. Observa els arbres immòbils on no hi passa ni un bri de vent. Res.

El fet de no saber quin temps feia l'angoixa. Ella preferiria mil vegades la odiosa pluja amb els temibles trons i els llamps encegadors abans que res. Preferiria un sol d'aquells que fan tancar els ulls tan bon punt trepitges el carrer abans que no tenir temps. Preferiria, abans que no saber quin temps fa, un vent tan fort que s'emportés els cotxes volant, arrenqués les cases de terra i marxessin tan lluny que no les trobessis mai més. Ella preferiria tot això abans que res.

Prefereix sentir el temps a la seva pell, ja sigui en forma de gotes de pluja, en forma de glaçat vent o en forma d'una calor insuportable abans que no sentir res.

Sembla, però, que els núvols, els llamps, el vent, la pluja i el sol s'han posat d'acord per desaparèixer del mapa. Han deixat a Ella tan sola que no sap a què recórrer ni que fer en aquesta situació.

Haurà de buscar una nova forma de temps que no sigui el sol, ni el vent, ni els núvols, ni els llamps ni tan sols la pluja que tant odia. Una nova forma de temps per a que, cada cop que Ella miri pel finestral del menjador de casa, hi trobi alguna cosa més que la desoladora imatge que hi ha trobat avui.

Trencaclosques

2009-11-19T20:16:00.002+01:00

Ella, i com ella la resta del món, té una cosa molt i molt important, però només en té una. Hi ha coses que són importants però en pots tenir més d'una (com els amics). D'aquesta cosa, però, Ella només en té una. I potser és aquest fet de que sigui una cosa única la que la fa especial.

Al ser una cosa molt important, és imprescindible tenir-ne cura i que no es trenqui. Però, ai las! com a molta més gent, la d'Ella estava ben trencada. Ella no l'havia trencat i, de fet, qui fos l'autor de trencar-la ja no és important.

Se li va trencar quan ella era petita (més petita que ara) i, fins ara, no ha sigut capaç de reconstruir-la de nou. Ella no sabia que per arreglar-ho necessitaria l'ajuda d'algú més. Que ella sola no podria fer-ho.

I és que Ella tampoc sabia que aquesta cosa no és exclusiva per a ella sola, sinó que la comparteix amb molta més gent que també han de tenir-ne cura i vigilar que no es trenqui. I és amb aquesta gent amb la que pot arreglar-la. Sense aquestes persones, per molt que Ella intentés buscar la peça perduda, no la trobaria mai. I no la trobaria perquè la peça la té alguna altra persona.

Aquests dies, Ella ha trobat les persones idònies que l'ajudarien a arreglar aquesta cosa tan i tan important per a tothom. I sembla que se'n ensurt prou bé. És per això que Ella últimament té un somriure radiant a la cara, perquè està muntant de nou aquell trencaclosques del qual hi faltava una peça imprescindible, d'aquelles que estan just al mig del trencaclosques i que sense ella està ben incomplet. Aquesta peça la tenia una altra persona, que també volia arreglar aquella cosa que havia quedat partida en mil bocins anys enrere.

I ara que Ella, amb l'ajuda dels seus familiars, està reconstruint la seva cosa, és a dir la seva família, se sent més feliç que mai. I es que la seva família (que és una cosa única) està sent reconstruïda després de molts anys intentant, envà, fer de mil bocins una bonica i unida família.

Ella contra el món

2009-11-16T22:32:00.001+01:00

Ella té la sensació de que tot està en la seva contra. Té la sensació de que tothom s'ha posat d'acord per donar-li l'esquena i declarar-li la guerra. Ella contra el món, el món contra Ella.

Avui, la petita plora desconsoladament. Feia temps que no plorava així. Es podria dir, fins i tot, que ho enyorava. Ha plorat fins que el cos li ha dit prou, que ja no tenia més llàgrimes.

Ella no sap què fer. Sap que si lluita contra el món, perdrà. Són masses contra ella sola. Però, de fet, és l'única sortida que té. No es rendirà pas. Si es rendís, tothom faria amb ella el que voldria i ella no ho pensa permetre.

Així que, decidida a lluitar, agafa les seves armes: la valentia, la confiança i l'autoestima. I corre. Corre fins que no pot més, i lluita. Lluita fins que la valentia, la confiança i l'autoestima queden reduïdes a cendres.

Ha perdut. Ella ha perdut. No es pot lluitar sol, i Ella ho sap. I ella, ella no és cap heroïna de novel·la cavalleresca. És una persona de carn i óssos, que perd i guanya, que lluita i es rendeix, que riu i plora.

Malgrat tot, després de la batalla i cansada de la lluita, Ella recull les seves armes (la valentia, que s'ha tornat poruga, la confiança i l'autoestima que ara han perdut tot el seu sentit) i se les emporta a casa. Les arreglarà i, un dia, tornarà a enfrontar-se amb el món. Potser guanyarà o potser perdrà, però el que està clar és que si no ho intenta, ho té tot perdut.

L'arbre

2009-11-10T17:36:00.002+01:00

Ella havia esperat durant molt de temps aquell moment. El moment en què la tempesta passava i el llamp s'esfumava de la seva vida. El llamp no hi era, la tempesta havia passat. Un cop de vent s'havia endut els negres núvols, cel enllà.

No obstant, Ella sabia que allò no havia acabat. Després de la tempesta ve la calma. Però la calma encara no ha arribat a la vida d'Ella. I és que quan una tempesta és tan forta, causa greus destrosses. Ella ha d'arreglar aquestes destrosses i no és gens fàcil. El llamp havia partit l'arbre més gran i formós.

Qualsevol pensarà que aquesta destrossa no es pot arreglar, que un arbre partit per la meitat no té possibilitats de viure. Però aquest arbre no és un arbre qualsevol. Aquest és màgic. Té el poder de regenerar-se amb el temps i, ni un llamp, ni un huracà, el pot matar. L'arbre pot quedar molt malferit, però mai pot morir. A vegades, però, la ferida és tan profunda que triga massa temps en guarir-se.

Tots tenim el nostre arbre particular. Tots hem passat tempestes que han fugit quan apareix un cop de vent. Tots els nostres arbres han sigut malferits alguna vegada i, després de regar-los i tenir cura d'ells, han aconseguit regenerar-se. Ara Ella està regant el seu arbre i tenint cura d'ell. I l'arbre està tancant les seves ferides alhora que intenta oblidar el mal que un dia li va fer un temible llamp, convertint aquest dolor en una experiència més de la seva vida.

Feliç

2009-11-04T19:11:00.003+01:00

Avui és un dia estrany per a Ella. És un dia normal, un dimecres com tants altres ha passat. Però aquest té un regust diferent. Avui Ella no pot evitar somriure per qualsevol cosa: una olor, una imatge, un record...

Avui Ella se sent feliç i no sap perquè. No té cap raó per estar-ho i, a la vegada, en té infinites. Ella és feliç perquè té gent al seu voltant que la cuida. Ella és feliç perquè viu, sent, respira. És feliç perquè té un lloc on viure i uns braços que l'abracen i la mimen. És feliç perquè estima i perquè l'estimen. Ella és feliç perquè no té cap raó per estar trista.

Bé, potser alguna raó tindrà. Segur que hi ha alguna cosa que la entristeix però, avui, aquesta tristesa no té ni la més mínima importància.

Avui Ella té preocupacions, com qualsevol altre dia. La diferència és que es mira aquestes preocupacions des d'una altra perspectiva. Sap que, per molt que es preocupi, res canviarà. Així que avui ha decidit deixar de preocupar-se i deixar-se endur pel destí, per la sort o pel futur.

Avui Ella s'ha sorprès estirada al seu llit, mirant el sostre i pixant-se de riure. Sense cap motiu ni raó i, a la vegada, amb infinites explicacions.

Ella avui és feliç perquè, qui sap si demà podrà ser-ho?

Paradís

2009-10-23T22:11:00.002+02:00

Ella viu en un petit poble. Tot i que és petit, és un poble que té de tot. La Sílvia sempre es queixa de què el poble no val res, de que no hi ha cap lloc per als joves on anar a passar una bona nit de novembre sense pelar-se de fred. I té raó.
Però apart d'aquesta mancança, el seu poble té de tot. Té tantes coses, que fins i tot, a vegades, té gent que no té res. S'aixopluguen del vent i de la pluja en un petit racó del poble. Un lloc que li pugui donar una mica de calor per a un hivern que els castiga. On sigui.
Són gent que no tenen res, ni nevera, ni llit, ni casa. A canvi d'això tenen contenidors d'on treuen el menjar que poden, un tros de cartró per a no notar l'aspre terra al dormir i el carrer com a casa.
El seu destí és incert, el seu objectiu; la supervivència. Ella es pregunta que passaria si visqués al carrer. Segurament no podria suportar-ho. Si ara, a finals d'octubre té molt de fred a casa, imagina't les persones que no tenen un sostre i unes parets que els resguardin!
Ella els admira. Són gent molt forta. Han vist passar moltes coses a la vida, moltes experiències que els han portat a viure al carrer, amb les mínimes condicions per a sobreviure. Passen gana i sed i de vegades els dies per a ells són eterns.
Són gent com tu i com jo. La gent els tem, evita mirar-los, tenen por d'ells. Però són tan humans com la resta del món. Només viuen en un lloc mal vist per els altres, el carrer.
I, qui sap què els ha endut a viure sota aquestes condicions? Potser tenien problemes a casa, o potser no podien pagar-ne una.
Ella sent ràbia. Ràbia per que tothom està cec i ningú vol veure el que passa als carrers de cada gran ciutat, de cada petit poble. Ella sent ràbia per aquelles persones que es queixen perquè no han aconseguit l'última moda en electrodomèstics. Sent ràbia per aquells que no valoren que tenen una casa on poder dormir sense por a ser atacat, sense por a la pluja i al vent, sense por al fred.
“Oh, pensa-hi una altra vegada, perquè és un altre dia per a tu i per a mi al paradís”.

Vida després del túnel

2009-10-02T22:20:00.003+02:00

Ella coneix a un home que la té força intrigada. És un home de no gaire estatura, de cabells arrissats i canosos. Té un aspecte deixat i una barba de tres o quatre dies. És un home proper a Ella i, al mateix temps, la persona més distant que ha conegut mai. És un home que, sense que ho vulgui ni ho desitgi, es fa estimar.
El seu nom és Tom i en Tom s'ha equivocat. Qui no ho ha fet alguna vegada? La dificultat està en aprendre dels errors, assumir-los i seguir endavant. Però en Tom no ha sabut superar aquesta dificultat. S'ha endinsat en un túnel fosc i ara no troba la sortida. Està tan penedit del seu error que creu que no ha de tirar endavant, que quedar-se aturat en aquest punt és el que es mereix. Per això no accepta l'ajuda que els altres, molt amablement, li ofereixen. En Tom no vol sortir del túnel, creu que és el seu càstig, que és el que es mereix.
No hi ha manera de fer-li entendre que tothom s'equivoca, que els humans ens fem mal els uns als altres constantment. Ell només veu el seu error. Des que va entrar en el túnel, en Tom és un home callat, que no mostra mai el que sent, ja sigui alegria o tristor. No passa temps amb la seva família i viu sol.
Un dia d'estiu, quan Ella va arribar a casa de l'àvia (on estiuejaven) amb Sílvia, van trobar a l'oncle Tom a les fosques, vestit amb tan sols uns calçotets i sense afaitar. Aquella imatge ha quedat gravada a la memòria d'Ella, ja que quan el va veure va sentir un profund sentiment d'impotència per no poder ajudar al seu oncle.
Ella només vol entrar al túnel, agafar de la mà a l'oncle Tom i dir-li: “Vine, oncle, et trauré d'aquí, ja és hora de que visquis.”

Somnis

2009-09-23T18:42:00.004+02:00

Ella s'ha llevat a mitjanit, amb sensació de por, amb fred al cos. Respira agitadament mentres mira de calmar-se. "No passa res, ha sigut un malson". S'aixeca del llit lentament i agafa el seu conillet marró. "Tu vens amb mi, Bunnie! No em deixaràs pas sola amb la por que tinc, oi?". Agafa el peluix ben fort i obre la porta de la seva habitació amb molta cura, per a no fer soroll. Camina de puntetes fins a la cuina. Agafa el got que la mare li ha deixat preparat, com cada nit, i obre la nevera. Treu l'ampolla de la llet i n'aboca una mica al got. "Mhh! No hi ha res millor que un got de llet després d'un malson, oi Bunnie? Llàstima que a tu no te'n pugui donar!". Ella recorda aquell dia que, com avui, es va llevar ben entrada la matinada. El Bunnie l'acompanyava, com l'acompanya sempre. I aquell dia Ella va decidir donar-li una mica de llet al Bunnie. El resultat va ser el Bunnie a la rentadora i una escridassa de la mare.

Quan s'acaba el got de llet, Ella decideix tornar-se'n al llit. "Som-hi Bunnie, cap a dormir!". Ella deixa el got cuidadosament sobre la taula de la cuina i camina, poquet a poquet, cap a la seva habitació. En aquell moment a Ella li ve a la memòria els dies i dies que, en comptes de tornar al llit i dormir sola, anava a dormir amb els pares. I quan, cada matí següent, la mare intentava fer-li entendre que cadascú té el seu llit i que cadascú ha de dormir al seu.

I després, aquell altre dia, que la mare li va dir que s'havia acabat la comèdia, que a partir d'ara res de dormir amb els papes, que havia d'aprendre a fer passar la por.

- Però com ho faig mama? Com?

- Ella, l'única manera de fer passar la por, és enfrontant-nos-hi.

I quina raó que tenia la mare! Ara, des que enfronta la por i se'n torna a dormir sola, que pot adormir-se tranquil·la. Abans, entre la calor que desprenia la mare, i els roncs del pare, li era impossible!

Ara, Ella sap que si té por d'alguna cosa, s'hi ha d'enfrontar i demostrar que ella és valenta. Perquè, com algú va dir una vegada, la vida és per als valents.

La nena que era capaç de fer muntanyes

2009-09-15T20:40:00.000+02:00

Un dia Ella va descobrir que tenia poders. El poder de fer d'un granet de sorra, una muntanya enorme. Ella no sabia que podia fer-ho fins que la seva mare li ho va dir. Va ser un dia al parc. Ella jugava amb els seus amics, quan de sobte va ensopegar i es va fer mal al genoll. Ella no suporta la sang i, quan en veu s'atabala, s'espanta i plora molt. Aquell dia, quan va ensopegar, va veure una miqueta de sang i va començar a plorar ben escandalosament.

Aleshores, la mare la va agafar i la va posar a la seva falda, mentre li deia que no passava res, que només havia ensopegat. Però Ella seguia espantada i plorava i plorava.

En aquell moment, la mare li va fer el descobriment: “Ai, Ella, no facis una muntanya d'un granet de sorra, no veus què...”. Ella no va seguir escoltant el què la mare li deia. Així que Ella havia fet d'un gra de sorra petit i esquifit, una majestuosa muntanya. A Ella, de primer, li va agradar la idea. Però a mesura que hi pensava i recordava el to en el que la mare li havia dit, va adonar-se que allò que li havia dit la mare no era bo de cap de les maneres. Que tenia uns poders que ningú els volia. A ningú li interessa fer d'un gra de sorra, grans muntanyes. Ningú li'n troba utilitat. I Ella... Ella de fet tampoc li'n troba cap. Però ho fa. És propensa a fer de petites coses, problemes immensos. Es capfica per la més mínima tonteria. I s'hi capfica tant, que al final no sap quin era el petit problema inicial, només recorda el gran problema final.

Ella no vol tenir aquests poders. A Ella li agradaria més tenir el poder d'ajudar a la gent, el poder de fer somriure, el poder de fer de muntanyes, granets de sorra. Això si que seria tota una feinada! Però fer d'un granet de sorra una muntanya és la cosa més senzilla del món. La cosa a la que tots i totes tendim moltes vegades, sense veure que aquests poders són, completament i realment, inútils.

Cop de vent

2009-08-08T23:34:00.006+02:00

Ella se sent estranya. Una cosa inesperada ha aparegut a la seva vida de sobte. Ha entrat amb molta força, com un cop de vent. Ha entrat tant fort, que la vida d'Ella ha canviat des que ha aparegut. Aquesta cosa, és més aviat un "algú". Una persona que ha aparegut a la seva vida i ha buscat mil maneres diferents de fer-se un lloc al cor d'Ella. I ho ha aconseguit amb una facilitat increïble. Ara, aquest algú forma part d'Ella. Sense ell, Ella no estaria plena, li faltaria alguna cosa.

No fa ni una setmana que el coneix i, per a Ella, és com si el conegués de tota la vida. Ha entrat amb aquella força (com la d'un vent majestuós) emportant-se totes les coses dolentes que hi havia a la vida d'Ella. Deixant-hi només coses bones, deixant-hi el record del dolor que una vegada va sentir i que ell s'ha encarregat de fer-li passar.

Però Ella ja sap que passa amb els cops de vent, que són efímers. Duren tan sols un segon, tan sols un instant. Entren amb força, sí. Et canvien la vida. I quan creus que no pots estar millor, que no pots ser més feliç, el cop de vent desapareix. Deixant-te un buit al cos, deixant-te nua.

És per això, que Ella està disfrutant del seu cop de vent particular, vivint-lo al màxim, sentint-lo, olorant-lo, acariciant-lo. Com que sap que marxarà, fa del seu vent particular el seu alè, el seu bri de vida. I quan marxi, ai! Ella no sap que passarà quan marxi. Potser tornarà a venir (així ho espera) o potser no. Només el temps li ho dirà...

A l'altra banda de l'oceà

2009-06-28T00:45:00.004+02:00

La família d'Ella, aprofitant que és estiu i tant el pare com la mare tenien festa, han anat a donar un volt per la platja. Als pares no els hi acaba de fer el pes la platja, però a la Sílvia li encanta el mar i els ha demanat que si podien anar-hi cap al tard, i veure com es ponia el sol. Per la seva sorpresa, els pares han accedit.

Ella havia estat al mar un parell de vegades abans però no el recordava tant immens ni tant majestuós. En el moment que van arribar a la platja, Ella va comprendre perquè a la Sílvia li agrada tant el mar.

Al arribar, van començar a caminar per la vora de la mar i les onades els acariciaven els peus. A Ella li va agradar molt aquella sensació. Aleshores, quan el sol començava a amagar-se per darrere d'aquella massa d'aigua, la família s'ha assegut i l'han contemplat fins que quasi ha desaparegut del tot. Mentre contemplaven aquella bonica imatge, Ella ha començat a pensar en aquell mar tan immens. Si el mar arribava a una costa, segur que acabava per alguna altra banda del món. Potser era un lloc molt llunyà, segurament acabava ben lluny.

A Ella li agradaria molt saber on acaba aquell mar, i si la gent que hi ha a l'altra banda són gaire diferents a ella i a la seva família. I mentre hi pensava, s'ha promès que algun dia, Ella viatjarà per aquell mar i descobrirà que hi ha a l'altra banda de l'oceà.

Manies (I)

2009-06-16T15:11:00.003+02:00

Una vegada algú va preguntar a Ella quines eren les seves manies. La pregunta la va sobtar molt. Quina classe de pregunta era aquella? Com que es va quedar tan parada només va contestar: “no tinc manies jo”. La resposta que li van donar encara la va sobtar més: “tothom en té una o altra”.

Des d'aquell dia Ella vigilava cada cosa que feia, per descobrir quines eren les seves manies. Aleshores, va adornar-se de que era ben cert. Tothom en té de manies.

Ella va descobrir que tenia manies un dia que tornava de l'escola amb l'autobús. Va pujar i, com cada dia, va anar a seure al mateix lloc de sempre. Aleshores una nena va seure al seu costat i li va dir:

-Ella, com és que sempre seus al costat de la finestra? No t'agrada seure al seient que dóna al passadís?

La resposta d'Ella va ser automàtica: No.

Aleshores la nena li va dir:

- Estàs carregada de manies!

En aquell moment va començar a donar-li voltes. Aquella és una de les seves manies: seure al costat de la finestra de l'autobús. No li agrada seure al seient que dóna al passadís. Ho troba avorrit. Ella prefereix seure a la vora de la finestra i passar-se el trajecte mirant per la finestra, observant els verds camps de vinyes i mirar als núvols. A partir d'aquí, Ella va començar a conèixer-se més i a descobrir més coses que no suporta o que prefereix fer d'una manera diferent.

Entorn

2009-06-12T11:51:00.006+02:00

Ella està contenta amb les coses que ha viscut, encara que algunes hagin sigut dures. Precisament, les situacions complicades són amb les que Ella aprèn més. Fins i tot, Ella agraeix haver passat per aquests mals tràngols. És clar que mentre passava per aquests mal moments, Ella no li veia la part bona per enlloc. Però ara que ja les ha passades, Ella creu que ha après molt.

Ella creu que cada experiència la forma com a persona. Que cada cosa que li ha passat, ha fet que sigui d'una manera o d'una altra. I que si en comptes d'una situació, n'hagués passat una altra, ara Ella seria substancialment diferent.

Hi ha un moment de la seva vida que no oblidarà mai. Creu que aquell moment va ser decisiu per a què Ella tingués el caràcter que té. Ella sempre ajuda a tothom. Li agrada fer-ho. Sobretot si veu a algun nen sol. És la primera en apropar-s'hi i donar-li companyia. Ella sap com n'és de valuosa, la companyia. Sentir-se sol, segons Ella, és una de les pitjors coses que et pot passar. I això ho sap de primera mà. Ella s'ha sentit sola durant molt de temps. Per sort tot ha canviat. I ara, intenta que la gent que se sent sola, no s'hi senti durant tant de temps.

Perquè quan Ella estava sola, mai va aparèixer ningú per donar-li companyia. I així va seguir durant molt de temps. Per això, Ella sap el que la gent que està sola necessita; companyia. Tan simple com seure al costat d'aquella persona i regalar-li un somriure. Tan simple com dir: vens a jugar?

A ella mai ningú li havia dit. Va haver de buscar altres nens que volguessin jugar amb ella. Però mai li havien preguntat si volia jugar amb ells.

Ella no els odia. Ara juguen tots junts i s'ho passen la mar de bé. Els agraeix que la fessin viure aquella situació, així Ella ara s'ocupa de que ningú més la visqui.

Crits

2009-06-05T12:05:00.003+02:00

Ella fa dies que no pot dormir. Té por, por de dormir. No és que tingui por a la foscor ni res d'això. És que fa uns dies que té uns somnis horribles i ella no els vol somniar.

En el somni, sempre passa el mateix. Ella està en una zona àrida, on no hi abunda massa la vegetació. Fa molta calor. Tot està en silenci, no se sent res. Ella es queda quieta i tanca els ulls, fa una profunda respiració i es relaxa. S'hi està bé en aquest lloc, si no fos per la maleïda calor.

De sobte, mentre es relaxa, sent un crit. És el crit més esgarrifador que Ella hagi sentit mai. És un dolor profund, que surt de les entranyes de la persona que l'ha fet. Ella corre cap al crit, que ara s'ha convertit en un sorollós plor. Un plor desesperat.

Aleshores ho veu. Una dona agenollada a terra plora mentre diu alguna cosa que Ella és incapaç d'entendre. I al terra, un infant. Un infant amb els braços i les cames molt primes, la panxa inflada i el cap gros. Un infant que no es mou. Un infant que ha mort.

Ella plora. Plora tant que li és impossible seguir mirant aquella escena. Les llàgrimes l'impedeixen veure. Ella comprèn perquè aquella dona ha cridat. Ella també té moltíssimes ganes de cridar. I ho fa. Crida amb totes les seves forces, mentre la dona agenollada se la mira per primer cop. Ella mira els ulls d'aquella dona. I hi veu tant de dolor dins dels ulls d'aquella dona, que li és pràcticament impossible suportar-ho.

El que més mal li fa a Ella és que sap que aquest no és l'únic infant que ha mort de gana. Que en aquella zona àrida, la mort és el pa de cada dia. I Ella no vol que ningú mori de gana si cada dia es tira tan de menjar. Aquests nens tenen dret a menjar. Tenen dret a viure...

Contes de fades

2009-06-02T19:35:00.004+02:00

Ella pot ser una nena molt diferent, però també comparteix moltes semblances amb la resta de nenes del món. Una d’aquestes semblances és la passió que sent pels contes de fades. Bé, que sentia.

Ara els contes de fades no li agraden. És una sensació molt estranya. Li agrada que la mare li llegeixi, li agrada mirar els dibuixets dels contes, li agrada mirar aquests contes a la televisió. Però quan s’acaba la pel·lícula o el conte, no li agraden gens. Se sent buida per dins. Molt buida. Durant una estona (la que duri la pel·lícula, o l’estona que es passi mirant el llibre) Ella és molt feliç. Predomina en ella el món de la imaginació, de la màgia, de l’amor vertader. I s’imagina com seria tenir el seu príncep, ser una noia gran i maca, que tothom envegés la seva bellesa, que els bons guanyessin als dolents.

Però quan s’acaba la pel·lícula, a Ella no li queda res. El seu príncep s’ha esfumat, segueix sent la nena petita de sempre i els dolents segueixen sortint-se amb la seva.

És per això que a Ella ja no sent aquella il·lusió quan la mare li posa una pel·lícula de fades. Pel buit que sent després. Un buit que l’incomoda, que la fa sentir petita, desgraciada. Ella no té res del que té la protagonista del conte. No té un gran palau i, encara pitjor, no té un príncep amb qui compartir-lo.

Una vegada, fa molt de temps, va sentir que la mare li deia a la Sílvia que ja trobaria el seu príncep blau, que ara era molt petita per anar pensant en aquelles coses. I quan Sílvia pensava en aquelles coses ja tenia tretze anys. Més que Ella. Per aquesta raó, Ella no li ha explicat res a la mare, no l’entendria. De fet, com la pot entendre la mare si ni ella mateixa s’entén?

Només sap que vol tenir tanta sort com les protagonistes dels contes de fades, trobar el seu príncep amb qui compartir el gran castell. I ser feliços i menjar anissos.

Música

2009-05-27T16:54:00.010+02:00

A Ella li encanta la música. No sap tocar cap instrument, de fet, cap membre de la seva família en sap. No han sortit gaire músics a casa seva. Ella no vol ser músic. Ella vol viure la música. I se’n surt prou bé.

Cada tarda, quan Sílvia ha d’estudiar, li demana que deixi l’ordinador engegat i li posi música. Li agrada la música que té la Sílvia. És variada, té de tot. Abarca des de les cançons instrumentals (amb piano, guitarra...) fins a les cantades. En anglès, en castellà i en català. Lentes. Mogudes. Tristes. Alegres. Energètiques. D’amor. De desamor. Una cançó per a cada estat d’ànim. Ella pot passar-se tota la tarda, tranquil·lament, asseguda a l’habitació de l’ordinador. El terra no és fred, els pares, sabent que Ella s’estirava a terra per escoltar música, hi van posar una catifa per a que no es refredés. I allà, estirada mirant al sostre, deixa que la música entri per les seves orelles i la ompli.

Sona una cançó instrumental de piano. “Mmmhh, una de les meves preferides” pensa Ella. Li agraden les cançons instrumentals, pensa que diuen coses que ni amb paraules som capaços d’explicar. A Ella li sembla que no hi ha res millor que una bona cançó instrumental per a transmetre’ns sentiments que creiem que estaven adormits. Fins i tot, Ella creu que poden tenir alguna mena de poder. Sí, poder. Quan escolta una cançó sense lletra, la música li dóna la llibertat de pensar en el que vulgui. Les cançons amb lletra la condicionen una mica més. Escoltant una cançó instrumental, Ella pensa en mil coses, fins i tot pot arribar a saber que li passa el dia que està trista.

Les notes flueixen per la sala. Ella apuja el volum, ajusta la porta de la habitació i s’estira a terra, mirant el sostre. Les notes suren per l’aire, ballant una dansa, inundant l’habitació. Ella tanca els ulls i agafa aire. S’omple de serenitat i es relaxa.

Les notes segueixen lentament, ballen més a poc a poc, fins que s’aturen. Per sort, les notes començaran de nou la dansa sempre que Ella així ho desitgi. I Ella no vol que s’aturin mai.

Pluja

2009-05-22T21:09:00.008+02:00

Ella mira per la finestra. És un dia ben ennuvolat. El cel està cobert per una espessa capa de gris, que no deixa passar la poca llum del sol que deu quedar a aquestes hores. Deixa anar un sospir.

Sap que d’un moment a un altre es posarà a ploure. Serà una pluja breu però contundent. Potser durarà vint minuts. Les típiques tempestes d’estiu (o de casi estiu).

Ella disfruta mirant per la finestra, aparentment sense fer res. Però pel seu cap bullen mil pensaments, que només ella coneix. El cel ennuvolat posa a Ella trista, melancòlica. No sap el perquè, però així com a l’home que no vol viure li feia mal el genoll quan canviava el temps, a Ella li canvia l’humor.

Avui és un dia especialment “sensible” per a Ella. És més propensa a plorar que a riure. Avui Ella no té un motiu per riure. I sempre que li passa això, prova de buscar per tot arreu aquell somriure que ha perdut. Avui, però, no hi ha hagut sort. El somriure ha marxat, potser necessitava vacances. Feia molt que no les hi concedia.

I mentre mira per la finestra, pensa on pot estar el seu somriure de vacances (si preferirà un lloc de platja o potser un paisatge més aviat muntanyós). Aleshores, el primer llamp il·lumina el cel. Els llamps li recorden massa a ell, al que va esperar una vegada i que no va venir. I aquest record li fa mal, molt mal. Seguidament, apareix la primera gota de pluja, que cau al mateix temps que una llàgrima llisca per la cara d’Ella.

Fotografia de DeviantArt

Nostàlgia

2009-05-20T18:43:00.005+02:00

Avui Ella troba a faltar una cosa que no ha tingut mai. És una sensació estranya i, alhora, angoixant. No sap perquè és, però nota un gran buit a dins seu. Ha imaginat tantes vegades aquella cosa, que és com si l’hagués tingut. Però només és producte del seu cap, producte dels seus desitjos. És una cosa que desitja molt, però sap que mai la tindrà. És com el llamp, esperava que vingués i, sabent que no ho faria, l’esperava amb impaciència. Ara desitja una cosa, sabent que aquest desig només li provocarà malestar i dolor. I ho sap. Però no pot evitar imaginar-s’ho una i una altra vegada. Quan ho imagina, se sent feliç. Pensa que la imaginació supleix, en petita escala, allò que Ella desitja amb totes les seves forces.

I aquella cosa entra al seu cap i dóna voltes i més voltes fins que es mareja i es peta de riure perquè Ella li deixa fer el que vol. I Ella s’entristeix perquè aquella cosa se’n riu d’ella, si més no, a la seva imaginació.

Fa temps que Ella intenta no imaginar-s’ho més, oblidar-ho. Però no és tan fàcil. Quan un pensament entra tan a dins, és ben difícil fer-lo fora com si res. Així que Ella ha pensat en pensar-hi cada dia, però mirar de fer-ho una miqueta menys. I ha pensat en pensar-hi d’una manera diferent. No sap com ho farà, però sap que no pot seguir així.

Simplement haurà d’esperar a que alguna cosa, semblant a aquella que tan desitja, aparegui a la seva vida, supleixi aquesta que ara vol i que no pot tenir.

Fotografia de DeviantArt

Indecisa

2009-05-15T22:02:00.003+02:00

Ella odia decidir. I és que sempre li costa molt decidir. Al principi eren decisions senzilles, com quins mitjons es posaria. No sabia si posar-se els blaus o els roses. De totes maneres, arribava la mare i li deia que es posés els mitjons roses i, així, decidia per ella. I a mesura que creix, veu que les decisions es compliquen més.

Ella ho té ben fàcil, encara és petita i ho decideixen tot per ella. Però Sílvia, en canvi, ha hagut de decidir moltes coses en poc temps. Va haver de decidir, per exemple, si volia seguir estudiant o no. De totes maneres aquesta decisió no va ser gens difícil. Sílvia sabia que continuaria estudiant. Després, va haver de decidir què estudiaria, si un cicle o batxillerat, quina modalitat faria, quines assignatures optatives triaria... Moltes coses que la marcarien per tota la vida.

Per sort, Sílvia està molt contenta amb les seves decisions i creu haver triat les correctes.

Ella se’n alegra. Però també sap que de vegades les decisions poden costar-nos un alt preu. Decidir suposa un risc. Ella creu que cada decisió ens fa avançar, encara que sigui equivocada. “Dels errors se’n aprèn” diuen. I Ella creu que és veritat. Que si t’equivoques ja saps per un altre dia que aquell no és el camí a escollir.

I és que la vida es basa en decisions. Cada dia hem de decidir mil coses. Si anirem aquí o anirem allà, si ens posarem això o ens posarem allò... I cada petita decisió va marcant un camí. Un camí que pot tenir ensopegades, estones que sembla que volis, estones que toca posar els peus a terra... Un camí que anem teixint, a poc a poc, amb cada decisió presa.

Somriure

2009-05-10T22:13:00.006+02:00

Ella sempre somriu. Passi el que passi, ella sempre somriu. De somriure, no fa falta aprendre. Les persones naixem que ja en sabem de somriure. Però a vegades oblidem fer-ho. Ella intenta no oblidar-ho mai, considera que és una cosa ben bonica. Algú li va dir una vegada que somrigués sempre, que feia més bona cara. I era cert. De fet, tots fem més bona cara quan somriem. S’il·lumina la mirada i s’accentuen els pòmuls. Els ulls ens brillen i contagiem l’alegria que intentem transmetre.

Ella, quan va pel carrer i saluda a algú, somriu. Normalment la gent no s’hi fixa gaire, però ella ho fa igualment. Li agrada somriure a la gent. Per ella somriure es dir: Ei! Que la vida és bonica!

I és que la vida ho és molt, de bonica. És bonica fins a tal punt que podem plorar amb la seva bellesa. Una vegada, Ella tornava cap a casa de nit amb els seus pares. Va mirar per la finestra del cotxe i va observar el cel. Va veure una lluna tan gran i tan maca que no va poder evitar plorar. I plorava i reia, plorava amb un somriure enorme als llavis.

A Ella li agrada somriure. Sent que el món és una mica més feliç si ho fa. Li agrada molt que la somriguin, així que ella fa el mateix. Per que un somriure pot transmetre milers de coses tan belles totes, que val la pena fer-ho.

Fotografia de DeviantArt

Àngel

2009-05-06T21:37:00.005+02:00

Ella està força enfadada avui. Més que enfadada se sent frustrada, impotent, inútil. Està enfadada amb el cel, amb la terra, amb l’home, amb la dona, amb l’ocell i amb la planta. Avui, el món s’ha endut un àngel. No sap a on, però el món considerava que allà on estava no era el seu lloc, que l’àngel tenia una missió en una altra banda.

Era un noi divertit, carinyós, simpàtic. Un noi que havia patit una dura infància. La seva mare va morir quan ell era petit i el seu pare es va encarregar d’ell i de la seva germana.

El seu pare... era un tirà. Pegava als seus fills, els maltractava tan físicament com psicològicament. Els pegava tant fort que va causar greus danys al seu fill. El van tancar a la presó i allà segueix.

El noi seguia una vida “normal” dins dels seus problemes, i es que les pallisses que havia rebut eren tan brutals que tenia problemes a les venes sanguínies.

Ara, que ja era gran, havia decidit operar-se del problema que patia per culpa del seu pare (que no se’l podria considerar així de cap de les maneres). Era una operació molt arriscada, hi havia un alt percentatge de que el noi morís. Però ell volia millorar la seva qualitat de vida i volia córrer el risc.

El noi estava molt enamorat d’una noia que vivia lluny d’ell. Més de 1000 quilòmetres els separaven. Però s’estimaven tant, que els quilòmetres no eren cap barrera. Mai s’havien vist, però era com si es coneguessin de sempre.

Sílvia coneixia a aquesta noia, i per això Ella sabia la història de l’àngel que havia marxat per sempre. Sílvia ho explicava amb llàgrimes als ulls, mentre deia que era la “història d’amor més gran de tota la història”. Una història amb el final més trist.

Ella se sent impotent. Aquest noi havia lluitat tant, però tant... Havia lluitat contra els diversos problemes que tenia degut a les brutalitats del seu pare, havia viscut amb el tirà a sota el mateix sostre. Havia lluitat massa per tenir aquest final.

Avui ens deixa un àngel, Ella espera que sigui on sigui estigui bé, lluny dels tirans i cuidant de la noia que ha deixat a la terra.

Fotografia de Google

La sensació

2009-05-03T12:45:00.003+02:00

Avui Ella s’ha llevat amb la sensació de que passaria alguna cosa bona. No sabia què era, però la tenia ben encuriosida. I ha anat passant el dia i Ella esperava a que aquesta cosa passés.

A l’escola res de nou ha passat. Aleshores, a la tarda, la mare l’ha anat a buscar i li ha donat una bona notícia.

-Ella, avui anirem una estona al parc, que fa molt que no hi anem, d’acord?

Ella assenteix amb els ulls brillant d’il·lusió. Anar al parc és una nova oportunitat de que passi aquesta cosa bona. I allà se l’ha trobat.

Potser feia més d’un mes i mig que Ella no el veia. Ella es temia el pitjor. Potser qui-sigui-que-viu-allà-dalt havia decidit complir els desitjos d’aquell pobre home i endur-se’l al cel. Durant aquest mes i mig Ella hi ha pensat diverses vegades en l’home que no vol viure. També es veritat que feia temps que Ella no anava al parc, ja que la mare estava força enfeinada i no podia passar la tarda al carrer. Però els pocs dies que hi anava, l’home que no vol viure no hi era. I allà el tenia. Aquesta vegada anava amb un bastó normal, no amb aquell caminador que va portar alguna que altre vegada. Potser aquests dies, que el temps no havia de canviar, portava el bastó. Potser ja no el necessitava el caminador. Potser ni tan sols li feia mal el genoll.

L’home que no vol viure ha pujat el cap, com si hagués notat la presència de la petita Ella. Al veure-la li ha dedicat un bonic somriure. Ella mai l’havia vist somriure. Potser l’home que no vol viure ara sí que volia viure. Se’l veia força millor, més content.

Sense dubtar-ho ni un segon, Ella s’ha assegut al costat de l’home que no sap si vol viure o no i li ha donat la mà. Allà l’home li ha explicat tot el que ha fet durant el darrer mes. Ella se’l mirava. No sap si vol viure o no i tampoc vol preguntar-li ara que creu que l’home-que-no-se-sap-si-vol-viure-o-no no hi deu pensar gens en la mort. Ella vol guardar aquest record en la seva ment durant molt de temps. Al cap i a la fi, aquella sensació del matí no era res comparat amb el que ha acabat sent. Un retrobament que Ella desitjava. I que l’home-que-no-se-sap-si-vol-viure-o-no també esperava impacient. Un retrobament que s’havia fet esperar massa.

El plor

2009-04-29T16:21:00.003+02:00

És un diumenge qualsevol. Un diumenge trist, que ve després d’un alegre i assoleiat dissabte. Ella odia els diumenges. Principalment per que després arriba el dilluns i Ella s’ha de llevar d’hora i també per que ve després d’un dissabte (que a Ella li agraden molt els dissabtes). Però aquest diumenge l’odia més que cap altre. S’ha llevat amb el repetitiu soroll de la pluja caient. Aquest mati, plou molt. Moltíssim. De fet hi ha tempesta. Llampega i trona.

A Ella no li fan por les tempestes. Però sent una profunda tristesa cada cop que plou de la manera que ho fa avui. I sent aquesta tristesa per que per ella la tempesta no és tan sols una tempesta. Per a Ella una tempesta és el plor d’un ésser gegant. El plor de la Terra. És un plor de ràbia. Un plor amb crits. Per a Ella, cada tro que sona al cel és com un crit d’impotència de la pobre Terra.

Ella estima la Terra. Tant que, de vegades, al sentir-la plorar, Ella també plora. I és que Ella creu que no cuidem prou la Terra.

Sempre que es menja l’entrepà a l’escola o bé tornant cap a casa, Ella llença el paper a les escombraries. Res de llençar-lo a terra! Ella tanca l’aixeta quan es renta les dents i sempre que no està en una habitació, tanca el llum, ja que en aquell moment és innecessària. De vegades, quan passeja pel parc, Ella és dedica a recollir les coses que troba a terra i les llença allà on pertoca.

Pobre Terra. Estem destruint els seus boscos i, amb ells, gran part de les espècies d’animals que allà hi vivien, acaben desapareixent. Amb el fum de les fàbriques, només fem que escalfar-la. La Terra té calor. La Terra vol aire fresc. Per això plora. Després d’una tempesta els carrers estan més frescos i es respira un aire ben fresc. Just com el vol la terra.

No vol respirar fums, ni que en ella hi hagin papers, plàstics... La Terra només demana que l’estimem una mica perquè, de fet, és l’única que tenim. I els éssers únics l’han de cuidar com el que és, una cosa especial. Una cosa irreemplaçable.

Fotografia de Google

Mort per oblit

2009-04-27T17:17:00.003+02:00

Ella juga al menjador mentre la mare mira la televisió. El pare, com sempre a aquella hora, està al despatx. Sílvia arriba al menjador amb molts fulls a la mà. Porta una bona estona a la seva habitació, estudiant.

-Mama, et puc dir això? Es que tinc un examen demà i ja saps que em va molt bé explicar-t’ho.

La mare somriu i, en senyal d’afirmació, apaga el televisor. Agafa aquell grapat de fulls i Sílvia comença a recitar tot el que ha après durant les hores d’estudi.

“Els romans tenien dos tipus de mort: la mort terrenal, la que coneixem nosaltres. És a dir, et mors. La segona mort és la més important per al món romà. Es tracta de la mort per oblit. Els romans creien que quan la gent t’oblidava era com tornar a morir. Per això posaven els nínxols a les afores de les ciutats, per a que tothom els tingués present. Els més rics es feien grans escultures per a ser recordats...”

Sense adonar-se’n, Ella ha deixat de jugar i s’ha assegut al costat de la mare per a escoltar les coses que Sílvia explica. Però Ella s’ha endinsat en els seus pensaments i ja no escolta res més del que Sílvia diu. S’ha quedat amb unes paraules: mort per oblit. Creu que els romans tenien molta raó en aquest aspecte. La memòria és el que ho manté tot viu.

Si oblidéssim tot el que sabem, no mantindríem viva la història. Si oblidéssim tot el que hem fet, no aprendríem dels errors.

Per això, Ella està d’acord amb el que els romans creien sobre les dues morts. I també que la mort per oblit sigui la més important. Tothom vol ser recordat. Per que el record és el que fa que el passat perduri. I només si tenim en compte el passat (que és una gran font d’aprenentatge) podrem crear un futur, que en el fons és el que compta.

Fotografia de Google

La casa

2009-04-25T20:57:00.004+02:00

Hi ha vegades que Ella té moltes ganes de donar abraçades. No és només quan vol destruir la solitud. A vegades, simplement li venen ganes.

A Ella li agraden molt les abraçades. Quan algú és més gran que Ella, és com si es tanqués dins d’una caseta feta a la seva mida.

La caseta és molt flonja i s’adapta molt bé al seu cos. Allà hi troba calor i protecció. Ella pot plorar dins la caseta perque, a més de donar calor i protecció, la caseta també la consola quan es fa mal. És una casa màgica, perquè t’obre les portes amb molt de gust i tu no les has d’obrir. En ella hi ha la música més dolça que mai es pugui sentir, són veus que parlen amb molta tendresa i afecte. Unes veus que Ella adora.

És una caseta que no la fa posar dels nervis mai. Si necessita que sigui més estreta, ella sola es farà més estreta. Si necessita espai, la caseta li donarà espai. És la millor casa de totes les cases. És petita, sí, però més acollidora que cap altre. Podria ser una casa perfecte, si no fos per que té un gran inconvenient. I es que aquest tipus de casetes són efímeres. És una caseta que li dona calor i protecció durant un petit instant. Una música que dura tan sols un segons. Una veu que et reconforta un moment. Massa curt per a Ella. Ella voldria escoltar tot el dia la música. Voldria tenir calor i protecció sempre. Voldria sentir la màgia al seu voltant, que li obre les portes i les tanca un cop ella es dins.

Però Ella, que és una nena molt intel·ligent, sap que hi ha una raó de pes per a que la caseta no sigui sempre amb ella. Ella creu que si tingués la caseta tot el dia a sobre, no apreciaria la màgia que té quan li obre les portes, ni la tendra música que sona quan és dins. Tampoc apreciaria la calor i la protecció que li dóna. És per això, que Ella creu que la caseta dura tan poc, per que si la tingués sempre, no la valoraria prou.

Fotografia de DeviantArt

La (desconeguda) llegenda de Sant Jordi

2009-04-23T14:49:00.003+02:00

Avui a l’escola (i com cada any) han explicat la llegenda de Sant Jordi. Però aquest any ho han fet diferent. Els professors han decidit fer una obra de teatre i representar la història a més a més d’explicar-la. Tot estava molt ben preparat, hi havia la princesa, el rei, la gent del poble, el drac... L’obra a començat i els alumnes més grans han fet de narradors.

“Hi havia una vegada, en un poble molt llunyà, que hi vivia un rei amb la seva bonica filla, la princesa.”

Aleshores, feien acte de presència els professors que tenien el paper de princesa i de rei.

“En aquest poble tothom era molt feliç i ningú s’enfadava mai amb ningú. Fins que un dia, va aparèixer un drac enoooorme que es va instal·lar a la cova que hi ha a la vora del poble.”

Un drac fet i pintat pels de quart apareixia per una banda del escenari improvisat.

La història seguia amb tota normalitat, els actors no eren uns experts, però se sabien el paper i ho portaven molt ben preparat. Els més petits estaven molt atents, Ella entre ells.

“Aleshores, el drac es va emportar a la princesa a la cova, després d’aquell sorteig tan desafortunat. El drac estava a punt de menjar-se la pobre princesa, quan de sobte va aparèixer un cavaller molt valent muntat a cavall.”

Silenci. Tothom espera impacient a que aparegui l’heroi que ha de matar el drac i salvar a la bella princesa. Passa un minut. Res. El cavaller no apareix. Els professors es miren entre ells, no comprenen on pot estar el professor que falta (i el que, de fet, és més important en l’obra). Sona un mòbil. La princesa és disculpa i surt de la classe. Més silenci.

Mentrestant, la petita Ella pensa que els professors son uns grans actors i que els han ben enganyat a tots. Segons Ella, està claríssim el que els professors intenten dir.

“Segur que ella no es fallaria. No com ha fet el cavaller, que no s’ha presentat. I sort que això és una obra de teatre, que si fos de veritat, la princesa ja no hi seria! No podem esperar a que aparegui el nostre heroi a salvar-nos del drac. La princesa no pot estar esperant aquest cavaller muntat a cavall sinó que potser hauria d’aprendre a defendre’s sola...”

Premi Dardos!

2009-04-22T19:32:00.004+02:00

Bé, em permetré fer un incís avui. No tenia pensat pujar cap post (tot i que tinc el de Sant Jordi ben preparat!) però l’Anton del bloc Escorrialles (i d’altres) m’ha ben sorprès. Se m’ha concedit el premi Dardos, que es dóna a tots aquells blocs “on cada nou post és com trobar-se amb un petit tresor de coneixements, d'empenta, i d'entusiasme...”

Ara la meva feina és passar aquest premi a altres blocaires que creen a cada post aquest tresor de coneixements, d’empenta i d’entusiasme.

Bé, jo dono el premi als següents blocs!

Núria Talavera amb el seu bloc nebuloses (per les moltes coses que estic aprenent en el seu bonic blog!)

Pau Quintana amb el bloc Mar de inquietudes (per la seva manera de veure les coses i per els seus plans de futur)

Gisela Romaní amb el bloc De les Toeses (per apropar-nos a les seves petites felicitats de casa, cada post que penja és un somriure assegurat!)

Segur que molts més blocs mereixen aquest premi. La veritat és que porto poc en aquest món i no m’he passejat per gaires blocs...

Moltes gràcies Anton per aquesta preciosa sorpresa!

Les dues feines

2009-04-21T17:31:00.002+02:00

Avui Ella té dues feines a fer. Una ja la té feta, però l’altre encara li queda per fer i aquesta li costarà més d’aconseguir. Ella està enfadada. I la seva mare, que la vist tota emmurriada li ha dit que “ara tens dues feines, enfadar-te i desenfadar-te”.

Però ella no està enfadada amb la seva mare, ni amb el seu pare, ni amb la Sílvia. Tampoc està enfadada amb els companys de l’escola, ni amb ningú de totes les persones que coneix. Avui Ella està enfadada amb ella mateixa. Es veu que té els pensaments dividits: una part està d’acord en els actes que fa i l’altra no ho està. I les dues parts s’han discutit. Ella ha arribat a la conclusió de que està enfadada amb ella mateixa.

Potser és una tonteria, però per a Ella és un problema ben greu! Ella no es vol parlar amb ella mateixa, però no pot evitar-ho. Com que té aquella veueta interior, doncs es parla igualment. I així una no pot estar enfadada gaire estona!

Sempre havia pensat que desenfadar-se era una feina difícil, però ara se’n ha adonat de que més difícil és enfadar-se amb una mateixa. Així que ha decidit perdonar-se i desenfadar-se. I ara Ella ha pensat que no val la pena lamentar-se per les coses que ha fet malament (o que una part d’ella així ho considera) sinó que ha de mirar de aprendre’n i intentar no fer-ho mai més. Així s’evitarà discussions.

Aparences

2009-04-20T16:09:00.004+02:00

Ella és una nena molt observadora. Porta uns dies observant el comportament de les persones que l’envolten. Sobretot dels companys de l’escola, perquè són les persones amb les que passa més estona. Hi ha una nena en particular que la té molt encuriosida. És diu Emma. L’Emma és una nena molt simpàtica, amable i molt riallera menys quan li ronda per a prop una altra nena, Júlia. Júlia és una nena amb un caràcter fort. Els nens en diuen “mandona”.

Júlia sempre té dues o tres nenes al darrera, que juguen amb ella al que ella vol, és clar. Quan Júlia s’apropa a Emma, aquesta deixa de somriure de cop. Aleshores, com si es transformés, Emma es torna egoista i tracta malament als altres nens. És com si no fos ella.

Ella ho ha consultat amb Sílvia, que és de les persones que més en saben del món. I Sílvia li ha dit que Emma aparenta ser qui no és i que això no és bo. Ella bé que ho sap que no és bo. I no vol que Emma sigui egoista ni deixi de somriure. Vol que sigui la seva amiga, com quan Júlia no és a prop.

Així que un dia, s’apropa tota decidida a Emma i...

- Emma, vull que m’escoltis un moment. - D’acord – diu Emma amb aquell somriure que la caracteritza quasi sempre.

- T’has adonat de que quan estàs amb la Júlia et comportes d’una manera diferent? Perquè no ets tu mateixa? Saps? Als altres ens agrades més quan ets riallera, amable i simpàtica que no pas quan no ens deixes les joguines o ens dius coses lletges. Tu no ets així, Emma. A tu t’agrada molt riure, i ser amable i simpàtica. Has de deixar d’aparentar el que Júlia vol que siguis i ser tu mateixa. Per que segurament, tu et sents millor quan rius que no pas quan estàs seria, no?

- Sí...

La professora, que ha sentit tota la conversa, diu unes paraules més que certes i que hauríem d’aplicar tots (ja siguem petits o siguem grans):

- La gent t’ha d’estimar pel que ets Emma no pel que la gent vol que siguis.

Respirar

2009-04-18T14:49:00.004+02:00

Durant aquests dies, Ella ha vist que els humans donem poca importància a les petites coses. I Ella considera que hauríem de donar més importància als arbres que envolten el seu poble, les persones que ens creuem cada dia, el menjar que trobem a taula... Però sobretot hi ha una cosa vital, que és la més important de totes, que sovint oblidem i que la fem sense pensar: respirar. Se’n va adonar quan un dia es va començar a trobar malament. Li feia mal el pit. Es va estirar perquè va considerar que s’estaria més còmode i així potser li passaria. Però estirar-se no li va servir de res. De sobte, Ella no podia respirar. Li costava molt i respirava molt profundament i per la boca. La mare aviat la va sentir i la va portar al metge. Quan hi van arribar, Ella ja estava més relaxada i el metge no li va trobar res. La mare li va dir que s’havia posat nerviosa, i que per això li havia costat respirar.

Mentre a Ella li costava respirar, pensava en les ganes que tenia de fer-ho, en que mai li havia parat prou atenció a una cosa tant important. I li regalimaven llàgrimes mentre pensava “vull respirar, vull respirar”. Quan es va recuperar, Ella va parar atenció només a la seva respiració. Encara estava una mica agitada, però ja no li costava. Una sensació d’alleugeriment la va envair. Per sort, podia tornar a respirar.

I es que les petites coses, són les imprescindibles i mai les tenim en compte. Per això, ara Ella ho valora tot més, valora la seva respiració i sempre hi dedica una estona a escoltar-se-la. Perquè les petites coses són les que formen una cosa ben gran: la vida.

La dona dels mil noms

2009-04-16T16:13:00.007+02:00

Ella coneix a una dona que té mil noms. No és que els seus pares li posessin tants i tants noms, no. De fet, de nom de debò només en té un. El que passa és que Ella la pot anomenar de mil maneres diferents. Normalment li diu mama. I sap que no es diu així, sinó que es diu Isabel. Ella però, mai, mai, mai li ha dit Isabel i a la mama ja li està bé. També li diu “mamà”, “mamuxi”, “mami”, “mà” i quan està enfadada li diu “mare”. Una vegada va intentar dir-li Isabel i la mamà es va enfadar de valent. Ella no ho entén. Què no es diu Isabel? Perquè s’hauria d’enfadar? Tothom al carrer li diu Isabel, i ella bé que no s’enfada amb ningú. En canvi, vol que Ella li digui “mama”, “mamà”, “mami”, “mamuxi” o “mà”. Però res d’Isabel.

Hi ha una altra cosa que la sobta i és que la “mami” crida a Ella pel seu nom. No li diu “filla” ni “filli”, ni “filluxi”. Li diu Ella. De totes maneres, no la molesta gens que la mare l’anomeni pel seu nom, ja li està bé.

La dona dels mil noms es va encarregar de portar a Ella a la vida i, a més, d’acompanyar-la durant tots els anys que porta vivint-la. I Ella s’estima molt la dona dels mil noms i per demostrar-ho li dóna petons i abraçades. I la seva “mamuxi” també li’n dóna molts, de petons. La seva “mami” hi és sempre, per les coses dolentes i per les bones. Per aixecar-la quan cau, per consolar-la quan plora, per fer-la riure, per ajudar-la a vestir-se, per portar-la al parc, per estimar-la. Ella agraeix moltíssim poder tenir una mamà que la cuidi tant, que l’estimi tan.

Avui és un dia molt especial per a la dona dels mil noms. Avui és el seu aniversari. I Ella, que s’estima molt a la “mà” ha decidit fer-li un regalet, un petit obsequi per tots els anys que porten juntes (encara que no en siguin masses). I encara que el regal no és gran cosa, és un regal que ha fet amb tot el seu cor i amb les seves pròpies manetes. Està segura de que li agradarà molt, a la “mamà”.

I es que Ella s’estima molt a la dona dels mil noms, tingui el nom que tingui i li vol desitjar un feliç aniversari, per que se’l mereix!

Amic virtual

2009-04-14T16:40:00.003+02:00

Sílvia té un amic. Bé, no sap si li pot dir amic. El cas és que es parlen a través de l’ordinador, el messenger. I parlen molt, i s’expliquen tot tipus de coses: on aniran, amb qui, què faran, com els ha anat el dia... I Sílvia se l’estima molt a aquest amic. L’amic, no viu lluny, sinó que viu al mateix poble que Sílvia. La relació aniria molt bé, serien com qualsevol amic normal si no fos perquè quan es troben pel carrer ni tan sols es saluden.

A Sílvia li agradaria molt saludar-lo, tenir una relació normal i ser uns amics qualsevol, però nota que ell s’incomoda al veure-la, que, fins i tot, l’evita. Al principi, ho tolerava, pensava que potser li faria vergonya. Però ara, després de tant temps parlant per l’ordinador, la vergonya no és cap excusa.

Sílvia està enfadada. No sap què fer, si deixar estar a aquest “amic” o si engegar-lo d’una vegada per totes. I es que ja havia tingut aquesta conversa amb ell més d’una vegada. I ell com a resposta la contestava malament i li deia que era una exagerada, que no era veritat que l’evités i mil excuses més.

Sílvia però, té un problema. Li costarà molt engegar-lo. Sap que serà el millor per a ella, que arribarà un dia que la seva absència no l’afectarà de cap manera. Però li costa molt donar aquest pas. I mentre no el dóna, va donant oportunitats al seu “amic” que ja no sap si ho és. I és que Sílvia... Sílvia està perdudament enamorada de l’amic que l’evita quan la veu pel carrer. Perdudament enamorada, sí.

L’home del seient 10-D

2009-04-11T20:16:00.003+02:00

Ella està volant. Es com aquell somni que va tenir una vegada, però una mica diferent. Ella està en un avió. Els pares i la Sílvia van amb ella. Se’n van a una ciutat llunyana de vacances. El pare no volia conduir, així que han agafat una avió. Primer Ella tenia una mica de por, però després li ha fet molta gràcia veure Barcelona tan petita i veure que anaven per sobre dels núvols. Ella seu al seient 11-B. Just a la seva diagonal hi ha un home, l’home del seient 10-D. Aquest home deu tenir entre 26 i 30 anys i se’n va a la mateixa ciutat que Ella. Té els cabells llargs, sense arribar a ser una melena i uns ulls clars que s’han creuat amb ella més d’una vegada. Els seus llavis són totalment rectes, no descriuen cap somriure ni cap tristesa. Té uns llavis que la sobten molt. Ella intenta desxifrar el que l’home pensa i li resulta impossible. És un home força inexpressiu i aquest misteri atrau a Ella. I l’atrau molt.

Després de dormir una estona, l’home ha tret un ordinador portàtil (petitíssim) i s’ha posat a escriure. A Ella això l’ha sobtat molt. A més, l’home feia posat concentrat com si estigués creant algun text. Ella es pregunta que hi deu escriure, en aquell document de l’ordinador. Potser simplement està fent uns tràmits de negocis, però també cap la possibilitat de que estigui escrivint un bell text, una carta d’amor, un conte, un diari amb les seves vivències...

Ella no ho sabrà mai, de fet, quan baixi d’aquest avió, Ella no el veurà mai més i serà una altra simple persona que s’ha creuat a la seva vida. Un creuament que va sobtar molt a Ella. O potser, tot i que Ella ho creu improbable, se’l tornarà a trobar algun dia i es recordarà d’ell. Només el futur li dirà si es creuarà l’home que va seure al seient 10-D d’un avió que va compartir amb ella.

La veueta

2009-04-05T17:45:00.005+02:00

Avui és un dissabte plujós i ennuvolat. Ella odia aquests dies. Preferiria que fos un “dilluns plujós i ennuvolat” en comptes d’un “dissabte plujós i ennuvolat”. Ella creu que els dissabtes hauria de fer sempre sol. I és que el dissabte és el dia més maco de la setmana. Ella pot dormir fins tard i també pot anar a dormir tard. A més, els dissabtes se’n va a sopar amb els pares i la Sílvia fora. I a Ella li agrada molt sopar fora, dormir fins tard i anar a dormir tard.

Quan s’ha llevat a anat a la cuina a esmorzar i, mentre es feien les torrades, ha mirat per la finestra. La mama no hi és, perquè està treballant i el papa també treballa. Només hi ha la Sílvia, que li ha posat les torrades a la torradora i ha marxat un moment. Així que Ella està sola a la cuina, mirant per la finestra.

Pensa en tot, en que no li agraden aquests dissabtes, en què farà avui... I se’n ha adonat que a dins del seu cap hi ha una veueta. Sempre hi ha estat, però mai havia parat atenció en que era una veu. Es com si algú molt petit estigués a dins del seu cap. Però té la mateixa veu que Ella. Així que és ella mateixa. És una mica confús, però li agrada tenir aquesta veu, perquè així no se sent sola. I mentre pensa en tot això la Sílvia torna i li posa les torrades a un plat.

- Va, Ella. A esmorzar

- Sílvia, tu tens una veueta dins del cap?

- Una veueta? Ah! Sí, es clar. Tots la tenim. Si no la tinguéssim, ens sentiríem sols, perquè ningú ens parlaria.

S’imagina un home que no tingués aquesta veueta a dins. Cada cop que estigués sol sentiria un buit enorme dins seu. No li agradaria estar en la pell d’aquest home. Suposa que, cada cop que l’home estigués sol, buscaria algú per tenir-hi una conversa ja que, sinó, no sentiria res. També pensa que seria encara més confús no tenir aquesta veu. Si tenir-la ja ho és, imagina’t com seria no tenir ningú que et parla!

El vol

2009-04-03T19:38:00.003+02:00

Fa dies que Ella té un somni molt estrany. Somia que surt al carrer tota sola, en un dia assolellat. Tanca els ulls i respira l’aire fresc. Somriu. El seu carrer li agrada molt. Està apartadet del poble, a uns 5 minuts a peu. Li agrada molt anar caminant cap a casa seva per que així pot veure més coses del poble i cada dia troba una cosa diferent de camí a casa. El seu carrer és molt maco, està ple de vegetació i ocells que canten. A més hi ha gats que creuen el seu carrer i de fons se senten les granotes. En el somni, Ella ha d’anar al poble, però li fa molta mandra caminar. Així que comença a moure els braços. Primer lentament i després va una mica més ràpid. Nota que els seus peus s’enlairen. Fa un somriure, però s’espanta i deixa de moure els braços. Cau a terra. Sort que no estava molt enlaire, sinó s’hagués fet mal. Ho torna a provar. Comença a moure els braços, com quan neda. I funciona. Aleshores es mou pel cel, com si fos un ocellet. I es creua amb les mosques, amb les papallones i els mosquits. Els saluda amb el cap ja que, si saluda amb la mà, caurà. I arriba al poble. Deixa de moure els braços amb tanta intensitat i cau suaument al terra.

Aquest somni, que s’ha repetit tant l’ajuda a donar-se compte de que vol volar un dia més lluny que al seu poble i allunyar-se una mica de tot.

Inundar la terra

2009-03-28T11:43:00.005+01:00

Ella ha anat a comprar sabates avui. Les velles les tenia trencades. La mare li diu que sembla que se les mengi, que a cada poc temps li ha de comprar unes de noves. Les últimes que tenia li han durat tres mesos. Així que han agafat el cotxe i han anat cap a la sabateria. Pel camí anava pensant com les voldria, si blaves o verdes, si llises o amb dibuixets, si serien bambes o sabates de vestir, si tindrien cordons o si no en tindrien...

Quan han arribat, ho han enllestit ràpid. En deu minuts ja tenia les sabates noves triades. Quan anaven a pagar les sabates noves (que al final duien cordons i eren blanques amb lletres de color vermell i negre), ha entrat per la porta un nen. No el coneix de res, però s’han quedat mirant un moment. Ha durat un instant només, però a Ella se li ha fet un instant etern. El nen tenia els ulls més bonics que havia vist mai. Eren blaus com el mar. De fet, era com si li hagués robat una mica d’aigua al mar i la portés posada.

El nen també se l’ha mirada, com si darrera dels ulls d’Ella també s’hi amagués alguna cosa. El mar no podia ser, perquè Ella té els ulls marrons. Potser hi veia la terra, la terra sense gespa. Potser el nen intentava inundar la terra d’Ella amb el seu mar i fer que així hi creixi gespa. A Ella no li importaria gens tenir els ulls verds. Així que la mirada curiosa del nen no la incomodava en absolut.

I mentre ell intentava inundar-la i ella contemplava el mar, Ella ha somrigut al nen i el pare l’ha distret un moment. I Ella ha apartat la vista del mar i ha tornat a la realitat. Aleshores ha marxat de la sabateria, però està segura que aquell mar tan profund i tan sincer mai marxarà del seu pensament.

Cicatrius

2009-03-26T21:22:00.004+01:00

El pare d’Ella té una cicatriu al braç. No és una petita cicatriu, és una cicatriu que li va des de una mica més avall de l’espatlla a una mica més avall del colze. El pare d’Ella va caure per les escales quan era petit, amb tanta mala sort que es va trencar un os. Li van embenar, però el pare diu que en aquell temps els metges no en sabien tant. Tenia el braç inflat quan li van embenar, així que quan li va baixar la inflamació, aquell embenat es movia i era com si no portés res. El resultat: tres operacions al braç i una enorme cicatriu. Ella sempre se la mira i es pregunta si deu fer mal aquella cicatriu. El pare, que la coneix molt, se la mira i li diu:

- Saps Ella? Aquesta cicatriu no és res comparat amb altres cicatrius que qualsevol persona pot tenir.

- Però papa... si és la cicatriu més gran que he vist mai!

- Sí, però es que hi ha cicatrius que no es veuen, petita.

Ella no l’entén molt bé, així que se’n va a preguntar-li a la mare què volia dir el pare. La mare li explica:

- Suposo que el que el teu pare vol dir és que a vegades ens fem mal sense necessitat que ens surti sang. Són unes cicatrius diferents, que normalment costen més de curar, però t’ajuden a créixer i a fer-te més forta. Tothom en té d’aquestes cicatrius.

- Tothom? Jo també?

- No ho sé, Ella, segurament sí. A tu t’han vingut ganes de plorar alguna vegada, perquè algú t’ha dit alguna cosa que no t’ha agradat o perquè algú t’ha fet alguna cosa?

- Sí...

- Doncs són aquestes les cicatrius de les que parla el papa. A vegades les persones ens fem mal sense voler-ho. I ens fa tant o més mal que quan ens fem una ferida.

- Més que la ferida del papa? –pregunta Ella curiosa.

- Sí, més que la ferida del papa.

El sol

2009-03-24T19:37:00.005+01:00

Al veïnat d’Ella hi ha un nen molt especial. El nen podria passar per un nen qualsevol, no és ni alt ni baix per la seva edat ni destaca per cap altre cosa. Té uns rínxols rossos preciosos i uns ulls marrons molt profunds. Però el que més li agrada és el somriure que té sempre.

Quan Ella està trista sempre se’l mira de reüll i, al veure-l’hi aquest gran somriure, ella també somriu. És el somriure més contagiós que ha vist mai. Tothom somriu quan el mira i és inevitable no fer-ho. Per això a Ella li agrada molt estar al seu costat i veure’l sempre a l’escala del veïnat.

Avui Ella no ha vist al nen dels mil somriures (que és així com l’anomena). I és com si el cel s’hagués ennuvolat de cop. El sol no ha arribat avui a donar alegria. Ningú somreia avui al veïnat. Ella no somreia, la mare no somreia i el veí del primera no somreia perquè el nen dels mil somriures (el sol d’Ella) no hi era.

I Ella el troba molt a faltar. La mare li ha dit que el seu sol no viurà cada dia al veïnat, que només hi anirà cada quinze dies. Els altres quinze, el sol anirà a viure amb la seva mare a una altra casa.

Ella no sap si podrà suportar-ho. Li agrada molt tenir un sol a la seva vora, que la faci feliç, que la fa somriure. Però sap que, el sol no surt sempre, hi ha dies que plou, dies de tempesta, dies on els núvols tapen el sol... Així que l’únic que pot fer és disfrutar del sol sempre que pugui i trobar-lo a faltar els dies que no surti. De totes maneres, Ella sempre estimarà molt al seu veí, que ara és mig veí, però que li robava sempre aquells somriures i la feia feliç per un instant.

L'home de la gran barba

2009-03-22T12:35:00.005+01:00

L’home de la gran barba és un home encantador. És un senyor gran, Ella no podria dir quants anys deu tenir. Potser en té igual que la Terra. No, en té més. És un home que ho ha viscut tot. De fet, tot ha passat perquè ell ha existit. Sense ell, la humanitat estaria quieta en un punt. No, no hi hauria humanitat. No hi hauria res. Per sort, l’home de la gran barba existeix i, amb la seva existència, permet la existència de totes les coses que coneixem.

L’Ella creu que l’home de la gran barba és l’home més savi del món. No, de l’Univers. És clar que, aquell que ha viscut des dels inicis... com no ho ha de saber tot?

De totes maneres a Ella li encanta escoltar l’home de la gran barba, quan li explica totes les coses que ha vist i ha fet pels humans, pels animals, les plantes i tot allò que coneixem.

Avui, però, l’home de la gran barba està trist. Té un posat cansat i Ella està molt preocupada, perquè l’home de la gran barba sempre xerra pels descosits i avui està mut. Com si el lladre de llengües l’hagués anat a visitar. “Potser és que no vol parlar, com em va passar a mi una vegada” es diu l’Ella.

Així que Ella seu a la seva vora i li agafa la mà. I així es queden, en silenci absolut, durant una estona. Fins que l’home de la gran barba li diu:

- Ella estic tan cansat de no fer les coses bé...! Si vaig ràpid, perquè vaig ràpid i si vaig lent, perquè vaig lent. Mai vaig a l’hora amb ningú. Mai poso content a tothom! I mira que ho intento, eh? Però es que quan la gent s’ho passa bé, volen que vagi més a poc a poc. El que no pensen és que, mentre ells ho passen bé, algú en algun racó del món, està desitjant que el temps passi més ràpid. Així que em poso en un punt entremig, que tampoc agrada a ningú.

L’Ella se’l mira i li diu:

- No és culpa seva, senyor Temps! Mai plou al gust de tothom i el temps mai passa com tothom desitja, ja que, com vostè diu, alguns volem créixer molt ràpid i d’altres desitgen que vostè s’aturi o que vagui més a poc a poc. No s’ha de sentir culpable per no fer feliç a tothom. Fa el que pot. Fa una gran feina senyor Temps. Sense vostè els nens no creixeríem, les persones ara no existirien, ni tan sols existiria el parc on vaig cada tarda, l’escola on estudio... Res de tot això existiria, senyor Temps.

Sembla que Ella ha convençut el Temps que ja li diu:

- T’he explicat mai aquella vegada que unes dones van aturar una gran guerra?

(A la foto: Walt Withman)

Les quatre àvies

2009-03-20T15:10:00.004+01:00

Ella és una nena molt especial. No és una nena normal. Ella tenia quatre àvies. Tècnicament, i tal i com ho entenem tots, només en tenia dues. Però ella diu que en tenia quatre. Hi havia la iaia Maria (la mare de la seva mare), la iaia Amparo (la mare del seu pare). I després hi havia la iaia Ramona i la iaia Alberta.

La iaia Maria era una dona seria. Rarament somreia. Tampoc la veia gaire sovint, ja que vivia lluny de casa. Ella recorda que anava a casa seva i sempre la deixava seure en una cadireta de color lila. Era la seva cadireta preferida i l’àvia ho sabia. Un any, quan la va anar a visitar, li va portar una parella de “ninos” que els pares d’Ella li van comprar en un viatge. La iaia Maria li va respondre emmurriada: “Yo hace años que no juego con muñecos”. De totes maneres, Ella creu que li van agradar, perquè els tenia al menjador, en un lloc ben vistós. I, un bon dia, li van dir a Ella que la iaia estava a dalt el cel. I no l’ha vist més.

La iaia Amparo era una dona menuda, amb unes enormes ulleres que la caracteritzaven. Tampoc la veia gaire sovint, tot i que vivien bastant més a prop que la iaia Maria. Però quan l’anava a veure, la iaia la rebia amb un somriure d’orella a orella. I sempre seia a la seva vora en un vell sofà. A l’Ella li agradava molt mirar pel balcó de casa la iaia Amparo perquè tenia unes vistes precioses. I, de sobte, li van dir que la iaia estava dalt del cel. I no l’ha vist més.

La iaia Ramona era un senyora gran que vivia a la seva escala. Quan la mare i el pare havien d’anar a treballar i la Sílvia estava a l’escola, Ella es quedava a casa la iaia Ramona. La iaia Ramona va ensenyar a la mare a parlar català (perquè la mare no és catalana) i va tenir cura d’Ella sempre que els pares no podien fer-se’n càrrec.

Ella l’estimava molt a la iaia Ramona. Aleshores, un dia, se la van endur a viure a Terrassa amb els seus fills i ja no va saber res més fins anys més tard, que li van dir a la mamà que la iaia Ramona estava a dalt el cel. I no l’ha vist més.

La iaia Alberta la va conèixer anys més tard, al anar a l’escola. La iaia Alberta feia companya al conductor de l’autobús i tenia cura de que cap nen fes entremaliadures i que tots anessin ben lligats amb el cinturó. La iaia Alberta els cantava cançons pel micròfon i sempre tenia un somriure als llavis. Anomenava a l’Ella com “la meva ratolineta”. Una vegada li va portar una maquineta de fer punta als llapis que havia comprat a Salamanca. I Ella encara la guarda. Un dia, quan tornaven de colònies, el conductor de l’autobús li va explicar a l’Ella que l’Alberta estava a dalt del cel. I no l’ha vist més.

I, tot i que les seves quatre àvies ja no hi són (i les troba molt a faltar), Ella està contenta, perquè és la única nena de tot el món que ha tingut quatre àvies.

El pintor

2009-03-18T21:34:00.004+01:00

Avui la mare ha portat a l’Ella al parc. Quan la mare porta a l’Ella al parc, és que la primavera s’apropa. Això vol dir que deixen l’hivern enrere i que comença la primavera, plena de flors i d’animalons que s’animen a sortir amb la calor. A l’Ella li agrada molt anar al parc a la primavera. Tot és més viu. El color verd és més verd i el blau, més blau.

Durant l’hivern és com si algú pintés el parc de colors tristos, com marrons, verds foscos i grisos. Els arbres són d’un marró fosc, trist. Les poques fulles que queden son verdes, però no és un verd qualsevol, és un verd fosc, que, fins i tot, podria arribar a fer una mica de por. Però sobretot, el cel és d’un gris molt trist, que sembla que hagi de ploure d’un moment a l’altre. A la primavera, el pintor agafa les seves pintures més vives i ja no les barreja amb el negre, que deixa el parc trist i fred. Sinó que agafa les pintures i no les barreja. I pinta per sobre de les fulles i dels troncs. Pinta pel cel i pel llac que està just al centre del parc. Pinta els camins, els ànecs, la gespa, els llums que envolten el passeig, els cartells...

I de sobte el veu. El pintor. Sembla que pinti el cel però en realitat està pintant un llum del passeig. Aleshores el pintor la mira i li dedica un gran somriure. Ella aguanta la respiració i no li aparta la mirada. El pintor segueix treballant, pintant el parc de colors vius, per a que la primavera sigui una mica més primavera que abans.

Trompetista

2009-03-17T16:09:00.003+01:00

Cada tarda, abans d’anar cap a casa i després d’estar-se una estona al parc, la mare s’atura al forn de pa a encarregar pa per l’endemà. I cada tarda Ella l’espera a fora al carrer per que cada tarda hi ha un home assegut en un banc que toca amb la trompeta. El trompetista té la capsa on guarda el seu instrument a terra i normalment hi ha allà unes quantes monedes.

I, cada tarda Ella es posa davant d’ell i escolta com toca amb la trompeta. La trompeta és un instrument que no li agrada gaire, troba que fa massa soroll. Però, quan el trompetista la toca, ja no pensa que és un instrument sorollós. Li agrada molt contemplar com mou els dits per l’instrument i com el fa sonar. A vegades és queda realment bocabadada mentre el trompetista toca la seva peça.

Cada tarda li toca la mateixa cançó i Ella la taral·leja al seu costat. Al trompetista se li posa vermella la cara quan toca. Ella ho troba molt divertit i sempre somriu al veure-li la cara vermella com un pebrot. I el trompetista li pica l’ullet sempre que veu que l’Ella somriu. Aleshores, com cada tarda i just quan el senyor trompetista acaba la seva cançó, la mare surt del forn de pa, agafa a l’Ella per la mà i li diu: “Som-hi Ella, cap a casa.”

I, com cada tarda, Ella es gira i li tira un petó al trompetista amb la mà que li queda lliure. Ell li torna el petó i li pica l’ullet de nou.

Quan Ella marxa, l’home de la trompeta pensa (com cada tarda): “Els petons que em llença aquesta nena valen molt més que totes les monedes que pugui guanyar mai”. Seguidament el trompetista segueix tocant mentre tant ell com Ella esperen a que passi un dia més i es puguin retrobar, com cada tarda, davant del forn de pa.

El llamp

2009-03-15T10:12:00.004+01:00

Ella avui espera a algú, sabent que aquest algú no vindrà. Però no pot parar d’esperar. “Potser sí que ve” es diu ella. Però sap que no és així. Sap que aquest algú prefereix fer moltes coses abans que estar amb l’Ella. Però l’Ella no pot evitar-ho. L’espera durant una bona estona. Sabent que no el pot esperar durant tota la nit li ha dit que, fins a una hora concreta, l’esperaria. Però l’hora ha passat i l’Ella encara l’espera. De fet, tant li fa l’hora que sigui. Sap que no vindrà però l’espera. Sap, també, que és una mica estúpid esperar a algú si saps que no vindrà. Però sempre hi ha aquella petita espurna d’esperança que l’empeny a esperar una mica més.

I els minuts passen i aquest algú no apareix. Ella pensa en tot el que ha passat amb aquesta persona, el mal que s’han fet, com s’han estimat, els moments que han passat junts, les discussions. De fet, feia molt de temps que no sabia res d’aquest algú. Sabia per les coses que sentia, però feia molt de temps que no parlava amb ell.

I aleshores, aquest algú apareix a la seva vida, un altre cop. Com un llamp enmig d’una tempesta, que mai saps quan apareixerà ni quan de temps durarà a dalt del cel. És com un llamp, perquè és com una càrrega elèctrica en el món d’Ella. Quan aquest algú apareix, Ella perd el nord i només el veu a ell, al gran llamp que il·lumina tot l’ennuvolat cel. Però avui no hi ha tempesta. Per tant, el gran llamp que tot ho il·lumina no apareixerà en el món d’Ella. I Ella ho sap perfectament. Però seguirà esperant fins que la petita espurna s’apagui del tot. O fins que s’ennuvoli el cel i el llamp caigui, per fi, en el món d’Ella.

L'home que no vol viure

2009-03-13T15:36:00.006+01:00

Al parc, cada tarda, hi ha un home que no vol viure. És un senyor gran, que seu sempre al mateix cantó del mateix banc del mateix parc. Porta roba fosca i una boina que protegeix el seu cap del fred. També porta un caminador. No és un bastó, com la majoria d’avis porten. Es veu que el van operar del genoll anys enrere i que, cada cop que el temps ha de canviar, li fa més mal del compte. Un dia va caure per unes escales i també el van operar de l’esquena.

Té dues filles, que son bessones i un fill que encara no ha casat. La seva estimada dona, que s’estimava molt, va morir fa deu anys.

L’Ella s’asseu cada tarda al mateix cantó del mateix banc del mateix parc, al costat de l’home que li explica totes aquestes coses. A l’Ella li agrada molt que aquest home li expliqui coses, son com contes per a ella. Però, sobretot, li agrada seure a la seva vora per donar-li la mà i escoltar-lo. Sent que li fa companyia una estona i que el senyor en necessita molta, de companyia. A Ella li sap molt de greu aquest senyor. Resulta que, de vegades, li explica que no vol viure. Li diu que els dies per a ell es fan molt llargs, que el dolor que sent és insuportable i que espera a que qui-sigui-que-viu-allà-dalt se l’emporti. Ella no està massa d’acord amb el que diu aquest senyor i sempre, per a treure-li la tristesa, li explica el que ha fet a l’escola, el que ha après i com s’ho passa de bé. Però la tristesa i el pes dels anys no s’esborra de la cara de l’home que no vol viure. A vegades li diu que arribarà un dia que no se’l trobarà assegut al banc i, aleshores, és quan ell serà feliç.

I Ella no sap que pensar, si posar-se trista perquè no veurà mai més al senyor que té dues bessones i un fill per casar, o si posar-se contenta perquè ell serà feliç. De totes maneres, Ella té pensat passar un munt d’estones amb ell al parc, escoltant-lo i fent-li companyia. I si pot, el convencerà de que la vida és la cosa més maca que li ha passat mai i que el senyor que no vol viure ha d’aprofitar cada instant que li quedi, abans que qui-sigui-que-viu-allà-dalt el vingui a buscar.

El llaç

2009-03-11T16:38:00.005+01:00

Avui Ella mira la televisió. Normalment troba que és una pèrdua de temps. Però avui és com si hi hagués reunió familiar al sofà de casa. A sota del logo de la cadena de televisió hi ha una mena de llaç i un número cinc al costat. Podria semblar un llaç normal i corrent però no ho és. És de color negre i no està lligat com es lliguen els cordons de les sabates o els llaços de tota la vida. És un llaç sense nus. Un llaç que inquieta molt a Ella.

El llaç no està només a sota del logo de la cadena de televisió. També el porta la senyora que ara parla.

“L’11 de març de 2004 es cometia un atemptat a l’estació de la capital. Quatre bombes explotaven simultàniament...” Ella para atenció. Ha sentit que l’11 de març de fa cinc anys va passar alguna cosa important. “La jornada de l’11-M acabava amb 191 morts i quasi dos mil ferits. Sens dubte va ser l’atemptat major en la història d’Espanya.”

La dona calla i donen pas a les imatges. És una mena de dibuix on surt el tren que va per la via i de cop hi ha una explosió a dins. Aleshores el tren s’atura i comença a sortir fum.

Surt de nou la dona.

“L’atemptat es produïa a l’hora punta (cap a les 7:36) quan hi ha més gent utilitzant el servei de trens. Les bombes, amagades dins d’unes motxilles...”

Tallen l’emissió de la imatge de la dona i surten unes imatges noves.

Un tren amb un vagó que té un forat just al mig i sorolls de sirenes de fons ocupen ara part de la pantalla. Al centre de la pantalla cinc o sis persones traslladant a una dona, que sembla que dormi. Sang per tot arreu, pànic. Fum, ferralla. Ferits, gent amb els rostres absents. Nens, dones, homes. Bombers, policia. Més ferralla. Terror, mort. Aquestes imatges no agraden a Ella. Decideix, aleshores, fer-se un llaç negre per a ella també.

*En memòria a totes les víctimes que van morir el dia 11 de març de 2004.

Lladre de llengües

2009-03-09T19:16:00.003+01:00

Avui Ella no vol parlar amb ningú. Està trista i no sap el perquè. I a l’escola la professora li ha notat. Ella parla molt a la classe, riu i fa riure als altres. Avui, en canvi, no ha parlat gens ni ha rigut ni ha fet riure. I la professora li ha dit: Ella, que se t’ha menjat la llengua el gat?

Després, un cop a casa, Ella seguia sense dirigir la paraula a ningú. Només contestava a la seva mare assentint o negant amb el cap. Però no deia ni una paraula. La seva mare li ha dit: Ella, que se t’ha menjat la llengua el gat?

Una mica més tard, ha acompanyat a la mare a comprar. La botiguera li ha preguntat com li anava l’escola i l’Ella, tossuda com ella sola, no l’ha contestat. La botiguera ha somrigut i li ha preguntat: Ella, que se t’ha menjat la llengua el gat?

Ha arribat a casa i s’ha tancat al lavabo. Havia de comprovar una cosa. Ha pujat al seu tamboret i s’ha mirat al mirall. Aleshores ha tret la llengua. La llengua seguia allà. El gat no li ha pres pas la llengua. Simplement Ella no vol parlar amb ningú avui. Vol callar i guardar-se les paraules per a ella. No les vol compartir amb ningú. Ni tan sols amb el gat, que és un lladre de llengües.

El barquer de la sort

2009-03-07T10:45:00.017+01:00

Ella juga a creuar un riu. El riu de la Sort. Està a la riba i vol arribar a l’altra banda. No sap el perquè. Sap que si creua el riu sabrà més coses que si es queda asseguda. Creu que sempre s’ha de tirar endavant, intentar descobrir coses i mai quedar-se en un punt parat. Si s’atura, no aprendrà i no entendrà les coses. A l’Ella li agrada molt aprendre coses, saber que s’ha de fer quan se sent sola, saber la recepta de les il·lusions... Vol saber-ho tot. I si s’atura no sabrà més del que sap ara. Així que s’està asseguda a la riba, pensant com pot creuar el riu. El riu té massa fondària i no el podrà creuar caminant. A més, no sap nedar quan hi ha corrent (a la piscina per exemple, com que no hi ha corrent pot nedar amb tota la tranquil·litat, en un riu, la cosa es complica). Ha descartat la idea de nedar. PER SORT, arriba un barquer just abans que es rendeixi.

- Hola! – Saluda l’Ella. Ell li respon la salutació.

- Que podria creuar el riu amb tu, senyor barquer? – li pregunta Ella.

- Això depèn. Portes diners?

- Diners? Em sembla que no... – Ella posa la mà a la butxaca i AFORTUNADAMENT troba una moneda. – tinc un euro, senyor barquer.

- Em servirà. Puja maca.

Ella ha creuat el riu. Aleshores veu que a l’altra banda del riu no hi ha res. Està confosa, mira al seu voltant. S’ha mogut i de res l’ha servit. Si s’hagués quedat asseguda a l’altra banda de la riba, no hagués passat res diferent. Ella mira al barquer demanant-li ajuda. El senyor barquer li diu:

- Ella, saps més que abans, quan estaves asseguda a l’altra banda. Ara saps que aquí no hi ha res. Això abans no ho sabies.

La resposta no convenç a Ella, el barquer afegeix:

- Ara saps que la sort existeix. He aparegut al moment oportú i, a més, has trobat l’euro que jo necessitava per a creuar-te.

L’Ella somriu, el barquer té raó. Cada pas que es fa, t’ajuda a entendre una mica més el món i, AMB UNA MICA DE SORT, podrà fer molts més passos, per entendre més tot el que l’envolta.

El carrer de blanc

2009-03-05T14:54:00.006+01:00

Avui Ella vol jugar a un joc més difícil. Tots als que ha jugat se n’ha sortit prou bé, però aquest és com un repte per a ella. Ella vol jugar a deixar la ment en blanc. No vol pensar en res. Avui, cada pensament li fa mal. Pensa en l’escola i li fa mal, pensa en els amics i li fa mal, pensa en la família i li fa mal. Està clar que avui pensar no és el millor que pot fer. Però Ella pensa cada dia, i mai li havia fet mal fer-ho. Avui, cada paraula que li passa pel cap se li clava com una espina just al mig del pit. Sobretot els noms. Quan pensa en algú li fa més mal que quan pensa en el que ha fet avui, en l’escola, en casa seva... Li fa més mal pensar “Sílvia” que no pensar “avui he jugat al pati de l’escola”. I és curiós que una sola paraula li faci més mal que una frase sencera. Així que ha decidit que no vol pensar. Que vol deixar la ment en blanc. S’estira al seu llit i tanca els ulls. Es concentra molt. Tant, que s’adorm. De sobte es troba en un carrer d’una ciutat. És un carrer una mica diferent. Té cases antigues i blanques i és força ampla. Podria semblar un carrer normal i corrent sinó fos perquè quan entraves a aquell carrer, la seva carretera era blanca. Les finestres, les portes, les flors, les baranes, els balcons, la roba eren blanques. I més curiós encara, les persones eren blanques. Ella es mira la mà i veu que també és blanca i el seu vestit també és blanc. Es fixa en un cartell (blanc) que posa: El carrer de blanc. Li pregunta a una senyora que passejava amb el seu paraigües blanc que la protegia del sol blanc:

- Hola senyora, em pot explicar que és tot això?

- És clar Ella. Aquest és el carrer de blanc, on totes les persones que no volen pensar es troben aquí. Veus aquell senyor d’allà? No vol pensar perquè no té feina, i només fa que pensar que farà per tirar endavant la seva família. I veus aquella noia? El seu estimat l’acaba de deixar. A aquell home d’allà l’han atracat enmig de la ciutat i està molt espantat. Aquell ocellet no vol recordar que el seu petit va caure del niu.

- I tu? – li pregunta l’Ella.

- Jo... jo sóc aquí per que no vull pensar en res. He tingut molta mala sort a la vida, i aquí m’hi trobo bé. Ens ajudem els uns als altres i ens animem. Som com una família.

L’Ella es mira aquell curiós carrer i se’n adona de que no té motius per no voler pensar. Tothom té els seus problemes i, a no ser que trobis el carrer de blanc, t’has d’enfrontar a ells.

El nou

2009-03-04T14:36:00.008+01:00

Avui a l’escola ha vingut un professor nou. És un substitut, ja que la professora dels de quart està embarassada i no pot estar a l’escola. El professor nou es quedarà durant uns mesos. Hi ha una cosa en ell que fa que l’Ella tingui curiositat. No és que sigui molt alt. Ni tan sols sap si és simpàtic, no ha parlat amb ell. Li atrau el seu nom. És diu Atzar. Aquesta paraula la fa esgarrifar. La paraula "atzar" la fa pensar en descontrol. En el descontrol de la vida. Perquè... la dominem nosaltres la vida? No sabia ben bé que vol dir “dominar la vida”. Però li va preguntar a la Sílvia i li va explicar que és fer el que vols durant tota la teva vida. I després la Sílvia li ha tret la paraula “atzar” que l’ha fet pensar en el professor nou. La Sílvia li ha dit:

- Crec que nosaltres no dominem la vida, que nosaltres estem sota la influència de l’atzar. Nosaltres no triem res, simplement ja està triat. I cadascú fa el que ha de fer, no el que vol.

L’Ella no pot entendre aquestes coses tan complicades. No encara. Ella no sap si es fruit de l’atzar o què. El que sap és que ella tria quan vol jugar a alguna cosa i tria a què vol jugar. Ella tria aquestes coses, així que potser tria totes les altres. No ho sap. I té la sensació de que no ho sabrà mai. Així que es deixarà portar per les seves decisions, per l’atzar o per el que sigui.

El comiat de Verònica

2009-03-02T21:26:00.002+01:00

Avui Ella no juga sola. Ha vingut la Verònica a veure-la. La Verònica és més gran que l’Ella, però més petita que la Sílvia. La Verònica es una cosina seva que viu molt lluny. La Sílvia diu que viu a l’altre punta del país! I és veritat que està molt lluny, perquè algun estiu han anat a casa la Verònica a jugar i està tan lluny que a l’Ella li dóna temps de dormir ¡dues vegades! La Verònica diu que “vive en Astúrias, la tierra del Alonso”. L’Ella no sap qui és aquest Alonso, però la Verònica se’l deu estimar molt, perquè sempre li diu el mateix. Quan ha arribat la seva cosina, ha donat una abraçada molt gran a l’Ella i li ha dit que li ha d’explicar una cosa molt important. La Verònica sempre li explica tot a l’Ella, que si ha tret un nou a un examen, que si la professora li ha dit que és molt bona estudiant... Li explica tot, tot! El que no sabia l’Ella és que la Verònica li havia d’explicar una cosa molt diferent al que li explicava sempre.

- Ella, ¿sabes qué?

- Què? –li respon l’Ella.

- Me he despedido de la infancia.

L’Ella no entén res i mira a la Sílvia cercant ajuda. La Sílvia li explica que la Verònica ja no es una nena, que ara es una pre-adolescent. L’Ella entén cada cop menys coses i la Verònica li diu:

- Mira, cuando eres pre-adolescente te pasa una cosa que a los niños pequeños no les pasa. Te viene la regla.

- La regla? I això que és?

- És una senyal que et diu que ja ets gran i que no ets una nena. –li respon la Sílvia.

- Aleshores... ¿no jugarás más conmigo a las muñecas?

La Verònica mira a la Sílvia i aquesta li respon que pot jugar a les nines sempre que vulgui. Que si té la regla no vol dir que es faci gran de cop, i que si li ve de gust jugar-hi que hi jugui. L’Ella no ha entès massa el què ha passat, però si la regla aquesta no la deixa jugar a nines, no vol tenir-la mai! Mira que és divertit ser una nena petita...!

La visita

2009-02-27T15:36:00.005+01:00

- Hola Ella! – La saluda una veu coneguda.

- Ah! Hola...

- Com estàs?

- Bé, però m’has espantat.

- Perdona, no era la meva intenció.

- Per què has vingut? – pregunta l’Ella, durament.

- Com? Perdona, no et segueixo. –La visita la mira confosa.- Se suposa que tothom vol que el vagi a veure i tu ets la primera persona que em pregunta perquè he vingut.

- Tant et sorprèn? – La veu d’Ella segueix sent dura.

- Doncs sí, la veritat. La gent està contenta quan vinc, i mai es pregunten el perquè. Només volen que em quedi durant molt de temps. Es que et molesta que vingui? – pregunta la visita amb dolçor.

- No, però com que fas i desfàs a la teva... Vas i véns quan vols, entres i surts de les cases de la gent. Els hi dónes i ara els hi prens.

- Estàs enfadada amb mi, Ella?

- No, no em puc enfadar amb tu. –Ella es relaxa.- Però em pregunto perquè ho fas això. Perquè vas i véns i no et quedes sempre.

- Perquè no puc.

- Sí que pots! Ets màgica, no? Ets capaç d’entrar al cor de la gent i fer-los canviar la seva manera de veure el món. I els fas somriure i que tinguin ganes de sortir al carrer, i de riure, i de viure. I de cop marxes, i els hi treus el somriure i les ganes de riure, de viure, de sortir al carrer. No és just, saps?

- Perdona’m Ella. Però es que si em quedo per sempre, ningú apreciarà que he arribat, que he entrat dins el seu cor, de la seva ànima. Ningú apreciarà que hi sóc.

- Així, es que tu també et sents sola i poc valorada moltes vegades?

- És clar, fins i tot jo, la Felicitat, se sent sola i poc valorada.

Destructora de solituds

2009-02-25T20:23:00.002+01:00

Avui l’Ella juga a ser destructora de solituds. Ella se sent sola i necessita una abraçada urgent. Però la mama està a la feina, el papa al despatx i la Sílvia està estudiant. No sap perquè necessita ara una abraçada, ni sap que és aquesta sensació. Però sap que no li agrada gens. Té moltes ganes de plorar, i l’Ella només té ganes de plorar quan cau i es fa mal. Com aquell dia al parc, que es va pelar els genolls i va plorar molt.

L’Ella ha agafat el seu diccionari (un conte de la col·lecció de Les tres bessones) i ha buscat la paraula d’aquesta sensació. Ha trobat que es diu solitud ( li va sentir a la mama quan parlava amb la tieta pel telèfon i li va dir: “Pobreta, és clar que necessita una abraçada, si l’envaeix la solitud allà a la residència tancada...”).

Ha seguit llegint del seu diccionari i en un apartat hi posava: “Per a destruir la solitud, has de donar una abraçada a algú que t’estimis molt”. Així que l’Ella ha decidit ser destructora de solituds. Ha anat a l’habitació de la seva germana però la Sílvia li ha dit que està molt enfeinada i que no entri. L’Ella ha marxat tota decebuda cap al despatx del papa.

Ha trucat a la porta i, per la seva sorpresa, el pare l’ha deixat entrar.

- Hola Ella! Vine petita.

L’Ella s’apropa al papa i el papa l’asseu a la falda. A l’Ella se li omplen els ulls de llàgrimes i comença a plorar. El papa se la mira i l’abraça.

- Ho sento Ella, ja sé que últimament no et faig gaire cas, però tinc molta feina... Va petita, no ploris.

L’Ella ja no plora. Ha destruït aquella solitud que l’envaïa i li feia mal a dins de l’estomac. És una destructora de solituds professional.

La bombolla

2009-02-23T12:44:00.001+01:00

Una cosa bona que té la piscina es que és com una bombolla. L’Ella se sent protegida dins d’una piscina. És com un món diferent. Des que ha après a posar el cap a sota l’aigua i a aguantar la respiració que ha vist com pot ser de divertit. Així que cada dia que hi va, posa el cap dins de l’aigua i mira amunt. Li agrada veure el cel a través de l’aigua. És com estar en una altra realitat. A vegades, desitjaria que la piscina estigués oberta tot l’any, i no només a l’estiu... La piscina és per ella com un món apart, on hi pots anar quan vols deixar els problemes de banda, quan necessites fugir del món real. És per això que, cada vegada que va a la piscina, submergeix el cap a l’aigua i imagina que està dins una bombolla molt gran i que res del que hi ha a l’exterior la pot tocar, ni li pot fer mal. Per què a la seva bombolla està protegida, cuidada i ningú que ella no vulgui, pot entrar en la seva bombolleta. Ella creu que cadascú té la seva bombolleta, i ella comparteix la seva amb tota la gent del poble. L’únic problema és que la gent del poble no ho saben que allò no és una piscina. A l’Ella els hi agradaria explicar-los que és una bombolla i que si volen fugir dels problemes només han de submergir el cap, aguantar la respiració i disfrutar de la bombolla que els protegeix de tot.

Fabricant d'il·lusions

2009-02-20T21:34:00.002+01:00

Avui l’Ella és fabricant d’il·lusions. Ella està una mica moixa. No està trista del tot, però tampoc està contenta. I pensant, pensant, se’n ha adonat que la culpa de tot això són les il·lusions. Ella avui no té il·lusions. I ja no vol buscar-les, perquè veient que ha buscat esperances i no les ha trobat, prefereix no intentar-ho. Ha decidit ser més dràstica i fabricar-les. Fa dies que, quan l’Ella s’hi para a pensar, se’n adona que no té il·lusions a la vida. I això la confon una mica. No sap ben bé que són les il·lusions, però la Sílvia li ha dit que “són unes coses que sents i que et fan seguir vivint amb un somriure als llavis”. I l’Ella creu que ella no les té aquestes coses. Potser són il·lusions totes aquelles coses que li agrada molt fer i que va apuntar aquell dia en una llista. La vida. La vida li agrada molt. Però no sap ben bé perquè viu. Potser la gent no sap perquè viu, simplement viu sense preguntar-se el perquè. Però l’Ella sí que s’ho pregunta. I de pas, es pregunta perquè la gent no es pregunta el perquè de la vida. De totes maneres, mentre pensava en tot això, ha anat a la cuina, ha agafat un got i hi ha abocat llet. Després de remenar-la una mica, hi ha tirat una mica de xocolata en pols. I per acabar ha agafat les galetes i les ha sucat en aquesta barreja.

- Ja ho tinc! He fet la barreja de les il·lusions.

Es beu la barreja de les il·lusions i es menja les galetes. Ara l’Ella ja saps perquè viu. Viu perquè li agraden les barreges que fa i perquè les galetes sucades amb llet i xocolata en pols, estan riquíssimes! I encara que no sigui una cosa gaire important, l’Ella ha après que són les petites coses les que t’ajuden a tirar endavant amb un gran somriure als llavis.

Col·leccionista de valenties

2009-02-18T20:47:00.002+01:00

Avui Ella és col·leccionista de valenties. Des de que va jugar a ser exterminadora de pors, Ella ha anat col·leccionant les valenties. Valenties com ara: no tenir por dels escarabats (que ja no troba a casa, sinó al carrer), entrar al rebost (abans li feia por perquè era molt fosc), no tenir por de les coses horribles que surten a la televisió. L’Ella ha fet un àlbum on guardar les valenties. És la seva col·lecció preferida, abans que la col·lecció de pins que feia amb el seu pare. L’àlbum és de color taronja i a cada pàgina hi té un trosset de paper on ha dibuixat què ha fet per ser valenta. A més, la Sílvia l’ajuda i a la part de darrera del trosset de paper escriu què vol dir el dibuix. L’Ella no sap escriure encara, però dibuixa molt bé. Té deu pàgines plenes, ja. Li agrada molt agafar l’àlbum i anar passant les pàgines. Ho fa cada dia, algunes se les sap de memòria i tot. Li encanta recordar les coses valentes que ha fet, com aquell dia que va caure i no va plorar al veure la sang al genoll. Com aquella vegada que va veure una aranya i no va cridar. Com aquell dia que es va perdre al supermercat i no va plorar. L’Ella està satisfeta. S’ha tornat molt valenta i això la fa feliç. L’Ella s’atreveix amb tot, perquè un dia va exterminar les pors i els hi va dir adéu.

Nedadora en els dubtes

2009-02-13T21:56:00.001+01:00

Avui l’Ella és una nedadora en els dubtes. Cada any, la seva mare l’apunta a cursets. A l’Ella li agrada molt nedar, s’ho passa pipa a la piscina amb els seus amics, jugant a esquitxar-se o a ser sirenes. L’estiu passat nedava molt bé a la piscina petita. Però aquest any, la professora del curset els ha dit que nedaran a la piscina gran. Està una mica amoïnada perquè no sap si se’n sortirà. Primer, una sensació de por ha envaït la petita Ella. Però després ha recordat que ella es una exterminadora de pors. I ara està dubtant. No sap si flotarà o si s’enfonsarà. Ella vol flotar. Però per flotar ha de moure els braços i les mans. Si es queda aturada, s’enfonsarà. A més, la professora també els ha dit que, cap al final del curset, nedaran a la gran sense la bombolleta ni els “manguitos”. Sense cap mena d’ajuda. Serà la primera cosa que farà ella sola, sense l’ajuda dels pares o de la Sílvia. Ningú la pot ajudar a nedar, sinó no aprendrà mai! L’Ella no ho pot suportar. És la primera vegada que nedarà sola a la piscina gran i li fa por. Aleshores es relaxa i pensa que no lo passarà res dolent, perquè de cap de les maneres deixarà de moure els peus i les mans.

La llista

2009-02-11T19:50:00.001+01:00

Avui l’Ella està molt enfeinada. Ha decidit fer una llista molt especial. Una llista on apuntarà les coses que li agrada fer. La idea li ha vingut quan la Sílvia li ha dit que ha de fer un text explicant el què li agrada fer. I Ella vol fer el mateix. Com que no sap escriure, ha decidit que ho dibuixarà. Ha agafat la llibreta que li van portar els reis i ha començat a dibuixar. A l’Ella li agrada molt sopar. Li agrada quan està amb els seus pares i la Sílvia sopant i estan tots quatre junts. A l’Ella li agrada molt entrar al despatx del seu pare, mirar a la mare quan cuina, menjar macarrons, embrutar-se al pati fent “sorra fina”, riure, tenir amics, anar a l’escola. També li agrada anar al parc amb la mare, fer-se fotos amb la Sílvia, cantar, ballar, fer petons, donar abraçades, anar al parc d’atraccions, veure els dibuixos. Però el que més li agrada és jugar a perdre la por, a destruir la solitud, a ser una princesa, a ser una fada, a exploradora, caçadora, venedora... Mentre dibuixa se’n ha adonat de que li agrada tot el que l’envolta, la seva habitació, el seu jardí, la seva casa, el seu carrer, el seu poble, la seva escola, la seva família, els seus amics... L’Ella ha vist que tots els dibuixos que tenia pensats fer els pot resumir en una paraula que ha après a escriure: VIDA.

Experta en tomaqueres

2009-02-09T18:50:00.001+01:00

Avui l’Ella juga a ser una experta en tomaqueres. Avui, a la classe, la professora els hi ha explicat que les plantes s’han de regar per a que puguin créixer. I han plantat una tomaquera, que la regarà cada dia un nen diferent. I donarà tomàquets que maduraran i que es podran emportar cap a casa per a menjar-los. L’Ella ha comparat els tomàquets amb les persones. Primer són llavors i estan a dins la panxeta de la mare. Quan surten de la mare és com si sortís el primer tomàquet. I després quan creixem, és com el tomàquet, que és fa gros. Primer els tomàquets són verds. I els tomàquets verds no es poden menjar. Això és que encara no han madurat. Amb les persones passa el mateix. No són de color verd, és clar, però no es poden menjar de cap de les maneres. La Sílvia li va dir una vegada que els nens de la seva classe es comporten d’una manera infantil i que no són gens madurs i que no els vol no per ser amics ni per a res. L’Ella no la va entendre. Però ara sí que l’entén. És com amb els tomàquets. La Sílvia també li va dir que esperava que maduressin aviat, i que no es comportessin d’aquella manera. En conclusió, la Sílvia esperava que els tomàquets verds que coneix es tornin de color vermell. I l’Ella també ho espera.

Exterminadora de pors

2009-02-06T16:16:00.003+01:00

Avui Ella juga a ser exterminadora de pors. Avui ha estat un dia diferent, ha vingut el senyor exterminador a matar una plaga d’escarabats que hi havia a la cuina. L’Ella li ha preguntat a la Sílvia, la seva germana, que què era un exterminador. La Sílvia li ha respost:

- Un exterminador és un senyor que mata els animalons que no volem a casa.

L’Ella es queda pensant i li pregunta a la Sílvia:

- Sílvia, et fan pot els escarabats?

- A mi? No!

- Ets molt valenta!

- No, és que a mi em fan por altres coses. – diu la Sílvia mentre es posa seria.

- Hauríem d’exterminar les pors!- diu l’Ella ben convençuda.

La Sílvia comença a riure, li passa la mà pel cap despentinant-la i es tanca a la seva habitació.

L’Ella es fixa en l’exterminador, avui serà una exterminadora de pors.

Ràpidament se’n va al jardí i agafa la regadora.L’exterminador tirava un líquid que diu que ho mata tot. Així que l’Ella omple la regadora amb aigua i comença a tirar aigua per tot arreu.

- Adéu pors, adéu!! Seré la més valenta de tots! Les pors no em faran res, perquè sóc l’exterminadora de pors! Adéu, adéu...!

De sobte, la mama surt al jardí i veu a l’Ella tota xopa que va dient adéu. Li pren la regadora.

- Mira quin mullader! Ella no pots jugar amb l’aigua a ple hivern! Passa cap a dins! Oh... quin desastre!

La mama es continua queixant, però l’Ella està contenta. Ara ja no té por de res!

Caçadora de somnis

2009-02-03T16:32:00.002+01:00

Avui Ella juga a ser caçadora. Però no és una caçadora qualsevol. Ella és caçadora de somnis. Se li ha acudit la idea quan s’ha llevat i encara era fosc. Ella ha tingut un malson aquesta nit. Ha somiat que no somiava res. Ella sempre somia alguna cosa. Però aquesta nit no ha somiat. I per això Ella ha decidit anar a caçar els somnis. Va ben equipada: porta el seu barret d’exploradora i a la seva mà hi porta un atrapasomnis. La seva germana li va explicar que aquell objecte atrapava els malsons. Així que Ella ha pensat que li seria molt útil. Ha sortit al jardí i ha buscat per tots els racons, buscant el somni que li ha desaparegut. Però no l’ha trobat. “Potser no el recuperaré mai aquest somni” pensa l’Ella. I potser té raó. Potser.

La fada dels canvis

2009-01-30T22:15:00.004+01:00

Avui Ella és la fada dels canvis. Ha tingut la idea quan ha vingut un mag a l’escola i els ha fet uns trucs de màgia increïbles. Ha fet aparèixer un colom i de cop, el colom ja no hi era! Un amiguet seu li ha preguntat al mag si la màgia pot canviar-ho tot i el mag li ha dit que sí. En aquell moment l’Ella ha tingut la idea de jugar a ser la fada dels canvis. Fa dies que l’Ella vol canviar coses que l’envolten i ara ha trobat la solució perfecta.

Vol canviar, per exemple, que hi hagin espinacs per dinar cada dimecres, que la mare la obligui a menjar-s’ho tot, que la Sílvia no li deixi mai la Nintendo DS... Ella vol canviar moltes coses. Fins ara, la més important per a Ella era la dels espinacs. Però últimament hi ha més coses que vol canviar. La Sílvia fa dies que està trista. No sap que li passa però ja no li dona un petó quan arriba de l’institut, ni tan sols la fa emprenyar. La Sílvia, quan arriba a casa, es tanca a la seva habitació i no en surt fins l’endemà al matí. Ella vol canviar això. Ha agafat la seva vareta de fada, que segur que fa el mateix efecte que la del mag (ara que ho pensa, la del mag es trencava cada cop que algú que no era ell l’agafava. Si que deuria ser màgica, si!). A poc a poc s’apropa a l’habitació de la Sílvia i obre la porta. La Sílvia està estirada al seu llit mirant cap a la banda contrària a la porta. No ha vist ni ha sentit l’Ella. L’Ella es puja les mànigues i comença a fer el conjur que deia el mag i que era tan màgic:

- Abra cadabra pota de cabra!

La Sílvia es gira i es treu l’auricular de l’orella. Té els ulls vermells de plorar.

- Què fas aquí, Ella? –pregunta.

- He vingut a fer un encanteri màgic per a que les coses canviïn.

- I es pot saber que ha de canviar?

- Sílvia, estàs trista, oi?- l’Ella s’asseu al costat de la Sílvia- Doncs he fet l’encanteri de l’alegria i ara no podràs estar trista!

La Sílvia riu. Feia dies que no la veia riure. Ostres, la vareta màgica ha resultat ser màgica de debò. L’Ella somriu. És tota una fada dels canvis.

Exploradora d'esperances

2009-01-28T21:53:00.003+01:00

Avui Ella juga a exploradora. Però no explora boscos desconeguts, ni selves, ni tan sols busca una ciutat perduda. Ella es exploradora d’esperances. La idea li ha vingut quan ha sentit que la mama li deia al papa: - Els metges diuen que no hi ha esperances, està molt greu. Fa dies que l’Ella sent les mateixes paraules: hospital, metges, càncer, avi. Com que quan la mama li deia això al papa s’ha posat molt trista (i a l’Ella no li agrada veure a la mama trista) ha decidit buscar les esperances. Va ben preparada: porta la cantimplora de la Minnie i una lupa per no oblidar-se de cap racó. S’ha passat tota la tarda amunt i avall, buscant i rebuscant per tots els racons. Però les esperances no apareixen. Demà ho tornarà a intentar, potser ara estan amagades en algun racó i no volen sortir.

Venedora de temps

2009-01-25T12:17:00.005+01:00

Avui Ella juga a ser venedora de temps. S’ha adonat que els grans no paren de dir: "és que no tinc temps!". I per ajudar-los a tots ha decidit vendre el temps. Es posa el seu barret de venedora de Hot-dogs que li van portar els reis l’any passat. “Ara sóc tota una venedora de temps” diu. Prepara el mostrador. No pot haver-hi una bona botiga sense un gran mostrador. De sobte entra la seva germana:

- Què fas Ella?

- Venc temps –li respon.

- Vens rellotges?

- No, venc el temps. En vols una mica?

- No gràcies, tinc feina a fer!

La seva germana desapareix per allà on ha aparegut. Segueix posant el seu mostrador. Quan ho té tot llest veu a la seva mare.

- Mama, mama!

- Ho sento Ella, no tinc temps!

Abans de que l’Ella li pugui dir que té la solución al seu problema, la mare desapareix igual que la seva germana. L’Ella pensa: “no tenen temps ni per comprar temps!”

Princesa

2009-01-21T22:36:00.007+01:00

Avui Ella juga a ser una princesa. Somia que porta un vestit preciós, de color blau, o potser rosa. És un vestit llarg fins als peus. Porta unes sabatetes de perles que faran que sigui la dama més bella del ball.

Mentre juga, veu al seu príncep. Vestit de blau, amb un elegant smoking. Les seves mirades es creuen. Ell té uns ulls increiblement blaus. Blaus com el mar. De fet, el pot veure reflectit. Ella sent pessigolletes a la panxa. Què és aquesta sensació tan estranya? El príncep se li acosta. D'aprop és encara més bell. Les pessigolletes incrementen. Es fan més i més fortes. Tant que Ella té ganes de riure! Quan creu que les pessigolletes no poden ser més fortes, el príncep desapareix.

-On és el meu príncep? -diu Ella.

Però ningú la contesta. El seu príncep ha marxat.