- Ah! Hola...
- Com estàs?
- Bé, però m’has espantat.
- Perdona, no era la meva intenció.
- Per què has vingut? – pregunta l’Ella, durament.
- Com? Perdona, no et segueixo. –La visita la mira confosa.- Se suposa que tothom vol que el vagi a veure i tu ets la primera persona que em pregunta perquè he vingut.
- Tant et sorprèn? – La veu d’Ella segueix sent dura.
- Doncs sí, la veritat. La gent està contenta quan vinc, i mai es pregunten el perquè. Només volen que em quedi durant molt de temps. Es que et molesta que vingui? – pregunta la visita amb dolçor.
- No, però com que fas i desfàs a la teva... Vas i véns quan vols, entres i surts de les cases de la gent. Els hi dónes i ara els hi prens.
- Estàs enfadada amb mi, Ella?
- No, no em puc enfadar amb tu. –Ella es relaxa.- Però em pregunto perquè ho fas això. Perquè vas i véns i no et quedes sempre.
- Perquè no puc.
- Sí que pots! Ets màgica, no? Ets capaç d’entrar al cor de la gent i fer-los canviar la seva manera de veure el món. I els fas somriure i que tinguin ganes de sortir al carrer, i de riure, i de viure. I de cop marxes, i els hi treus el somriure i les ganes de riure, de viure, de sortir al carrer. No és just, saps?
- Perdona’m Ella. Però es que si em quedo per sempre, ningú apreciarà que he arribat, que he entrat dins el seu cor, de la seva ànima. Ningú apreciarà que hi sóc.
- Així, es que tu també et sents sola i poc valorada moltes vegades?
- És clar, fins i tot jo, la Felicitat, se sent sola i poc valorada.