divendres, 19 de març del 2010

Cadenes

Ella resta amb els ulls tancats i un somriure lleugerament definit. Fa una profunda inspiració i obre els ulls molt lentament. El somriure s'acaba de definir fins al punt que Ella ensenya les seves petites dents. Fins i tot es pot apreciar aquella dent que comença a sortir de nou.
Ella està assaborint una nova manera de sentir-se. Feia massa que es sentia lligada per unes cadenes invisibles. Eren unes cadenes tan grosses que amb prou feines es podia moure, i així ella no podia fer cap moviment.
Avui aquestes cadenes s'han trencat definitivament. Després de tant de temps intentant alliberar-se, avui ho ha aconseguit. Ella ha lluitat molt dur, dia rere dia, intentant debilitar les fortes cadenes que s'adherien als seus canells i als seus turmells. Cada dia ha anat serrant una miqueta les cadenes, amb compte però amb constància. Fins avui. Avui ha trencat l'última cadena que la tenia apressada. S'ha acabat el sentir-se lligada a alguna cosa que t'impedeix moure't!
Aprofitant la seva nova llibertat, Ella ha sortit al carrer, sentint-se plenament lleugera. Tothom que l'ha vist li ha dit que està molt maca i que és una nena molt riallera. El que no saben és que Ella se sent tan feliç per haver-se desempallegat de les cadenes que no pot fer altre cosa que somriure. Somriure sens parar.

dilluns, 8 de març del 2010

Blanc

Avui la Terra ha decidit fer-li un regal a Ella. Com cada dilluns, a Ella l'ha llevat la mare. L'ha llevat amb delicadesa, però Ella s'ha aixecat trasbalsada. La mare ha dit la paraula màgica, aquella que diu molt de tant en tant: neu.
La mare, divertida, ha pujat la persiana. Els ulls d'Ella s'han anat il·luminant a mesura que la persiana s'elevava. Un paisatge enfarinat regna fins a l'horitzó. Fins i tot el cel es veu blanc, de la mateixa tonalitat que el carrer, el camp, les vinyes, les muntanyes i les pedres. Tot blanc.
De sobte, un sentiment de nostàlgia ha recorregut a la petita, que ha deixat de somriure. La mare ha marxat a la cuina, ignorant que el somriure d'Ella ha desaparegut.
A través de la finestra, Ella veu el que hi veia sempre, però ara recobert d'un mantell blanc. Poc a poc, i sense adonar-se'n, Ella comença a pensar. Sense treure la vista d'aquell entorn blanc, Ella pensa en com li agradaria sortir al carrer, posar-se just al mig i, amb el nas mirant al cel, quedar-se ben quieta. Tancar els ulls i sentir la neu per tot arreu: pel nas, per les galtes, pels llavis, per les orelles, per les mans...
A Ella li agradaria molt quedar-se plantada allà uns minuts i deixar que el temps l'acaroni. Ella voldria arribar xopa a casa amb un somriure als llavis d'orella a orella. En comptes d'això, però, Ella segueix mirant per la finestra, sense ser al carrer fent la seva petita il·lusió realitat.
La neu segueix caient amb força i cobrint les zones que encara tenen color. I Ella, Ella segueix mirant per la finestra, amb la mirada perduda i la ment absent. Ella creu estar a la neu, deixant que aquesta l'acaroni. I, sense voler-ho, Ella comença a dibuixar un somriure.

dimarts, 2 de març del 2010

Pòquer

Avui Ella ha decidit prendre's la vida com una partida de pòquer. S'ha adonat de que la vida és massa maca i fràgil com per deixar-la perdre. I, paradoxalment, Ella vol arriscar-la. És un sentiment estrany que Ella amb prou feines es pot explicar. És com si s'hagués adonat de que és afortunada, de que té una vida que no tothom pot gaudir. I és per això que li ha donat valor a cada petita cosa. Avui, per exemple, a Ella caminar la fascina. No tothom pot caminar i ella, que pot fer-ho, es meravella amb cada passa que fa.
A més, avui ha decidit que res pot esperar per demà. Si pot fer alguna cosa avui, perquè allargar-la? Així que, seguint amb el que vol que sigui la seva nova filosofia de vida, avui començarà la partida de pòquer. La de debò. I es jugarà les coses a una sola carta, encara que això li suposi que pot perdre-ho tot. Ella avui és valenta i no té por de perdre. Sap que pot fer les coses bé i que pot guanyar la partida en un sol moviment. Així que no allargarà les coses i intentarà guanyar.
Sap que arriscar-se pot ser immadur, temerari i, fins i tot, estúpid. Però Ella vol fer-ho. És com si volgués guanyar una cosa que pot ser molt important per a Ella, però que si la perd en l'intent, tampoc li importarà tant. És d'hora com per a que aquesta cosa hagi guanyat suficient terreny en el seu cor. Així que Ella arriscarà per guanyar. I si perd, doncs ja guanyarà una altra partida. Ella ho té molt clar: la vida és guanyar i perdre. I sense riscos, res és emocionant. Només li queda creuar els dits i, en un sol moviment, treure les cartes necessàries. Repòquer.