A l'altra banda de l'oceà

La família d'Ella, aprofitant que és estiu i tant el pare com la mare tenien festa, han anat a donar un volt per la platja. Als pares no els hi acaba de fer el pes la platja, però a la Sílvia li encanta el mar i els ha demanat que si podien anar-hi cap al tard, i veure com es ponia el sol. Per la seva sorpresa, els pares han accedit.

Ella havia estat al mar un parell de vegades abans però no el recordava tant immens ni tant majestuós. En el moment que van arribar a la platja, Ella va comprendre perquè a la Sílvia li agrada tant el mar.

Al arribar, van començar a caminar per la vora de la mar i les onades els acariciaven els peus. A Ella li va agradar molt aquella sensació. Aleshores, quan el sol començava a amagar-se per darrere d'aquella massa d'aigua, la família s'ha assegut i l'han contemplat fins que quasi ha desaparegut del tot. Mentre contemplaven aquella bonica imatge, Ella ha començat a pensar en aquell mar tan immens. Si el mar arribava a una costa, segur que acabava per alguna altra banda del món. Potser era un lloc molt llunyà, segurament acabava ben lluny.

A Ella li agradaria molt saber on acaba aquell mar, i si la gent que hi ha a l'altra banda són gaire diferents a ella i a la seva família. I mentre hi pensava, s'ha promès que algun dia, Ella viatjarà per aquell mar i descobrirà que hi ha a l'altra banda de l'oceà.

Manies (I)

Una vegada algú va preguntar a Ella quines eren les seves manies. La pregunta la va sobtar molt. Quina classe de pregunta era aquella? Com que es va quedar tan parada només va contestar: “no tinc manies jo”. La resposta que li van donar encara la va sobtar més: “tothom en té una o altra”.

Des d'aquell dia Ella vigilava cada cosa que feia, per descobrir quines eren les seves manies. Aleshores, va adornar-se de que era ben cert. Tothom en té de manies.

Ella va descobrir que tenia manies un dia que tornava de l'escola amb l'autobús. Va pujar i, com cada dia, va anar a seure al mateix lloc de sempre. Aleshores una nena va seure al seu costat i li va dir:

-Ella, com és que sempre seus al costat de la finestra? No t'agrada seure al seient que dóna al passadís?

La resposta d'Ella va ser automàtica: No.

Aleshores la nena li va dir:

- Estàs carregada de manies!

En aquell moment va començar a donar-li voltes. Aquella és una de les seves manies: seure al costat de la finestra de l'autobús. No li agrada seure al seient que dóna al passadís. Ho troba avorrit. Ella prefereix seure a la vora de la finestra i passar-se el trajecte mirant per la finestra, observant els verds camps de vinyes i mirar als núvols. A partir d'aquí, Ella va començar a conèixer-se més i a descobrir més coses que no suporta o que prefereix fer d'una manera diferent.

Entorn

Ella està contenta amb les coses que ha viscut, encara que algunes hagin sigut dures. Precisament, les situacions complicades són amb les que Ella aprèn més. Fins i tot, Ella agraeix haver passat per aquests mals tràngols. És clar que mentre passava per aquests mal moments, Ella no li veia la part bona per enlloc. Però ara que ja les ha passades, Ella creu que ha après molt.

Ella creu que cada experiència la forma com a persona. Que cada cosa que li ha passat, ha fet que sigui d'una manera o d'una altra. I que si en comptes d'una situació, n'hagués passat una altra, ara Ella seria substancialment diferent.

Hi ha un moment de la seva vida que no oblidarà mai. Creu que aquell moment va ser decisiu per a què Ella tingués el caràcter que té. Ella sempre ajuda a tothom. Li agrada fer-ho. Sobretot si veu a algun nen sol. És la primera en apropar-s'hi i donar-li companyia. Ella sap com n'és de valuosa, la companyia. Sentir-se sol, segons Ella, és una de les pitjors coses que et pot passar. I això ho sap de primera mà. Ella s'ha sentit sola durant molt de temps. Per sort tot ha canviat. I ara, intenta que la gent que se sent sola, no s'hi senti durant tant de temps.

Perquè quan Ella estava sola, mai va aparèixer ningú per donar-li companyia. I així va seguir durant molt de temps. Per això, Ella sap el que la gent que està sola necessita; companyia. Tan simple com seure al costat d'aquella persona i regalar-li un somriure. Tan simple com dir: vens a jugar?

A ella mai ningú li havia dit. Va haver de buscar altres nens que volguessin jugar amb ella. Però mai li havien preguntat si volia jugar amb ells.

Ella no els odia. Ara juguen tots junts i s'ho passen la mar de bé. Els agraeix que la fessin viure aquella situació, així Ella ara s'ocupa de que ningú més la visqui.

Crits

Ella fa dies que no pot dormir. Té por, por de dormir. No és que tingui por a la foscor ni res d'això. És que fa uns dies que té uns somnis horribles i ella no els vol somniar.

En el somni, sempre passa el mateix. Ella està en una zona àrida, on no hi abunda massa la vegetació. Fa molta calor. Tot està en silenci, no se sent res. Ella es queda quieta i tanca els ulls, fa una profunda respiració i es relaxa. S'hi està bé en aquest lloc, si no fos per la maleïda calor.

De sobte, mentre es relaxa, sent un crit. És el crit més esgarrifador que Ella hagi sentit mai. És un dolor profund, que surt de les entranyes de la persona que l'ha fet. Ella corre cap al crit, que ara s'ha convertit en un sorollós plor. Un plor desesperat.

Aleshores ho veu. Una dona agenollada a terra plora mentre diu alguna cosa que Ella és incapaç d'entendre. I al terra, un infant. Un infant amb els braços i les cames molt primes, la panxa inflada i el cap gros. Un infant que no es mou. Un infant que ha mort.

Ella plora. Plora tant que li és impossible seguir mirant aquella escena. Les llàgrimes l'impedeixen veure. Ella comprèn perquè aquella dona ha cridat. Ella també té moltíssimes ganes de cridar. I ho fa. Crida amb totes les seves forces, mentre la dona agenollada se la mira per primer cop. Ella mira els ulls d'aquella dona. I hi veu tant de dolor dins dels ulls d'aquella dona, que li és pràcticament impossible suportar-ho.

El que més mal li fa a Ella és que sap que aquest no és l'únic infant que ha mort de gana. Que en aquella zona àrida, la mort és el pa de cada dia. I Ella no vol que ningú mori de gana si cada dia es tira tan de menjar. Aquests nens tenen dret a menjar. Tenen dret a viure...

Contes de fades

Ella pot ser una nena molt diferent, però també comparteix moltes semblances amb la resta de nenes del món. Una d’aquestes semblances és la passió que sent pels contes de fades. Bé, que sentia.

Ara els contes de fades no li agraden. És una sensació molt estranya. Li agrada que la mare li llegeixi, li agrada mirar els dibuixets dels contes, li agrada mirar aquests contes a la televisió. Però quan s’acaba la pel·lícula o el conte, no li agraden gens. Se sent buida per dins. Molt buida. Durant una estona (la que duri la pel·lícula, o l’estona que es passi mirant el llibre) Ella és molt feliç. Predomina en ella el món de la imaginació, de la màgia, de l’amor vertader. I s’imagina com seria tenir el seu príncep, ser una noia gran i maca, que tothom envegés la seva bellesa, que els bons guanyessin als dolents.

Però quan s’acaba la pel·lícula, a Ella no li queda res. El seu príncep s’ha esfumat, segueix sent la nena petita de sempre i els dolents segueixen sortint-se amb la seva.

És per això que a Ella ja no sent aquella il·lusió quan la mare li posa una pel·lícula de fades. Pel buit que sent després. Un buit que l’incomoda, que la fa sentir petita, desgraciada. Ella no té res del que té la protagonista del conte. No té un gran palau i, encara pitjor, no té un príncep amb qui compartir-lo.

Una vegada, fa molt de temps, va sentir que la mare li deia a la Sílvia que ja trobaria el seu príncep blau, que ara era molt petita per anar pensant en aquelles coses. I quan Sílvia pensava en aquelles coses ja tenia tretze anys. Més que Ella. Per aquesta raó, Ella no li ha explicat res a la mare, no l’entendria. De fet, com la pot entendre la mare si ni ella mateixa s’entén?

Només sap que vol tenir tanta sort com les protagonistes dels contes de fades, trobar el seu príncep amb qui compartir el gran castell. I ser feliços i menjar anissos.