Paradís

Ella viu en un petit poble. Tot i que és petit, és un poble que té de tot. La Sílvia sempre es queixa de què el poble no val res, de que no hi ha cap lloc per als joves on anar a passar una bona nit de novembre sense pelar-se de fred. I té raó.
Però apart d'aquesta mancança, el seu poble té de tot. Té tantes coses, que fins i tot, a vegades, té gent que no té res. S'aixopluguen del vent i de la pluja en un petit racó del poble. Un lloc que li pugui donar una mica de calor per a un hivern que els castiga. On sigui.
Són gent que no tenen res, ni nevera, ni llit, ni casa. A canvi d'això tenen contenidors d'on treuen el menjar que poden, un tros de cartró per a no notar l'aspre terra al dormir i el carrer com a casa.
El seu destí és incert, el seu objectiu; la supervivència. Ella es pregunta que passaria si visqués al carrer. Segurament no podria suportar-ho. Si ara, a finals d'octubre té molt de fred a casa, imagina't les persones que no tenen un sostre i unes parets que els resguardin!
Ella els admira. Són gent molt forta. Han vist passar moltes coses a la vida, moltes experiències que els han portat a viure al carrer, amb les mínimes condicions per a sobreviure. Passen gana i sed i de vegades els dies per a ells són eterns.
Són gent com tu i com jo. La gent els tem, evita mirar-los, tenen por d'ells. Però són tan humans com la resta del món. Només viuen en un lloc mal vist per els altres, el carrer.
I, qui sap què els ha endut a viure sota aquestes condicions? Potser tenien problemes a casa, o potser no podien pagar-ne una.
Ella sent ràbia. Ràbia per que tothom està cec i ningú vol veure el que passa als carrers de cada gran ciutat, de cada petit poble. Ella sent ràbia per aquelles persones que es queixen perquè no han aconseguit l'última moda en electrodomèstics. Sent ràbia per aquells que no valoren que tenen una casa on poder dormir sense por a ser atacat, sense por a la pluja i al vent, sense por al fred.
“Oh, pensa-hi una altra vegada, perquè és un altre dia per a tu i per a mi al paradís”.

Vida després del túnel

Ella coneix a un home que la té força intrigada. És un home de no gaire estatura, de cabells arrissats i canosos. Té un aspecte deixat i una barba de tres o quatre dies. És un home proper a Ella i, al mateix temps, la persona més distant que ha conegut mai. És un home que, sense que ho vulgui ni ho desitgi, es fa estimar.
El seu nom és Tom i en Tom s'ha equivocat. Qui no ho ha fet alguna vegada? La dificultat està en aprendre dels errors, assumir-los i seguir endavant. Però en Tom no ha sabut superar aquesta dificultat. S'ha endinsat en un túnel fosc i ara no troba la sortida. Està tan penedit del seu error que creu que no ha de tirar endavant, que quedar-se aturat en aquest punt és el que es mereix. Per això no accepta l'ajuda que els altres, molt amablement, li ofereixen. En Tom no vol sortir del túnel, creu que és el seu càstig, que és el que es mereix.
No hi ha manera de fer-li entendre que tothom s'equivoca, que els humans ens fem mal els uns als altres constantment. Ell només veu el seu error. Des que va entrar en el túnel, en Tom és un home callat, que no mostra mai el que sent, ja sigui alegria o tristor. No passa temps amb la seva família i viu sol.
Un dia d'estiu, quan Ella va arribar a casa de l'àvia (on estiuejaven) amb Sílvia, van trobar a l'oncle Tom a les fosques, vestit amb tan sols uns calçotets i sense afaitar. Aquella imatge ha quedat gravada a la memòria d'Ella, ja que quan el va veure va sentir un profund sentiment d'impotència per no poder ajudar al seu oncle.
Ella només vol entrar al túnel, agafar de la mà a l'oncle Tom i dir-li: “Vine, oncle, et trauré d'aquí, ja és hora de que visquis.”