El buit que més omple

Ella avui se sent buida. Però no és una buidor que la faci sentir trista, ni una buidor que la faci perdre el nord. És una buidor que feia temps que no sentia i que està contenta d'haver recuperat. ¿Quina pot ser aquesta classe de buit que Ella està contenta de recuperar? És un buit que li estalviarà moltes coses dolentes a Ella. Sobretot mal de caps, tristors, plors i decepcions. Aquest buit representa tot això.

Si ella no se sentís buida (com fins fa ben poc), tindria altres problemes a la ment. Pensaria tot el dia en la mateixa persona i somiaria amb ella durant les nits. No se la trauria del cap ni a l'hora d'esmorzar, ni a l'hora de dinar, ni tans sols a la seva estimada hora de berenar. Pensaria tot el dia en la mateixa persona. “Què deu estar fent ara?” ,“Estarà pensant en mi?”, “M'enyora?”, “Què deu pensar de mi?”, “I si em faig pesada?”, “I si faig el ridícul?”.

Avui, Ella no pensa res de tot això, perquè tant li fa si fa el ridícul, tant li fa si és una pesada. No té cap persona al cap amb la qual pensar les vint-i-quatre hores del dia. Ara té aquestes hores per pensar en ella. En ella i prou.

El seu cor necessita descansar, agafar un bri d'aire fresc i tornar a començar. I és per això que està contenta d'estar buida. Perquè així li dóna un respir al seu petit cor, que ho necessita. I així, es prepararà per tornar a passar-se el dia pensant en algú, preocupant-se en si estarà fent bé les coses o no. Però encara no és hora. No encara.

Les platges de la desesperança (part 2)

“Els varen col·locar tots a les platges del seu nou país. Aquelles platges eren ara casa seva. Ni camps de refugiats, ni llocs amb un sostre. Només platja. Sorra i més sorra i, al capdavant, l'immens mar.

No tenien menjar, no tenien aigua per beure. La gent malvivia a les platges, intentant tirar endavant. Els amics morien, els germans morien, els fills morien. La gana i la set no perdonaven a ningú. Qui més qui menys, tothom va perdre un ésser estimat en aquelles platges.

Aleshores, una dona lluitadora (d'altres potser l'anomenarien somniadora) va tenir una pensada. Va reunir a totes les dones embarassades i els va proposar d'anar a una gran casa abandonada, on podrien fer que els seus fills tiressin endavant. La idea va agradar a aquelles dones. Més de 500 nens van néixer en aquella casa i molts van poder sobreviure.”

Ella s'esgarrifa mentre escolta com Sílvia li explica als pares tot el que li han dit en aquella xerrada. Tan sols una dona va poder salvar més de 500 nens! Ella s'emociona. És petita, però és capaç d'entendre el poder que va tenir aquella dona, que va tenir la valentia de lluitar per ajudar als qui ningú volia ajudar. I somriu, somriu amb els ulls plorosos mentre pensa que, al cap i a la fi, al món hi ha molta gent dolenta, però també n'hi ha de bona, que fa que el món sigui una mica més just per tothom.

Gràcies Elisabeth Eidenbenz, per ser una de les persones que fa el món una mica més just.