El plor

És un diumenge qualsevol. Un diumenge trist, que ve després d’un alegre i assoleiat dissabte. Ella odia els diumenges. Principalment per que després arriba el dilluns i Ella s’ha de llevar d’hora i també per que ve després d’un dissabte (que a Ella li agraden molt els dissabtes). Però aquest diumenge l’odia més que cap altre. S’ha llevat amb el repetitiu soroll de la pluja caient. Aquest mati, plou molt. Moltíssim. De fet hi ha tempesta. Llampega i trona.

A Ella no li fan por les tempestes. Però sent una profunda tristesa cada cop que plou de la manera que ho fa avui. I sent aquesta tristesa per que per ella la tempesta no és tan sols una tempesta. Per a Ella una tempesta és el plor d’un ésser gegant. El plor de la Terra. És un plor de ràbia. Un plor amb crits. Per a Ella, cada tro que sona al cel és com un crit d’impotència de la pobre Terra.

Ella estima la Terra. Tant que, de vegades, al sentir-la plorar, Ella també plora. I és que Ella creu que no cuidem prou la Terra.

Sempre que es menja l’entrepà a l’escola o bé tornant cap a casa, Ella llença el paper a les escombraries. Res de llençar-lo a terra! Ella tanca l’aixeta quan es renta les dents i sempre que no està en una habitació, tanca el llum, ja que en aquell moment és innecessària. De vegades, quan passeja pel parc, Ella és dedica a recollir les coses que troba a terra i les llença allà on pertoca.

Pobre Terra. Estem destruint els seus boscos i, amb ells, gran part de les espècies d’animals que allà hi vivien, acaben desapareixent. Amb el fum de les fàbriques, només fem que escalfar-la. La Terra té calor. La Terra vol aire fresc. Per això plora. Després d’una tempesta els carrers estan més frescos i es respira un aire ben fresc. Just com el vol la terra.

No vol respirar fums, ni que en ella hi hagin papers, plàstics... La Terra només demana que l’estimem una mica perquè, de fet, és l’única que tenim. I els éssers únics l’han de cuidar com el que és, una cosa especial. Una cosa irreemplaçable.

Fotografia de Google

Mort per oblit

Ella juga al menjador mentre la mare mira la televisió. El pare, com sempre a aquella hora, està al despatx. Sílvia arriba al menjador amb molts fulls a la mà. Porta una bona estona a la seva habitació, estudiant.

-Mama, et puc dir això? Es que tinc un examen demà i ja saps que em va molt bé explicar-t’ho.

La mare somriu i, en senyal d’afirmació, apaga el televisor. Agafa aquell grapat de fulls i Sílvia comença a recitar tot el que ha après durant les hores d’estudi.

“Els romans tenien dos tipus de mort: la mort terrenal, la que coneixem nosaltres. És a dir, et mors. La segona mort és la més important per al món romà. Es tracta de la mort per oblit. Els romans creien que quan la gent t’oblidava era com tornar a morir. Per això posaven els nínxols a les afores de les ciutats, per a que tothom els tingués present. Els més rics es feien grans escultures per a ser recordats...”

Sense adonar-se’n, Ella ha deixat de jugar i s’ha assegut al costat de la mare per a escoltar les coses que Sílvia explica. Però Ella s’ha endinsat en els seus pensaments i ja no escolta res més del que Sílvia diu. S’ha quedat amb unes paraules: mort per oblit. Creu que els romans tenien molta raó en aquest aspecte. La memòria és el que ho manté tot viu.

Si oblidéssim tot el que sabem, no mantindríem viva la història. Si oblidéssim tot el que hem fet, no aprendríem dels errors.

Per això, Ella està d’acord amb el que els romans creien sobre les dues morts. I també que la mort per oblit sigui la més important. Tothom vol ser recordat. Per que el record és el que fa que el passat perduri. I només si tenim en compte el passat (que és una gran font d’aprenentatge) podrem crear un futur, que en el fons és el que compta.

Fotografia de Google

La casa

Hi ha vegades que Ella té moltes ganes de donar abraçades. No és només quan vol destruir la solitud. A vegades, simplement li venen ganes.

A Ella li agraden molt les abraçades. Quan algú és més gran que Ella, és com si es tanqués dins d’una caseta feta a la seva mida.

La caseta és molt flonja i s’adapta molt bé al seu cos. Allà hi troba calor i protecció. Ella pot plorar dins la caseta perque, a més de donar calor i protecció, la caseta també la consola quan es fa mal. És una casa màgica, perquè t’obre les portes amb molt de gust i tu no les has d’obrir. En ella hi ha la música més dolça que mai es pugui sentir, són veus que parlen amb molta tendresa i afecte. Unes veus que Ella adora.

És una caseta que no la fa posar dels nervis mai. Si necessita que sigui més estreta, ella sola es farà més estreta. Si necessita espai, la caseta li donarà espai. És la millor casa de totes les cases. És petita, sí, però més acollidora que cap altre. Podria ser una casa perfecte, si no fos per que té un gran inconvenient. I es que aquest tipus de casetes són efímeres. És una caseta que li dona calor i protecció durant un petit instant. Una música que dura tan sols un segons. Una veu que et reconforta un moment. Massa curt per a Ella. Ella voldria escoltar tot el dia la música. Voldria tenir calor i protecció sempre. Voldria sentir la màgia al seu voltant, que li obre les portes i les tanca un cop ella es dins.

Però Ella, que és una nena molt intel·ligent, sap que hi ha una raó de pes per a que la caseta no sigui sempre amb ella. Ella creu que si tingués la caseta tot el dia a sobre, no apreciaria la màgia que té quan li obre les portes, ni la tendra música que sona quan és dins. Tampoc apreciaria la calor i la protecció que li dóna. És per això, que Ella creu que la caseta dura tan poc, per que si la tingués sempre, no la valoraria prou.

Fotografia de DeviantArt

La (desconeguda) llegenda de Sant Jordi

Avui a l’escola (i com cada any) han explicat la llegenda de Sant Jordi. Però aquest any ho han fet diferent. Els professors han decidit fer una obra de teatre i representar la història a més a més d’explicar-la. Tot estava molt ben preparat, hi havia la princesa, el rei, la gent del poble, el drac... L’obra a començat i els alumnes més grans han fet de narradors.

“Hi havia una vegada, en un poble molt llunyà, que hi vivia un rei amb la seva bonica filla, la princesa.”

Aleshores, feien acte de presència els professors que tenien el paper de princesa i de rei.

“En aquest poble tothom era molt feliç i ningú s’enfadava mai amb ningú. Fins que un dia, va aparèixer un drac enoooorme que es va instal·lar a la cova que hi ha a la vora del poble.”

Un drac fet i pintat pels de quart apareixia per una banda del escenari improvisat.

La història seguia amb tota normalitat, els actors no eren uns experts, però se sabien el paper i ho portaven molt ben preparat. Els més petits estaven molt atents, Ella entre ells.

“Aleshores, el drac es va emportar a la princesa a la cova, després d’aquell sorteig tan desafortunat. El drac estava a punt de menjar-se la pobre princesa, quan de sobte va aparèixer un cavaller molt valent muntat a cavall.”

Silenci. Tothom espera impacient a que aparegui l’heroi que ha de matar el drac i salvar a la bella princesa. Passa un minut. Res. El cavaller no apareix. Els professors es miren entre ells, no comprenen on pot estar el professor que falta (i el que, de fet, és més important en l’obra). Sona un mòbil. La princesa és disculpa i surt de la classe. Més silenci.

Mentrestant, la petita Ella pensa que els professors son uns grans actors i que els han ben enganyat a tots. Segons Ella, està claríssim el que els professors intenten dir.

“Segur que ella no es fallaria. No com ha fet el cavaller, que no s’ha presentat. I sort que això és una obra de teatre, que si fos de veritat, la princesa ja no hi seria! No podem esperar a que aparegui el nostre heroi a salvar-nos del drac. La princesa no pot estar esperant aquest cavaller muntat a cavall sinó que potser hauria d’aprendre a defendre’s sola...”

Premi Dardos!

Bé, em permetré fer un incís avui. No tenia pensat pujar cap post (tot i que tinc el de Sant Jordi ben preparat!) però l’Anton del bloc Escorrialles (i d’altres) m’ha ben sorprès. Se m’ha concedit el premi Dardos, que es dóna a tots aquells blocs “on cada nou post és com trobar-se amb un petit tresor de coneixements, d'empenta, i d'entusiasme...”

Ara la meva feina és passar aquest premi a altres blocaires que creen a cada post aquest tresor de coneixements, d’empenta i d’entusiasme.

Bé, jo dono el premi als següents blocs!

Núria Talavera amb el seu bloc nebuloses (per les moltes coses que estic aprenent en el seu bonic blog!)

Pau Quintana amb el bloc Mar de inquietudes (per la seva manera de veure les coses i per els seus plans de futur)

Gisela Romaní amb el bloc De les Toeses (per apropar-nos a les seves petites felicitats de casa, cada post que penja és un somriure assegurat!)

Segur que molts més blocs mereixen aquest premi. La veritat és que porto poc en aquest món i no m’he passejat per gaires blocs...

Moltes gràcies Anton per aquesta preciosa sorpresa!

Les dues feines

Avui Ella té dues feines a fer. Una ja la té feta, però l’altre encara li queda per fer i aquesta li costarà més d’aconseguir. Ella està enfadada. I la seva mare, que la vist tota emmurriada li ha dit que “ara tens dues feines, enfadar-te i desenfadar-te”.

Però ella no està enfadada amb la seva mare, ni amb el seu pare, ni amb la Sílvia. Tampoc està enfadada amb els companys de l’escola, ni amb ningú de totes les persones que coneix. Avui Ella està enfadada amb ella mateixa. Es veu que té els pensaments dividits: una part està d’acord en els actes que fa i l’altra no ho està. I les dues parts s’han discutit. Ella ha arribat a la conclusió de que està enfadada amb ella mateixa.

Potser és una tonteria, però per a Ella és un problema ben greu! Ella no es vol parlar amb ella mateixa, però no pot evitar-ho. Com que té aquella veueta interior, doncs es parla igualment. I així una no pot estar enfadada gaire estona!

Sempre havia pensat que desenfadar-se era una feina difícil, però ara se’n ha adonat de que més difícil és enfadar-se amb una mateixa. Així que ha decidit perdonar-se i desenfadar-se. I ara Ella ha pensat que no val la pena lamentar-se per les coses que ha fet malament (o que una part d’ella així ho considera) sinó que ha de mirar de aprendre’n i intentar no fer-ho mai més. Així s’evitarà discussions.

Aparences

Ella és una nena molt observadora. Porta uns dies observant el comportament de les persones que l’envolten. Sobretot dels companys de l’escola, perquè són les persones amb les que passa més estona. Hi ha una nena en particular que la té molt encuriosida. És diu Emma. L’Emma és una nena molt simpàtica, amable i molt riallera menys quan li ronda per a prop una altra nena, Júlia. Júlia és una nena amb un caràcter fort. Els nens en diuen “mandona”.

Júlia sempre té dues o tres nenes al darrera, que juguen amb ella al que ella vol, és clar. Quan Júlia s’apropa a Emma, aquesta deixa de somriure de cop. Aleshores, com si es transformés, Emma es torna egoista i tracta malament als altres nens. És com si no fos ella.

Ella ho ha consultat amb Sílvia, que és de les persones que més en saben del món. I Sílvia li ha dit que Emma aparenta ser qui no és i que això no és bo. Ella bé que ho sap que no és bo. I no vol que Emma sigui egoista ni deixi de somriure. Vol que sigui la seva amiga, com quan Júlia no és a prop.

Així que un dia, s’apropa tota decidida a Emma i...

- Emma, vull que m’escoltis un moment. - D’acord – diu Emma amb aquell somriure que la caracteritza quasi sempre.

- T’has adonat de que quan estàs amb la Júlia et comportes d’una manera diferent? Perquè no ets tu mateixa? Saps? Als altres ens agrades més quan ets riallera, amable i simpàtica que no pas quan no ens deixes les joguines o ens dius coses lletges. Tu no ets així, Emma. A tu t’agrada molt riure, i ser amable i simpàtica. Has de deixar d’aparentar el que Júlia vol que siguis i ser tu mateixa. Per que segurament, tu et sents millor quan rius que no pas quan estàs seria, no?

- Sí...

La professora, que ha sentit tota la conversa, diu unes paraules més que certes i que hauríem d’aplicar tots (ja siguem petits o siguem grans):

- La gent t’ha d’estimar pel que ets Emma no pel que la gent vol que siguis.