dilluns, 15 de novembre del 2010

L'ombra

Ella camina per una ampla avinguda flanquejada per una llarga filera de castanyers. Camina alegrement, donant la mà a la mare. A ella l'apassiona aquella avinguda. Des que hi van fer obres, aquell poble sembla un lloc més alegre. És una avinguda tan ampla que els nens poden jugar i córrer sense que els pares temin per ells.
La mare s'asseu a un dels bancs d'aquella avinguda. Ella es queda dreta, impacient. La mare treu una bossa i molt lentament, com si sabés que Ella s'espera, li allarga un entrepà.

-Té, Ella. No corris mentre menges! Ja saps que et pots ennuegar!
Ella fa quatre passes amb precaució i tot seguit comença a córrer. La mare mou el cap mentre somriu: mai n'aprendrà!
Ella s'allunya una mica de la mare. Encara que sap que els ulls de la mare no s'aparten d'ella, la petita se sent lliure. Mentre es menja l'entrepà, passeja per l'avinguda. S'apropa a tots els arbres i els acarona. Arriba fins el monument que corona l'avinguda i s'atura a observar-lo amb deteniment. Les formes estan perfectament definides, les persones que hi ha esculpides semblen de debò, igual que els motius florals.
De sobte, mentre Ella observa amb admiració el monument, li sembla veure una ombra que passa fugaç. Ella gira el cap de cop, buscant un rastre d'aquell miratge. Malauradament, l'ombra ha desaparegut. Ella la busca sense sort. Es torna a girar per observar l'estàtua i l'ombra torna a aparèixer, riallera, burlant-se de la petita Ella.
Els ulls d'Ella es tornen plorosos. Coneix aquella ombra. L'innocent Ella creia que mai la tornaria a veure, que ja no formaria part de la seva vida. Però l'ombra torna a aparèixer, sense avisar, com fa sempre. Ella, impotent, es posa a plorar. La imatge de l'ombra es torna borrosa degut a les llàgrimes. Ella plora desconsoladament, de tristesa i de ràbia. Ella decideix que ella triarà qui pot entrar a la seva vida i no permetrà intrusos. Fent força amb els punys, Ella dedica a l'ombra el que espera que siguin les seves últimes paraules.
-Vull que marxis, maleïda ombra! Fora! Fora de la meva vida! No vas voler marxar un dia? Perquè vas i véns? Si vas decidir marxar, no canviïs ara d'idea! Marxa ombra, fes la teva vida i deixa'm a mi fer la meva. Si vas decidir marxar, no tornis... No tornis més!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada