Jocs de nens, premiat.

Benvolguts blocaires:

Avui (i espero que em perdoneu) no hi ha cap conte d'Ella. Avui us porto una boníssima notícia: Jocs de nens ha guanyat un premi.

Vaig decidir presentar aquest bloc als Premis Vila 2010 de Martorell. La meva sorpresa va arribar quan em va trucar un número llarguíssim i em van dir que trucaven des de l'Ajuntament de Martorell i que jo era la guanyadora!!

Ahir va ser l'entrega de premis, i aprofito l'alegria que duc a sobre, per donar-vos les gràcies a tots per animar-me a seguir escrivint i per deixar la vostra petjada en aquest bloc.

Moltes gràcies, aquest premi també és vostre!

Patrícia

El fi d'un camí

Caminar tindrà milers de coses bones, serà bo per la salut i activarà la circulació de la sang. Tot el que vosaltres vulgueu. Però a Ella avui no la convencereu pas de que caminar és bo i sa.

Ella ha descobert que a mesura que vas caminant, el camí que queda és cada cop més curt. I que arriba un moment que, de tant que camines, el camí s'acaba. Aleshores, quan el camí s'acaba, s'ha de decidir quin camí seguir. DECIDIR! Sempre decidir! Ella odia decidir! Ella té por d'equivocar-se. No, por no, pànic! I si s'equivoca al triar el nou camí? I si aquest camí és fosc i ple de pedres? I si aquell camí no li agrada? Què coi fa aleshores? No pot tirar enrere ja que, un cop has pres una decisió, aquesta és irreversible.

A més, un cop comences a caminar, el pitjor que pots fer és parar. Però és que ella a vegades NECESSITA parar! Necessita que el món s'aturi i així ella pugui agafar aire. Però no hi ha temps per aturar-se. I si t'has perdut, si no saps quin camí has agafat, si t'has endinsat entre els arbres, ja et pots espavilar a trobar-te, perquè tota la gent que fa aquell camí amb tu no s'aturarà pas a indicar-te per on has d'anar. I et quedes sol, amb un camí per davant que has de recórrer. Sense pensar-t'ho dues vegades. Un pas i ara un altre. I fins on aquest ens porti. I no paris! Ningú s'esperarà per tu...

El teu somriure

Avui Ella ha perdut el somriure. De fet, ja fa dies que el va perdre. Els mateixos dies que fa que el busca inútilment. Ella però, no se'n va adonar fins fa poc, de que l'havia perdut. Els dies passaven i ella pensava que el seu somriure ja tornaria. Fins que les alarmes van sonar i el seu somriure li va fer saber que no tornaria. Mai més.

Ella enyora el seu somriure. L'enyora molt. Se l'estimava tant...! I ara el seu somriure li ha dit que marxa per no tornar. Que surt de la seva vida de la mateixa manera que va entrar: de sobte i amb força. Que se'n va, que estar aprop d'Ella li fa mal, que adéu i que sigui feliç.

“Com vols que sigui feliç si tu no hi ets? No entens que em falta una part de mi, si te'n vas? Entenc la teva posició, però també entenc la meva. El fet de que marxis em trenca el cor. Et necessito. Sí! No ho sabia fins ara, però et necessito! Necessito veure't, necessito llegir-te, necessito imaginar amb tu, necessito volar i marxar de la realitat. Només tu sabies fer-me volar! I ara? Ara què? Em deixes aquí sola, agenollada a terra recollint els bocins que queden de mi. T'enyoraré somriure, t'enyoraré molt. Has sigut molt important per a mi. Fes-me un favor, quan estar aprop meu no et faci mal, torna, em sents? TORNA!”

Ella voldria dir-li tot això. Però les llàgrimes l'ennueguen i no la deixen parlar. De totes maneres, per molt que pogués dir, el seu somriure no la sentiria perquè ja ha marxat. Lluny. I per sempre.

Cadenes

Ella resta amb els ulls tancats i un somriure lleugerament definit. Fa una profunda inspiració i obre els ulls molt lentament. El somriure s'acaba de definir fins al punt que Ella ensenya les seves petites dents. Fins i tot es pot apreciar aquella dent que comença a sortir de nou.

Ella està assaborint una nova manera de sentir-se. Feia massa que es sentia lligada per unes cadenes invisibles. Eren unes cadenes tan grosses que amb prou feines es podia moure, i així ella no podia fer cap moviment.

Avui aquestes cadenes s'han trencat definitivament. Després de tant de temps intentant alliberar-se, avui ho ha aconseguit. Ella ha lluitat molt dur, dia rere dia, intentant debilitar les fortes cadenes que s'adherien als seus canells i als seus turmells. Cada dia ha anat serrant una miqueta les cadenes, amb compte però amb constància. Fins avui. Avui ha trencat l'última cadena que la tenia apressada. S'ha acabat el sentir-se lligada a alguna cosa que t'impedeix moure't!

Aprofitant la seva nova llibertat, Ella ha sortit al carrer, sentint-se plenament lleugera. Tothom que l'ha vist li ha dit que està molt maca i que és una nena molt riallera. El que no saben és que Ella se sent tan feliç per haver-se desempallegat de les cadenes que no pot fer altre cosa que somriure. Somriure sens parar.

Blanc

Avui la Terra ha decidit fer-li un regal a Ella. Com cada dilluns, a Ella l'ha llevat la mare. L'ha llevat amb delicadesa, però Ella s'ha aixecat trasbalsada. La mare ha dit la paraula màgica, aquella que diu molt de tant en tant: neu.

La mare, divertida, ha pujat la persiana. Els ulls d'Ella s'han anat il·luminant a mesura que la persiana s'elevava. Un paisatge enfarinat regna fins a l'horitzó. Fins i tot el cel es veu blanc, de la mateixa tonalitat que el carrer, el camp, les vinyes, les muntanyes i les pedres. Tot blanc.

De sobte, un sentiment de nostàlgia ha recorregut a la petita, que ha deixat de somriure. La mare ha marxat a la cuina, ignorant que el somriure d'Ella ha desaparegut.

A través de la finestra, Ella veu el que hi veia sempre, però ara recobert d'un mantell blanc. Poc a poc, i sense adonar-se'n, Ella comença a pensar. Sense treure la vista d'aquell entorn blanc, Ella pensa en com li agradaria sortir al carrer, posar-se just al mig i, amb el nas mirant al cel, quedar-se ben quieta. Tancar els ulls i sentir la neu per tot arreu: pel nas, per les galtes, pels llavis, per les orelles, per les mans...

A Ella li agradaria molt quedar-se plantada allà uns minuts i deixar que el temps l'acaroni. Ella voldria arribar xopa a casa amb un somriure als llavis d'orella a orella. En comptes d'això, però, Ella segueix mirant per la finestra, sense ser al carrer fent la seva petita il·lusió realitat.

La neu segueix caient amb força i cobrint les zones que encara tenen color. I Ella, Ella segueix mirant per la finestra, amb la mirada perduda i la ment absent. Ella creu estar a la neu, deixant que aquesta l'acaroni. I, sense voler-ho, Ella comença a dibuixar un somriure.

Pòquer

Avui Ella ha decidit prendre's la vida com una partida de pòquer. S'ha adonat de que la vida és massa maca i fràgil com per deixar-la perdre. I, paradoxalment, Ella vol arriscar-la. És un sentiment estrany que Ella amb prou feines es pot explicar. És com si s'hagués adonat de que és afortunada, de que té una vida que no tothom pot gaudir. I és per això que li ha donat valor a cada petita cosa. Avui, per exemple, a Ella caminar la fascina. No tothom pot caminar i ella, que pot fer-ho, es meravella amb cada passa que fa.

A més, avui ha decidit que res pot esperar per demà. Si pot fer alguna cosa avui, perquè allargar-la? Així que, seguint amb el que vol que sigui la seva nova filosofia de vida, avui començarà la partida de pòquer. La de debò. I es jugarà les coses a una sola carta, encara que això li suposi que pot perdre-ho tot. Ella avui és valenta i no té por de perdre. Sap que pot fer les coses bé i que pot guanyar la partida en un sol moviment. Així que no allargarà les coses i intentarà guanyar.

Sap que arriscar-se pot ser immadur, temerari i, fins i tot, estúpid. Però Ella vol fer-ho. És com si volgués guanyar una cosa que pot ser molt important per a Ella, però que si la perd en l'intent, tampoc li importarà tant. És d'hora com per a que aquesta cosa hagi guanyat suficient terreny en el seu cor. Així que Ella arriscarà per guanyar. I si perd, doncs ja guanyarà una altra partida. Ella ho té molt clar: la vida és guanyar i perdre. I sense riscos, res és emocionant. Només li queda creuar els dits i, en un sol moviment, treure les cartes necessàries. Repòquer.

Febleses

Ella avui està decepcionada. Avui és una mica més exigent amb tothom. Ella està cansada d'errors. Sona molt dur i molt insensible, però amb Ella s'han equivocat, i s'han equivocat molt. Han sigut diferents persones a les que ella tenia molt d'apreci i que l'han fallat. Tothom comet errors i ella n'és conscient. El que Ella no pot sofrir és que tothom cometi exactament el mateix error amb ella. Potser si totes aquestes persones s'equivoquessin en diferents aspectes, Ella no estaria tan dolguda.

Ella ha estat indagant per la seva ment, recordant tots els errors que han fet amb ella i, clar està, els que ella ha comès. Analitzant-los, ha descobert que la base dels errors que han fet certes persones (aquelles amb les que ella confiava) és la mateixa. I aquesta base és ni més ni menys que la covardia.

Totes aquestes persones han tingut por. Por de mil coses i por expressada de mil maneres. Però por al cap i a la fi. La por és normal, pensa Ella. Ella també en té de por, n'ha tingut i en seguirà tenint. Però potser la diferència rau en què ella s'arrisca i no deixa que la por la domini. Potser la diferència és que Ella té més por de no arriscar-se i viure amb el “que hagués passat si...” que no pas a la por d'arriscar-se.

De moment, sembla que ningú comparteix aquesta visió. Tothom té por a arriscar-se. Tothom té por a jugar-se alguna cosa per guanyar-ne una altra. Potser és que aquesta nova cosa no té tant de valor per ells. Ella és aquesta nova cosa. Serà que no la valoren ni la consideren prou? Potser és que no val la pena arriscar-se per ella...