L'ombra

Ella camina per una ampla avinguda flanquejada per una llarga filera de castanyers. Camina alegrement, donant la mà a la mare. A ella l'apassiona aquella avinguda. Des que hi van fer obres, aquell poble sembla un lloc més alegre. És una avinguda tan ampla que els nens poden jugar i córrer sense que els pares temin per ells.

La mare s'asseu a un dels bancs d'aquella avinguda. Ella es queda dreta, impacient. La mare treu una bossa i molt lentament, com si sabés que Ella s'espera, li allarga un entrepà.

-Té, Ella. No corris mentre menges! Ja saps que et pots ennuegar!

Ella fa quatre passes amb precaució i tot seguit comença a córrer. La mare mou el cap mentre somriu: mai n'aprendrà!

Ella s'allunya una mica de la mare. Encara que sap que els ulls de la mare no s'aparten d'ella, la petita se sent lliure. Mentre es menja l'entrepà, passeja per l'avinguda. S'apropa a tots els arbres i els acarona. Arriba fins el monument que corona l'avinguda i s'atura a observar-lo amb deteniment. Les formes estan perfectament definides, les persones que hi ha esculpides semblen de debò, igual que els motius florals.

De sobte, mentre Ella observa amb admiració el monument, li sembla veure una ombra que passa fugaç. Ella gira el cap de cop, buscant un rastre d'aquell miratge. Malauradament, l'ombra ha desaparegut. Ella la busca sense sort. Es torna a girar per observar l'estàtua i l'ombra torna a aparèixer, riallera, burlant-se de la petita Ella.

Els ulls d'Ella es tornen plorosos. Coneix aquella ombra. L'innocent Ella creia que mai la tornaria a veure, que ja no formaria part de la seva vida. Però l'ombra torna a aparèixer, sense avisar, com fa sempre. Ella, impotent, es posa a plorar. La imatge de l'ombra es torna borrosa degut a les llàgrimes. Ella plora desconsoladament, de tristesa i de ràbia. Ella decideix que ella triarà qui pot entrar a la seva vida i no permetrà intrusos. Fent força amb els punys, Ella dedica a l'ombra el que espera que siguin les seves últimes paraules.

-Vull que marxis, maleïda ombra! Fora! Fora de la meva vida! No vas voler marxar un dia? Perquè vas i véns? Si vas decidir marxar, no canviïs ara d'idea! Marxa ombra, fes la teva vida i deixa'm a mi fer la meva. Si vas decidir marxar, no tornis... No tornis més!

Toc-toc-toc

“Toc-toc-toc!”. Algú truca a la porta. Ella ho ha sentit, però no mou ni un centímetre del seu cos per anar a obrir. Segueix pintant tranquil·lament aquell gros elefant embotit dins d'un tutú.

“Toc-toc-toc!” Algú truca a la porta, insistent. Ella, però, segueix sense moure's del seu lloc. Només hi ha la Sílvia a casa, tancada a la seva habitació amb la música al màxim. El més probable és que no hagi sentit el timbre i Ella en té constància d'això. Sap, per tant, que si no obre ella, ningú anirà a obrir la porta.

“Toc-toc-toc!” Algú truca a la porta, amb força. Ella no està espantada. Sap que aquest algú trucarà i trucarà fins que Ella li obri la porta. I ho sap, perquè també sap qui és aquest algú. La forma de trucar el delata. Ella ha sentit tantes vegades aquest “toc-toc-toc!” que ara ja no li ve de nou.

“Toc-toc-toc!”. Ella aquest cop aixeca el cap i deixa anar un sospir. Es mira el dibuix i somriu: l'elefant del tutú li està quedant realment bé.

“Toc-toc-toc!”. Algú truca per cinquena vegada. Ella s'aixeca i, amb el cap cot i arrossegant els peus, es dirigeix a la porta.

Vençuda, ella rodeja el pom de la porta, disposada a obrir. Ella pot sentir com aquest algú s'aparta un centímetres de la porta. Sap que ella està a l'altra banda. A més, Ella també pot percebre el somriure que està dibuixant aquest algú; un somriure victoriós. La mà d'Ella comença a girar el pom de la porta. Un quart de volta. Mitja volta. Tres quarts. La porta s'obre.

Abans que Ella pugui dir res, aquest algú ja és al menjador preguntant: “Puc entrar, oi, Ella?”. Ella sospira de nou. “Si, Decepció, pots entrar”. 

American dream

Ella està envoltada de doctors uniformats amb bates verdes, mascaretes del mateix color i guants de blanc trencat. Al mig de la sala, un llit amb un pacient que resta immòbil. Cada metge té un estri diferent a la mà i fa moviments ràpids. El temps és or en aquestes circumstàncies. Un cop de colze treu a Ella dels seus pensaments.

-Afanyi's doctora Ella! No tenim temps!

Aquesta situació li recorda a les típiques pel·lícules americanes: una sala plena de doctors que lluiten a contracorrent per salvar la vida d'un pacient. Aquests doctors no són uns metges qualsevols. Aquests doctors són uns lluitadors nats, que no deixaran que el seu pacient mori.

Ella observa de nou la sala. La tensió es palpa en l'ambient. Els seus companys estan nerviosos, però no deixen que aquests nervis els juguin males passades. Saben que un petit error pot ser fatal. Ella es mira aleshores les mans i les veu recobertes de blanc trencat: els guants. Es mira els braços que estan recoberts de verd i es toca la boca. Sí, tal i com ella pensava, hi duu una mascareta.

Ella és una doctora més en aquella sala, una d'aquelles lluitadores nates que no deixaran perdre el pacient, que lluitaran fins el final. Un parell de doctors la miren, esperen instruccions. Aleshores se n'adona de que ella és la més important en aquella sala, la que pren les decisions.

Ella recorda de nou aquelles pel·lícules americanes quan un dels seus companys exclama:

-L'estem perdent!

Un instint recorre el cos d'Ella que comença a actuar de manera ràpida. No el pot perdre. Ha de salvar la vida d'aquest home. Comença a donar instruccions als doctors, a demanar estris, a ordenar. Les ordres flueixen l'una darrere l'altre, sense parar.

Aquell so de fons, el que abans sonava com “pip, pip” ara s'ha tornat un llarg “piiiiiiiiiip”. Alguns metges s'allunyen un pam de l'escena i Ella segueix intentant reanimar el pacient mentre sent de fons “l'hem perdut”.

Ella torna a recordar les pel·lícules americanes, on el metge ho intenta i ho intenta fins que aconsegueix reanimar al pacient quasi miraculosament. Ella, però, no té tanta sort. Ho ha intentat una vegada i una altra, però de res l'ha servit. L'ha perdut. I és aleshores quan la petita Ella se n'adona que, de vegades, no n'hi ha prou amb intentar-ho una vegada i una altra. De vegades, perds allò que més vols i t'és impossible evitar-ho. De vegades, només de vegades, lluitar no dóna cap mena de fruit. Almenys, però, Ella sap que ho ha intentat amb totes les seves forces i això no li ho podran retreure mai.

El començament de mil coses noves

Ella ha arribat a un punt de la seva vida que es podria definir amb una sola paraula: canvis. Constantment, alguna cosa a la vida d'ella canvia inevitablement. Ja sigui cap a bo o cap a dolent, aquests canvis es donen sense parar. Ella tanca els ulls i, quan els torna a obrir, el seu món ha canviat completament.

Aquests canvis poden espantar a Ella. De fet, l'espanten una mica. Té por de tancar els ulls massa estona i al tornar a obrir-los no reconèixer res del seu voltant. Té por de despendre's de tot allò al que ha estat aferrada durant els últims anys. Té por de deixar de necessitar tot allò que fins ara li havia estat imprescindible. Ella té por de deixar de ser ella. Sap que els canvis no es donen només al seu voltant, sinó que també l'afecten a ella. I n'és conscient. I se n'adona. Només li cal mirar cap enrere i veure que està creixent. Que s'està fent gran. Tot i que segueix tenint alguna cosa d'aquella nena innocent i petita que ho veia tot com un joc, Ella no és la mateixa. Cada cop és menys innocent i cada vegada menys petita.

Inevitablement, sense voler-ho, Ella creix. I aquests canvis només fan que evidenciar-ho. Com si no se n'adonés prou! La vida d'Ella està canviant completament a una velocitat de vertigen. Aquelles coses que feia al seu dia a dia ja no són les mateixes, sinó que són completament diferents. Ja sigui estiu com hivern, res és el mateix al món d'Ella.

Impotent, ella s'eixuga les llàgrimes mentre mira d'assimilar aquests canvis. Sap que mentre es recordi tal i com era abans, aquella nena petita i innocent no morirà mai. I Ella mai se n'oblidarà d'això. Mai.

Desitjos de coses impossibles

És estiu. Un estiu calorós, molt calorós. I és una d'aquelles tardes en la que la calor és tan insuportable que la gent no té ganes de fer res. Es quedarien tot el dia escarxofats al sofà, mirant les aburridíssimes pel·lícules que posen a la televisió. Ella, però, no té ganes ni d'escarxofar-se al sofà.

La nostra petita protagonista avui està pensativa. S'ha posat a reflexionar en totes aquelles coses que podria estar fent en aquests moments i que no està fent. Podria anar a la platja, banyar-se a la piscina, sortir al carrer, pintar, dibuixar, prendre's un refresc... Podria fer tantes coses que només de pensar-hi ja es cansa. Ha pensat en fer una llista, però preveu que serà tan llarga que millor ni ho intenta.

Mentre prova d'anomenar totes aquelles coses que podria fer i no està fent, se n'adona de que hi ha una d'aquestes coses que se li va repetint al cap. Tot i que ja sap que ja l'ha anomenada, el pensament li juga males passades i li torna a recordar allò tan interessant que podria fer i que no està fent.

Ella calla el seu pensament. Deixa d'intentar anomenar les infinites accions que podria estar fent i s'atura a pensar en aquella que li ha rondat pel cap més d'una vegada. Uf... en realitat es mor de ganes de dur a terme aquesta acció. Sí! En té moltíssimes ganes. I la faria ara mateix, sense pensar-s'ho ni un moment! Si algú li preguntés: “vols fer això?” Ella no ho dubtaria ni un segon. Desafortunadament, a vegades necessitem alguna cosa més que la nostra voluntat per a realitzar certs desitjos. A vegades necessitem terceres persones que ens ajudin. Fins i tot, aquelles terceres persones poden ser el propi desig.

I, mentre la petita Ella dirigeix la mirada a l'infinit, es treu aquella idea del cap, aquell desig sobtat que tantes ganes té de fer i que, ara per ara, li és impossible de realitzar.

Seqüeles

Fa mesos que la tempesta va marxar, enduent-se el llamp. Els núvols van anar desapareixent lentament, deixant entreveure un sol radiant i un cel ben blau. Tot i així, la tempesta va deixar desperfectes importants. A la Terra, on Ella s'havia protegit de la pluja com havia pogut mentre aquesta havia durat, les coses havien canviat. La majoria dels arbres havien caigut, alguns havien estat arrencats pel fort vent. Un, el més vell, havia estat partit per la meitat per culpa del maleit llamp. Les cases s'havien enderrocat totes. No en quedava ni una en peu.

Sí, res era igual a la Terra i, en canvi, el cel tornava a estar com al principi: d'un blau esplèndid amb una gran bola de foc al mig, el majestuós Sol que ara il·luminava una terra destrossada.

Ella estava enrabiada. No sabia si la seva formosa Terra tornaria a ser mai la mateixa. I en canvi, el maleit cel, regnava per sobre del seu cap com si res hagués succeït. Ella estava enfadada amb el cel i amb el sol. Però sabia que no tenia temps per perdre. Havia d'ajudar a la Terra.

I, a poc a poc, dia rere dia, Ella ha anat refent la Terra. Ha plantat nous arbres que estan creixent forts i sans. Ha reconstruït aquelles runes que una vegada van ser llars. Tot i així, els arbres no són els mateixos i les cases no són exactament iguals. La Terra mai tornarà a ser la mateixa. I tot per culpa d'una maleïda tempesta carregada de llamps que disparaven a ferir. A ferir i a matar. I que, encara que no ho van aconseguir, van canviar la manera de fer i de ser de la Terra per sempre.

Laberint de portes

Ella es troba en una sala enorme de parets blanques. És una sala circular i ella està just en el mig del cercle. Ella gira sobre si mateixa una i altra vegada, neguitosa. Fa passos lents, petits, per observar bé tot allò que l'envolta. La sala és plena de portes. Portes de diferents colors i tamanys, portes de fusta i portes de vidre opac. No n'hi ha cap d'igual. Tot i així, tenen una cosa en comú: cap de les portes mostra el que hi ha darrere d'elles.

Ella es troba davant el misteri més gran de la seva vida. Les instruccions de la sala són ben clares: “Tria la porta que més t'agradi i, sense mirar enrere, obre-la i entra-hi. Bona sort”. Ella ha llegit la inscripció del terra unes mil vegades. És ben senzill: triar una porta i entrar-hi.

El petitíssim problema és que hi ha milers de portes i ella no sap quina triar. Quina mena de criteri ha de seguir per triar UNA sola porta dels MILERS que hi ha a la sala?

Altra vegada decidir. Ella n'està tipa. Voldria que la inscripció del terra li digués “Entra a la porta blava de fusta”; o bé: “La porta que et durà a la felicitat és la taronja amb dibuixos florejats”. Però la maleïda inscripció li diu: “Tria”.

Ella només en pot obrir una. Si les pogués obrir totes... o almenys unes poques! Així sabria quina la convenç més... Però triar alguna cosa que no saps a on et portarà no agrada a Ella. Ella sent que perd el control de la situació, que no sap cap on va. I això l'angoixa.

Així que Ella ha decidit tancar els ulls i començar a rodar sobre sí mateixa. Cada cop més i més ràpid. Aleshores alça el braç amb el dit índex estirat i s'atura de cop. Ella obre els ulls i somriu. Aquella és la seva porta.