Núvols de tempesta

Ha arribat un punt en la vida d'Ella en que algunes coses han canviat. No és que tot hagi passat de cop i volta, sinó que ha sigut un canvi progressiu, lent i quasi imperceptible. Avui, però, Ella s'ha adonat que la seva actitud envers alguns aspectes de la seva vida ha canviat completament.

Només li cal mirar al seu voltant, per adonar-se que tot és diferent. Mirant al seu voltant, ella pot contemplar el seu bonic arbre, que ja s'ha guarit de les ferides i que creix alt, sa i fort. Alçant el cap, ella contempla el cel. Ben blau, ben clar. Cap a la llunyania, uns núvols negres observen el petit món d'Ella. Han intentat omplir el seu cel de foscor i llamps altra vegada, però Ella no ho ha permès. I aquest és un canvi enorme.

Abans, en altres temps, Ella hagués rebut aquells horribles núvols amb els braços oberts. I hagués deixat que plogués durant molt de temps, mullant tot el seu fràgil cos. Hagués deixat que s'amagués el sol, que l'únic so que sentís fossin els trons, que l'única llum fos aquell llamp.

Però avui... Avui Ella rebutja tot això! Avui ella vol un cel ben blau, amb un sol radiant. Avui ella tan sols vol escoltar els ocells piular, els grills cantar. Avui la llum d'ella és aquell astre tant llunyà... El sol. I és que avui... avui el llamp no té res a fer a la vida d'Ella.