Papallona

És primavera. Els arbres, plens de colors, onegen suaus al compàs del vent. Les flors són el en seu moment àlgid, desprenent una olor dolça que omple el món de somriures i desitjos. Els camps són verds i les vinyes també. El Penedès és preciós durant aquesta època de l'any. Potser és per això que Ella està enamorada de la primavera. Després d'uns mesos de fred, ja era hora que el sol comencés a lluir. L'escalfor del gran astre reconforta els cors de tal manera, que les persones són més felices. Es respira un ambient més festiu, més alegre. Curiosament, però, el que més agrada a Ella de la primavera no són els arbres, ni les flors, ni les vinyes. El que més agrada a ella és que el seu carrer, el seu poble, el seu món s'omple de papallones.

Papallones de totes mides i colors. Papallones que mouen les ales amb delicadesa però fermesa. Suaument, però amb seguretat. I sense parar. I volen, volen per tot arreu! No saben on van però sempre van a parar a algun lloc. S'aturen a sobre d'una bella flor, li fan un petó i tornen a alçar el vol. Incansables, lluitadores, valentes. Però també fràgils, petites, vulnerables.

Ella és una papallona. Ella se sent moltes vegades fràgil, petita i vulnerable. Ella s'espanta de vegades i té por. I plora. La gran quantitat de llàgrimes que han vist el seus ulls! Però ella, en aquests moments de debilitat recorda que té un bonic motiu pel qual volar. Decidida, obre les seves ales i alça el vol. I és aleshores una papallona incansable, lluitadora i valenta. I vola ben alt. Amunt! I més amunt encara! El límit... el límit és que no hi ha límit.