Dedicat a l'Assumpta Montellà, autora de La Maternitat d'Elna i del bloc "Sentiments a flor de pell", a tots els exiliats, tant els que se'n van ensortir com els que no i a Elisabeth Eidenbenz, per anar a contracorrent en temps on aquest fet era castigat.
divendres, 18 de desembre del 2009
Les platges de la desesperança (part 1)
Dedicat a l'Assumpta Montellà, autora de La Maternitat d'Elna i del bloc "Sentiments a flor de pell", a tots els exiliats, tant els que se'n van ensortir com els que no i a Elisabeth Eidenbenz, per anar a contracorrent en temps on aquest fet era castigat.
dimecres, 2 de desembre del 2009
Res
dijous, 19 de novembre del 2009
Trencaclosques
dilluns, 16 de novembre del 2009
Ella contra el món
dimarts, 10 de novembre del 2009
L'arbre
dimecres, 4 de novembre del 2009
Feliç
divendres, 23 d’octubre del 2009
Paradís
Però apart d'aquesta mancança, el seu poble té de tot. Té tantes coses, que fins i tot, a vegades, té gent que no té res. S'aixopluguen del vent i de la pluja en un petit racó del poble. Un lloc que li pugui donar una mica de calor per a un hivern que els castiga. On sigui.
Són gent que no tenen res, ni nevera, ni llit, ni casa. A canvi d'això tenen contenidors d'on treuen el menjar que poden, un tros de cartró per a no notar l'aspre terra al dormir i el carrer com a casa.
El seu destí és incert, el seu objectiu; la supervivència. Ella es pregunta que passaria si visqués al carrer. Segurament no podria suportar-ho. Si ara, a finals d'octubre té molt de fred a casa, imagina't les persones que no tenen un sostre i unes parets que els resguardin!
Ella els admira. Són gent molt forta. Han vist passar moltes coses a la vida, moltes experiències que els han portat a viure al carrer, amb les mínimes condicions per a sobreviure. Passen gana i sed i de vegades els dies per a ells són eterns.
Són gent com tu i com jo. La gent els tem, evita mirar-los, tenen por d'ells. Però són tan humans com la resta del món. Només viuen en un lloc mal vist per els altres, el carrer.
I, qui sap què els ha endut a viure sota aquestes condicions? Potser tenien problemes a casa, o potser no podien pagar-ne una.
Ella sent ràbia. Ràbia per que tothom està cec i ningú vol veure el que passa als carrers de cada gran ciutat, de cada petit poble. Ella sent ràbia per aquelles persones que es queixen perquè no han aconseguit l'última moda en electrodomèstics. Sent ràbia per aquells que no valoren que tenen una casa on poder dormir sense por a ser atacat, sense por a la pluja i al vent, sense por al fred.
“Oh, pensa-hi una altra vegada, perquè és un altre dia per a tu i per a mi al paradís”.
divendres, 2 d’octubre del 2009
Vida després del túnel
El seu nom és Tom i en Tom s'ha equivocat. Qui no ho ha fet alguna vegada? La dificultat està en aprendre dels errors, assumir-los i seguir endavant. Però en Tom no ha sabut superar aquesta dificultat. S'ha endinsat en un túnel fosc i ara no troba la sortida. Està tan penedit del seu error que creu que no ha de tirar endavant, que quedar-se aturat en aquest punt és el que es mereix. Per això no accepta l'ajuda que els altres, molt amablement, li ofereixen. En Tom no vol sortir del túnel, creu que és el seu càstig, que és el que es mereix.
No hi ha manera de fer-li entendre que tothom s'equivoca, que els humans ens fem mal els uns als altres constantment. Ell només veu el seu error. Des que va entrar en el túnel, en Tom és un home callat, que no mostra mai el que sent, ja sigui alegria o tristor. No passa temps amb la seva família i viu sol.
Un dia d'estiu, quan Ella va arribar a casa de l'àvia (on estiuejaven) amb Sílvia, van trobar a l'oncle Tom a les fosques, vestit amb tan sols uns calçotets i sense afaitar. Aquella imatge ha quedat gravada a la memòria d'Ella, ja que quan el va veure va sentir un profund sentiment d'impotència per no poder ajudar al seu oncle.
Ella només vol entrar al túnel, agafar de la mà a l'oncle Tom i dir-li: “Vine, oncle, et trauré d'aquí, ja és hora de que visquis.”
dimecres, 23 de setembre del 2009
Somnis
dimarts, 15 de setembre del 2009
La nena que era capaç de fer muntanyes
dissabte, 8 d’agost del 2009
Cop de vent
diumenge, 28 de juny del 2009
A l'altra banda de l'oceà
dimarts, 16 de juny del 2009
Manies (I)
divendres, 12 de juny del 2009
Entorn
divendres, 5 de juny del 2009
Crits
dimarts, 2 de juny del 2009
Contes de fades
dimecres, 27 de maig del 2009
Música
A Ella li encanta la música. No sap tocar cap instrument, de fet, cap membre de la seva família en sap. No han sortit gaire músics a casa seva. Ella no vol ser músic. Ella vol viure la música. I se’n surt prou bé.
Cada tarda, quan Sílvia ha d’estudiar, li demana que deixi l’ordinador engegat i li posi música. Li agrada la música que té la Sílvia. És variada, té de tot. Abarca des de les cançons instrumentals (amb piano, guitarra...) fins a les cantades. En anglès, en castellà i en català. Lentes. Mogudes. Tristes. Alegres. Energètiques. D’amor. De desamor. Una cançó per a cada estat d’ànim. Ella pot passar-se tota la tarda, tranquil·lament, asseguda a l’habitació de l’ordinador. El terra no és fred, els pares, sabent que Ella s’estirava a terra per escoltar música, hi van posar una catifa per a que no es refredés. I allà, estirada mirant al sostre, deixa que la música entri per les seves orelles i la ompli.
Sona una cançó instrumental de piano. “Mmmhh, una de les meves preferides” pensa Ella. Li agraden les cançons instrumentals, pensa que diuen coses que ni amb paraules som capaços d’explicar. A Ella li sembla que no hi ha res millor que una bona cançó instrumental per a transmetre’ns sentiments que creiem que estaven adormits. Fins i tot, Ella creu que poden tenir alguna mena de poder. Sí, poder. Quan escolta una cançó sense lletra, la música li dóna la llibertat de pensar en el que vulgui. Les cançons amb lletra la condicionen una mica més. Escoltant una cançó instrumental, Ella pensa en mil coses, fins i tot pot arribar a saber que li passa el dia que està trista.
Les notes flueixen per la sala. Ella apuja el volum, ajusta la porta de la habitació i s’estira a terra, mirant el sostre. Les notes suren per l’aire, ballant una dansa, inundant l’habitació. Ella tanca els ulls i agafa aire. S’omple de serenitat i es relaxa.
Les notes segueixen lentament, ballen més a poc a poc, fins que s’aturen. Per sort, les notes començaran de nou la dansa sempre que Ella així ho desitgi. I Ella no vol que s’aturin mai.