dimarts, 24 de març de 2009

El sol

Al veïnat d’Ella hi ha un nen molt especial. El nen podria passar per un nen qualsevol, no és ni alt ni baix per la seva edat ni destaca per cap altre cosa. Té uns rínxols rossos preciosos i uns ulls marrons molt profunds. Però el que més li agrada és el somriure que té sempre.
Quan Ella està trista sempre se’l mira de reüll i, al veure-l’hi aquest gran somriure, ella també somriu. És el somriure més contagiós que ha vist mai. Tothom somriu quan el mira i és inevitable no fer-ho. Per això a Ella li agrada molt estar al seu costat i veure’l sempre a l’escala del veïnat.
Avui Ella no ha vist al nen dels mil somriures (que és així com l’anomena). I és com si el cel s’hagués ennuvolat de cop. El sol no ha arribat avui a donar alegria. Ningú somreia avui al veïnat. Ella no somreia, la mare no somreia i el veí del primera no somreia perquè el nen dels mil somriures (el sol d’Ella) no hi era.
I Ella el troba molt a faltar. La mare li ha dit que el seu sol no viurà cada dia al veïnat, que només hi anirà cada quinze dies. Els altres quinze, el sol anirà a viure amb la seva mare a una altra casa.
Ella no sap si podrà suportar-ho. Li agrada molt tenir un sol a la seva vora, que la faci feliç, que la fa somriure. Però sap que, el sol no surt sempre, hi ha dies que plou, dies de tempesta, dies on els núvols tapen el sol... Així que l’únic que pot fer és disfrutar del sol sempre que pugui i trobar-lo a faltar els dies que no surti. De totes maneres, Ella sempre estimarà molt al seu veí, que ara és mig veí, però que li robava sempre aquells somriures i la feia feliç per un instant.

3 comentaris:

  1. Patricia!
    els veins, els somriures...
    Creume que t'entenc més que mai.
    Per problemes familiars aquests petits somriures acaben bn lluny de tu. El meu somriure, el meu sol no em visita sovint. Pero l'Akmonshak i molts altres petits somriures son permenents en el pensament.
    El teu somriure, el meu sol, també ho és i ho serà durant molt de temps

    ResponElimina
  2. Ja t'he posat allà que porto una grip o constipat de tos impresionant, em sento tot baldat i sense ganes de fer res.M'agrada molt el que escrius i com ho escrius.// he de confesar-te que quan vaig entrar per primer cop al teu blog i veure'l amb elfons fosc, jo que la vista ja no és el que voldria, em sabia greu no poder llegir-te bé. Resulta que movent el blog devia tocar el zoom i em va sortir la rifa. Ara ho veig divinament. De quans me'n he anat, i el teu hauria set un altre... Quina sort.Ara no tinc escusa de venir a llegir-te.
    ja veus que estic patxuxo, però ja passarà. Gràcies per les teves visites...Anton.

    ResponElimina
  3. Una situació força lamentable amb la que molta gent ha de conviure, com la petita Ella. Quina tendresa. (Ai aquests ullets trapelles...)
    avi gres ;)

    ResponElimina