diumenge, 15 de març de 2009

El llamp

Ella avui espera a algú, sabent que aquest algú no vindrà. Però no pot parar d’esperar. “Potser sí que ve” es diu ella. Però sap que no és així. Sap que aquest algú prefereix fer moltes coses abans que estar amb l’Ella. Però l’Ella no pot evitar-ho. L’espera durant una bona estona. Sabent que no el pot esperar durant tota la nit li ha dit que, fins a una hora concreta, l’esperaria. Però l’hora ha passat i l’Ella encara l’espera. De fet, tant li fa l’hora que sigui. Sap que no vindrà però l’espera. Sap, també, que és una mica estúpid esperar a algú si saps que no vindrà. Però sempre hi ha aquella petita espurna d’esperança que l’empeny a esperar una mica més.
I els minuts passen i aquest algú no apareix. Ella pensa en tot el que ha passat amb aquesta persona, el mal que s’han fet, com s’han estimat, els moments que han passat junts, les discussions. De fet, feia molt de temps que no sabia res d’aquest algú. Sabia per les coses que sentia, però feia molt de temps que no parlava amb ell.
I aleshores, aquest algú apareix a la seva vida, un altre cop. Com un llamp enmig d’una tempesta, que mai saps quan apareixerà ni quan de temps durarà a dalt del cel. És com un llamp, perquè és com una càrrega elèctrica en el món d’Ella. Quan aquest algú apareix, Ella perd el nord i només el veu a ell, al gran llamp que il·lumina tot l’ennuvolat cel. Però avui no hi ha tempesta. Per tant, el gran llamp que tot ho il·lumina no apareixerà en el món d’Ella. I Ella ho sap perfectament. Però seguirà esperant fins que la petita espurna s’apagui del tot. O fins que s’ennuvoli el cel i el llamp caigui, per fi, en el món d’Ella.

2 comentaris:

  1. Molt bonic, Patri, el començament m'ha fet recordar moltes coses, però t'he de dir que al final el meu conte va acabar bé i va arribar la Berta. L'Ella ha de continuar esperant, sempre.
    Un petonet

    ResponElimina
  2. Esperar!
    Perquè? El món seria tant fàcil si tot arribes quan volem. Però em de recordar la visita de l'Ella. Li va dir que ella, la felicitat, havia de venir i marxar de les nostres vides perquè si sempre hi fos no la valorariem. Passa el mateix amb això, hem d'esperar i lluitar pel que volem. Així, si arriva, ens sentirem orgullosos de la nostre espera i lluita. Però i si no arriba? llavors, ens queda esperar a que el sentiment marxi, s'apagui, com l'espurna del llamp al cel.

    Patrícia, s'ha d'esperar i ser pacient sobretot si allò, o a qui esperes t'importa. Però, també has de deixar que siguin els altres qui esperin per tu. TU ja has esperat i patit prou.
    T'estimo preciosa(L).
    Jo esperaria per tu.

    Aurora

    ResponElimina