Pluja

Ella mira per la finestra. És un dia ben ennuvolat. El cel està cobert per una espessa capa de gris, que no deixa passar la poca llum del sol que deu quedar a aquestes hores. Deixa anar un sospir.

Sap que d’un moment a un altre es posarà a ploure. Serà una pluja breu però contundent. Potser durarà vint minuts. Les típiques tempestes d’estiu (o de casi estiu).

Ella disfruta mirant per la finestra, aparentment sense fer res. Però pel seu cap bullen mil pensaments, que només ella coneix. El cel ennuvolat posa a Ella trista, melancòlica. No sap el perquè, però així com a l’home que no vol viure li feia mal el genoll quan canviava el temps, a Ella li canvia l’humor.

Avui és un dia especialment “sensible” per a Ella. És més propensa a plorar que a riure. Avui Ella no té un motiu per riure. I sempre que li passa això, prova de buscar per tot arreu aquell somriure que ha perdut. Avui, però, no hi ha hagut sort. El somriure ha marxat, potser necessitava vacances. Feia molt que no les hi concedia.

I mentre mira per la finestra, pensa on pot estar el seu somriure de vacances (si preferirà un lloc de platja o potser un paisatge més aviat muntanyós). Aleshores, el primer llamp il·lumina el cel. Els llamps li recorden massa a ell, al que va esperar una vegada i que no va venir. I aquest record li fa mal, molt mal. Seguidament, apareix la primera gota de pluja, que cau al mateix temps que una llàgrima llisca per la cara d’Ella.

Fotografia de DeviantArt