Les platges de la desesperança (part 1)

Marxaven del seu país perquè si es quedaven moririen. Allà on tenien la casa, la família, l'hort, la botiga, en definitiva allà on vivien, no s'hi podien quedar. L'amenaça era rotunda: si es quedaven, els buscarien i els matarien. Per tant, si volien viure, no es podien quedar.

Agafaven el que podien en deu minuts, no tenien més temps. Què s'emportaven? El que deixaven allà, probablement no ho tornarien a veure mai més. Agafaven quatre coses, el camí era llarg i no esperaven per ningú.

Els més dissortats havien de fer tot el camí a peu, des de casa seva fins a la frontera amb França. Els que tenien més sort, anaven amb camions fins on la benzina els permetia. Un cop aquesta s'acabava, els que tenien més sort anaven caminant, de la mateixa manera que ho feien els dissortats. Pel camí, les maletes s'anaven buidant, pesaven massa per a tant llarga ruta. En lloc de tots aquells objectes, la tristor s'instal·lava a les ànimes dels exiliats. Una tristor que pesava com tots aquells objectes però de la qual no se'n podien desempallegar.

I aleshores, quan creien que no podrien més, veuen la llum. La divina frontera que els lliurarà del perill a morir. A França ningú els podrà perseguir, ningú els podrà matar. A França un republicà espanyol pot viure en pau. A França Franco no hi té res a fer. França els protegirà, els hi donarà lloc per viure, menjar i beure. França els donarà l'oportunitat que Espanya els va prendre. O això creien.

Dedicat a l'Assumpta Montellà, autora de La Maternitat d'Elna i del bloc "Sentiments a flor de pell", a tots els exiliats, tant els que se'n van ensortir com els que no i a Elisabeth Eidenbenz, per anar a contracorrent en temps on aquest fet era castigat.

Res

Ella està completament confosa. Avui ha passat una cosa ben estranya. Ja li'n passen sovint, de coses estranyes, però cap com la d'avui. Avui Ella s'ha llevat i, com cada matí, s'ha apropat a la finestra. Fins aquell precís moment, el dia era un dia com qualsevol altre.

Al mirar al cel, però, se'n ha adonat de que alguna cosa misteriosa estava passant. No feia sol, no hi havia cap núvol, no plovia ni llampegava. Observa els arbres immòbils on no hi passa ni un bri de vent. Res.

El fet de no saber quin temps feia l'angoixa. Ella preferiria mil vegades la odiosa pluja amb els temibles trons i els llamps encegadors abans que res. Preferiria un sol d'aquells que fan tancar els ulls tan bon punt trepitges el carrer abans que no tenir temps. Preferiria, abans que no saber quin temps fa, un vent tan fort que s'emportés els cotxes volant, arrenqués les cases de terra i marxessin tan lluny que no les trobessis mai més. Ella preferiria tot això abans que res.

Prefereix sentir el temps a la seva pell, ja sigui en forma de gotes de pluja, en forma de glaçat vent o en forma d'una calor insuportable abans que no sentir res.

Sembla, però, que els núvols, els llamps, el vent, la pluja i el sol s'han posat d'acord per desaparèixer del mapa. Han deixat a Ella tan sola que no sap a què recórrer ni que fer en aquesta situació.

Haurà de buscar una nova forma de temps que no sigui el sol, ni el vent, ni els núvols, ni els llamps ni tan sols la pluja que tant odia. Una nova forma de temps per a que, cada cop que Ella miri pel finestral del menjador de casa, hi trobi alguna cosa més que la desoladora imatge que hi ha trobat avui.

Trencaclosques

Ella, i com ella la resta del món, té una cosa molt i molt important, però només en té una. Hi ha coses que són importants però en pots tenir més d'una (com els amics). D'aquesta cosa, però, Ella només en té una. I potser és aquest fet de que sigui una cosa única la que la fa especial.

Al ser una cosa molt important, és imprescindible tenir-ne cura i que no es trenqui. Però, ai las! com a molta més gent, la d'Ella estava ben trencada. Ella no l'havia trencat i, de fet, qui fos l'autor de trencar-la ja no és important.

Se li va trencar quan ella era petita (més petita que ara) i, fins ara, no ha sigut capaç de reconstruir-la de nou. Ella no sabia que per arreglar-ho necessitaria l'ajuda d'algú més. Que ella sola no podria fer-ho.

I és que Ella tampoc sabia que aquesta cosa no és exclusiva per a ella sola, sinó que la comparteix amb molta més gent que també han de tenir-ne cura i vigilar que no es trenqui. I és amb aquesta gent amb la que pot arreglar-la. Sense aquestes persones, per molt que Ella intentés buscar la peça perduda, no la trobaria mai. I no la trobaria perquè la peça la té alguna altra persona.

Aquests dies, Ella ha trobat les persones idònies que l'ajudarien a arreglar aquesta cosa tan i tan important per a tothom. I sembla que se'n ensurt prou bé. És per això que Ella últimament té un somriure radiant a la cara, perquè està muntant de nou aquell trencaclosques del qual hi faltava una peça imprescindible, d'aquelles que estan just al mig del trencaclosques i que sense ella està ben incomplet. Aquesta peça la tenia una altra persona, que també volia arreglar aquella cosa que havia quedat partida en mil bocins anys enrere.

I ara que Ella, amb l'ajuda dels seus familiars, està reconstruint la seva cosa, és a dir la seva família, se sent més feliç que mai. I es que la seva família (que és una cosa única) està sent reconstruïda després de molts anys intentant, envà, fer de mil bocins una bonica i unida família.

Ella contra el món

Ella té la sensació de que tot està en la seva contra. Té la sensació de que tothom s'ha posat d'acord per donar-li l'esquena i declarar-li la guerra. Ella contra el món, el món contra Ella.

Avui, la petita plora desconsoladament. Feia temps que no plorava així. Es podria dir, fins i tot, que ho enyorava. Ha plorat fins que el cos li ha dit prou, que ja no tenia més llàgrimes.

Ella no sap què fer. Sap que si lluita contra el món, perdrà. Són masses contra ella sola. Però, de fet, és l'única sortida que té. No es rendirà pas. Si es rendís, tothom faria amb ella el que voldria i ella no ho pensa permetre.

Així que, decidida a lluitar, agafa les seves armes: la valentia, la confiança i l'autoestima. I corre. Corre fins que no pot més, i lluita. Lluita fins que la valentia, la confiança i l'autoestima queden reduïdes a cendres.

Ha perdut. Ella ha perdut. No es pot lluitar sol, i Ella ho sap. I ella, ella no és cap heroïna de novel·la cavalleresca. És una persona de carn i óssos, que perd i guanya, que lluita i es rendeix, que riu i plora.

Malgrat tot, després de la batalla i cansada de la lluita, Ella recull les seves armes (la valentia, que s'ha tornat poruga, la confiança i l'autoestima que ara han perdut tot el seu sentit) i se les emporta a casa. Les arreglarà i, un dia, tornarà a enfrontar-se amb el món. Potser guanyarà o potser perdrà, però el que està clar és que si no ho intenta, ho té tot perdut.

L'arbre

Ella havia esperat durant molt de temps aquell moment. El moment en què la tempesta passava i el llamp s'esfumava de la seva vida. El llamp no hi era, la tempesta havia passat. Un cop de vent s'havia endut els negres núvols, cel enllà.

No obstant, Ella sabia que allò no havia acabat. Després de la tempesta ve la calma. Però la calma encara no ha arribat a la vida d'Ella. I és que quan una tempesta és tan forta, causa greus destrosses. Ella ha d'arreglar aquestes destrosses i no és gens fàcil. El llamp havia partit l'arbre més gran i formós.

Qualsevol pensarà que aquesta destrossa no es pot arreglar, que un arbre partit per la meitat no té possibilitats de viure. Però aquest arbre no és un arbre qualsevol. Aquest és màgic. Té el poder de regenerar-se amb el temps i, ni un llamp, ni un huracà, el pot matar. L'arbre pot quedar molt malferit, però mai pot morir. A vegades, però, la ferida és tan profunda que triga massa temps en guarir-se.

Tots tenim el nostre arbre particular. Tots hem passat tempestes que han fugit quan apareix un cop de vent. Tots els nostres arbres han sigut malferits alguna vegada i, després de regar-los i tenir cura d'ells, han aconseguit regenerar-se. Ara Ella està regant el seu arbre i tenint cura d'ell. I l'arbre està tancant les seves ferides alhora que intenta oblidar el mal que un dia li va fer un temible llamp, convertint aquest dolor en una experiència més de la seva vida.

Feliç

Avui és un dia estrany per a Ella. És un dia normal, un dimecres com tants altres ha passat. Però aquest té un regust diferent. Avui Ella no pot evitar somriure per qualsevol cosa: una olor, una imatge, un record...

Avui Ella se sent feliç i no sap perquè. No té cap raó per estar-ho i, a la vegada, en té infinites. Ella és feliç perquè té gent al seu voltant que la cuida. Ella és feliç perquè viu, sent, respira. És feliç perquè té un lloc on viure i uns braços que l'abracen i la mimen. És feliç perquè estima i perquè l'estimen. Ella és feliç perquè no té cap raó per estar trista.

Bé, potser alguna raó tindrà. Segur que hi ha alguna cosa que la entristeix però, avui, aquesta tristesa no té ni la més mínima importància.

Avui Ella té preocupacions, com qualsevol altre dia. La diferència és que es mira aquestes preocupacions des d'una altra perspectiva. Sap que, per molt que es preocupi, res canviarà. Així que avui ha decidit deixar de preocupar-se i deixar-se endur pel destí, per la sort o pel futur.

Avui Ella s'ha sorprès estirada al seu llit, mirant el sostre i pixant-se de riure. Sense cap motiu ni raó i, a la vegada, amb infinites explicacions.

Ella avui és feliç perquè, qui sap si demà podrà ser-ho?

Paradís

Ella viu en un petit poble. Tot i que és petit, és un poble que té de tot. La Sílvia sempre es queixa de què el poble no val res, de que no hi ha cap lloc per als joves on anar a passar una bona nit de novembre sense pelar-se de fred. I té raó.
Però apart d'aquesta mancança, el seu poble té de tot. Té tantes coses, que fins i tot, a vegades, té gent que no té res. S'aixopluguen del vent i de la pluja en un petit racó del poble. Un lloc que li pugui donar una mica de calor per a un hivern que els castiga. On sigui.
Són gent que no tenen res, ni nevera, ni llit, ni casa. A canvi d'això tenen contenidors d'on treuen el menjar que poden, un tros de cartró per a no notar l'aspre terra al dormir i el carrer com a casa.
El seu destí és incert, el seu objectiu; la supervivència. Ella es pregunta que passaria si visqués al carrer. Segurament no podria suportar-ho. Si ara, a finals d'octubre té molt de fred a casa, imagina't les persones que no tenen un sostre i unes parets que els resguardin!
Ella els admira. Són gent molt forta. Han vist passar moltes coses a la vida, moltes experiències que els han portat a viure al carrer, amb les mínimes condicions per a sobreviure. Passen gana i sed i de vegades els dies per a ells són eterns.
Són gent com tu i com jo. La gent els tem, evita mirar-los, tenen por d'ells. Però són tan humans com la resta del món. Només viuen en un lloc mal vist per els altres, el carrer.
I, qui sap què els ha endut a viure sota aquestes condicions? Potser tenien problemes a casa, o potser no podien pagar-ne una.
Ella sent ràbia. Ràbia per que tothom està cec i ningú vol veure el que passa als carrers de cada gran ciutat, de cada petit poble. Ella sent ràbia per aquelles persones que es queixen perquè no han aconseguit l'última moda en electrodomèstics. Sent ràbia per aquells que no valoren que tenen una casa on poder dormir sense por a ser atacat, sense por a la pluja i al vent, sense por al fred.
“Oh, pensa-hi una altra vegada, perquè és un altre dia per a tu i per a mi al paradís”.