Un any més

Avui podria ser un dia qualsevol. Però per a Ella avui és un dia especial. Avui és l'aniversari de l'oncle Tom. En Tom, com bé recordareu alguns, és un home molt especial per a Ella, que la té intrigada des de fa molt de temps.
Doncs bé, avui és el seu aniversari i Ella està segura de que ell no ho celebrarà. A en Tom no li agraden els aniversaris i menys el seu. Creu que no té res a celebrar.
Tossut com és, fa tres anys va decidir que ningú el felicitaria. Així que durant aquest dia no surt de casa i apaga el mòbil o qualsevol altre via de contacte amb l'exterior. Es tanca a casa i fa d'ella el seu refugi durant un dia.
A Ella veure tot això li sap molt de greu. En Tom hauria de tenir un pastís amb espelmes, cinquanta milions de regals i una festa amb tots els seus amics! Però, en comptes d'això, en Tom l'únic que té és un pis petit i fosc on s'ha tancat per a no rebre felicitacions. A Ella li agradaria fer alguna cosa per l'oncle Tom en un dia com avui. El trucarà tot i que sap que l'operadora de la companyia de telèfons li dirà amb veu de robot: “el mòbil al que truca està apagat o fora de cobertura en aquests moments. Si us plau, intenti-ho de nou més tard”. Sap que avui el seu oncle no voldrà parlar ni amb ella ni amb ningú.
Així que Ella ha tingut una altra idea. És una idea innocent i somniadora que només pot sortir d'una nena innocent i somniadora. Però potser sí que funciona. Ella avui agafarà una magdalena i hi posarà una espelma. L'encendrà amb molt de compte i tancarà els ulls ben fort. I, com si fos el seu aniversari, bufarà aquelles espelmes desitjant que l'any vinent sigui l'oncle Tom qui les bufi ben fort.

Sant Valent(í)

Com cada catorze de febrer, el món s'ha tornat boig. Tothom està content i té un somriure permanent als llavis. Sense saber el perquè, tothom està als núvols, avui.

A Ella, aquest dia la fa pensar molt. No entén perquè és el dia dels enamorats si “Valentí” s'assembla més a “valent” que no pas a “enamorat”. Potser és que els valents estan enamorats, o que els enamorats són valents. Perquè... què és l'amor sinó una mostra de valentia? Els enamorats són valents. L'amor pot ser una cosa bella i, alhora, destrossar vides. L'amor pot ser una cosa horrible, però també la cosa més bonica del món. Ell mou el món i és tan necessari com l'aire que respirem.

Els enamorats arrisquen, juguen, guanyen i perden. I qui sinó un valent ho arrisca tot? Potser un foll. Estarà tot el món boig, doncs? Ella no ho creu així.

“Qui no arrisca no guanya”. “Bonica dita”, pensa Ella. I ben certa. Arriscar comporta, com ja diu la paraula, riscos. Pots guanyar molt però també pots perdre molt. Els enamorats se la juguen per aconseguir allò que més desitgen, la persona estimada. I fan bogeries, coses sense sentit, actuen per impuls. I després, quan veuen els fets passats amb perspectiva, no es creuen el que van ser capaços de fer per l'altre persona.

Així que avui és el dia dels enamorats i dels valents ja que una cosa comporta l'altre. Sense amor no hi ha valentia perquè no hi ha res pel que vulguis arriscar-te i jugar-t'ho tot. De la mateixa manera, sense valentia no hi ha amor, ja que els porucs temen l'amor i fugen d'ell. A partir d'ara, cada catorze de febrer serà el dia dels valents enamorats, o dels enamorats valents.

 

Feliç dia de sant Valent(í) a tothom.

La batalla

Com sempre, la batalla comença sense un avís previ. Ella no està preparada. De fet, mai està preparada per a batalles d'aquestes, tan sobtades i inesperades. Però ell sí. Com si fes temps que preparava aquest combat, ell agafa les armes i comença a lluitar. Paraula rere paraula, ell intenta ferir-la. Ella aguanta i respon els atacs amb un somriure. Incansable, ell segueix disparant paraules. Ella les esquiva com pot.

Ell insisteix usant les armes que ja havia fet servir. Sap que si les torna a utilitzar, arribarà un moment que no fallarà. Insistent, lluita sense parar. Aquesta batalla l'ha de guanyar ell.

Ella segueix somrient. Sap que tot el que ell diu són mentides, que ell no pensa ni la meitat de les coses que ara li està dient. Segueix somrient, fent veure que res de tot el que ell pugui dir li importa, esquivant aquelles paraules disparades a matar.

La lluita segueix durant una bona estona. Ell segueix intentant-ho i ella, exasperada, baixa la guàrdia. Un d'aquests atacs li va directe al cor. Ferida. No pot seguir defensant-se amb un somriure fals. Ara li toca atacar. Amb la ferida al cor sagnant, Ella comença a atacar-lo. Sap que el ferirà però també sap que mai podrà comprovar el tamany de les ferides que li farà. Simplement ataca. Irada, diu coses que no sent, coses que no pensa. Només coses per ferir i fer mal. I el fereix, i Ella ho sap. Ell torna a atacar, amb arguments cada cop més pobres, seriosament ferit. Ella somriu. Aquesta batalla l'ha de guanyar ella.

La lluita segueix, els dos són grans lluitadors. Quan les ferides no es poden obrir més, deixen anar quatre paraules més, intentant rematar la feina. Però aquelles últimes paraules ja no fan mal. Després de tot el que s'han dit, aquelles últimes paraules no tenen cap mena de significat.

I, amb l'orgull intacte, deixen el camp de batalla disposats a guarir-se de les ferides que s'han fet l'un a l'altre. Un cop aquestes estiguin curades, tornaran a aquell indret, on la batalla tornarà a començar. Com un cicle. Com una roda que mai deixa de girar. Com una nòria que cap dels dos vol abandonar. No si no baixa abans l'altre.

El buit que més omple

Ella avui se sent buida. Però no és una buidor que la faci sentir trista, ni una buidor que la faci perdre el nord. És una buidor que feia temps que no sentia i que està contenta d'haver recuperat. ¿Quina pot ser aquesta classe de buit que Ella està contenta de recuperar? És un buit que li estalviarà moltes coses dolentes a Ella. Sobretot mal de caps, tristors, plors i decepcions. Aquest buit representa tot això.

Si ella no se sentís buida (com fins fa ben poc), tindria altres problemes a la ment. Pensaria tot el dia en la mateixa persona i somiaria amb ella durant les nits. No se la trauria del cap ni a l'hora d'esmorzar, ni a l'hora de dinar, ni tans sols a la seva estimada hora de berenar. Pensaria tot el dia en la mateixa persona. “Què deu estar fent ara?” ,“Estarà pensant en mi?”, “M'enyora?”, “Què deu pensar de mi?”, “I si em faig pesada?”, “I si faig el ridícul?”.

Avui, Ella no pensa res de tot això, perquè tant li fa si fa el ridícul, tant li fa si és una pesada. No té cap persona al cap amb la qual pensar les vint-i-quatre hores del dia. Ara té aquestes hores per pensar en ella. En ella i prou.

El seu cor necessita descansar, agafar un bri d'aire fresc i tornar a començar. I és per això que està contenta d'estar buida. Perquè així li dóna un respir al seu petit cor, que ho necessita. I així, es prepararà per tornar a passar-se el dia pensant en algú, preocupant-se en si estarà fent bé les coses o no. Però encara no és hora. No encara.

Les platges de la desesperança (part 2)

“Els varen col·locar tots a les platges del seu nou país. Aquelles platges eren ara casa seva. Ni camps de refugiats, ni llocs amb un sostre. Només platja. Sorra i més sorra i, al capdavant, l'immens mar.

No tenien menjar, no tenien aigua per beure. La gent malvivia a les platges, intentant tirar endavant. Els amics morien, els germans morien, els fills morien. La gana i la set no perdonaven a ningú. Qui més qui menys, tothom va perdre un ésser estimat en aquelles platges.

Aleshores, una dona lluitadora (d'altres potser l'anomenarien somniadora) va tenir una pensada. Va reunir a totes les dones embarassades i els va proposar d'anar a una gran casa abandonada, on podrien fer que els seus fills tiressin endavant. La idea va agradar a aquelles dones. Més de 500 nens van néixer en aquella casa i molts van poder sobreviure.”

Ella s'esgarrifa mentre escolta com Sílvia li explica als pares tot el que li han dit en aquella xerrada. Tan sols una dona va poder salvar més de 500 nens! Ella s'emociona. És petita, però és capaç d'entendre el poder que va tenir aquella dona, que va tenir la valentia de lluitar per ajudar als qui ningú volia ajudar. I somriu, somriu amb els ulls plorosos mentre pensa que, al cap i a la fi, al món hi ha molta gent dolenta, però també n'hi ha de bona, que fa que el món sigui una mica més just per tothom.

Gràcies Elisabeth Eidenbenz, per ser una de les persones que fa el món una mica més just.

Les platges de la desesperança (part 1)

Marxaven del seu país perquè si es quedaven moririen. Allà on tenien la casa, la família, l'hort, la botiga, en definitiva allà on vivien, no s'hi podien quedar. L'amenaça era rotunda: si es quedaven, els buscarien i els matarien. Per tant, si volien viure, no es podien quedar.

Agafaven el que podien en deu minuts, no tenien més temps. Què s'emportaven? El que deixaven allà, probablement no ho tornarien a veure mai més. Agafaven quatre coses, el camí era llarg i no esperaven per ningú.

Els més dissortats havien de fer tot el camí a peu, des de casa seva fins a la frontera amb França. Els que tenien més sort, anaven amb camions fins on la benzina els permetia. Un cop aquesta s'acabava, els que tenien més sort anaven caminant, de la mateixa manera que ho feien els dissortats. Pel camí, les maletes s'anaven buidant, pesaven massa per a tant llarga ruta. En lloc de tots aquells objectes, la tristor s'instal·lava a les ànimes dels exiliats. Una tristor que pesava com tots aquells objectes però de la qual no se'n podien desempallegar.

I aleshores, quan creien que no podrien més, veuen la llum. La divina frontera que els lliurarà del perill a morir. A França ningú els podrà perseguir, ningú els podrà matar. A França un republicà espanyol pot viure en pau. A França Franco no hi té res a fer. França els protegirà, els hi donarà lloc per viure, menjar i beure. França els donarà l'oportunitat que Espanya els va prendre. O això creien.

Dedicat a l'Assumpta Montellà, autora de La Maternitat d'Elna i del bloc "Sentiments a flor de pell", a tots els exiliats, tant els que se'n van ensortir com els que no i a Elisabeth Eidenbenz, per anar a contracorrent en temps on aquest fet era castigat.

Res

Ella està completament confosa. Avui ha passat una cosa ben estranya. Ja li'n passen sovint, de coses estranyes, però cap com la d'avui. Avui Ella s'ha llevat i, com cada matí, s'ha apropat a la finestra. Fins aquell precís moment, el dia era un dia com qualsevol altre.

Al mirar al cel, però, se'n ha adonat de que alguna cosa misteriosa estava passant. No feia sol, no hi havia cap núvol, no plovia ni llampegava. Observa els arbres immòbils on no hi passa ni un bri de vent. Res.

El fet de no saber quin temps feia l'angoixa. Ella preferiria mil vegades la odiosa pluja amb els temibles trons i els llamps encegadors abans que res. Preferiria un sol d'aquells que fan tancar els ulls tan bon punt trepitges el carrer abans que no tenir temps. Preferiria, abans que no saber quin temps fa, un vent tan fort que s'emportés els cotxes volant, arrenqués les cases de terra i marxessin tan lluny que no les trobessis mai més. Ella preferiria tot això abans que res.

Prefereix sentir el temps a la seva pell, ja sigui en forma de gotes de pluja, en forma de glaçat vent o en forma d'una calor insuportable abans que no sentir res.

Sembla, però, que els núvols, els llamps, el vent, la pluja i el sol s'han posat d'acord per desaparèixer del mapa. Han deixat a Ella tan sola que no sap a què recórrer ni que fer en aquesta situació.

Haurà de buscar una nova forma de temps que no sigui el sol, ni el vent, ni els núvols, ni els llamps ni tan sols la pluja que tant odia. Una nova forma de temps per a que, cada cop que Ella miri pel finestral del menjador de casa, hi trobi alguna cosa més que la desoladora imatge que hi ha trobat avui.