Vida després del túnel

Ella coneix a un home que la té força intrigada. És un home de no gaire estatura, de cabells arrissats i canosos. Té un aspecte deixat i una barba de tres o quatre dies. És un home proper a Ella i, al mateix temps, la persona més distant que ha conegut mai. És un home que, sense que ho vulgui ni ho desitgi, es fa estimar.
El seu nom és Tom i en Tom s'ha equivocat. Qui no ho ha fet alguna vegada? La dificultat està en aprendre dels errors, assumir-los i seguir endavant. Però en Tom no ha sabut superar aquesta dificultat. S'ha endinsat en un túnel fosc i ara no troba la sortida. Està tan penedit del seu error que creu que no ha de tirar endavant, que quedar-se aturat en aquest punt és el que es mereix. Per això no accepta l'ajuda que els altres, molt amablement, li ofereixen. En Tom no vol sortir del túnel, creu que és el seu càstig, que és el que es mereix.
No hi ha manera de fer-li entendre que tothom s'equivoca, que els humans ens fem mal els uns als altres constantment. Ell només veu el seu error. Des que va entrar en el túnel, en Tom és un home callat, que no mostra mai el que sent, ja sigui alegria o tristor. No passa temps amb la seva família i viu sol.
Un dia d'estiu, quan Ella va arribar a casa de l'àvia (on estiuejaven) amb Sílvia, van trobar a l'oncle Tom a les fosques, vestit amb tan sols uns calçotets i sense afaitar. Aquella imatge ha quedat gravada a la memòria d'Ella, ja que quan el va veure va sentir un profund sentiment d'impotència per no poder ajudar al seu oncle.
Ella només vol entrar al túnel, agafar de la mà a l'oncle Tom i dir-li: “Vine, oncle, et trauré d'aquí, ja és hora de que visquis.”