El saló

Ella es troba avui dins un gran saló. Se sent lleugera i relaxada, tot i que l'ambient no pot ser més atrafegat. El saló és ple de gent que riu i parla sorollosament. Les dames van vestides amb uns sofisticats vestits i duen els pentinats més moderns de l'època. Els seus rostres són pàl·lids i les més atrevides duen un brillant carmesí als llavis. Els cavallers duen unes jaquetes de tonalitats fosques i uns pantalons d'època a to amb les jaquetes. Les sabates, molt fines, fan d'aquell conjunt tot un espectacle.

Ella es mira a sí mateixa. Duu un vestit molt bonic de color beix, ajustat fins a la cintura. Els guants, del mateix color, fan d'ella una petita dona. S'apropa a una de les moltes taules plenes de menjar i pot observar-se reflectida en un bol platejat. Ella també té el rostre pàl·lid i els llavis d'un rosat ben discret.

La música comença a sonar. El pianista delecta les oïdes dels assistents amb una dolça peça. Els cavallers conviden a ballar a les dames, que assenteixen amb sincers somriures. Ella segueix al costat d'aquella taula, contemplant l'espectacle. El seu rostre s'omple de melancolia i nostàlgia. Com voldria ser ballant amb ell... Enyora aquella mà forta que un dia la va treure de la foscor i de la ceguesa.

Sobtadament, el cor d'ella s'accelera. Sap que ell és allà. No el pot veure, però el sent més aprop que mai. El busca. Els seus ulls repassen nerviosos aquell enorme saló. Una vegada. I una altra. El seu cor li diu: “Ella, ell és aquí”. Però ella no el pot veure. Abaixa la mirada, mig avergonyida, pensant en com ha mostrat la seva desesperació. I tanca els ulls.

I sent aquella gran mà. Aquella ferma mà que l'acaricia la barbeta suaument i li aixeca el cap ben a poc a poc. Amb el més captivador dels somriures, li diu:

- Em va semblar dir-te una vegada que mai abaixessis el cap, petita. Ballem?


Alèxia, gràcies de nou per la teva bonica música.

Papallona

És primavera. Els arbres, plens de colors, onegen suaus al compàs del vent. Les flors són el en seu moment àlgid, desprenent una olor dolça que omple el món de somriures i desitjos. Els camps són verds i les vinyes també. El Penedès és preciós durant aquesta època de l'any. Potser és per això que Ella està enamorada de la primavera. Després d'uns mesos de fred, ja era hora que el sol comencés a lluir. L'escalfor del gran astre reconforta els cors de tal manera, que les persones són més felices. Es respira un ambient més festiu, més alegre. Curiosament, però, el que més agrada a Ella de la primavera no són els arbres, ni les flors, ni les vinyes. El que més agrada a ella és que el seu carrer, el seu poble, el seu món s'omple de papallones.

Papallones de totes mides i colors. Papallones que mouen les ales amb delicadesa però fermesa. Suaument, però amb seguretat. I sense parar. I volen, volen per tot arreu! No saben on van però sempre van a parar a algun lloc. S'aturen a sobre d'una bella flor, li fan un petó i tornen a alçar el vol. Incansables, lluitadores, valentes. Però també fràgils, petites, vulnerables.

Ella és una papallona. Ella se sent moltes vegades fràgil, petita i vulnerable. Ella s'espanta de vegades i té por. I plora. La gran quantitat de llàgrimes que han vist el seus ulls! Però ella, en aquests moments de debilitat recorda que té un bonic motiu pel qual volar. Decidida, obre les seves ales i alça el vol. I és aleshores una papallona incansable, lluitadora i valenta. I vola ben alt. Amunt! I més amunt encara! El límit... el límit és que no hi ha límit. 

Núvols de tempesta

Ha arribat un punt en la vida d'Ella en que algunes coses han canviat. No és que tot hagi passat de cop i volta, sinó que ha sigut un canvi progressiu, lent i quasi imperceptible. Avui, però, Ella s'ha adonat que la seva actitud envers alguns aspectes de la seva vida ha canviat completament.

Només li cal mirar al seu voltant, per adonar-se que tot és diferent. Mirant al seu voltant, ella pot contemplar el seu bonic arbre, que ja s'ha guarit de les ferides i que creix alt, sa i fort. Alçant el cap, ella contempla el cel. Ben blau, ben clar. Cap a la llunyania, uns núvols negres observen el petit món d'Ella. Han intentat omplir el seu cel de foscor i llamps altra vegada, però Ella no ho ha permès. I aquest és un canvi enorme.

Abans, en altres temps, Ella hagués rebut aquells horribles núvols amb els braços oberts. I hagués deixat que plogués durant molt de temps, mullant tot el seu fràgil cos. Hagués deixat que s'amagués el sol, que l'únic so que sentís fossin els trons, que l'única llum fos aquell llamp.

Però avui... Avui Ella rebutja tot això! Avui ella vol un cel ben blau, amb un sol radiant. Avui ella tan sols vol escoltar els ocells piular, els grills cantar. Avui la llum d'ella és aquell astre tant llunyà... El sol. I és que avui... avui el llamp no té res a fer a la vida d'Ella.

Cega

Ella no sap on és. Té els ulls oberts, però és incapaç de veure res. Només negror i més negror. Ella gira el cap, potser si mira enrere veurà llum i sabrà cap a on anar. Tot i així, quan ella es gira, tot segueix sent negre. Fins i tot, més negre que abans.

Ella alça els braços i posa les mans planes, disposada a aturar-se si aquestes toquen algun objecte o alguna paret. Valenta com mai, Ella es posa a caminar. Fa passes petites i insegures. Potser tampoc és tan valenta...

La foscor mai ha fet por a Ella, però el no saber on anar la posa ben nerviosa. Té la sensació de que dóna voltes sobre ella mateixa, sobre un mateix punt. Creu que no s'està movent del lloc. I s'angoixa.

Ella comença a plorar. Primer, d'una manera tan silenciosa que si hagués algú allà aprop no la sentiria. Després, però, l'angoixa incrementa i ella comença a sanglotar amb força i a plorar com no ha plorat mai. Desconsolada, Ella s'atura, deixa de caminar i es fa una boleta d'ella mateixa, al terra immòbil.

Quan creu que es quedarà allà per sempre, una mà enorme agafa la seva. Ella deixa de plorar. De sobte la por s'ha esvaït. Ella se sent segura. No està sola. El propietari d'aquella mà no li diu res, però a Ella no li fa falta. Sap que aquella mà que l'agafa amb seguretat la traurà d'allà.

I, amb passes fermes, aquella mà s'endú a Ella de la foscor, poc a poc, cap a la llum. Cap a un lloc on pugui veure la cara d'aquella persona en la que confia cegament. I mai millor dit.

El límit del bé i del mal

Ella es troba en un camp de vinyes molt extens. És quasi de nit, però pot observar la posta de sol just al final d'aquella vinya. Aquella extensió de camp té una alzina centenària que convida al repòs. Ella s'asseu als peus de l'enorme alzina i contempla com el sol s'amaga lentament rere les muntanyes.

I, amb la natura com a companya, Ella comença a pensar. Pensa en la seva vida, en tot el que ha fet, tot el que està fent i tot el que encara li queda per fer. Pensa en els encerts, en tot allò del qual està ben orgullosa. I, com no, pensa també en els errors, en aquelles petites equivocacions que li van costar més d'un mal de cap.

Ella té una mescla agredolça dins seu quan recorda el maleit llamp, que li va fer tant de mal però que també la va fer créixer com a persona. La mateixa sensació té amb l'ombra, amb la qual va fer les coses malament i més tard se'n va ressentir.

Pensa aleshores en la seva situació ara. En la immensa felicitat que sent en aquests moments. No pot evitar somriure. És tan feliç que canta cançons tot el dia. És tan feliç que se li posa la pell de gallina sense motiu aparent. És tan feliç... que té por.

Té por de que tot sigui un somni, que aquella felicitat que viu ara acabi sent un record agredolç. I, amb aquella felicitat que l'espanta, Ella s'adorm als peus d'aquella alzina. Només per assegurar-se de que fins ara estava ben desperta. Només per saber que el que ara està vivint no és un somni. És ben real i ben seu... Somriure als llavis, Ella s'adorm plàcidament. 


Gràcies Alèxia per aquesta bonica melodia, ja saps que m'ajuda molt a escriure. Al ritme de les teves notes, les meves paraules flueixen pel meu cap. Gràcies! 

La carrera

Ella està disputant una carrera d'atletisme. Mai ha sigut massa bona corrent però tampoc li preocupa. Tampoc li agrada molt córrer però avui no li ha quedat cap més remei. Sense entendre massa bé com ha passat, Ella es troba en el punt de sortida d'una pista d'atletisme. Aquell punt de sortida és immens, Ella no pot veure cap dels extrems. Ella creu que allà hi ha aproximadament uns sis mil milions de persones, és a dir, tota la humanitat.

Alguns dels competidors van vestits d'una manera esportiva, disposats a córrer al màxim. D'altres duen cinc rellotges a cada mà, tement no arribar a temps o arribar massa d'hora. Uns quants van vestits molt elegants, com si anessin de festa. També n'hi ha que duen el pijama posat i no sembla que tinguin pensat córrer gaire.

De sobte, un tret treu a Ella dels seus pensaments. La carrera ha començat. Alguns arrenquen tant ràpid que sembla que flotin per la pista. D'altres encara no han sortit. Ella s'afanya i comença a córrer.

Arriba un moment, però, que Ella no pot més. S'atura per agafar aire. No li dóna temps a parar del tot, ja que hi ha algú que l'empeny des de darrere.

-Som-hi Ella! No pots aturar-te ara! Vinga, afanya't!

Ella ho intenta. Prova de seguir avançant però li és impossible. És com si els peus se li haguessin quedat clavats a terra i no els pogués moure.

Qui fos que l'empenyia, ara està uns deu metres davant d'Ella. Li allarga la mà.

-Ella, ja quasi hi ets, has d'arribar... No ens queda temps!

Els ulls de la petita Ella s'emboiren i una llàgrima li rellisca per la galta. Ella se sent impotent. Vol avançar, vol arribar on és aquell estrany home, però no pot. Ho intenta amb totes les seves forces i els seus peus no es volen moure del lloc.

-Ella, jo no puc córrer més que tu, però si no em segueixes et deixaré aquí sola.

Fins i tot els personatges que anaven en pijama l'han atrapat i l'estan avançant. Ella ocupa l'última posició.

Els peus d'Ella segueixen sense moure's. I allà es quedarà, sola, fins que algú sigui capaç de tirar enrere, donar-li la mà i dir-li: “Vinga Ella, jo t'ajudo”. 

L'ombra

Ella camina per una ampla avinguda flanquejada per una llarga filera de castanyers. Camina alegrement, donant la mà a la mare. A ella l'apassiona aquella avinguda. Des que hi van fer obres, aquell poble sembla un lloc més alegre. És una avinguda tan ampla que els nens poden jugar i córrer sense que els pares temin per ells.

La mare s'asseu a un dels bancs d'aquella avinguda. Ella es queda dreta, impacient. La mare treu una bossa i molt lentament, com si sabés que Ella s'espera, li allarga un entrepà.

-Té, Ella. No corris mentre menges! Ja saps que et pots ennuegar!

Ella fa quatre passes amb precaució i tot seguit comença a córrer. La mare mou el cap mentre somriu: mai n'aprendrà!

Ella s'allunya una mica de la mare. Encara que sap que els ulls de la mare no s'aparten d'ella, la petita se sent lliure. Mentre es menja l'entrepà, passeja per l'avinguda. S'apropa a tots els arbres i els acarona. Arriba fins el monument que corona l'avinguda i s'atura a observar-lo amb deteniment. Les formes estan perfectament definides, les persones que hi ha esculpides semblen de debò, igual que els motius florals.

De sobte, mentre Ella observa amb admiració el monument, li sembla veure una ombra que passa fugaç. Ella gira el cap de cop, buscant un rastre d'aquell miratge. Malauradament, l'ombra ha desaparegut. Ella la busca sense sort. Es torna a girar per observar l'estàtua i l'ombra torna a aparèixer, riallera, burlant-se de la petita Ella.

Els ulls d'Ella es tornen plorosos. Coneix aquella ombra. L'innocent Ella creia que mai la tornaria a veure, que ja no formaria part de la seva vida. Però l'ombra torna a aparèixer, sense avisar, com fa sempre. Ella, impotent, es posa a plorar. La imatge de l'ombra es torna borrosa degut a les llàgrimes. Ella plora desconsoladament, de tristesa i de ràbia. Ella decideix que ella triarà qui pot entrar a la seva vida i no permetrà intrusos. Fent força amb els punys, Ella dedica a l'ombra el que espera que siguin les seves últimes paraules.

-Vull que marxis, maleïda ombra! Fora! Fora de la meva vida! No vas voler marxar un dia? Perquè vas i véns? Si vas decidir marxar, no canviïs ara d'idea! Marxa ombra, fes la teva vida i deixa'm a mi fer la meva. Si vas decidir marxar, no tornis... No tornis més!