diumenge, 30 de gener de 2011

Cega

Ella no sap on és. Té els ulls oberts, però és incapaç de veure res. Només negror i més negror. Ella gira el cap, potser si mira enrere veurà llum i sabrà cap a on anar. Tot i així, quan ella es gira, tot segueix sent negre. Fins i tot, més negre que abans.

Ella alça els braços i posa les mans planes, disposada a aturar-se si aquestes toquen algun objecte o alguna paret. Valenta com mai, Ella es posa a caminar. Fa passes petites i insegures. Potser tampoc és tan valenta...

La foscor mai ha fet por a Ella, però el no saber on anar la posa ben nerviosa. Té la sensació de que dóna voltes sobre ella mateixa, sobre un mateix punt. Creu que no s'està movent del lloc. I s'angoixa.

Ella comença a plorar. Primer, d'una manera tan silenciosa que si hagués algú allà aprop no la sentiria. Després, però, l'angoixa incrementa i ella comença a sanglotar amb força i a plorar com no ha plorat mai. Desconsolada, Ella s'atura, deixa de caminar i es fa una boleta d'ella mateixa, al terra immòbil.

Quan creu que es quedarà allà per sempre, una mà enorme agafa la seva. Ella deixa de plorar. De sobte la por s'ha esvaït. Ella se sent segura. No està sola. El propietari d'aquella mà no li diu res, però a Ella no li fa falta. Sap que aquella mà que l'agafa amb seguretat la traurà d'allà.

I, amb passes fermes, aquella mà s'endú a Ella de la foscor, poc a poc, cap a la llum. Cap a un lloc on pugui veure la cara d'aquella persona en la que confia cegament. I mai millor dit.

1 comentari:

  1. Perquè sempre hi hagi algú que ens doni la mà.
    La petita Ella sempre és forta i valenta, i en moltes ocasions cal confiar cegamen en aquells qui ens estimen i ens ajuden, sempre hem de donar un vot de confiansa a la gent.

    Gemma

    ResponSuprimeix