La ciutat

La ciutat està destrossada. Al voltant d'Ella, tot és runa. Els edificis han quedat reduïts a no-res. Ella passeja amunt i avall, lentament, sense saber on anar. No hi queda res. Els arbres han desaparegut. “On ha anat la natura? Què se n'ha fet de la vida?”

Ella passeja sola per aquella ciutat, sap que no hi trobarà ningú. Sap que l'últim que ha passat per allà ha sigut el qui ha provocat aquest desastre. Que ha marxat i s'ho ha emportat tot amb ell. I li ha deixat una ciutat en runes. “Això està fet un desastre...”

Ella sap què ha de fer. No és la primera vegada que apareix algú a la seva petita ciutat i, al marxar, ho destrossa tot. Ha sigut tan estúpida...! Sempre s'ha negat a emmurallar la ciutat, com van fer a Troia. Sap que aquella ciutat seria molt més segura si grans blocs de pedra l'envoltessin. Però mai ho ha volgut fer. “La meva ciutat és diferent, perquè l'he de tornar com la resta?”

Ella sap què ha de buscar. Busca aquell racó de la ciutat que segueix bategant, feblement. Camina i s'atura parant l'orella, esperant sentir aquell “bum-bum” que li indiqui que la ciutat segueix viva i que té ganes de tornar a començar. Ella sent el batec constantment, però no és capaç de trobar aquell punt de la ciutat on potser alguna flor ha sobreviscut. “On deu ser?”

Ella s'atura i es toca el pit. “Bum-bum”. Llàgrimes broten dels seus ulls. ELLA és el racó de ciutat que segueix bategant. ELLA és el motiu pel qual ha de tirar endavant, ha de construir de nou els edificis i ha de tornar a plantar jardins. ELLA és l'únic motiu que necessita per bategar, per somriure i per viure. I així ho farà, costi el que costi. 

Si jo fós mare...

Ella dorm. Els seus ullets aclucats i el seu rostre serè mostren que ella dorm plàcidament. La mare se la mira amb una mirada tendra. No sap quanta estona porta mirant-se-la. Ha perdut la noció del temps. Veure la seva petita adormida la fa molt feliç. Cada nit, la mare s'acosta a la seva habitació, l'acotxa i comprova que la nena estigui dormint tranquil·la. Li acaricia la carona i Ella sempre fa el mateix: estira la carona cap amunt com si volgués que aquella càlida mà es quedés allà amb ella, sospira, i torna a la posició inicial.

La mare sempre somriu i se la mira una bona estona. Encara recorda aquell dia en que es va assabentar que seria mare de nou. Ja havia tingut la Sílvia i sempre havien volgut donar-li un germanet o una germaneta. Però no hi havia manera. Es van rendir, i van deixar d'intentar-ho. Aleshores, la bona notícia va venir. Ja ho diuen que quan menys t'ho esperes allò que més desitges arriba...

L'embaràs va ser d'allò més tranquil i màgic. M'agradava tocar-me la panxa, acariciar-la i parlar-li. La sentia tan propera a mi... En Rafel estava boig de content. S'asseia a la meva vora, i la petita Sílvia a l'altre costat. I tots dos m'acariciaven la panxa, que s'anava fent grossa, grossa.

Quan ella va néixer, no podia ser més feliç. La meva petita estava al meu costat... I com plorava! Havia vingut al món una petita lluitadora, amb ganes de fer-se sentir!

I ara la meva petita s'està fent gran... Igual que la Sílvia. Totes dues van creixent... I jo amb elles. Són les dues persones que més m'han ensenyat en aquesta vida...

La mare besa la petita Ella i surt de l'habitació mentre pensa en l'afortunada que és per poder ser mare. Per a ella, no hi ha cap sentiment igual... 

Ales

Ella vola ben alt. És entremig dels núvols, perduda en un cel infinit. Els núvols, blancs com un vestit de núvia, no li permeten veure més enllà. Els edificis i les cases no existeixen. Tampoc existeixen els rius, ni les muntanyes ni els pobles ni les ciutats. No hi ha res més que aquell cel enorme.

Ella vola ben ràpid. Vola amb una velocitat tan vertiginosa que no pot veure les coses nítidament, tot és borrós. Vola tan ràpid, que no sap on comença un núvol i on acaba l'altre.

Ella vola amb unes ales enormes. Tan grans, que sembla que res ni ningú les pugui trencar. Semblen tan fortes, que ella es torna valenta i les mou fortament. Les mou ràpid i amb agressivitat, sense preocupar-se'n ni una mica. I vola. Vola alt. Vola ràpid.

Però aquelles ales no eren ni tan grans, ni tan fortes. Les ales s'esquincen i el vent les travessa amb violència. Ella s'espanta i deixa de moure les ales. S'atura. El pànic s'apodera d'ella i no fa res. Els ulls se li omplen de llàgrimes: les seves fortes ales s'han trencat. I ella cau.

Cau ràpid i amb força, sap que l'aterratge no serà fàcil. Això si aconsegueix aterrar dempeus. Ella s'eixuga les llàgrimes però no pot obrir els ulls. El vent és massa fort, ara que cau. Ella s'aferra a les seves ales amb força i es demana perdó. Es demana perdó una vegada i una altra per haver sigut capaç de ser tan inconscient. Es demana perdó per haver-se fet mal d'aquesta manera. I cau.

I quan ella arribi a terra, es farà més mal encara. Tant, que no sap si podrà suportar-ho. Però és inevitable. Les ales s'han trencat i ella no hi pot fer res. Només perdonar-se i, un cop a terra, aixecar-se, guarir les ferides, i tornar a volar. Amb compte. Sense pressa. 

Regals de llum

Permeteu-me que avui sigui la meva veu, i no la vostra, la que doni vida a aquest conte. Bon Nadal a tots. 

Diumenge

És diumenge. I, com cada diumenge, Ella està trista. No sap ben bé quin és el problema que té amb els diumenges però els veu tan negres i depressius que ella només pot posar-se trista. Només llevar-se, Ella ja nota aquell ambient de diumenge i els seus ànims es desplomen.

Avui, però, segurament dir que el diumenge és el motiu de la seva tristor és només una excusa. Els diumenges ajuden a ella a pensar. I ella de vegades pensa molt. Massa. I es perd en els seus pensaments i arriba a la conclusió de que res funciona a la seva vida. Que l'ha centrada malament, que el melic de la seva vida hauria de ser una altra cosa. I ho sap. Però li costa canviar-ho.

A més, avui han demanat a Ella que torni. Que torni d'on? Si no s'ha mogut mai del lloc... Li han dit que l'enyoren. Que enyoren l'Ella que somriu i que diu tonteries. L'Ella despreocupada i feliç. Que Ella ha deixat de ser ella. I ella ni tan sols se n'havia adonat.

Avui és diumenge. I Ella no pot ser feliç un diumenge. Són coses totalment oposades. Ella pren decisions un diumenge i decideix just el contrari un dilluns. Ella sap perfectament el que vol un dimarts i s'omple de dubtes un dimecres. Ella plora un dijous i salta d'alegria un divendres. Ella no pensa en res un dissabte i pensa en tot un diumenge.

Ella sap el que ha de fer però no sap si és capaç de fer-ho. Ella ha deixat de creure en ella mateixa. 

L'èxit i el fracàs

Ella ha sentit sempre que, a la vida, és molt important tenir èxit. L'èxit és allò amb el que els publicistes juguen per vendre: si tens això, tindràs èxit. Ens agrada tenir amics perquè aquests ens recorden quan tenim èxit i s'alegren de nosaltres. Ens agrada tenir amics perquè quan fracassem, ens intenten ajudar a cercar l'èxit.

L'èxit, l'èxit i l'èxit. Ens agrada guanyar. No, ens encanta guanyar! Encara que no hi hagi cap premi, l'important és sentir aquella sensació tan reconfortant d'èxit. Ens esforcem a treure bones notes, perquè són una senyal d'èxit. I ens agrada fer les coses bé per tal que tothom vegi què tenim èxit. Ens passem la vida cercant l'èxit i rebutjant qualsevol idea de fracàs.

Aquests dies, ella ha après una cosa molt important. Ella ha buscat l'èxit com una desesperada, ha lluitat contra el vent i la marea, s'ha encarat a les seves pors, s'ha arriscat. Però, al final, ella ha fracassat. Sí, ha perdut. Però ella pensa que tampoc és tan dolent perdre. Ella ha plorat perquè ha perdut. I probablement encara no ha plorat prou.

Però, sabeu què? Que ella ha guanyat. Sí, Ella ha guanyat perquè ha sabut perdre, perquè ha acceptat la seva derrota i perquè acceptar el fracàs és un signe ben important d'èxit. I ella n'ha tret alguna cosa de tot això. Ha après molt. De mil coses ben diferents! Quina millor recompensa que aprendre de tot allò que fem?

Ella somriu i, encara que ho fa amb llàgrimes als ulls, està ben contenta. A poc a poc anirà somrient més i més, i tirarà endavant. Sí, perquè Ella en sap, d'això. I en sap molt. 

Fotografia extreta de Google

El saló

Ella es troba avui dins un gran saló. Se sent lleugera i relaxada, tot i que l'ambient no pot ser més atrafegat. El saló és ple de gent que riu i parla sorollosament. Les dames van vestides amb uns sofisticats vestits i duen els pentinats més moderns de l'època. Els seus rostres són pàl·lids i les més atrevides duen un brillant carmesí als llavis. Els cavallers duen unes jaquetes de tonalitats fosques i uns pantalons d'època a to amb les jaquetes. Les sabates, molt fines, fan d'aquell conjunt tot un espectacle.

Ella es mira a sí mateixa. Duu un vestit molt bonic de color beix, ajustat fins a la cintura. Els guants, del mateix color, fan d'ella una petita dona. S'apropa a una de les moltes taules plenes de menjar i pot observar-se reflectida en un bol platejat. Ella també té el rostre pàl·lid i els llavis d'un rosat ben discret.

La música comença a sonar. El pianista delecta les oïdes dels assistents amb una dolça peça. Els cavallers conviden a ballar a les dames, que assenteixen amb sincers somriures. Ella segueix al costat d'aquella taula, contemplant l'espectacle. El seu rostre s'omple de melancolia i nostàlgia. Com voldria ser ballant amb ell... Enyora aquella mà forta que un dia la va treure de la foscor i de la ceguesa.

Sobtadament, el cor d'ella s'accelera. Sap que ell és allà. No el pot veure, però el sent més aprop que mai. El busca. Els seus ulls repassen nerviosos aquell enorme saló. Una vegada. I una altra. El seu cor li diu: “Ella, ell és aquí”. Però ella no el pot veure. Abaixa la mirada, mig avergonyida, pensant en com ha mostrat la seva desesperació. I tanca els ulls.

I sent aquella gran mà. Aquella ferma mà que l'acaricia la barbeta suaument i li aixeca el cap ben a poc a poc. Amb el més captivador dels somriures, li diu:

- Em va semblar dir-te una vegada que mai abaixessis el cap, petita. Ballem?


Alèxia, gràcies de nou per la teva bonica música.

Papallona

És primavera. Els arbres, plens de colors, onegen suaus al compàs del vent. Les flors són el en seu moment àlgid, desprenent una olor dolça que omple el món de somriures i desitjos. Els camps són verds i les vinyes també. El Penedès és preciós durant aquesta època de l'any. Potser és per això que Ella està enamorada de la primavera. Després d'uns mesos de fred, ja era hora que el sol comencés a lluir. L'escalfor del gran astre reconforta els cors de tal manera, que les persones són més felices. Es respira un ambient més festiu, més alegre. Curiosament, però, el que més agrada a Ella de la primavera no són els arbres, ni les flors, ni les vinyes. El que més agrada a ella és que el seu carrer, el seu poble, el seu món s'omple de papallones.

Papallones de totes mides i colors. Papallones que mouen les ales amb delicadesa però fermesa. Suaument, però amb seguretat. I sense parar. I volen, volen per tot arreu! No saben on van però sempre van a parar a algun lloc. S'aturen a sobre d'una bella flor, li fan un petó i tornen a alçar el vol. Incansables, lluitadores, valentes. Però també fràgils, petites, vulnerables.

Ella és una papallona. Ella se sent moltes vegades fràgil, petita i vulnerable. Ella s'espanta de vegades i té por. I plora. La gran quantitat de llàgrimes que han vist el seus ulls! Però ella, en aquests moments de debilitat recorda que té un bonic motiu pel qual volar. Decidida, obre les seves ales i alça el vol. I és aleshores una papallona incansable, lluitadora i valenta. I vola ben alt. Amunt! I més amunt encara! El límit... el límit és que no hi ha límit. 

Núvols de tempesta

Ha arribat un punt en la vida d'Ella en que algunes coses han canviat. No és que tot hagi passat de cop i volta, sinó que ha sigut un canvi progressiu, lent i quasi imperceptible. Avui, però, Ella s'ha adonat que la seva actitud envers alguns aspectes de la seva vida ha canviat completament.

Només li cal mirar al seu voltant, per adonar-se que tot és diferent. Mirant al seu voltant, ella pot contemplar el seu bonic arbre, que ja s'ha guarit de les ferides i que creix alt, sa i fort. Alçant el cap, ella contempla el cel. Ben blau, ben clar. Cap a la llunyania, uns núvols negres observen el petit món d'Ella. Han intentat omplir el seu cel de foscor i llamps altra vegada, però Ella no ho ha permès. I aquest és un canvi enorme.

Abans, en altres temps, Ella hagués rebut aquells horribles núvols amb els braços oberts. I hagués deixat que plogués durant molt de temps, mullant tot el seu fràgil cos. Hagués deixat que s'amagués el sol, que l'únic so que sentís fossin els trons, que l'única llum fos aquell llamp.

Però avui... Avui Ella rebutja tot això! Avui ella vol un cel ben blau, amb un sol radiant. Avui ella tan sols vol escoltar els ocells piular, els grills cantar. Avui la llum d'ella és aquell astre tant llunyà... El sol. I és que avui... avui el llamp no té res a fer a la vida d'Ella.

Cega

Ella no sap on és. Té els ulls oberts, però és incapaç de veure res. Només negror i més negror. Ella gira el cap, potser si mira enrere veurà llum i sabrà cap a on anar. Tot i així, quan ella es gira, tot segueix sent negre. Fins i tot, més negre que abans.

Ella alça els braços i posa les mans planes, disposada a aturar-se si aquestes toquen algun objecte o alguna paret. Valenta com mai, Ella es posa a caminar. Fa passes petites i insegures. Potser tampoc és tan valenta...

La foscor mai ha fet por a Ella, però el no saber on anar la posa ben nerviosa. Té la sensació de que dóna voltes sobre ella mateixa, sobre un mateix punt. Creu que no s'està movent del lloc. I s'angoixa.

Ella comença a plorar. Primer, d'una manera tan silenciosa que si hagués algú allà aprop no la sentiria. Després, però, l'angoixa incrementa i ella comença a sanglotar amb força i a plorar com no ha plorat mai. Desconsolada, Ella s'atura, deixa de caminar i es fa una boleta d'ella mateixa, al terra immòbil.

Quan creu que es quedarà allà per sempre, una mà enorme agafa la seva. Ella deixa de plorar. De sobte la por s'ha esvaït. Ella se sent segura. No està sola. El propietari d'aquella mà no li diu res, però a Ella no li fa falta. Sap que aquella mà que l'agafa amb seguretat la traurà d'allà.

I, amb passes fermes, aquella mà s'endú a Ella de la foscor, poc a poc, cap a la llum. Cap a un lloc on pugui veure la cara d'aquella persona en la que confia cegament. I mai millor dit.

El límit del bé i del mal

Ella es troba en un camp de vinyes molt extens. És quasi de nit, però pot observar la posta de sol just al final d'aquella vinya. Aquella extensió de camp té una alzina centenària que convida al repòs. Ella s'asseu als peus de l'enorme alzina i contempla com el sol s'amaga lentament rere les muntanyes.

I, amb la natura com a companya, Ella comença a pensar. Pensa en la seva vida, en tot el que ha fet, tot el que està fent i tot el que encara li queda per fer. Pensa en els encerts, en tot allò del qual està ben orgullosa. I, com no, pensa també en els errors, en aquelles petites equivocacions que li van costar més d'un mal de cap.

Ella té una mescla agredolça dins seu quan recorda el maleit llamp, que li va fer tant de mal però que també la va fer créixer com a persona. La mateixa sensació té amb l'ombra, amb la qual va fer les coses malament i més tard se'n va ressentir.

Pensa aleshores en la seva situació ara. En la immensa felicitat que sent en aquests moments. No pot evitar somriure. És tan feliç que canta cançons tot el dia. És tan feliç que se li posa la pell de gallina sense motiu aparent. És tan feliç... que té por.

Té por de que tot sigui un somni, que aquella felicitat que viu ara acabi sent un record agredolç. I, amb aquella felicitat que l'espanta, Ella s'adorm als peus d'aquella alzina. Només per assegurar-se de que fins ara estava ben desperta. Només per saber que el que ara està vivint no és un somni. És ben real i ben seu... Somriure als llavis, Ella s'adorm plàcidament. 


Gràcies Alèxia per aquesta bonica melodia, ja saps que m'ajuda molt a escriure. Al ritme de les teves notes, les meves paraules flueixen pel meu cap. Gràcies! 

La carrera

Ella està disputant una carrera d'atletisme. Mai ha sigut massa bona corrent però tampoc li preocupa. Tampoc li agrada molt córrer però avui no li ha quedat cap més remei. Sense entendre massa bé com ha passat, Ella es troba en el punt de sortida d'una pista d'atletisme. Aquell punt de sortida és immens, Ella no pot veure cap dels extrems. Ella creu que allà hi ha aproximadament uns sis mil milions de persones, és a dir, tota la humanitat.

Alguns dels competidors van vestits d'una manera esportiva, disposats a córrer al màxim. D'altres duen cinc rellotges a cada mà, tement no arribar a temps o arribar massa d'hora. Uns quants van vestits molt elegants, com si anessin de festa. També n'hi ha que duen el pijama posat i no sembla que tinguin pensat córrer gaire.

De sobte, un tret treu a Ella dels seus pensaments. La carrera ha començat. Alguns arrenquen tant ràpid que sembla que flotin per la pista. D'altres encara no han sortit. Ella s'afanya i comença a córrer.

Arriba un moment, però, que Ella no pot més. S'atura per agafar aire. No li dóna temps a parar del tot, ja que hi ha algú que l'empeny des de darrere.

-Som-hi Ella! No pots aturar-te ara! Vinga, afanya't!

Ella ho intenta. Prova de seguir avançant però li és impossible. És com si els peus se li haguessin quedat clavats a terra i no els pogués moure.

Qui fos que l'empenyia, ara està uns deu metres davant d'Ella. Li allarga la mà.

-Ella, ja quasi hi ets, has d'arribar... No ens queda temps!

Els ulls de la petita Ella s'emboiren i una llàgrima li rellisca per la galta. Ella se sent impotent. Vol avançar, vol arribar on és aquell estrany home, però no pot. Ho intenta amb totes les seves forces i els seus peus no es volen moure del lloc.

-Ella, jo no puc córrer més que tu, però si no em segueixes et deixaré aquí sola.

Fins i tot els personatges que anaven en pijama l'han atrapat i l'estan avançant. Ella ocupa l'última posició.

Els peus d'Ella segueixen sense moure's. I allà es quedarà, sola, fins que algú sigui capaç de tirar enrere, donar-li la mà i dir-li: “Vinga Ella, jo t'ajudo”. 

L'ombra

Ella camina per una ampla avinguda flanquejada per una llarga filera de castanyers. Camina alegrement, donant la mà a la mare. A ella l'apassiona aquella avinguda. Des que hi van fer obres, aquell poble sembla un lloc més alegre. És una avinguda tan ampla que els nens poden jugar i córrer sense que els pares temin per ells.

La mare s'asseu a un dels bancs d'aquella avinguda. Ella es queda dreta, impacient. La mare treu una bossa i molt lentament, com si sabés que Ella s'espera, li allarga un entrepà.

-Té, Ella. No corris mentre menges! Ja saps que et pots ennuegar!

Ella fa quatre passes amb precaució i tot seguit comença a córrer. La mare mou el cap mentre somriu: mai n'aprendrà!

Ella s'allunya una mica de la mare. Encara que sap que els ulls de la mare no s'aparten d'ella, la petita se sent lliure. Mentre es menja l'entrepà, passeja per l'avinguda. S'apropa a tots els arbres i els acarona. Arriba fins el monument que corona l'avinguda i s'atura a observar-lo amb deteniment. Les formes estan perfectament definides, les persones que hi ha esculpides semblen de debò, igual que els motius florals.

De sobte, mentre Ella observa amb admiració el monument, li sembla veure una ombra que passa fugaç. Ella gira el cap de cop, buscant un rastre d'aquell miratge. Malauradament, l'ombra ha desaparegut. Ella la busca sense sort. Es torna a girar per observar l'estàtua i l'ombra torna a aparèixer, riallera, burlant-se de la petita Ella.

Els ulls d'Ella es tornen plorosos. Coneix aquella ombra. L'innocent Ella creia que mai la tornaria a veure, que ja no formaria part de la seva vida. Però l'ombra torna a aparèixer, sense avisar, com fa sempre. Ella, impotent, es posa a plorar. La imatge de l'ombra es torna borrosa degut a les llàgrimes. Ella plora desconsoladament, de tristesa i de ràbia. Ella decideix que ella triarà qui pot entrar a la seva vida i no permetrà intrusos. Fent força amb els punys, Ella dedica a l'ombra el que espera que siguin les seves últimes paraules.

-Vull que marxis, maleïda ombra! Fora! Fora de la meva vida! No vas voler marxar un dia? Perquè vas i véns? Si vas decidir marxar, no canviïs ara d'idea! Marxa ombra, fes la teva vida i deixa'm a mi fer la meva. Si vas decidir marxar, no tornis... No tornis més!

Toc-toc-toc

“Toc-toc-toc!”. Algú truca a la porta. Ella ho ha sentit, però no mou ni un centímetre del seu cos per anar a obrir. Segueix pintant tranquil·lament aquell gros elefant embotit dins d'un tutú.

“Toc-toc-toc!” Algú truca a la porta, insistent. Ella, però, segueix sense moure's del seu lloc. Només hi ha la Sílvia a casa, tancada a la seva habitació amb la música al màxim. El més probable és que no hagi sentit el timbre i Ella en té constància d'això. Sap, per tant, que si no obre ella, ningú anirà a obrir la porta.

“Toc-toc-toc!” Algú truca a la porta, amb força. Ella no està espantada. Sap que aquest algú trucarà i trucarà fins que Ella li obri la porta. I ho sap, perquè també sap qui és aquest algú. La forma de trucar el delata. Ella ha sentit tantes vegades aquest “toc-toc-toc!” que ara ja no li ve de nou.

“Toc-toc-toc!”. Ella aquest cop aixeca el cap i deixa anar un sospir. Es mira el dibuix i somriu: l'elefant del tutú li està quedant realment bé.

“Toc-toc-toc!”. Algú truca per cinquena vegada. Ella s'aixeca i, amb el cap cot i arrossegant els peus, es dirigeix a la porta.

Vençuda, ella rodeja el pom de la porta, disposada a obrir. Ella pot sentir com aquest algú s'aparta un centímetres de la porta. Sap que ella està a l'altra banda. A més, Ella també pot percebre el somriure que està dibuixant aquest algú; un somriure victoriós. La mà d'Ella comença a girar el pom de la porta. Un quart de volta. Mitja volta. Tres quarts. La porta s'obre.

Abans que Ella pugui dir res, aquest algú ja és al menjador preguntant: “Puc entrar, oi, Ella?”. Ella sospira de nou. “Si, Decepció, pots entrar”. 

American dream

Ella està envoltada de doctors uniformats amb bates verdes, mascaretes del mateix color i guants de blanc trencat. Al mig de la sala, un llit amb un pacient que resta immòbil. Cada metge té un estri diferent a la mà i fa moviments ràpids. El temps és or en aquestes circumstàncies. Un cop de colze treu a Ella dels seus pensaments.

-Afanyi's doctora Ella! No tenim temps!

Aquesta situació li recorda a les típiques pel·lícules americanes: una sala plena de doctors que lluiten a contracorrent per salvar la vida d'un pacient. Aquests doctors no són uns metges qualsevols. Aquests doctors són uns lluitadors nats, que no deixaran que el seu pacient mori.

Ella observa de nou la sala. La tensió es palpa en l'ambient. Els seus companys estan nerviosos, però no deixen que aquests nervis els juguin males passades. Saben que un petit error pot ser fatal. Ella es mira aleshores les mans i les veu recobertes de blanc trencat: els guants. Es mira els braços que estan recoberts de verd i es toca la boca. Sí, tal i com ella pensava, hi duu una mascareta.

Ella és una doctora més en aquella sala, una d'aquelles lluitadores nates que no deixaran perdre el pacient, que lluitaran fins el final. Un parell de doctors la miren, esperen instruccions. Aleshores se n'adona de que ella és la més important en aquella sala, la que pren les decisions.

Ella recorda de nou aquelles pel·lícules americanes quan un dels seus companys exclama:

-L'estem perdent!

Un instint recorre el cos d'Ella que comença a actuar de manera ràpida. No el pot perdre. Ha de salvar la vida d'aquest home. Comença a donar instruccions als doctors, a demanar estris, a ordenar. Les ordres flueixen l'una darrere l'altre, sense parar.

Aquell so de fons, el que abans sonava com “pip, pip” ara s'ha tornat un llarg “piiiiiiiiiip”. Alguns metges s'allunyen un pam de l'escena i Ella segueix intentant reanimar el pacient mentre sent de fons “l'hem perdut”.

Ella torna a recordar les pel·lícules americanes, on el metge ho intenta i ho intenta fins que aconsegueix reanimar al pacient quasi miraculosament. Ella, però, no té tanta sort. Ho ha intentat una vegada i una altra, però de res l'ha servit. L'ha perdut. I és aleshores quan la petita Ella se n'adona que, de vegades, no n'hi ha prou amb intentar-ho una vegada i una altra. De vegades, perds allò que més vols i t'és impossible evitar-ho. De vegades, només de vegades, lluitar no dóna cap mena de fruit. Almenys, però, Ella sap que ho ha intentat amb totes les seves forces i això no li ho podran retreure mai.

El començament de mil coses noves

Ella ha arribat a un punt de la seva vida que es podria definir amb una sola paraula: canvis. Constantment, alguna cosa a la vida d'ella canvia inevitablement. Ja sigui cap a bo o cap a dolent, aquests canvis es donen sense parar. Ella tanca els ulls i, quan els torna a obrir, el seu món ha canviat completament.

Aquests canvis poden espantar a Ella. De fet, l'espanten una mica. Té por de tancar els ulls massa estona i al tornar a obrir-los no reconèixer res del seu voltant. Té por de despendre's de tot allò al que ha estat aferrada durant els últims anys. Té por de deixar de necessitar tot allò que fins ara li havia estat imprescindible. Ella té por de deixar de ser ella. Sap que els canvis no es donen només al seu voltant, sinó que també l'afecten a ella. I n'és conscient. I se n'adona. Només li cal mirar cap enrere i veure que està creixent. Que s'està fent gran. Tot i que segueix tenint alguna cosa d'aquella nena innocent i petita que ho veia tot com un joc, Ella no és la mateixa. Cada cop és menys innocent i cada vegada menys petita.

Inevitablement, sense voler-ho, Ella creix. I aquests canvis només fan que evidenciar-ho. Com si no se n'adonés prou! La vida d'Ella està canviant completament a una velocitat de vertigen. Aquelles coses que feia al seu dia a dia ja no són les mateixes, sinó que són completament diferents. Ja sigui estiu com hivern, res és el mateix al món d'Ella.

Impotent, ella s'eixuga les llàgrimes mentre mira d'assimilar aquests canvis. Sap que mentre es recordi tal i com era abans, aquella nena petita i innocent no morirà mai. I Ella mai se n'oblidarà d'això. Mai.

Desitjos de coses impossibles

És estiu. Un estiu calorós, molt calorós. I és una d'aquelles tardes en la que la calor és tan insuportable que la gent no té ganes de fer res. Es quedarien tot el dia escarxofats al sofà, mirant les aburridíssimes pel·lícules que posen a la televisió. Ella, però, no té ganes ni d'escarxofar-se al sofà.

La nostra petita protagonista avui està pensativa. S'ha posat a reflexionar en totes aquelles coses que podria estar fent en aquests moments i que no està fent. Podria anar a la platja, banyar-se a la piscina, sortir al carrer, pintar, dibuixar, prendre's un refresc... Podria fer tantes coses que només de pensar-hi ja es cansa. Ha pensat en fer una llista, però preveu que serà tan llarga que millor ni ho intenta.

Mentre prova d'anomenar totes aquelles coses que podria fer i no està fent, se n'adona de que hi ha una d'aquestes coses que se li va repetint al cap. Tot i que ja sap que ja l'ha anomenada, el pensament li juga males passades i li torna a recordar allò tan interessant que podria fer i que no està fent.

Ella calla el seu pensament. Deixa d'intentar anomenar les infinites accions que podria estar fent i s'atura a pensar en aquella que li ha rondat pel cap més d'una vegada. Uf... en realitat es mor de ganes de dur a terme aquesta acció. Sí! En té moltíssimes ganes. I la faria ara mateix, sense pensar-s'ho ni un moment! Si algú li preguntés: “vols fer això?” Ella no ho dubtaria ni un segon. Desafortunadament, a vegades necessitem alguna cosa més que la nostra voluntat per a realitzar certs desitjos. A vegades necessitem terceres persones que ens ajudin. Fins i tot, aquelles terceres persones poden ser el propi desig.

I, mentre la petita Ella dirigeix la mirada a l'infinit, es treu aquella idea del cap, aquell desig sobtat que tantes ganes té de fer i que, ara per ara, li és impossible de realitzar.

Seqüeles

Fa mesos que la tempesta va marxar, enduent-se el llamp. Els núvols van anar desapareixent lentament, deixant entreveure un sol radiant i un cel ben blau. Tot i així, la tempesta va deixar desperfectes importants. A la Terra, on Ella s'havia protegit de la pluja com havia pogut mentre aquesta havia durat, les coses havien canviat. La majoria dels arbres havien caigut, alguns havien estat arrencats pel fort vent. Un, el més vell, havia estat partit per la meitat per culpa del maleit llamp. Les cases s'havien enderrocat totes. No en quedava ni una en peu.

Sí, res era igual a la Terra i, en canvi, el cel tornava a estar com al principi: d'un blau esplèndid amb una gran bola de foc al mig, el majestuós Sol que ara il·luminava una terra destrossada.

Ella estava enrabiada. No sabia si la seva formosa Terra tornaria a ser mai la mateixa. I en canvi, el maleit cel, regnava per sobre del seu cap com si res hagués succeït. Ella estava enfadada amb el cel i amb el sol. Però sabia que no tenia temps per perdre. Havia d'ajudar a la Terra.

I, a poc a poc, dia rere dia, Ella ha anat refent la Terra. Ha plantat nous arbres que estan creixent forts i sans. Ha reconstruït aquelles runes que una vegada van ser llars. Tot i així, els arbres no són els mateixos i les cases no són exactament iguals. La Terra mai tornarà a ser la mateixa. I tot per culpa d'una maleïda tempesta carregada de llamps que disparaven a ferir. A ferir i a matar. I que, encara que no ho van aconseguir, van canviar la manera de fer i de ser de la Terra per sempre.

Laberint de portes

Ella es troba en una sala enorme de parets blanques. És una sala circular i ella està just en el mig del cercle. Ella gira sobre si mateixa una i altra vegada, neguitosa. Fa passos lents, petits, per observar bé tot allò que l'envolta. La sala és plena de portes. Portes de diferents colors i tamanys, portes de fusta i portes de vidre opac. No n'hi ha cap d'igual. Tot i així, tenen una cosa en comú: cap de les portes mostra el que hi ha darrere d'elles.

Ella es troba davant el misteri més gran de la seva vida. Les instruccions de la sala són ben clares: “Tria la porta que més t'agradi i, sense mirar enrere, obre-la i entra-hi. Bona sort”. Ella ha llegit la inscripció del terra unes mil vegades. És ben senzill: triar una porta i entrar-hi.

El petitíssim problema és que hi ha milers de portes i ella no sap quina triar. Quina mena de criteri ha de seguir per triar UNA sola porta dels MILERS que hi ha a la sala?

Altra vegada decidir. Ella n'està tipa. Voldria que la inscripció del terra li digués “Entra a la porta blava de fusta”; o bé: “La porta que et durà a la felicitat és la taronja amb dibuixos florejats”. Però la maleïda inscripció li diu: “Tria”.

Ella només en pot obrir una. Si les pogués obrir totes... o almenys unes poques! Així sabria quina la convenç més... Però triar alguna cosa que no saps a on et portarà no agrada a Ella. Ella sent que perd el control de la situació, que no sap cap on va. I això l'angoixa.

Així que Ella ha decidit tancar els ulls i començar a rodar sobre sí mateixa. Cada cop més i més ràpid. Aleshores alça el braç amb el dit índex estirat i s'atura de cop. Ella obre els ulls i somriu. Aquella és la seva porta.

El darrer capítol

Avui Ella ha decidit tancar una etapa de la seva vida. Ha estat una etapa curta, però creu que ja ha durat el suficient. Durant aquest temps, ella s'ho ha passat molt bé, ha rigut i s'ha divertit. Però també ha plorat i ha tingut males estones. Com avui.

Avui Ella, i com tants altres dies, està trista. Per una banda, li sap greu tancar el darrer capítol viscut de la seva vida. Per l'altre, Ella sap que ha d'acabar una cosa per poder començar-ne una altra, que potser serà millor que l'anterior. Sap que ha de acabar l'últim capítol per poder encetar-ne un de nou.

Tot i així, el fet de deixar moments, persones, estones, anècdotes... enrere la fa estar trista. Sap que seguiran en el seu record, però també sap que no podrà viure-les mai més. I li sap greu.

Podria haver allargat les coses. Podria haver aconseguit nous moments, semblants als de l'últim capítol. Però sap que allargar les coses només li acabarà fent mal. Que el millor és tallar les coses de socarrell. Que quan les coses comencen a fer mal, el millor és allunyar-se'n, fugir. Sí, ella fuig. Més que una fugida, ella ho considera una retirada a temps abans de que les coses es compliquin més.

Avui, Ella pren una d'aquelles determinacions que acostuma a no complir: acabarà el capítol, hi posarà un punt i final i començarà el capítol següent, esperant trobar-hi més persones, més anècdotes, més bons moments que l'ajudin a avançar a través del llibre de la seva vida.