Ella se sent estranya. Una cosa inesperada ha aparegut a la seva vida de sobte. Ha entrat amb molta força, com un cop de vent. Ha entrat tant fort, que la vida d'Ella ha canviat des que ha aparegut. Aquesta cosa, és més aviat un "algú". Una persona que ha aparegut a la seva vida i ha buscat mil maneres diferents de fer-se un lloc al cor d'Ella. I ho ha aconseguit amb una facilitat increïble. Ara, aquest algú forma part d'Ella. Sense ell, Ella no estaria plena, li faltaria alguna cosa. No fa ni una setmana que el coneix i, per a Ella, és com si el conegués de tota la vida. Ha entrat amb aquella força (com la d'un vent majestuós) emportant-se totes les coses dolentes que hi havia a la vida d'Ella. Deixant-hi només coses bones, deixant-hi el record del dolor que una vegada va sentir i que ell s'ha encarregat de fer-li passar.
Però Ella ja sap que passa amb els cops de vent, que són efímers. Duren tan sols un segon, tan sols un instant. Entren amb força, sí. Et canvien la vida. I quan creus que no pots estar millor, que no pots ser més feliç, el cop de vent desapareix. Deixant-te un buit al cos, deixant-te nua.
És per això, que Ella està disfrutant del seu cop de vent particular, vivint-lo al màxim, sentint-lo, olorant-lo, acariciant-lo. Com que sap que marxarà, fa del seu vent particular el seu alè, el seu bri de vida. I quan marxi, ai! Ella no sap que passarà quan marxi. Potser tornarà a venir (així ho espera) o potser no. Només el temps li ho dirà...
