dimecres, 23 de setembre del 2009

Somnis

Ella s'ha llevat a mitjanit, amb sensació de por, amb fred al cos. Respira agitadament mentres mira de calmar-se. "No passa res, ha sigut un malson". S'aixeca del llit lentament i agafa el seu conillet marró. "Tu vens amb mi, Bunnie! No em deixaràs pas sola amb la por que tinc, oi?". Agafa el peluix ben fort i obre la porta de la seva habitació amb molta cura, per a no fer soroll. Camina de puntetes fins a la cuina. Agafa el got que la mare li ha deixat preparat, com cada nit, i obre la nevera. Treu l'ampolla de la llet i n'aboca una mica al got. "Mhh! No hi ha res millor que un got de llet després d'un malson, oi Bunnie? Llàstima que a tu no te'n pugui donar!". Ella recorda aquell dia que, com avui, es va llevar ben entrada la matinada. El Bunnie l'acompanyava, com l'acompanya sempre. I aquell dia Ella va decidir donar-li una mica de llet al Bunnie. El resultat va ser el Bunnie a la rentadora i una escridassa de la mare.
Quan s'acaba el got de llet, Ella decideix tornar-se'n al llit. "Som-hi Bunnie, cap a dormir!". Ella deixa el got cuidadosament sobre la taula de la cuina i camina, poquet a poquet, cap a la seva habitació. En aquell moment a Ella li ve a la memòria els dies i dies que, en comptes de tornar al llit i dormir sola, anava a dormir amb els pares. I quan, cada matí següent, la mare intentava fer-li entendre que cadascú té el seu llit i que cadascú ha de dormir al seu.
I després, aquell altre dia, que la mare li va dir que s'havia acabat la comèdia, que a partir d'ara res de dormir amb els papes, que havia d'aprendre a fer passar la por.
- Però com ho faig mama? Com?
- Ella, l'única manera de fer passar la por, és enfrontant-nos-hi.
I quina raó que tenia la mare! Ara, des que enfronta la por i se'n torna a dormir sola, que pot adormir-se tranquil·la. Abans, entre la calor que desprenia la mare, i els roncs del pare, li era impossible!
Ara, Ella sap que si té por d'alguna cosa, s'hi ha d'enfrontar i demostrar que ella és valenta. Perquè, com algú va dir una vegada, la vida és per als valents.

dimarts, 15 de setembre del 2009

La nena que era capaç de fer muntanyes

Un dia Ella va descobrir que tenia poders. El poder de fer d'un granet de sorra, una muntanya enorme. Ella no sabia que podia fer-ho fins que la seva mare li ho va dir. Va ser un dia al parc. Ella jugava amb els seus amics, quan de sobte va ensopegar i es va fer mal al genoll. Ella no suporta la sang i, quan en veu s'atabala, s'espanta i plora molt. Aquell dia, quan va ensopegar, va veure una miqueta de sang i va començar a plorar ben escandalosament.
Aleshores, la mare la va agafar i la va posar a la seva falda, mentre li deia que no passava res, que només havia ensopegat. Però Ella seguia espantada i plorava i plorava.
En aquell moment, la mare li va fer el descobriment: “Ai, Ella, no facis una muntanya d'un granet de sorra, no veus què...”. Ella no va seguir escoltant el què la mare li deia. Així que Ella havia fet d'un gra de sorra petit i esquifit, una majestuosa muntanya. A Ella, de primer, li va agradar la idea. Però a mesura que hi pensava i recordava el to en el que la mare li havia dit, va adonar-se que allò que li havia dit la mare no era bo de cap de les maneres. Que tenia uns poders que ningú els volia. A ningú li interessa fer d'un gra de sorra, grans muntanyes. Ningú li'n troba utilitat. I Ella... Ella de fet tampoc li'n troba cap. Però ho fa. És propensa a fer de petites coses, problemes immensos. Es capfica per la més mínima tonteria. I s'hi capfica tant, que al final no sap quin era el petit problema inicial, només recorda el gran problema final.
Ella no vol tenir aquests poders. A Ella li agradaria més tenir el poder d'ajudar a la gent, el poder de fer somriure, el poder de fer de muntanyes, granets de sorra. Això si que seria tota una feinada! Però fer d'un granet de sorra una muntanya és la cosa més senzilla del món. La cosa a la que tots i totes tendim moltes vegades, sense veure que aquests poders són, completament i realment, inútils.