Trencaclosques

Ella, i com ella la resta del món, té una cosa molt i molt important, però només en té una. Hi ha coses que són importants però en pots tenir més d'una (com els amics). D'aquesta cosa, però, Ella només en té una. I potser és aquest fet de que sigui una cosa única la que la fa especial.

Al ser una cosa molt important, és imprescindible tenir-ne cura i que no es trenqui. Però, ai las! com a molta més gent, la d'Ella estava ben trencada. Ella no l'havia trencat i, de fet, qui fos l'autor de trencar-la ja no és important.

Se li va trencar quan ella era petita (més petita que ara) i, fins ara, no ha sigut capaç de reconstruir-la de nou. Ella no sabia que per arreglar-ho necessitaria l'ajuda d'algú més. Que ella sola no podria fer-ho.

I és que Ella tampoc sabia que aquesta cosa no és exclusiva per a ella sola, sinó que la comparteix amb molta més gent que també han de tenir-ne cura i vigilar que no es trenqui. I és amb aquesta gent amb la que pot arreglar-la. Sense aquestes persones, per molt que Ella intentés buscar la peça perduda, no la trobaria mai. I no la trobaria perquè la peça la té alguna altra persona.

Aquests dies, Ella ha trobat les persones idònies que l'ajudessin a arreglar aquesta cosa tan i tan important per a tothom. I sembla que se'n ensurt prou bé. És per això que Ella últimament té un somriure radiant a la cara, perquè està muntant de nou aquell trencaclosques del qual hi faltava una peça imprescindible, d'aquelles que estan just al mig del trencaclosques i que sense ella està ben incomplet. Aquesta peça la tenia una altra persona, que també volia arreglar aquella cosa que havia quedat partida en mil bocins anys enrere.

I ara que Ella, amb l'ajuda dels seus familiars, està reconstruint la seva cosa, és a dir la seva família, se sent més feliç que mai. I es que la seva família (que és una cosa única) està sent reconstruïda després de molts anys intentant, envà, fer de mil bocins una bonica i unida família.

Ella contra el món

Ella té la sensació de que tot està en la seva contra. Té la sensació de que tothom s'ha posat d'acord per donar-li l'esquena i declarar-li la guerra. Ella contra el món, el món contra Ella.

Avui, la petita plora desconsoladament. Feia temps que no plorava així. Es podria dir, fins i tot, que ho enyorava. Ha plorat fins que el cos li ha dit prou, que ja no tenia més llàgrimes.

Ella no sap què fer. Sap que si lluita contra el món, perdrà. Són masses contra ella sola. Però, de fet, és l'única sortida que té. No es rendirà pas. Si es rendís, tothom faria amb ella el que voldria i ella no ho pensa permetre.

Així que, decidida a lluitar, agafa les seves armes: la valentia, la confiança i l'autoestima. I corre. Corre fins que no pot més, i lluita. Lluita fins que la valentia, la confiança i l'autoestima queden reduïdes a cendres.

Ha perdut. Ella ha perdut. No es pot lluitar sol, i Ella ho sap. I ella, ella no és cap heroïna de novel·la cavalleresca. És una persona de carn i óssos, que perd i guanya, que lluita i es rendeix, que riu i plora.

Malgrat tot, després de la batalla i cansada de la lluita, Ella recull les seves armes (la valentia, que s'ha tornat poruga, la confiança i l'autoestima que ara han perdut tot el seu sentit) i se les emporta a casa. Les arreglarà i, un dia, tornarà a enfrontar-se amb el món. Potser guanyarà o potser perdrà, però el que està clar és que si no ho intenta, ho té tot perdut.

L'arbre

Ella havia esperat durant molt de temps aquell moment. El moment en què la tempesta passava i el llamp s'esfumava de la seva vida. El llamp no hi era, la tempesta havia passat. Un cop de vent s'havia endut els negres núvols, cel enllà.

No obstant, Ella sabia que allò no havia acabat. Després de la tempesta ve la calma. Però la calma encara no ha arribat a la vida d'Ella. I és que quan una tempesta és tan forta, causa greus destrosses. Ella ha d'arreglar aquestes destrosses i no és gens fàcil. El llamp havia partit l'arbre més gran i formós.

Qualsevol pensarà que aquesta destrossa no es pot arreglar, que un arbre partit per la meitat no té possibilitats de viure. Però aquest arbre no és un arbre qualsevol. Aquest és màgic. Té el poder de regenerar-se amb el temps i, ni un llamp, ni un huracà, el pot matar. L'arbre pot quedar molt malferit, però mai pot morir. A vegades, però, la ferida és tan profunda que triga massa temps en guarir-se.

Tots tenim el nostre arbre particular. Tots hem passat tempestes que han fugit quan apareix un cop de vent. Tots els nostres arbres han sigut malferits alguna vegada i, després de regar-los i tenir cura d'ells, han aconseguit regenerar-se. Ara Ella està regant el seu arbre i tenint cura d'ell. I l'arbre està tancant les seves ferides alhora que intenta oblidar el mal que un dia li va fer un temible llamp, convertint aquest dolor en una experiència més de la seva vida.

Feliç

Avui és un dia estrany per a Ella. És un dia normal, un dimecres com tants altres ha passat. Però aquest té un regust diferent. Avui Ella no pot evitar somriure per qualsevol cosa: una olor, una imatge, un record...

Avui Ella se sent feliç i no sap perquè. No té cap raó per estar-ho i, a la vegada, en té infinites. Ella és feliç perquè té gent al seu voltant que la cuida. Ella és feliç perquè viu, sent, respira. És feliç perquè té un lloc on viure i uns braços que l'abracen i la mimen. És feliç perquè estima i perquè l'estimen. Ella és feliç perquè no té cap raó per estar trista.

Bé, potser alguna raó tindrà. Segur que hi ha alguna cosa que la entristeix però, avui, aquesta tristesa no té ni la més mínima importància.

Avui Ella té preocupacions, com qualsevol altre dia. La diferència és que es mira aquestes preocupacions des d'una altra perspectiva. Sap que, per molt que es preocupi, res canviarà. Així que avui ha decidit deixar de preocupar-se i deixar-se endur pel destí, per la sort o pel futur.

Avui Ella s'ha sorprès estirada al seu llit, mirant el sostre i pixant-se de riure. Sense cap motiu ni raó i, a la vegada, amb infinites explicacions.

Ella avui és feliç perquè, qui sap si demà podrà ser-ho?

Paradís

Ella viu en un petit poble. Tot i que és petit, és un poble que té de tot. La Sílvia sempre es queixa de què el poble no val res, de que no hi ha cap lloc per als joves on anar a passar una bona nit de novembre sense pelar-se de fred. I té raó.
Però apart d'aquesta mancança, el seu poble té de tot. Té tantes coses, que fins i tot, a vegades, té gent que no té res. S'aixopluguen del vent i de la pluja en un petit racó del poble. Un lloc que li pugui donar una mica de calor per a un hivern que els castiga. On sigui.
Són gent que no tenen res, ni nevera, ni llit, ni casa. A canvi d'això tenen contenidors d'on treuen el menjar que poden, un tros de cartró per a no notar l'aspre terra al dormir i el carrer com a casa.
El seu destí és incert, el seu objectiu; la supervivència. Ella es pregunta que passaria si visqués al carrer. Segurament no podria suportar-ho. Si ara, a finals d'octubre té molt de fred a casa, imagina't les persones que no tenen un sostre i unes parets que els resguardin!
Ella els admira. Són gent molt forta. Han vist passar moltes coses a la vida, moltes experiències que els han portat a viure al carrer, amb les mínimes condicions per a sobreviure. Passen gana i sed i de vegades els dies per a ells són eterns.
Són gent com tu i com jo. La gent els tem, evita mirar-los, tenen por d'ells. Però són tan humans com la resta del món. Només viuen en un lloc mal vist per els altres, el carrer.
I, qui sap què els ha endut a viure sota aquestes condicions? Potser tenien problemes a casa, o potser no podien pagar-ne una.
Ella sent ràbia. Ràbia per que tothom està cec i ningú vol veure el que passa als carrers de cada gran ciutat, de cada petit poble. Ella sent ràbia per aquelles persones que es queixen perquè no han aconseguit l'última moda en electrodomèstics. Sent ràbia per aquells que no valoren que tenen una casa on poder dormir sense por a ser atacat, sense por a la pluja i al vent, sense por al fred.
“Oh, pensa-hi una altra vegada, perquè és un altre dia per a tu i per a mi al paradís”.

Vida després del túnel

Ella coneix a un home que la té força intrigada. És un home de no gaire estatura, de cabells arrissats i canosos. Té un aspecte deixat i una barba de tres o quatre dies. És un home proper a Ella i, al mateix temps, la persona més distant que ha conegut mai. És un home que, sense que ho vulgui ni ho desitgi, es fa estimar.
El seu nom és Tom i en Tom s'ha equivocat. Qui no ho ha fet alguna vegada? La dificultat està en aprendre dels errors, assumir-los i seguir endavant. Però en Tom no ha sabut superar aquesta dificultat. S'ha endinsat en un túnel fosc i ara no troba la sortida. Està tan penedit del seu error que creu que no ha de tirar endavant, que quedar-se aturat en aquest punt és el que es mereix. Per això no accepta l'ajuda que els altres, molt amablement, li ofereixen. En Tom no vol sortir del túnel, creu que és el seu càstig, que és el que es mereix.
No hi ha manera de fer-li entendre que tothom s'equivoca, que els humans ens fem mal els uns als altres constantment. Ell només veu el seu error. Des que va entrar en el túnel, en Tom és un home callat, que no mostra mai el que sent, ja sigui alegria o tristor. No passa temps amb la seva família i viu sol.
Un dia d'estiu, quan Ella va arribar a casa de l'àvia (on estiuejaven) amb Sílvia, van trobar a l'oncle Tom a les fosques, vestit amb tan sols uns calçotets i sense afaitar. Aquella imatge ha quedat gravada a la memòria d'Ella, ja que quan el va veure va sentir un profund sentiment d'impotència per no poder ajudar al seu oncle.
Ella només vol entrar al túnel, agafar de la mà a l'oncle Tom i dir-li: “Vine, oncle, et trauré d'aquí, ja és hora de que visquis.”

Somnis

Ella s'ha llevat a mitjanit, amb sensació de por, amb fred al cos. Respira agitadament mentres mira de calmar-se. "No passa res, ha sigut un malson". S'aixeca del llit lentament i agafa el seu conillet marró. "Tu vens amb mi, Bunnie! No em deixaràs pas sola amb la por que tinc, oi?". Agafa el peluix ben fort i obre la porta de la seva habitació amb molta cura, per a no fer soroll. Camina de puntetes fins a la cuina. Agafa el got que la mare li ha deixat preparat, com cada nit, i obre la nevera. Treu l'ampolla de la llet i n'aboca una mica al got. "Mhh! No hi ha res millor que un got de llet després d'un malson, oi Bunnie? Llàstima que a tu no te'n pugui donar!". Ella recorda aquell dia que, com avui, es va llevar ben entrada la matinada. El Bunnie l'acompanyava, com l'acompanya sempre. I aquell dia Ella va decidir donar-li una mica de llet al Bunnie. El resultat va ser el Bunnie a la rentadora i una escridassa de la mare.

Quan s'acaba el got de llet, Ella decideix tornar-se'n al llit. "Som-hi Bunnie, cap a dormir!". Ella deixa el got cuidadosament sobre la taula de la cuina i camina, poquet a poquet, cap a la seva habitació. En aquell moment a Ella li ve a la memòria els dies i dies que, en comptes de tornar al llit i dormir sola, anava a dormir amb els pares. I quan, cada matí següent, la mare intentava fer-li entendre que cadascú té el seu llit i que cadascú ha de dormir al seu.

I després, aquell altre dia, que la mare li va dir que s'havia acabat la comèdia, que a partir d'ara res de dormir amb els papes, que havia d'aprendre a fer passar la por.

- Però com ho faig mama? Com?

- Ella, l'única manera de fer passar la por, és enfrontant-nos-hi.

I quina raó que tenia la mare! Ara, des que enfronta la por i se'n torna a dormir sola, que pot adormir-se tranquil·la. Abans, entre la calor que desprenia la mare, i els roncs del pare, li era impossible!

Ara, Ella sap que si té por d'alguna cosa, s'hi ha d'enfrontar i demostrar que ella és valenta. Perquè, com algú va dir una vegada, la vida és per als valents.