dilluns, 2 de juliol del 2012

Si jo fós mare...


Ella dorm. Els seus ullets aclucats i el seu rostre serè mostren que ella dorm plàcidament. La mare se la mira amb una mirada tendra. No sap quanta estona porta mirant-se-la. Ha perdut la noció del temps. Veure la seva petita adormida la fa molt feliç. Cada nit, la mare s'acosta a la seva habitació, l'acotxa i comprova que la nena estigui dormint tranquil·la. Li acaricia la carona i Ella sempre fa el mateix: estira la carona cap amunt com si volgués que aquella càlida mà es quedés allà amb ella, sospira, i torna a la posició inicial.

La mare sempre somriu i se la mira una bona estona. Encara recorda aquell dia en que es va assabentar que seria mare de nou. Ja havia tingut la Sílvia i sempre havien volgut donar-li un germanet o una germaneta. Però no hi havia manera. Es van rendir, i van deixar d'intentar-ho. Aleshores, la bona notícia va venir. Ja ho diuen que quan menys t'ho esperes allò que més desitges arriba...

L'embaràs va ser d'allò més tranquil i màgic. M'agradava tocar-me la panxa, acariciar-la i parlar-li. La sentia tan propera a mi... En Rafel estava boig de content. S'asseia a la meva vora, i la petita Sílvia a l'altre costat. I tots dos m'acariciaven la panxa, que s'anava fent grossa, grossa.

Quan ella va néixer, no podia ser més feliç. La meva petita estava al meu costat... I com plorava! Havia vingut al món una petita lluitadora, amb ganes de fer-se sentir!

I ara la meva petita s'està fent gran... Igual que la Sílvia. Totes dues van creixent... I jo amb elles. Són les dues persones que més m'han ensenyat en aquesta vida...

La mare besa la petita Ella i surt de l'habitació mentre pensa en l'afortunada que és per poder ser mare. Per a ella, no hi ha cap sentiment igual... 

dilluns, 23 d’abril del 2012

Ales


Ella vola ben alt. És entremig dels núvols, perduda en un cel infinit. Els núvols, blancs com un vestit de núvia, no li permeten veure més enllà. Els edificis i les cases no existeixen. Tampoc existeixen els rius, ni les muntanyes ni els pobles ni les ciutats. No hi ha res més que aquell cel enorme.

Ella vola ben ràpid. Vola amb una velocitat tan vertiginosa que no pot veure les coses nítidament, tot és borrós. Vola tan ràpid, que no sap on comença un núvol i on acaba l'altre.

Ella vola amb unes ales enormes. Tan grans, que sembla que res ni ningú les pugui trencar. Semblen tan fortes, que ella es torna valenta i les mou fortament. Les mou ràpid i amb agressivitat, sense preocupar-se'n ni una mica. I vola. Vola alt. Vola ràpid.

Però aquelles ales no eren ni tan grans, ni tan fortes. Les ales s'esquincen i el vent les travessa amb violència. Ella s'espanta i deixa de moure les ales. S'atura. El pànic s'apodera d'ella i no fa res. Els ulls se li omplen de llàgrimes: les seves fortes ales s'han trencat. I ella cau.

Cau ràpid i amb força, sap que l'aterratge no serà fàcil. Això si aconsegueix aterrar dempeus. Ella s'eixuga les llàgrimes però no pot obrir els ulls. El vent és massa fort, ara que cau. Ella s'aferra a les seves ales amb força i es demana perdó. Es demana perdó una vegada i una altra per haver sigut capaç de ser tan inconscient. Es demana perdó per haver-se fet mal d'aquesta manera. I cau.

I quan ella arribi a terra, es farà més mal encara. Tant, que no sap si podrà suportar-ho. Però és inevitable. Les ales s'han trencat i ella no hi pot fer res. Només perdonar-se i, un cop a terra, aixecar-se, guarir les ferides, i tornar a volar. Amb compte. Sense pressa.