divendres, 18 de desembre del 2009

Les platges de la desesperança (part 1)

Marxaven del seu país perquè si es quedaven moririen. Allà on tenien la casa, la família, l'hort, la botiga, en definitiva allà on vivien, no s'hi podien quedar. L'amenaça era rotunda: si es quedaven, els buscarien i els matarien. Per tant, si volien viure, no es podien quedar.
Agafaven el que podien en deu minuts, no tenien més temps. Què s'emportaven? El que deixaven allà, probablement no ho tornarien a veure mai més. Agafaven quatre coses, el camí era llarg i no esperaven per ningú.
Els més dissortats havien de fer tot el camí a peu, des de casa seva fins a la frontera amb França. Els que tenien més sort, anaven amb camions fins on la benzina els permetia. Un cop aquesta s'acabava, els que tenien més sort anaven caminant, de la mateixa manera que ho feien els dissortats. Pel camí, les maletes s'anaven buidant, pesaven massa per a tant llarga ruta. En lloc de tots aquells objectes, la tristor s'instal·lava a les ànimes dels exiliats. Una tristor que pesava com tots aquells objectes però de la qual no se'n podien desempallegar.
I aleshores, quan creien que no podrien més, veuen la llum. La divina frontera que els lliurarà del perill a morir. A França ningú els podrà perseguir, ningú els podrà matar. A França un republicà espanyol pot viure en pau. A França Franco no hi té res a fer. França els protegirà, els hi donarà lloc per viure, menjar i beure. França els donarà l'oportunitat que Espanya els va prendre. O això creien.

Dedicat a l'Assumpta Montellà, autora de La Maternitat d'Elna i del bloc "Sentiments a flor de pell", a tots els exiliats, tant els que se'n van ensortir com els que no i a Elisabeth Eidenbenz, per anar a contracorrent en temps on aquest fet era castigat.

dimecres, 2 de desembre del 2009

Res

Ella està completament confosa. Avui ha passat una cosa ben estranya. Ja li'n passen sovint, de coses estranyes, però cap com la d'avui. Avui Ella s'ha llevat i, com cada matí, s'ha apropat a la finestra. Fins aquell precís moment, el dia era un dia com qualsevol altre.
Al mirar al cel, però, se'n ha adonat de que alguna cosa misteriosa estava passant. No feia sol, no hi havia cap núvol, no plovia ni llampegava. Observa els arbres immòbils on no hi passa ni un bri de vent. Res.
El fet de no saber quin temps feia l'angoixa. Ella preferiria mil vegades la odiosa pluja amb els temibles trons i els llamps encegadors abans que res. Preferiria un sol d'aquells que fan tancar els ulls tan bon punt trepitges el carrer abans que no tenir temps. Preferiria, abans que no saber quin temps fa, un vent tan fort que s'emportés els cotxes volant, arrenqués les cases de terra i marxessin tan lluny que no les trobessis mai més. Ella preferiria tot això abans que res.
Prefereix sentir el temps a la seva pell, ja sigui en forma de gotes de pluja, en forma de glaçat vent o en forma d'una calor insuportable abans que no sentir res.
Sembla, però, que els núvols, els llamps, el vent, la pluja i el sol s'han posat d'acord per desaparèixer del mapa. Han deixat a Ella tan sola que no sap a què recórrer ni que fer en aquesta situació.
Haurà de buscar una nova forma de temps que no sigui el sol, ni el vent, ni els núvols, ni els llamps ni tan sols la pluja que tant odia. Una nova forma de temps per a que, cada cop que Ella miri pel finestral del menjador de casa, hi trobi alguna cosa més que la desoladora imatge que hi ha trobat avui.

dijous, 19 de novembre del 2009

Trencaclosques

Ella, i com ella la resta del món, té una cosa molt i molt important, però només en té una. Hi ha coses que són importants però en pots tenir més d'una (com els amics). D'aquesta cosa, però, Ella només en té una. I potser és aquest fet de que sigui una cosa única la que la fa especial.
Al ser una cosa molt important, és imprescindible tenir-ne cura i que no es trenqui. Però, ai las! com a molta més gent, la d'Ella estava ben trencada. Ella no l'havia trencat i, de fet, qui fos l'autor de trencar-la ja no és important.
Se li va trencar quan ella era petita (més petita que ara) i, fins ara, no ha sigut capaç de reconstruir-la de nou. Ella no sabia que per arreglar-ho necessitaria l'ajuda d'algú més. Que ella sola no podria fer-ho.
I és que Ella tampoc sabia que aquesta cosa no és exclusiva per a ella sola, sinó que la comparteix amb molta més gent que també han de tenir-ne cura i vigilar que no es trenqui. I és amb aquesta gent amb la que pot arreglar-la. Sense aquestes persones, per molt que Ella intentés buscar la peça perduda, no la trobaria mai. I no la trobaria perquè la peça la té alguna altra persona.
Aquests dies, Ella ha trobat les persones idònies que l'ajudarien a arreglar aquesta cosa tan i tan important per a tothom. I sembla que se'n ensurt prou bé. És per això que Ella últimament té un somriure radiant a la cara, perquè està muntant de nou aquell trencaclosques del qual hi faltava una peça imprescindible, d'aquelles que estan just al mig del trencaclosques i que sense ella està ben incomplet. Aquesta peça la tenia una altra persona, que també volia arreglar aquella cosa que havia quedat partida en mil bocins anys enrere.
I ara que Ella, amb l'ajuda dels seus familiars, està reconstruint la seva cosa, és a dir la seva família, se sent més feliç que mai. I es que la seva família (que és una cosa única) està sent reconstruïda després de molts anys intentant, envà, fer de mil bocins una bonica i unida família.

dilluns, 16 de novembre del 2009

Ella contra el món

Ella té la sensació de que tot està en la seva contra. Té la sensació de que tothom s'ha posat d'acord per donar-li l'esquena i declarar-li la guerra. Ella contra el món, el món contra Ella.
Avui, la petita plora desconsoladament. Feia temps que no plorava així. Es podria dir, fins i tot, que ho enyorava. Ha plorat fins que el cos li ha dit prou, que ja no tenia més llàgrimes.
Ella no sap què fer. Sap que si lluita contra el món, perdrà. Són masses contra ella sola. Però, de fet, és l'única sortida que té. No es rendirà pas. Si es rendís, tothom faria amb ella el que voldria i ella no ho pensa permetre.
Així que, decidida a lluitar, agafa les seves armes: la valentia, la confiança i l'autoestima. I corre. Corre fins que no pot més, i lluita. Lluita fins que la valentia, la confiança i l'autoestima queden reduïdes a cendres.
Ha perdut. Ella ha perdut. No es pot lluitar sol, i Ella ho sap. I ella, ella no és cap heroïna de novel·la cavalleresca. És una persona de carn i óssos, que perd i guanya, que lluita i es rendeix, que riu i plora.
Malgrat tot, després de la batalla i cansada de la lluita, Ella recull les seves armes (la valentia, que s'ha tornat poruga, la confiança i l'autoestima que ara han perdut tot el seu sentit) i se les emporta a casa. Les arreglarà i, un dia, tornarà a enfrontar-se amb el món. Potser guanyarà o potser perdrà, però el que està clar és que si no ho intenta, ho té tot perdut.

dimarts, 10 de novembre del 2009

L'arbre

Ella havia esperat durant molt de temps aquell moment. El moment en què la tempesta passava i el llamp s'esfumava de la seva vida. El llamp no hi era, la tempesta havia passat. Un cop de vent s'havia endut els negres núvols, cel enllà.
No obstant, Ella sabia que allò no havia acabat. Després de la tempesta ve la calma. Però la calma encara no ha arribat a la vida d'Ella. I és que quan una tempesta és tan forta, causa greus destrosses. Ella ha d'arreglar aquestes destrosses i no és gens fàcil. El llamp havia partit l'arbre més gran i formós.
Qualsevol pensarà que aquesta destrossa no es pot arreglar, que un arbre partit per la meitat no té possibilitats de viure. Però aquest arbre no és un arbre qualsevol. Aquest és màgic. Té el poder de regenerar-se amb el temps i, ni un llamp, ni un huracà, el pot matar. L'arbre pot quedar molt malferit, però mai pot morir. A vegades, però, la ferida és tan profunda que triga massa temps en guarir-se.
Tots tenim el nostre arbre particular. Tots hem passat tempestes que han fugit quan apareix un cop de vent. Tots els nostres arbres han sigut malferits alguna vegada i, després de regar-los i tenir cura d'ells, han aconseguit regenerar-se. Ara Ella està regant el seu arbre i tenint cura d'ell. I l'arbre està tancant les seves ferides alhora que intenta oblidar el mal que un dia li va fer un temible llamp, convertint aquest dolor en una experiència més de la seva vida.

dimecres, 4 de novembre del 2009

Feliç

Avui és un dia estrany per a Ella. És un dia normal, un dimecres com tants altres ha passat. Però aquest té un regust diferent. Avui Ella no pot evitar somriure per qualsevol cosa: una olor, una imatge, un record...
Avui Ella se sent feliç i no sap perquè. No té cap raó per estar-ho i, a la vegada, en té infinites. Ella és feliç perquè té gent al seu voltant que la cuida. Ella és feliç perquè viu, sent, respira. És feliç perquè té un lloc on viure i uns braços que l'abracen i la mimen. És feliç perquè estima i perquè l'estimen. Ella és feliç perquè no té cap raó per estar trista.
Bé, potser alguna raó tindrà. Segur que hi ha alguna cosa que la entristeix però, avui, aquesta tristesa no té ni la més mínima importància.
Avui Ella té preocupacions, com qualsevol altre dia. La diferència és que es mira aquestes preocupacions des d'una altra perspectiva. Sap que, per molt que es preocupi, res canviarà. Així que avui ha decidit deixar de preocupar-se i deixar-se endur pel destí, per la sort o pel futur.
Avui Ella s'ha sorprès estirada al seu llit, mirant el sostre i pixant-se de riure. Sense cap motiu ni raó i, a la vegada, amb infinites explicacions.
Ella avui és feliç perquè, qui sap si demà podrà ser-ho?


divendres, 23 d’octubre del 2009

Paradís



Ella viu en un petit poble. Tot i que és petit, és un poble que té de tot. La Sílvia sempre es queixa de què el poble no val res, de que no hi ha cap lloc per als joves on anar a passar una bona nit de novembre sense pelar-se de fred. I té raó.
Però apart d'aquesta mancança, el seu poble té de tot. Té tantes coses, que fins i tot, a vegades, té gent que no té res. S'aixopluguen del vent i de la pluja en un petit racó del poble. Un lloc que li pugui donar una mica de calor per a un hivern que els castiga. On sigui.
Són gent que no tenen res, ni nevera, ni llit, ni casa. A canvi d'això tenen contenidors d'on treuen el menjar que poden, un tros de cartró per a no notar l'aspre terra al dormir i el carrer com a casa.
El seu destí és incert, el seu objectiu; la supervivència. Ella es pregunta que passaria si visqués al carrer. Segurament no podria suportar-ho. Si ara, a finals d'octubre té molt de fred a casa, imagina't les persones que no tenen un sostre i unes parets que els resguardin!
Ella els admira. Són gent molt forta. Han vist passar moltes coses a la vida, moltes experiències que els han portat a viure al carrer, amb les mínimes condicions per a sobreviure. Passen gana i sed i de vegades els dies per a ells són eterns.
Són gent com tu i com jo. La gent els tem, evita mirar-los, tenen por d'ells. Però són tan humans com la resta del món. Només viuen en un lloc mal vist per els altres, el carrer.
I, qui sap què els ha endut a viure sota aquestes condicions? Potser tenien problemes a casa, o potser no podien pagar-ne una.
Ella sent ràbia. Ràbia per que tothom està cec i ningú vol veure el que passa als carrers de cada gran ciutat, de cada petit poble. Ella sent ràbia per aquelles persones que es queixen perquè no han aconseguit l'última moda en electrodomèstics. Sent ràbia per aquells que no valoren que tenen una casa on poder dormir sense por a ser atacat, sense por a la pluja i al vent, sense por al fred.
“Oh, pensa-hi una altra vegada, perquè és un altre dia per a tu i per a mi al paradís”.

divendres, 2 d’octubre del 2009

Vida després del túnel


Ella coneix a un home que la té força intrigada. És un home de no gaire estatura, de cabells arrissats i canosos. Té un aspecte deixat i una barba de tres o quatre dies. És un home proper a Ella i, al mateix temps, la persona més distant que ha conegut mai. És un home que, sense que ho vulgui ni ho desitgi, es fa estimar.
El seu nom és Tom i en Tom s'ha equivocat. Qui no ho ha fet alguna vegada? La dificultat està en aprendre dels errors, assumir-los i seguir endavant. Però en Tom no ha sabut superar aquesta dificultat. S'ha endinsat en un túnel fosc i ara no troba la sortida. Està tan penedit del seu error que creu que no ha de tirar endavant, que quedar-se aturat en aquest punt és el que es mereix. Per això no accepta l'ajuda que els altres, molt amablement, li ofereixen. En Tom no vol sortir del túnel, creu que és el seu càstig, que és el que es mereix.
No hi ha manera de fer-li entendre que tothom s'equivoca, que els humans ens fem mal els uns als altres constantment. Ell només veu el seu error. Des que va entrar en el túnel, en Tom és un home callat, que no mostra mai el que sent, ja sigui alegria o tristor. No passa temps amb la seva família i viu sol.
Un dia d'estiu, quan Ella va arribar a casa de l'àvia (on estiuejaven) amb Sílvia, van trobar a l'oncle Tom a les fosques, vestit amb tan sols uns calçotets i sense afaitar. Aquella imatge ha quedat gravada a la memòria d'Ella, ja que quan el va veure va sentir un profund sentiment d'impotència per no poder ajudar al seu oncle.
Ella només vol entrar al túnel, agafar de la mà a l'oncle Tom i dir-li: “Vine, oncle, et trauré d'aquí, ja és hora de que visquis.”

dimecres, 23 de setembre del 2009

Somnis

Ella s'ha llevat a mitjanit, amb sensació de por, amb fred al cos. Respira agitadament mentres mira de calmar-se. "No passa res, ha sigut un malson". S'aixeca del llit lentament i agafa el seu conillet marró. "Tu vens amb mi, Bunnie! No em deixaràs pas sola amb la por que tinc, oi?". Agafa el peluix ben fort i obre la porta de la seva habitació amb molta cura, per a no fer soroll. Camina de puntetes fins a la cuina. Agafa el got que la mare li ha deixat preparat, com cada nit, i obre la nevera. Treu l'ampolla de la llet i n'aboca una mica al got. "Mhh! No hi ha res millor que un got de llet després d'un malson, oi Bunnie? Llàstima que a tu no te'n pugui donar!". Ella recorda aquell dia que, com avui, es va llevar ben entrada la matinada. El Bunnie l'acompanyava, com l'acompanya sempre. I aquell dia Ella va decidir donar-li una mica de llet al Bunnie. El resultat va ser el Bunnie a la rentadora i una escridassa de la mare.
Quan s'acaba el got de llet, Ella decideix tornar-se'n al llit. "Som-hi Bunnie, cap a dormir!". Ella deixa el got cuidadosament sobre la taula de la cuina i camina, poquet a poquet, cap a la seva habitació. En aquell moment a Ella li ve a la memòria els dies i dies que, en comptes de tornar al llit i dormir sola, anava a dormir amb els pares. I quan, cada matí següent, la mare intentava fer-li entendre que cadascú té el seu llit i que cadascú ha de dormir al seu.
I després, aquell altre dia, que la mare li va dir que s'havia acabat la comèdia, que a partir d'ara res de dormir amb els papes, que havia d'aprendre a fer passar la por.
- Però com ho faig mama? Com?
- Ella, l'única manera de fer passar la por, és enfrontant-nos-hi.
I quina raó que tenia la mare! Ara, des que enfronta la por i se'n torna a dormir sola, que pot adormir-se tranquil·la. Abans, entre la calor que desprenia la mare, i els roncs del pare, li era impossible!
Ara, Ella sap que si té por d'alguna cosa, s'hi ha d'enfrontar i demostrar que ella és valenta. Perquè, com algú va dir una vegada, la vida és per als valents.

dimarts, 15 de setembre del 2009

La nena que era capaç de fer muntanyes

Un dia Ella va descobrir que tenia poders. El poder de fer d'un granet de sorra, una muntanya enorme. Ella no sabia que podia fer-ho fins que la seva mare li ho va dir. Va ser un dia al parc. Ella jugava amb els seus amics, quan de sobte va ensopegar i es va fer mal al genoll. Ella no suporta la sang i, quan en veu s'atabala, s'espanta i plora molt. Aquell dia, quan va ensopegar, va veure una miqueta de sang i va començar a plorar ben escandalosament.
Aleshores, la mare la va agafar i la va posar a la seva falda, mentre li deia que no passava res, que només havia ensopegat. Però Ella seguia espantada i plorava i plorava.
En aquell moment, la mare li va fer el descobriment: “Ai, Ella, no facis una muntanya d'un granet de sorra, no veus què...”. Ella no va seguir escoltant el què la mare li deia. Així que Ella havia fet d'un gra de sorra petit i esquifit, una majestuosa muntanya. A Ella, de primer, li va agradar la idea. Però a mesura que hi pensava i recordava el to en el que la mare li havia dit, va adonar-se que allò que li havia dit la mare no era bo de cap de les maneres. Que tenia uns poders que ningú els volia. A ningú li interessa fer d'un gra de sorra, grans muntanyes. Ningú li'n troba utilitat. I Ella... Ella de fet tampoc li'n troba cap. Però ho fa. És propensa a fer de petites coses, problemes immensos. Es capfica per la més mínima tonteria. I s'hi capfica tant, que al final no sap quin era el petit problema inicial, només recorda el gran problema final.
Ella no vol tenir aquests poders. A Ella li agradaria més tenir el poder d'ajudar a la gent, el poder de fer somriure, el poder de fer de muntanyes, granets de sorra. Això si que seria tota una feinada! Però fer d'un granet de sorra una muntanya és la cosa més senzilla del món. La cosa a la que tots i totes tendim moltes vegades, sense veure que aquests poders són, completament i realment, inútils.

dissabte, 8 d’agost del 2009

Cop de vent

Ella se sent estranya. Una cosa inesperada ha aparegut a la seva vida de sobte. Ha entrat amb molta força, com un cop de vent. Ha entrat tant fort, que la vida d'Ella ha canviat des que ha aparegut. Aquesta cosa, és més aviat un "algú". Una persona que ha aparegut a la seva vida i ha buscat mil maneres diferents de fer-se un lloc al cor d'Ella. I ho ha aconseguit amb una facilitat increïble. Ara, aquest algú forma part d'Ella. Sense ell, Ella no estaria plena, li faltaria alguna cosa.
No fa ni una setmana que el coneix i, per a Ella, és com si el conegués de tota la vida. Ha entrat amb aquella força (com la d'un vent majestuós) emportant-se totes les coses dolentes que hi havia a la vida d'Ella. Deixant-hi només coses bones, deixant-hi el record del dolor que una vegada va sentir i que ell s'ha encarregat de fer-li passar.
Però Ella ja sap que passa amb els cops de vent, que són efímers. Duren tan sols un segon, tan sols un instant. Entren amb força, sí. Et canvien la vida. I quan creus que no pots estar millor, que no pots ser més feliç, el cop de vent desapareix. Deixant-te un buit al cos, deixant-te nua.
És per això, que Ella està disfrutant del seu cop de vent particular, vivint-lo al màxim, sentint-lo, olorant-lo, acariciant-lo. Com que sap que marxarà, fa del seu vent particular el seu alè, el seu bri de vida. I quan marxi, ai! Ella no sap que passarà quan marxi. Potser tornarà a venir (així ho espera) o potser no. Només el temps li ho dirà...

diumenge, 28 de juny del 2009

A l'altra banda de l'oceà

La família d'Ella, aprofitant que és estiu i tant el pare com la mare tenien festa, han anat a donar un volt per la platja. Als pares no els hi acaba de fer el pes la platja, però a la Sílvia li encanta el mar i els ha demanat que si podien anar-hi cap al tard, i veure com es ponia el sol. Per la seva sorpresa, els pares han accedit.
Ella havia estat al mar un parell de vegades abans però no el recordava tant immens ni tant majestuós. En el moment que van arribar a la platja, Ella va comprendre perquè a la Sílvia li agrada tant el mar.
Al arribar, van començar a caminar per la vora de la mar i les onades els acariciaven els peus. A Ella li va agradar molt aquella sensació. Aleshores, quan el sol començava a amagar-se per darrere d'aquella massa d'aigua, la família s'ha assegut i l'han contemplat fins que quasi ha desaparegut del tot. Mentre contemplaven aquella bonica imatge, Ella ha començat a pensar en aquell mar tan immens. Si el mar arribava a una costa, segur que acabava per alguna altra banda del món. Potser era un lloc molt llunyà, segurament acabava ben lluny.
A Ella li agradaria molt saber on acaba aquell mar, i si la gent que hi ha a l'altra banda són gaire diferents a ella i a la seva família. I mentre hi pensava, s'ha promès que algun dia, Ella viatjarà per aquell mar i descobrirà que hi ha a l'altra banda de l'oceà.

dimarts, 16 de juny del 2009

Manies (I)

Una vegada algú va preguntar a Ella quines eren les seves manies. La pregunta la va sobtar molt. Quina classe de pregunta era aquella? Com que es va quedar tan parada només va contestar: “no tinc manies jo”. La resposta que li van donar encara la va sobtar més: “tothom en té una o altra”.
Des d'aquell dia Ella vigilava cada cosa que feia, per descobrir quines eren les seves manies. Aleshores, va adornar-se de que era ben cert. Tothom en té de manies.
Ella va descobrir que tenia manies un dia que tornava de l'escola amb l'autobús. Va pujar i, com cada dia, va anar a seure al mateix lloc de sempre. Aleshores una nena va seure al seu costat i li va dir:
-Ella, com és que sempre seus al costat de la finestra? No t'agrada seure al seient que dóna al passadís?
La resposta d'Ella va ser automàtica: No.
Aleshores la nena li va dir:
- Estàs carregada de manies!
En aquell moment va començar a donar-li voltes. Aquella és una de les seves manies: seure al costat de la finestra de l'autobús. No li agrada seure al seient que dóna al passadís. Ho troba avorrit. Ella prefereix seure a la vora de la finestra i passar-se el trajecte mirant per la finestra, observant els verds camps de vinyes i mirar als núvols. A partir d'aquí, Ella va començar a conèixer-se més i a descobrir més coses que no suporta o que prefereix fer d'una manera diferent.

divendres, 12 de juny del 2009

Entorn

Ella està contenta amb les coses que ha viscut, encara que algunes hagin sigut dures. Precisament, les situacions complicades són amb les que Ella aprèn més. Fins i tot, Ella agraeix haver passat per aquests mals tràngols. És clar que mentre passava per aquests mal moments, Ella no li veia la part bona per enlloc. Però ara que ja les ha passades, Ella creu que ha après molt.
Ella creu que cada experiència la forma com a persona. Que cada cosa que li ha passat, ha fet que sigui d'una manera o d'una altra. I que si en comptes d'una situació, n'hagués passat una altra, ara Ella seria substancialment diferent.
Hi ha un moment de la seva vida que no oblidarà mai. Creu que aquell moment va ser decisiu per a què Ella tingués el caràcter que té. Ella sempre ajuda a tothom. Li agrada fer-ho. Sobretot si veu a algun nen sol. És la primera en apropar-s'hi i donar-li companyia. Ella sap com n'és de valuosa, la companyia. Sentir-se sol, segons Ella, és una de les pitjors coses que et pot passar. I això ho sap de primera mà. Ella s'ha sentit sola durant molt de temps. Per sort tot ha canviat. I ara, intenta que la gent que se sent sola, no s'hi senti durant tant de temps.
Perquè quan Ella estava sola, mai va aparèixer ningú per donar-li companyia. I així va seguir durant molt de temps. Per això, Ella sap el que la gent que està sola necessita; companyia. Tan simple com seure al costat d'aquella persona i regalar-li un somriure. Tan simple com dir: vens a jugar?
A ella mai ningú li havia dit. Va haver de buscar altres nens que volguessin jugar amb ella. Però mai li havien preguntat si volia jugar amb ells.
Ella no els odia. Ara juguen tots junts i s'ho passen la mar de bé. Els agraeix que la fessin viure aquella situació, així Ella ara s'ocupa de que ningú més la visqui.

divendres, 5 de juny del 2009

Crits

Ella fa dies que no pot dormir. Té por, por de dormir. No és que tingui por a la foscor ni res d'això. És que fa uns dies que té uns somnis horribles i ella no els vol somniar.
En el somni, sempre passa el mateix. Ella està en una zona àrida, on no hi abunda massa la vegetació. Fa molta calor. Tot està en silenci, no se sent res. Ella es queda quieta i tanca els ulls, fa una profunda respiració i es relaxa. S'hi està bé en aquest lloc, si no fos per la maleïda calor.
De sobte, mentre es relaxa, sent un crit. És el crit més esgarrifador que Ella hagi sentit mai. És un dolor profund, que surt de les entranyes de la persona que l'ha fet. Ella corre cap al crit, que ara s'ha convertit en un sorollós plor. Un plor desesperat.
Aleshores ho veu. Una dona agenollada a terra plora mentre diu alguna cosa que Ella és incapaç d'entendre. I al terra, un infant. Un infant amb els braços i les cames molt primes, la panxa inflada i el cap gros. Un infant que no es mou. Un infant que ha mort.
Ella plora. Plora tant que li és impossible seguir mirant aquella escena. Les llàgrimes l'impedeixen veure. Ella comprèn perquè aquella dona ha cridat. Ella també té moltíssimes ganes de cridar. I ho fa. Crida amb totes les seves forces, mentre la dona agenollada se la mira per primer cop. Ella mira els ulls d'aquella dona. I hi veu tant de dolor dins dels ulls d'aquella dona, que li és pràcticament impossible suportar-ho.
El que més mal li fa a Ella és que sap que aquest no és l'únic infant que ha mort de gana. Que en aquella zona àrida, la mort és el pa de cada dia. I Ella no vol que ningú mori de gana si cada dia es tira tan de menjar. Aquests nens tenen dret a menjar. Tenen dret a viure...

dimarts, 2 de juny del 2009

Contes de fades

Ella pot ser una nena molt diferent, però també comparteix moltes semblances amb la resta de nenes del món. Una d’aquestes semblances és la passió que sent pels contes de fades. Bé, que sentia.
Ara els contes de fades no li agraden. És una sensació molt estranya. Li agrada que la mare li llegeixi, li agrada mirar els dibuixets dels contes, li agrada mirar aquests contes a la televisió. Però quan s’acaba la pel·lícula o el conte, no li agraden gens. Se sent buida per dins. Molt buida. Durant una estona (la que duri la pel·lícula, o l’estona que es passi mirant el llibre) Ella és molt feliç. Predomina en ella el món de la imaginació, de la màgia, de l’amor vertader. I s’imagina com seria tenir el seu príncep, ser una noia gran i maca, que tothom envegés la seva bellesa, que els bons guanyessin als dolents.
Però quan s’acaba la pel·lícula, a Ella no li queda res. El seu príncep s’ha esfumat, segueix sent la nena petita de sempre i els dolents segueixen sortint-se amb la seva.
És per això que a Ella ja no sent aquella il·lusió quan la mare li posa una pel·lícula de fades. Pel buit que sent després. Un buit que l’incomoda, que la fa sentir petita, desgraciada. Ella no té res del que té la protagonista del conte. No té un gran palau i, encara pitjor, no té un príncep amb qui compartir-lo.
Una vegada, fa molt de temps, va sentir que la mare li deia a la Sílvia que ja trobaria el seu príncep blau, que ara era molt petita per anar pensant en aquelles coses. I quan Sílvia pensava en aquelles coses ja tenia tretze anys. Més que Ella. Per aquesta raó, Ella no li ha explicat res a la mare, no l’entendria. De fet, com la pot entendre la mare si ni ella mateixa s’entén?
Només sap que vol tenir tanta sort com les protagonistes dels contes de fades, trobar el seu príncep amb qui compartir el gran castell. I ser feliços i menjar anissos.

dimecres, 27 de maig del 2009

Música

A Ella li encanta la música. No sap tocar cap instrument, de fet, cap membre de la seva família en sap. No han sortit gaire músics a casa seva. Ella no vol ser músic. Ella vol viure la música. I se’n surt prou bé.

Cada tarda, quan Sílvia ha d’estudiar, li demana que deixi l’ordinador engegat i li posi música. Li agrada la música que té la Sílvia. És variada, té de tot. Abarca des de les cançons instrumentals (amb piano, guitarra...) fins a les cantades. En anglès, en castellà i en català. Lentes. Mogudes. Tristes. Alegres. Energètiques. D’amor. De desamor. Una cançó per a cada estat d’ànim. Ella pot passar-se tota la tarda, tranquil·lament, asseguda a l’habitació de l’ordinador. El terra no és fred, els pares, sabent que Ella s’estirava a terra per escoltar música, hi van posar una catifa per a que no es refredés. I allà, estirada mirant al sostre, deixa que la música entri per les seves orelles i la ompli.

Sona una cançó instrumental de piano. “Mmmhh, una de les meves preferides” pensa Ella. Li agraden les cançons instrumentals, pensa que diuen coses que ni amb paraules som capaços d’explicar. A Ella li sembla que no hi ha res millor que una bona cançó instrumental per a transmetre’ns sentiments que creiem que estaven adormits. Fins i tot, Ella creu que poden tenir alguna mena de poder. Sí, poder. Quan escolta una cançó sense lletra, la música li dóna la llibertat de pensar en el que vulgui. Les cançons amb lletra la condicionen una mica més. Escoltant una cançó instrumental, Ella pensa en mil coses, fins i tot pot arribar a saber que li passa el dia que està trista.

Les notes flueixen per la sala. Ella apuja el volum, ajusta la porta de la habitació i s’estira a terra, mirant el sostre. Les notes suren per l’aire, ballant una dansa, inundant l’habitació. Ella tanca els ulls i agafa aire. S’omple de serenitat i es relaxa.

Les notes segueixen lentament, ballen més a poc a poc, fins que s’aturen. Per sort, les notes començaran de nou la dansa sempre que Ella així ho desitgi. I Ella no vol que s’aturin mai.

divendres, 22 de maig del 2009

Pluja

Ella mira per la finestra. És un dia ben ennuvolat. El cel està cobert per una espessa capa de gris, que no deixa passar la poca llum del sol que deu quedar a aquestes hores. Deixa anar un sospir.
Sap que d’un moment a un altre es posarà a ploure. Serà una pluja breu però contundent. Potser durarà vint minuts. Les típiques tempestes d’estiu (o de casi estiu).
Ella disfruta mirant per la finestra, aparentment sense fer res. Però pel seu cap bullen mil pensaments, que només ella coneix. El cel ennuvolat posa a Ella trista, melancòlica. No sap el perquè, però així com a l’home que no vol viure li feia mal el genoll quan canviava el temps, a Ella li canvia l’humor.
Avui és un dia especialment “sensible” per a Ella. És més propensa a plorar que a riure. Avui Ella no té un motiu per riure. I sempre que li passa això, prova de buscar per tot arreu aquell somriure que ha perdut. Avui, però, no hi ha hagut sort. El somriure ha marxat, potser necessitava vacances. Feia molt que no les hi concedia.
I mentre mira per la finestra, pensa on pot estar el seu somriure de vacances (si preferirà un lloc de platja o potser un paisatge més aviat muntanyós). Aleshores, el primer llamp il·lumina el cel. Els llamps li recorden massa a ell, al que va esperar una vegada i que no va venir. I aquest record li fa mal, molt mal. Seguidament, apareix la primera gota de pluja, que cau al mateix temps que una llàgrima llisca per la cara d’Ella.
Fotografia de DeviantArt

dimecres, 20 de maig del 2009

Nostàlgia

Avui Ella troba a faltar una cosa que no ha tingut mai. És una sensació estranya i, alhora, angoixant. No sap perquè és, però nota un gran buit a dins seu. Ha imaginat tantes vegades aquella cosa, que és com si l’hagués tingut. Però només és producte del seu cap, producte dels seus desitjos. És una cosa que desitja molt, però sap que mai la tindrà. És com el llamp, esperava que vingués i, sabent que no ho faria, l’esperava amb impaciència. Ara desitja una cosa, sabent que aquest desig només li provocarà malestar i dolor. I ho sap. Però no pot evitar imaginar-s’ho una i una altra vegada. Quan ho imagina, se sent feliç. Pensa que la imaginació supleix, en petita escala, allò que Ella desitja amb totes les seves forces.
I aquella cosa entra al seu cap i dóna voltes i més voltes fins que es mareja i es peta de riure perquè Ella li deixa fer el que vol. I Ella s’entristeix perquè aquella cosa se’n riu d’ella, si més no, a la seva imaginació.
Fa temps que Ella intenta no imaginar-s’ho més, oblidar-ho. Però no és tan fàcil. Quan un pensament entra tan a dins, és ben difícil fer-lo fora com si res. Així que Ella ha pensat en pensar-hi cada dia, però mirar de fer-ho una miqueta menys. I ha pensat en pensar-hi d’una manera diferent. No sap com ho farà, però sap que no pot seguir així.
Simplement haurà d’esperar a que alguna cosa, semblant a aquella que tan desitja, aparegui a la seva vida, supleixi aquesta que ara vol i que no pot tenir.
Fotografia de DeviantArt

divendres, 15 de maig del 2009

Indecisa


Ella odia decidir. I és que sempre li costa molt decidir. Al principi eren decisions senzilles, com quins mitjons es posaria. No sabia si posar-se els blaus o els roses. De totes maneres, arribava la mare i li deia que es posés els mitjons roses i, així, decidia per ella. I a mesura que creix, veu que les decisions es compliquen més.
Ella ho té ben fàcil, encara és petita i ho decideixen tot per ella. Però Sílvia, en canvi, ha hagut de decidir moltes coses en poc temps. Va haver de decidir, per exemple, si volia seguir estudiant o no. De totes maneres aquesta decisió no va ser gens difícil. Sílvia sabia que continuaria estudiant. Després, va haver de decidir què estudiaria, si un cicle o batxillerat, quina modalitat faria, quines assignatures optatives triaria... Moltes coses que la marcarien per tota la vida.
Per sort, Sílvia està molt contenta amb les seves decisions i creu haver triat les correctes.
Ella se’n alegra. Però també sap que de vegades les decisions poden costar-nos un alt preu. Decidir suposa un risc. Ella creu que cada decisió ens fa avançar, encara que sigui equivocada. “Dels errors se’n aprèn” diuen. I Ella creu que és veritat. Que si t’equivoques ja saps per un altre dia que aquell no és el camí a escollir.
I és que la vida es basa en decisions. Cada dia hem de decidir mil coses. Si anirem aquí o anirem allà, si ens posarem això o ens posarem allò... I cada petita decisió va marcant un camí. Un camí que pot tenir ensopegades, estones que sembla que volis, estones que toca posar els peus a terra... Un camí que anem teixint, a poc a poc, amb cada decisió presa.

diumenge, 10 de maig del 2009

Somriure

Ella sempre somriu. Passi el que passi, ella sempre somriu. De somriure, no fa falta aprendre. Les persones naixem que ja en sabem de somriure. Però a vegades oblidem fer-ho. Ella intenta no oblidar-ho mai, considera que és una cosa ben bonica. Algú li va dir una vegada que somrigués sempre, que feia més bona cara. I era cert. De fet, tots fem més bona cara quan somriem. S’il·lumina la mirada i s’accentuen els pòmuls. Els ulls ens brillen i contagiem l’alegria que intentem transmetre.
Ella, quan va pel carrer i saluda a algú, somriu. Normalment la gent no s’hi fixa gaire, però ella ho fa igualment. Li agrada somriure a la gent. Per ella somriure es dir: Ei! Que la vida és bonica!
I és que la vida ho és molt, de bonica. És bonica fins a tal punt que podem plorar amb la seva bellesa. Una vegada, Ella tornava cap a casa de nit amb els seus pares. Va mirar per la finestra del cotxe i va observar el cel. Va veure una lluna tan gran i tan maca que no va poder evitar plorar. I plorava i reia, plorava amb un somriure enorme als llavis.
A Ella li agrada somriure. Sent que el món és una mica més feliç si ho fa. Li agrada molt que la somriguin, així que ella fa el mateix. Per que un somriure pot transmetre milers de coses tan belles totes, que val la pena fer-ho.
Fotografia de DeviantArt

dimecres, 6 de maig del 2009

Àngel

Ella està força enfadada avui. Més que enfadada se sent frustrada, impotent, inútil. Està enfadada amb el cel, amb la terra, amb l’home, amb la dona, amb l’ocell i amb la planta. Avui, el món s’ha endut un àngel. No sap a on, però el món considerava que allà on estava no era el seu lloc, que l’àngel tenia una missió en una altra banda.
Era un noi divertit, carinyós, simpàtic. Un noi que havia patit una dura infància. La seva mare va morir quan ell era petit i el seu pare es va encarregar d’ell i de la seva germana.
El seu pare... era un tirà. Pegava als seus fills, els maltractava tan físicament com psicològicament. Els pegava tant fort que va causar greus danys al seu fill. El van tancar a la presó i allà segueix.
El noi seguia una vida “normal” dins dels seus problemes, i es que les pallisses que havia rebut eren tan brutals que tenia problemes a les venes sanguínies.
Ara, que ja era gran, havia decidit operar-se del problema que patia per culpa del seu pare (que no se’l podria considerar així de cap de les maneres). Era una operació molt arriscada, hi havia un alt percentatge de que el noi morís. Però ell volia millorar la seva qualitat de vida i volia córrer el risc.
El noi estava molt enamorat d’una noia que vivia lluny d’ell. Més de 1000 quilòmetres els separaven. Però s’estimaven tant, que els quilòmetres no eren cap barrera. Mai s’havien vist, però era com si es coneguessin de sempre.
Sílvia coneixia a aquesta noia, i per això Ella sabia la història de l’àngel que havia marxat per sempre. Sílvia ho explicava amb llàgrimes als ulls, mentre deia que era la “història d’amor més gran de tota la història”. Una història amb el final més trist.
Ella se sent impotent. Aquest noi havia lluitat tant, però tant... Havia lluitat contra els diversos problemes que tenia degut a les brutalitats del seu pare, havia viscut amb el tirà a sota el mateix sostre. Havia lluitat massa per tenir aquest final.
Avui ens deixa un àngel, Ella espera que sigui on sigui estigui bé, lluny dels tirans i cuidant de la noia que ha deixat a la terra.
Fotografia de Google

diumenge, 3 de maig del 2009

La sensació

Avui Ella s’ha llevat amb la sensació de que passaria alguna cosa bona. No sabia què era, però la tenia ben encuriosida. I ha anat passant el dia i Ella esperava a que aquesta cosa passés.
A l’escola res de nou ha passat. Aleshores, a la tarda, la mare l’ha anat a buscar i li ha donat una bona notícia.
-Ella, avui anirem una estona al parc, que fa molt que no hi anem, d’acord?

Ella assenteix amb els ulls brillant d’il·lusió. Anar al parc és una nova oportunitat de que passi aquesta cosa bona. I allà se l’ha trobat.
Potser feia més d’un mes i mig que Ella no el veia. Ella es temia el pitjor. Potser qui-sigui-que-viu-allà-dalt havia decidit complir els desitjos d’aquell pobre home i endur-se’l al cel. Durant aquest mes i mig Ella hi ha pensat diverses vegades en l’home que no vol viure. També es veritat que feia temps que Ella no anava al parc, ja que la mare estava força enfeinada i no podia passar la tarda al carrer. Però els pocs dies que hi anava, l’home que no vol viure no hi era. I allà el tenia. Aquesta vegada anava amb un bastó normal, no amb aquell caminador que va portar alguna que altre vegada. Potser aquests dies, que el temps no havia de canviar, portava el bastó. Potser ja no el necessitava el caminador. Potser ni tan sols li feia mal el genoll.
L’home que no vol viure ha pujat el cap, com si hagués notat la presència de la petita Ella. Al veure-la li ha dedicat un bonic somriure. Ella mai l’havia vist somriure. Potser l’home que no vol viure ara sí que volia viure. Se’l veia força millor, més content.
Sense dubtar-ho ni un segon, Ella s’ha assegut al costat de l’home que no sap si vol viure o no i li ha donat la mà. Allà l’home li ha explicat tot el que ha fet durant el darrer mes. Ella se’l mirava. No sap si vol viure o no i tampoc vol preguntar-li ara que creu que l’home-que-no-se-sap-si-vol-viure-o-no no hi deu pensar gens en la mort. Ella vol guardar aquest record en la seva ment durant molt de temps. Al cap i a la fi, aquella sensació del matí no era res comparat amb el que ha acabat sent. Un retrobament que Ella desitjava. I que l’home-que-no-se-sap-si-vol-viure-o-no també esperava impacient. Un retrobament que s’havia fet esperar massa.

dimecres, 29 d’abril del 2009

El plor

És un diumenge qualsevol. Un diumenge trist, que ve després d’un alegre i assoleiat dissabte. Ella odia els diumenges. Principalment per que després arriba el dilluns i Ella s’ha de llevar d’hora i també per que ve després d’un dissabte (que a Ella li agraden molt els dissabtes). Però aquest diumenge l’odia més que cap altre. S’ha llevat amb el repetitiu soroll de la pluja caient. Aquest mati, plou molt. Moltíssim. De fet hi ha tempesta. Llampega i trona.
A Ella no li fan por les tempestes. Però sent una profunda tristesa cada cop que plou de la manera que ho fa avui. I sent aquesta tristesa per que per ella la tempesta no és tan sols una tempesta. Per a Ella una tempesta és el plor d’un ésser gegant. El plor de la Terra. És un plor de ràbia. Un plor amb crits. Per a Ella, cada tro que sona al cel és com un crit d’impotència de la pobre Terra.
Ella estima la Terra. Tant que, de vegades, al sentir-la plorar, Ella també plora. I és que Ella creu que no cuidem prou la Terra.
Sempre que es menja l’entrepà a l’escola o bé tornant cap a casa, Ella llença el paper a les escombraries. Res de llençar-lo a terra! Ella tanca l’aixeta quan es renta les dents i sempre que no està en una habitació, tanca el llum, ja que en aquell moment és innecessària. De vegades, quan passeja pel parc, Ella és dedica a recollir les coses que troba a terra i les llença allà on pertoca.
Pobre Terra. Estem destruint els seus boscos i, amb ells, gran part de les espècies d’animals que allà hi vivien, acaben desapareixent. Amb el fum de les fàbriques, només fem que escalfar-la. La Terra té calor. La Terra vol aire fresc. Per això plora. Després d’una tempesta els carrers estan més frescos i es respira un aire ben fresc. Just com el vol la terra.
No vol respirar fums, ni que en ella hi hagin papers, plàstics... La Terra només demana que l’estimem una mica perquè, de fet, és l’única que tenim. I els éssers únics l’han de cuidar com el que és, una cosa especial. Una cosa irreemplaçable.
Fotografia de Google

dilluns, 27 d’abril del 2009

Mort per oblit

Ella juga al menjador mentre la mare mira la televisió. El pare, com sempre a aquella hora, està al despatx. Sílvia arriba al menjador amb molts fulls a la mà. Porta una bona estona a la seva habitació, estudiant.
-Mama, et puc dir això? Es que tinc un examen demà i ja saps que em va molt bé explicar-t’ho.
La mare somriu i, en senyal d’afirmació, apaga el televisor. Agafa aquell grapat de fulls i Sílvia comença a recitar tot el que ha après durant les hores d’estudi.
“Els romans tenien dos tipus de mort: la mort terrenal, la que coneixem nosaltres. És a dir, et mors. La segona mort és la més important per al món romà. Es tracta de la mort per oblit. Els romans creien que quan la gent t’oblidava era com tornar a morir. Per això posaven els nínxols a les afores de les ciutats, per a que tothom els tingués present. Els més rics es feien grans escultures per a ser recordats...”
Sense adonar-se’n, Ella ha deixat de jugar i s’ha assegut al costat de la mare per a escoltar les coses que Sílvia explica. Però Ella s’ha endinsat en els seus pensaments i ja no escolta res més del que Sílvia diu. S’ha quedat amb unes paraules: mort per oblit. Creu que els romans tenien molta raó en aquest aspecte. La memòria és el que ho manté tot viu.
Si oblidéssim tot el que sabem, no mantindríem viva la història. Si oblidéssim tot el que hem fet, no aprendríem dels errors.
Per això, Ella està d’acord amb el que els romans creien sobre les dues morts. I també que la mort per oblit sigui la més important. Tothom vol ser recordat. Per que el record és el que fa que el passat perduri. I només si tenim en compte el passat (que és una gran font d’aprenentatge) podrem crear un futur, que en el fons és el que compta.
Fotografia de Google

dissabte, 25 d’abril del 2009

La casa

Hi ha vegades que Ella té moltes ganes de donar abraçades. No és només quan vol destruir la solitud. A vegades, simplement li venen ganes.
A Ella li agraden molt les abraçades. Quan algú és més gran que Ella, és com si es tanqués dins d’una caseta feta a la seva mida.
La caseta és molt flonja i s’adapta molt bé al seu cos. Allà hi troba calor i protecció. Ella pot plorar dins la caseta perque, a més de donar calor i protecció, la caseta també la consola quan es fa mal. És una casa màgica, perquè t’obre les portes amb molt de gust i tu no les has d’obrir. En ella hi ha la música més dolça que mai es pugui sentir, són veus que parlen amb molta tendresa i afecte. Unes veus que Ella adora.
És una caseta que no la fa posar dels nervis mai. Si necessita que sigui més estreta, ella sola es farà més estreta. Si necessita espai, la caseta li donarà espai. És la millor casa de totes les cases. És petita, sí, però més acollidora que cap altre. Podria ser una casa perfecte, si no fos per que té un gran inconvenient. I es que aquest tipus de casetes són efímeres. És una caseta que li dona calor i protecció durant un petit instant. Una música que dura tan sols un segons. Una veu que et reconforta un moment. Massa curt per a Ella. Ella voldria escoltar tot el dia la música. Voldria tenir calor i protecció sempre. Voldria sentir la màgia al seu voltant, que li obre les portes i les tanca un cop ella es dins.
Però Ella, que és una nena molt intel·ligent, sap que hi ha una raó de pes per a que la caseta no sigui sempre amb ella. Ella creu que si tingués la caseta tot el dia a sobre, no apreciaria la màgia que té quan li obre les portes, ni la tendra música que sona quan és dins. Tampoc apreciaria la calor i la protecció que li dóna. És per això, que Ella creu que la caseta dura tan poc, per que si la tingués sempre, no la valoraria prou.
Fotografia de DeviantArt

dijous, 23 d’abril del 2009

La (desconeguda) llegenda de Sant Jordi

Avui a l’escola (i com cada any) han explicat la llegenda de Sant Jordi. Però aquest any ho han fet diferent. Els professors han decidit fer una obra de teatre i representar la història a més a més d’explicar-la. Tot estava molt ben preparat, hi havia la princesa, el rei, la gent del poble, el drac... L’obra a començat i els alumnes més grans han fet de narradors.

“Hi havia una vegada, en un poble molt llunyà, que hi vivia un rei amb la seva bonica filla, la princesa.”

Aleshores, feien acte de presència els professors que tenien el paper de princesa i de rei.

“En aquest poble tothom era molt feliç i ningú s’enfadava mai amb ningú. Fins que un dia, va aparèixer un drac enoooorme que es va instal·lar a la cova que hi ha a la vora del poble.”

Un drac fet i pintat pels de quart apareixia per una banda del escenari improvisat.

La història seguia amb tota normalitat, els actors no eren uns experts, però se sabien el paper i ho portaven molt ben preparat. Els més petits estaven molt atents, Ella entre ells.

“Aleshores, el drac es va emportar a la princesa a la cova, després d’aquell sorteig tan desafortunat. El drac estava a punt de menjar-se la pobre princesa, quan de sobte va aparèixer un cavaller molt valent muntat a cavall.”

Silenci. Tothom espera impacient a que aparegui l’heroi que ha de matar el drac i salvar a la bella princesa. Passa un minut. Res. El cavaller no apareix. Els professors es miren entre ells, no comprenen on pot estar el professor que falta (i el que, de fet, és més important en l’obra). Sona un mòbil. La princesa és disculpa i surt de la classe. Més silenci.
Mentrestant, la petita Ella pensa que els professors son uns grans actors i que els han ben enganyat a tots. Segons Ella, està claríssim el que els professors intenten dir.
“Segur que ella no es fallaria. No com ha fet el cavaller, que no s’ha presentat. I sort que això és una obra de teatre, que si fos de veritat, la princesa ja no hi seria! No podem esperar a que aparegui el nostre heroi a salvar-nos del drac. La princesa no pot estar esperant aquest cavaller muntat a cavall sinó que potser hauria d’aprendre a defendre’s sola...”

dimecres, 22 d’abril del 2009

Premi Dardos!

Bé, em permetré fer un incís avui. No tenia pensat pujar cap post (tot i que tinc el de Sant Jordi ben preparat!) però l’Anton del bloc Escorrialles (i d’altres) m’ha ben sorprès. Se m’ha concedit el premi Dardos, que es dóna a tots aquells blocs “on cada nou post és com trobar-se amb un petit tresor de coneixements, d'empenta, i d'entusiasme...”
Ara la meva feina és passar aquest premi a altres blocaires que creen a cada post aquest tresor de coneixements, d’empenta i d’entusiasme.
Bé, jo dono el premi als següents blocs!
Núria Talavera amb el seu bloc nebuloses (per les moltes coses que estic aprenent en el seu bonic blog!)
Pau Quintana amb el bloc Mar de inquietudes (per la seva manera de veure les coses i per els seus plans de futur)
Gisela Romaní amb el bloc De les Toeses (per apropar-nos a les seves petites felicitats de casa, cada post que penja és un somriure assegurat!)
Segur que molts més blocs mereixen aquest premi. La veritat és que porto poc en aquest món i no m’he passejat per gaires blocs...
Moltes gràcies Anton per aquesta preciosa sorpresa!

dimarts, 21 d’abril del 2009

Les dues feines

Avui Ella té dues feines a fer. Una ja la té feta, però l’altre encara li queda per fer i aquesta li costarà més d’aconseguir. Ella està enfadada. I la seva mare, que la vist tota emmurriada li ha dit que “ara tens dues feines, enfadar-te i desenfadar-te”.
Però ella no està enfadada amb la seva mare, ni amb el seu pare, ni amb la Sílvia. Tampoc està enfadada amb els companys de l’escola, ni amb ningú de totes les persones que coneix. Avui Ella està enfadada amb ella mateixa. Es veu que té els pensaments dividits: una part està d’acord en els actes que fa i l’altra no ho està. I les dues parts s’han discutit. Ella ha arribat a la conclusió de que està enfadada amb ella mateixa.
Potser és una tonteria, però per a Ella és un problema ben greu! Ella no es vol parlar amb ella mateixa, però no pot evitar-ho. Com que té aquella veueta interior, doncs es parla igualment. I així una no pot estar enfadada gaire estona!
Sempre havia pensat que desenfadar-se era una feina difícil, però ara se’n ha adonat de que més difícil és enfadar-se amb una mateixa. Així que ha decidit perdonar-se i desenfadar-se. I ara Ella ha pensat que no val la pena lamentar-se per les coses que ha fet malament (o que una part d’ella així ho considera) sinó que ha de mirar de aprendre’n i intentar no fer-ho mai més. Així s’evitarà discussions.

dilluns, 20 d’abril del 2009

Aparences

Ella és una nena molt observadora. Porta uns dies observant el comportament de les persones que l’envolten. Sobretot dels companys de l’escola, perquè són les persones amb les que passa més estona. Hi ha una nena en particular que la té molt encuriosida. És diu Emma. L’Emma és una nena molt simpàtica, amable i molt riallera menys quan li ronda per a prop una altra nena, Júlia. Júlia és una nena amb un caràcter fort. Els nens en diuen “mandona”.
Júlia sempre té dues o tres nenes al darrera, que juguen amb ella al que ella vol, és clar. Quan Júlia s’apropa a Emma, aquesta deixa de somriure de cop. Aleshores, com si es transformés, Emma es torna egoista i tracta malament als altres nens. És com si no fos ella.
Ella ho ha consultat amb Sílvia, que és de les persones que més en saben del món. I Sílvia li ha dit que Emma aparenta ser qui no és i que això no és bo. Ella bé que ho sap que no és bo. I no vol que Emma sigui egoista ni deixi de somriure. Vol que sigui la seva amiga, com quan Júlia no és a prop.
Així que un dia, s’apropa tota decidida a Emma i...

- Emma, vull que m’escoltis un moment. - D’acord – diu Emma amb aquell somriure que la caracteritza quasi sempre.
- T’has adonat de que quan estàs amb la Júlia et comportes d’una manera diferent? Perquè no ets tu mateixa? Saps? Als altres ens agrades més quan ets riallera, amable i simpàtica que no pas quan no ens deixes les joguines o ens dius coses lletges. Tu no ets així, Emma. A tu t’agrada molt riure, i ser amable i simpàtica. Has de deixar d’aparentar el que Júlia vol que siguis i ser tu mateixa. Per que segurament, tu et sents millor quan rius que no pas quan estàs seria, no?
- Sí...
La professora, que ha sentit tota la conversa, diu unes paraules més que certes i que hauríem d’aplicar tots (ja siguem petits o siguem grans):
- La gent t’ha d’estimar pel que ets Emma no pel que la gent vol que siguis.

dissabte, 18 d’abril del 2009

Respirar

Durant aquests dies, Ella ha vist que els humans donem poca importància a les petites coses. I Ella considera que hauríem de donar més importància als arbres que envolten el seu poble, les persones que ens creuem cada dia, el menjar que trobem a taula... Però sobretot hi ha una cosa vital, que és la més important de totes, que sovint oblidem i que la fem sense pensar: respirar. Se’n va adonar quan un dia es va començar a trobar malament. Li feia mal el pit. Es va estirar perquè va considerar que s’estaria més còmode i així potser li passaria. Però estirar-se no li va servir de res. De sobte, Ella no podia respirar. Li costava molt i respirava molt profundament i per la boca. La mare aviat la va sentir i la va portar al metge. Quan hi van arribar, Ella ja estava més relaxada i el metge no li va trobar res. La mare li va dir que s’havia posat nerviosa, i que per això li havia costat respirar.
Mentre a Ella li costava respirar, pensava en les ganes que tenia de fer-ho, en que mai li havia parat prou atenció a una cosa tant important. I li regalimaven llàgrimes mentre pensava “vull respirar, vull respirar”. Quan es va recuperar, Ella va parar atenció només a la seva respiració. Encara estava una mica agitada, però ja no li costava. Una sensació d’alleugeriment la va envair. Per sort, podia tornar a respirar.
I es que les petites coses, són les imprescindibles i mai les tenim en compte. Per això, ara Ella ho valora tot més, valora la seva respiració i sempre hi dedica una estona a escoltar-se-la. Perquè les petites coses són les que formen una cosa ben gran: la vida.

dijous, 16 d’abril del 2009

La dona dels mil noms

Ella coneix a una dona que té mil noms. No és que els seus pares li posessin tants i tants noms, no. De fet, de nom de debò només en té un. El que passa és que Ella la pot anomenar de mil maneres diferents. Normalment li diu mama. I sap que no es diu així, sinó que es diu Isabel. Ella però, mai, mai, mai li ha dit Isabel i a la mama ja li està bé. També li diu “mamà”, “mamuxi”, “mami”, “mà” i quan està enfadada li diu “mare”. Una vegada va intentar dir-li Isabel i la mamà es va enfadar de valent. Ella no ho entén. Què no es diu Isabel? Perquè s’hauria d’enfadar? Tothom al carrer li diu Isabel, i ella bé que no s’enfada amb ningú. En canvi, vol que Ella li digui “mama”, “mamà”, “mami”, “mamuxi” o “mà”. Però res d’Isabel.
Hi ha una altra cosa que la sobta i és que la “mami” crida a Ella pel seu nom. No li diu “filla” ni “filli”, ni “filluxi”. Li diu Ella. De totes maneres, no la molesta gens que la mare l’anomeni pel seu nom, ja li està bé.
La dona dels mil noms es va encarregar de portar a Ella a la vida i, a més, d’acompanyar-la durant tots els anys que porta vivint-la. I Ella s’estima molt la dona dels mil noms i per demostrar-ho li dóna petons i abraçades. I la seva “mamuxi” també li’n dóna molts, de petons. La seva “mami” hi és sempre, per les coses dolentes i per les bones. Per aixecar-la quan cau, per consolar-la quan plora, per fer-la riure, per ajudar-la a vestir-se, per portar-la al parc, per estimar-la. Ella agraeix moltíssim poder tenir una mamà que la cuidi tant, que l’estimi tan.
Avui és un dia molt especial per a la dona dels mil noms. Avui és el seu aniversari. I Ella, que s’estima molt a la “mà” ha decidit fer-li un regalet, un petit obsequi per tots els anys que porten juntes (encara que no en siguin masses). I encara que el regal no és gran cosa, és un regal que ha fet amb tot el seu cor i amb les seves pròpies manetes. Està segura de que li agradarà molt, a la “mamà”.
I es que Ella s’estima molt a la dona dels mil noms, tingui el nom que tingui i li vol desitjar un feliç aniversari, per que se’l mereix!