dimecres, 29 d’abril del 2009

El plor

És un diumenge qualsevol. Un diumenge trist, que ve després d’un alegre i assoleiat dissabte. Ella odia els diumenges. Principalment per que després arriba el dilluns i Ella s’ha de llevar d’hora i també per que ve després d’un dissabte (que a Ella li agraden molt els dissabtes). Però aquest diumenge l’odia més que cap altre. S’ha llevat amb el repetitiu soroll de la pluja caient. Aquest mati, plou molt. Moltíssim. De fet hi ha tempesta. Llampega i trona.
A Ella no li fan por les tempestes. Però sent una profunda tristesa cada cop que plou de la manera que ho fa avui. I sent aquesta tristesa per que per ella la tempesta no és tan sols una tempesta. Per a Ella una tempesta és el plor d’un ésser gegant. El plor de la Terra. És un plor de ràbia. Un plor amb crits. Per a Ella, cada tro que sona al cel és com un crit d’impotència de la pobre Terra.
Ella estima la Terra. Tant que, de vegades, al sentir-la plorar, Ella també plora. I és que Ella creu que no cuidem prou la Terra.
Sempre que es menja l’entrepà a l’escola o bé tornant cap a casa, Ella llença el paper a les escombraries. Res de llençar-lo a terra! Ella tanca l’aixeta quan es renta les dents i sempre que no està en una habitació, tanca el llum, ja que en aquell moment és innecessària. De vegades, quan passeja pel parc, Ella és dedica a recollir les coses que troba a terra i les llença allà on pertoca.
Pobre Terra. Estem destruint els seus boscos i, amb ells, gran part de les espècies d’animals que allà hi vivien, acaben desapareixent. Amb el fum de les fàbriques, només fem que escalfar-la. La Terra té calor. La Terra vol aire fresc. Per això plora. Després d’una tempesta els carrers estan més frescos i es respira un aire ben fresc. Just com el vol la terra.
No vol respirar fums, ni que en ella hi hagin papers, plàstics... La Terra només demana que l’estimem una mica perquè, de fet, és l’única que tenim. I els éssers únics l’han de cuidar com el que és, una cosa especial. Una cosa irreemplaçable.
Fotografia de Google

dilluns, 27 d’abril del 2009

Mort per oblit

Ella juga al menjador mentre la mare mira la televisió. El pare, com sempre a aquella hora, està al despatx. Sílvia arriba al menjador amb molts fulls a la mà. Porta una bona estona a la seva habitació, estudiant.
-Mama, et puc dir això? Es que tinc un examen demà i ja saps que em va molt bé explicar-t’ho.
La mare somriu i, en senyal d’afirmació, apaga el televisor. Agafa aquell grapat de fulls i Sílvia comença a recitar tot el que ha après durant les hores d’estudi.
“Els romans tenien dos tipus de mort: la mort terrenal, la que coneixem nosaltres. És a dir, et mors. La segona mort és la més important per al món romà. Es tracta de la mort per oblit. Els romans creien que quan la gent t’oblidava era com tornar a morir. Per això posaven els nínxols a les afores de les ciutats, per a que tothom els tingués present. Els més rics es feien grans escultures per a ser recordats...”
Sense adonar-se’n, Ella ha deixat de jugar i s’ha assegut al costat de la mare per a escoltar les coses que Sílvia explica. Però Ella s’ha endinsat en els seus pensaments i ja no escolta res més del que Sílvia diu. S’ha quedat amb unes paraules: mort per oblit. Creu que els romans tenien molta raó en aquest aspecte. La memòria és el que ho manté tot viu.
Si oblidéssim tot el que sabem, no mantindríem viva la història. Si oblidéssim tot el que hem fet, no aprendríem dels errors.
Per això, Ella està d’acord amb el que els romans creien sobre les dues morts. I també que la mort per oblit sigui la més important. Tothom vol ser recordat. Per que el record és el que fa que el passat perduri. I només si tenim en compte el passat (que és una gran font d’aprenentatge) podrem crear un futur, que en el fons és el que compta.
Fotografia de Google

dissabte, 25 d’abril del 2009

La casa

Hi ha vegades que Ella té moltes ganes de donar abraçades. No és només quan vol destruir la solitud. A vegades, simplement li venen ganes.
A Ella li agraden molt les abraçades. Quan algú és més gran que Ella, és com si es tanqués dins d’una caseta feta a la seva mida.
La caseta és molt flonja i s’adapta molt bé al seu cos. Allà hi troba calor i protecció. Ella pot plorar dins la caseta perque, a més de donar calor i protecció, la caseta també la consola quan es fa mal. És una casa màgica, perquè t’obre les portes amb molt de gust i tu no les has d’obrir. En ella hi ha la música més dolça que mai es pugui sentir, són veus que parlen amb molta tendresa i afecte. Unes veus que Ella adora.
És una caseta que no la fa posar dels nervis mai. Si necessita que sigui més estreta, ella sola es farà més estreta. Si necessita espai, la caseta li donarà espai. És la millor casa de totes les cases. És petita, sí, però més acollidora que cap altre. Podria ser una casa perfecte, si no fos per que té un gran inconvenient. I es que aquest tipus de casetes són efímeres. És una caseta que li dona calor i protecció durant un petit instant. Una música que dura tan sols un segons. Una veu que et reconforta un moment. Massa curt per a Ella. Ella voldria escoltar tot el dia la música. Voldria tenir calor i protecció sempre. Voldria sentir la màgia al seu voltant, que li obre les portes i les tanca un cop ella es dins.
Però Ella, que és una nena molt intel·ligent, sap que hi ha una raó de pes per a que la caseta no sigui sempre amb ella. Ella creu que si tingués la caseta tot el dia a sobre, no apreciaria la màgia que té quan li obre les portes, ni la tendra música que sona quan és dins. Tampoc apreciaria la calor i la protecció que li dóna. És per això, que Ella creu que la caseta dura tan poc, per que si la tingués sempre, no la valoraria prou.
Fotografia de DeviantArt

dijous, 23 d’abril del 2009

La (desconeguda) llegenda de Sant Jordi

Avui a l’escola (i com cada any) han explicat la llegenda de Sant Jordi. Però aquest any ho han fet diferent. Els professors han decidit fer una obra de teatre i representar la història a més a més d’explicar-la. Tot estava molt ben preparat, hi havia la princesa, el rei, la gent del poble, el drac... L’obra a començat i els alumnes més grans han fet de narradors.

“Hi havia una vegada, en un poble molt llunyà, que hi vivia un rei amb la seva bonica filla, la princesa.”

Aleshores, feien acte de presència els professors que tenien el paper de princesa i de rei.

“En aquest poble tothom era molt feliç i ningú s’enfadava mai amb ningú. Fins que un dia, va aparèixer un drac enoooorme que es va instal·lar a la cova que hi ha a la vora del poble.”

Un drac fet i pintat pels de quart apareixia per una banda del escenari improvisat.

La història seguia amb tota normalitat, els actors no eren uns experts, però se sabien el paper i ho portaven molt ben preparat. Els més petits estaven molt atents, Ella entre ells.

“Aleshores, el drac es va emportar a la princesa a la cova, després d’aquell sorteig tan desafortunat. El drac estava a punt de menjar-se la pobre princesa, quan de sobte va aparèixer un cavaller molt valent muntat a cavall.”

Silenci. Tothom espera impacient a que aparegui l’heroi que ha de matar el drac i salvar a la bella princesa. Passa un minut. Res. El cavaller no apareix. Els professors es miren entre ells, no comprenen on pot estar el professor que falta (i el que, de fet, és més important en l’obra). Sona un mòbil. La princesa és disculpa i surt de la classe. Més silenci.
Mentrestant, la petita Ella pensa que els professors son uns grans actors i que els han ben enganyat a tots. Segons Ella, està claríssim el que els professors intenten dir.
“Segur que ella no es fallaria. No com ha fet el cavaller, que no s’ha presentat. I sort que això és una obra de teatre, que si fos de veritat, la princesa ja no hi seria! No podem esperar a que aparegui el nostre heroi a salvar-nos del drac. La princesa no pot estar esperant aquest cavaller muntat a cavall sinó que potser hauria d’aprendre a defendre’s sola...”

dimecres, 22 d’abril del 2009

Premi Dardos!

Bé, em permetré fer un incís avui. No tenia pensat pujar cap post (tot i que tinc el de Sant Jordi ben preparat!) però l’Anton del bloc Escorrialles (i d’altres) m’ha ben sorprès. Se m’ha concedit el premi Dardos, que es dóna a tots aquells blocs “on cada nou post és com trobar-se amb un petit tresor de coneixements, d'empenta, i d'entusiasme...”
Ara la meva feina és passar aquest premi a altres blocaires que creen a cada post aquest tresor de coneixements, d’empenta i d’entusiasme.
Bé, jo dono el premi als següents blocs!
Núria Talavera amb el seu bloc nebuloses (per les moltes coses que estic aprenent en el seu bonic blog!)
Pau Quintana amb el bloc Mar de inquietudes (per la seva manera de veure les coses i per els seus plans de futur)
Gisela Romaní amb el bloc De les Toeses (per apropar-nos a les seves petites felicitats de casa, cada post que penja és un somriure assegurat!)
Segur que molts més blocs mereixen aquest premi. La veritat és que porto poc en aquest món i no m’he passejat per gaires blocs...
Moltes gràcies Anton per aquesta preciosa sorpresa!

dimarts, 21 d’abril del 2009

Les dues feines

Avui Ella té dues feines a fer. Una ja la té feta, però l’altre encara li queda per fer i aquesta li costarà més d’aconseguir. Ella està enfadada. I la seva mare, que la vist tota emmurriada li ha dit que “ara tens dues feines, enfadar-te i desenfadar-te”.
Però ella no està enfadada amb la seva mare, ni amb el seu pare, ni amb la Sílvia. Tampoc està enfadada amb els companys de l’escola, ni amb ningú de totes les persones que coneix. Avui Ella està enfadada amb ella mateixa. Es veu que té els pensaments dividits: una part està d’acord en els actes que fa i l’altra no ho està. I les dues parts s’han discutit. Ella ha arribat a la conclusió de que està enfadada amb ella mateixa.
Potser és una tonteria, però per a Ella és un problema ben greu! Ella no es vol parlar amb ella mateixa, però no pot evitar-ho. Com que té aquella veueta interior, doncs es parla igualment. I així una no pot estar enfadada gaire estona!
Sempre havia pensat que desenfadar-se era una feina difícil, però ara se’n ha adonat de que més difícil és enfadar-se amb una mateixa. Així que ha decidit perdonar-se i desenfadar-se. I ara Ella ha pensat que no val la pena lamentar-se per les coses que ha fet malament (o que una part d’ella així ho considera) sinó que ha de mirar de aprendre’n i intentar no fer-ho mai més. Així s’evitarà discussions.

dilluns, 20 d’abril del 2009

Aparences

Ella és una nena molt observadora. Porta uns dies observant el comportament de les persones que l’envolten. Sobretot dels companys de l’escola, perquè són les persones amb les que passa més estona. Hi ha una nena en particular que la té molt encuriosida. És diu Emma. L’Emma és una nena molt simpàtica, amable i molt riallera menys quan li ronda per a prop una altra nena, Júlia. Júlia és una nena amb un caràcter fort. Els nens en diuen “mandona”.
Júlia sempre té dues o tres nenes al darrera, que juguen amb ella al que ella vol, és clar. Quan Júlia s’apropa a Emma, aquesta deixa de somriure de cop. Aleshores, com si es transformés, Emma es torna egoista i tracta malament als altres nens. És com si no fos ella.
Ella ho ha consultat amb Sílvia, que és de les persones que més en saben del món. I Sílvia li ha dit que Emma aparenta ser qui no és i que això no és bo. Ella bé que ho sap que no és bo. I no vol que Emma sigui egoista ni deixi de somriure. Vol que sigui la seva amiga, com quan Júlia no és a prop.
Així que un dia, s’apropa tota decidida a Emma i...

- Emma, vull que m’escoltis un moment. - D’acord – diu Emma amb aquell somriure que la caracteritza quasi sempre.
- T’has adonat de que quan estàs amb la Júlia et comportes d’una manera diferent? Perquè no ets tu mateixa? Saps? Als altres ens agrades més quan ets riallera, amable i simpàtica que no pas quan no ens deixes les joguines o ens dius coses lletges. Tu no ets així, Emma. A tu t’agrada molt riure, i ser amable i simpàtica. Has de deixar d’aparentar el que Júlia vol que siguis i ser tu mateixa. Per que segurament, tu et sents millor quan rius que no pas quan estàs seria, no?
- Sí...
La professora, que ha sentit tota la conversa, diu unes paraules més que certes i que hauríem d’aplicar tots (ja siguem petits o siguem grans):
- La gent t’ha d’estimar pel que ets Emma no pel que la gent vol que siguis.

dissabte, 18 d’abril del 2009

Respirar

Durant aquests dies, Ella ha vist que els humans donem poca importància a les petites coses. I Ella considera que hauríem de donar més importància als arbres que envolten el seu poble, les persones que ens creuem cada dia, el menjar que trobem a taula... Però sobretot hi ha una cosa vital, que és la més important de totes, que sovint oblidem i que la fem sense pensar: respirar. Se’n va adonar quan un dia es va començar a trobar malament. Li feia mal el pit. Es va estirar perquè va considerar que s’estaria més còmode i així potser li passaria. Però estirar-se no li va servir de res. De sobte, Ella no podia respirar. Li costava molt i respirava molt profundament i per la boca. La mare aviat la va sentir i la va portar al metge. Quan hi van arribar, Ella ja estava més relaxada i el metge no li va trobar res. La mare li va dir que s’havia posat nerviosa, i que per això li havia costat respirar.
Mentre a Ella li costava respirar, pensava en les ganes que tenia de fer-ho, en que mai li havia parat prou atenció a una cosa tant important. I li regalimaven llàgrimes mentre pensava “vull respirar, vull respirar”. Quan es va recuperar, Ella va parar atenció només a la seva respiració. Encara estava una mica agitada, però ja no li costava. Una sensació d’alleugeriment la va envair. Per sort, podia tornar a respirar.
I es que les petites coses, són les imprescindibles i mai les tenim en compte. Per això, ara Ella ho valora tot més, valora la seva respiració i sempre hi dedica una estona a escoltar-se-la. Perquè les petites coses són les que formen una cosa ben gran: la vida.

dijous, 16 d’abril del 2009

La dona dels mil noms

Ella coneix a una dona que té mil noms. No és que els seus pares li posessin tants i tants noms, no. De fet, de nom de debò només en té un. El que passa és que Ella la pot anomenar de mil maneres diferents. Normalment li diu mama. I sap que no es diu així, sinó que es diu Isabel. Ella però, mai, mai, mai li ha dit Isabel i a la mama ja li està bé. També li diu “mamà”, “mamuxi”, “mami”, “mà” i quan està enfadada li diu “mare”. Una vegada va intentar dir-li Isabel i la mamà es va enfadar de valent. Ella no ho entén. Què no es diu Isabel? Perquè s’hauria d’enfadar? Tothom al carrer li diu Isabel, i ella bé que no s’enfada amb ningú. En canvi, vol que Ella li digui “mama”, “mamà”, “mami”, “mamuxi” o “mà”. Però res d’Isabel.
Hi ha una altra cosa que la sobta i és que la “mami” crida a Ella pel seu nom. No li diu “filla” ni “filli”, ni “filluxi”. Li diu Ella. De totes maneres, no la molesta gens que la mare l’anomeni pel seu nom, ja li està bé.
La dona dels mil noms es va encarregar de portar a Ella a la vida i, a més, d’acompanyar-la durant tots els anys que porta vivint-la. I Ella s’estima molt la dona dels mil noms i per demostrar-ho li dóna petons i abraçades. I la seva “mamuxi” també li’n dóna molts, de petons. La seva “mami” hi és sempre, per les coses dolentes i per les bones. Per aixecar-la quan cau, per consolar-la quan plora, per fer-la riure, per ajudar-la a vestir-se, per portar-la al parc, per estimar-la. Ella agraeix moltíssim poder tenir una mamà que la cuidi tant, que l’estimi tan.
Avui és un dia molt especial per a la dona dels mil noms. Avui és el seu aniversari. I Ella, que s’estima molt a la “mà” ha decidit fer-li un regalet, un petit obsequi per tots els anys que porten juntes (encara que no en siguin masses). I encara que el regal no és gran cosa, és un regal que ha fet amb tot el seu cor i amb les seves pròpies manetes. Està segura de que li agradarà molt, a la “mamà”.
I es que Ella s’estima molt a la dona dels mil noms, tingui el nom que tingui i li vol desitjar un feliç aniversari, per que se’l mereix!

dimarts, 14 d’abril del 2009

Amic virtual

Sílvia té un amic. Bé, no sap si li pot dir amic. El cas és que es parlen a través de l’ordinador, el messenger. I parlen molt, i s’expliquen tot tipus de coses: on aniran, amb qui, què faran, com els ha anat el dia... I Sílvia se l’estima molt a aquest amic. L’amic, no viu lluny, sinó que viu al mateix poble que Sílvia. La relació aniria molt bé, serien com qualsevol amic normal si no fos perquè quan es troben pel carrer ni tan sols es saluden.
A Sílvia li agradaria molt saludar-lo, tenir una relació normal i ser uns amics qualsevol, però nota que ell s’incomoda al veure-la, que, fins i tot, l’evita. Al principi, ho tolerava, pensava que potser li faria vergonya. Però ara, després de tant temps parlant per l’ordinador, la vergonya no és cap excusa.
Sílvia està enfadada. No sap què fer, si deixar estar a aquest “amic” o si engegar-lo d’una vegada per totes. I es que ja havia tingut aquesta conversa amb ell més d’una vegada. I ell com a resposta la contestava malament i li deia que era una exagerada, que no era veritat que l’evités i mil excuses més.
Sílvia però, té un problema. Li costarà molt engegar-lo. Sap que serà el millor per a ella, que arribarà un dia que la seva absència no l’afectarà de cap manera. Però li costa molt donar aquest pas. I mentre no el dóna, va donant oportunitats al seu “amic” que ja no sap si ho és. I és que Sílvia... Sílvia està perdudament enamorada de l’amic que l’evita quan la veu pel carrer. Perdudament enamorada, sí.

dissabte, 11 d’abril del 2009

L’home del seient 10-D

Ella està volant. Es com aquell somni que va tenir una vegada, però una mica diferent. Ella està en un avió. Els pares i la Sílvia van amb ella. Se’n van a una ciutat llunyana de vacances. El pare no volia conduir, així que han agafat una avió. Primer Ella tenia una mica de por, però després li ha fet molta gràcia veure Barcelona tan petita i veure que anaven per sobre dels núvols. Ella seu al seient 11-B. Just a la seva diagonal hi ha un home, l’home del seient 10-D. Aquest home deu tenir entre 26 i 30 anys i se’n va a la mateixa ciutat que Ella. Té els cabells llargs, sense arribar a ser una melena i uns ulls clars que s’han creuat amb ella més d’una vegada. Els seus llavis són totalment rectes, no descriuen cap somriure ni cap tristesa. Té uns llavis que la sobten molt. Ella intenta desxifrar el que l’home pensa i li resulta impossible. És un home força inexpressiu i aquest misteri atrau a Ella. I l’atrau molt.
Després de dormir una estona, l’home ha tret un ordinador portàtil (petitíssim) i s’ha posat a escriure. A Ella això l’ha sobtat molt. A més, l’home feia posat concentrat com si estigués creant algun text. Ella es pregunta que hi deu escriure, en aquell document de l’ordinador. Potser simplement està fent uns tràmits de negocis, però també cap la possibilitat de que estigui escrivint un bell text, una carta d’amor, un conte, un diari amb les seves vivències...
Ella no ho sabrà mai, de fet, quan baixi d’aquest avió, Ella no el veurà mai més i serà una altra simple persona que s’ha creuat a la seva vida. Un creuament que va sobtar molt a Ella. O potser, tot i que Ella ho creu improbable, se’l tornarà a trobar algun dia i es recordarà d’ell. Només el futur li dirà si es creuarà l’home que va seure al seient 10-D d’un avió que va compartir amb ella.

diumenge, 5 d’abril del 2009

La veueta

Avui és un dissabte plujós i ennuvolat. Ella odia aquests dies. Preferiria que fos un “dilluns plujós i ennuvolat” en comptes d’un “dissabte plujós i ennuvolat”. Ella creu que els dissabtes hauria de fer sempre sol. I és que el dissabte és el dia més maco de la setmana. Ella pot dormir fins tard i també pot anar a dormir tard. A més, els dissabtes se’n va a sopar amb els pares i la Sílvia fora. I a Ella li agrada molt sopar fora, dormir fins tard i anar a dormir tard.
Quan s’ha llevat a anat a la cuina a esmorzar i, mentre es feien les torrades, ha mirat per la finestra. La mama no hi és, perquè està treballant i el papa també treballa. Només hi ha la Sílvia, que li ha posat les torrades a la torradora i ha marxat un moment. Així que Ella està sola a la cuina, mirant per la finestra.
Pensa en tot, en que no li agraden aquests dissabtes, en què farà avui... I se’n ha adonat que a dins del seu cap hi ha una veueta. Sempre hi ha estat, però mai havia parat atenció en que era una veu. Es com si algú molt petit estigués a dins del seu cap. Però té la mateixa veu que Ella. Així que és ella mateixa. És una mica confús, però li agrada tenir aquesta veu, perquè així no se sent sola. I mentre pensa en tot això la Sílvia torna i li posa les torrades a un plat.
- Va, Ella. A esmorzar
- Sílvia, tu tens una veueta dins del cap?
- Una veueta? Ah! Sí, es clar. Tots la tenim. Si no la tinguéssim, ens sentiríem sols, perquè ningú ens parlaria.

S’imagina un home que no tingués aquesta veueta a dins. Cada cop que estigués sol sentiria un buit enorme dins seu. No li agradaria estar en la pell d’aquest home. Suposa que, cada cop que l’home estigués sol, buscaria algú per tenir-hi una conversa ja que, sinó, no sentiria res. També pensa que seria encara més confús no tenir aquesta veu. Si tenir-la ja ho és, imagina’t com seria no tenir ningú que et parla!

divendres, 3 d’abril del 2009

El vol

Fa dies que Ella té un somni molt estrany. Somia que surt al carrer tota sola, en un dia assolellat. Tanca els ulls i respira l’aire fresc. Somriu. El seu carrer li agrada molt. Està apartadet del poble, a uns 5 minuts a peu. Li agrada molt anar caminant cap a casa seva per que així pot veure més coses del poble i cada dia troba una cosa diferent de camí a casa. El seu carrer és molt maco, està ple de vegetació i ocells que canten. A més hi ha gats que creuen el seu carrer i de fons se senten les granotes. En el somni, Ella ha d’anar al poble, però li fa molta mandra caminar. Així que comença a moure els braços. Primer lentament i després va una mica més ràpid. Nota que els seus peus s’enlairen. Fa un somriure, però s’espanta i deixa de moure els braços. Cau a terra. Sort que no estava molt enlaire, sinó s’hagués fet mal. Ho torna a provar. Comença a moure els braços, com quan neda. I funciona. Aleshores es mou pel cel, com si fos un ocellet. I es creua amb les mosques, amb les papallones i els mosquits. Els saluda amb el cap ja que, si saluda amb la mà, caurà. I arriba al poble. Deixa de moure els braços amb tanta intensitat i cau suaument al terra.
Aquest somni, que s’ha repetit tant l’ajuda a donar-se compte de que vol volar un dia més lluny que al seu poble i allunyar-se una mica de tot.