divendres, 27 de febrer del 2009

La visita

- Hola Ella! – La saluda una veu coneguda.
- Ah! Hola...
- Com estàs?
- Bé, però m’has espantat.
- Perdona, no era la meva intenció.
- Per què has vingut? – pregunta l’Ella, durament.
- Com? Perdona, no et segueixo. –La visita la mira confosa.- Se suposa que tothom vol que el vagi a veure i tu ets la primera persona que em pregunta perquè he vingut.
- Tant et sorprèn? – La veu d’Ella segueix sent dura.
- Doncs sí, la veritat. La gent està contenta quan vinc, i mai es pregunten el perquè. Només volen que em quedi durant molt de temps. Es que et molesta que vingui? – pregunta la visita amb dolçor.
- No, però com que fas i desfàs a la teva... Vas i véns quan vols, entres i surts de les cases de la gent. Els hi dónes i ara els hi prens.
- Estàs enfadada amb mi, Ella?
- No, no em puc enfadar amb tu. –Ella es relaxa.- Però em pregunto perquè ho fas això. Perquè vas i véns i no et quedes sempre.
- Perquè no puc.
- Sí que pots! Ets màgica, no? Ets capaç d’entrar al cor de la gent i fer-los canviar la seva manera de veure el món. I els fas somriure i que tinguin ganes de sortir al carrer, i de riure, i de viure. I de cop marxes, i els hi treus el somriure i les ganes de riure, de viure, de sortir al carrer. No és just, saps?
- Perdona’m Ella. Però es que si em quedo per sempre, ningú apreciarà que he arribat, que he entrat dins el seu cor, de la seva ànima. Ningú apreciarà que hi sóc.
- Així, es que tu també et sents sola i poc valorada moltes vegades?
- És clar, fins i tot jo, la Felicitat, se sent sola i poc valorada.

dimecres, 25 de febrer del 2009

Destructora de solituds

Avui l’Ella juga a ser destructora de solituds. Ella se sent sola i necessita una abraçada urgent. Però la mama està a la feina, el papa al despatx i la Sílvia està estudiant. No sap perquè necessita ara una abraçada, ni sap que és aquesta sensació. Però sap que no li agrada gens. Té moltes ganes de plorar, i l’Ella només té ganes de plorar quan cau i es fa mal. Com aquell dia al parc, que es va pelar els genolls i va plorar molt.
L’Ella ha agafat el seu diccionari (un conte de la col·lecció de Les tres bessones) i ha buscat la paraula d’aquesta sensació. Ha trobat que es diu solitud ( li va sentir a la mama quan parlava amb la tieta pel telèfon i li va dir: “Pobreta, és clar que necessita una abraçada, si l’envaeix la solitud allà a la residència tancada...”).
Ha seguit llegint del seu diccionari i en un apartat hi posava: “Per a destruir la solitud, has de donar una abraçada a algú que t’estimis molt”. Així que l’Ella ha decidit ser destructora de solituds. Ha anat a l’habitació de la seva germana però la Sílvia li ha dit que està molt enfeinada i que no entri. L’Ella ha marxat tota decebuda cap al despatx del papa.
Ha trucat a la porta i, per la seva sorpresa, el pare l’ha deixat entrar.
- Hola Ella! Vine petita.
L’Ella s’apropa al papa i el papa l’asseu a la falda. A l’Ella se li omplen els ulls de llàgrimes i comença a plorar. El papa se la mira i l’abraça.
- Ho sento Ella, ja sé que últimament no et faig gaire cas, però tinc molta feina... Va petita, no ploris.
L’Ella ja no plora. Ha destruït aquella solitud que l’envaïa i li feia mal a dins de l’estomac. És una destructora de solituds professional.

dilluns, 23 de febrer del 2009

La bombolla

Una cosa bona que té la piscina es que és com una bombolla. L’Ella se sent protegida dins d’una piscina. És com un món diferent. Des que ha après a posar el cap a sota l’aigua i a aguantar la respiració que ha vist com pot ser de divertit. Així que cada dia que hi va, posa el cap dins de l’aigua i mira amunt. Li agrada veure el cel a través de l’aigua. És com estar en una altra realitat. A vegades, desitjaria que la piscina estigués oberta tot l’any, i no només a l’estiu... La piscina és per ella com un món apart, on hi pots anar quan vols deixar els problemes de banda, quan necessites fugir del món real. És per això que, cada vegada que va a la piscina, submergeix el cap a l’aigua i imagina que està dins una bombolla molt gran i que res del que hi ha a l’exterior la pot tocar, ni li pot fer mal. Per què a la seva bombolla està protegida, cuidada i ningú que ella no vulgui, pot entrar en la seva bombolleta. Ella creu que cadascú té la seva bombolleta, i ella comparteix la seva amb tota la gent del poble. L’únic problema és que la gent del poble no ho saben que allò no és una piscina. A l’Ella els hi agradaria explicar-los que és una bombolla i que si volen fugir dels problemes només han de submergir el cap, aguantar la respiració i disfrutar de la bombolla que els protegeix de tot.

divendres, 20 de febrer del 2009

Fabricant d'il·lusions

Avui l’Ella és fabricant d’il·lusions. Ella està una mica moixa. No està trista del tot, però tampoc està contenta. I pensant, pensant, se’n ha adonat que la culpa de tot això són les il·lusions. Ella avui no té il·lusions. I ja no vol buscar-les, perquè veient que ha buscat esperances i no les ha trobat, prefereix no intentar-ho. Ha decidit ser més dràstica i fabricar-les. Fa dies que, quan l’Ella s’hi para a pensar, se’n adona que no té il·lusions a la vida. I això la confon una mica. No sap ben bé que són les il·lusions, però la Sílvia li ha dit que “són unes coses que sents i que et fan seguir vivint amb un somriure als llavis”. I l’Ella creu que ella no les té aquestes coses. Potser són il·lusions totes aquelles coses que li agrada molt fer i que va apuntar aquell dia en una llista. La vida. La vida li agrada molt. Però no sap ben bé perquè viu. Potser la gent no sap perquè viu, simplement viu sense preguntar-se el perquè. Però l’Ella sí que s’ho pregunta. I de pas, es pregunta perquè la gent no es pregunta el perquè de la vida. De totes maneres, mentre pensava en tot això, ha anat a la cuina, ha agafat un got i hi ha abocat llet. Després de remenar-la una mica, hi ha tirat una mica de xocolata en pols. I per acabar ha agafat les galetes i les ha sucat en aquesta barreja.
- Ja ho tinc! He fet la barreja de les il·lusions.
Es beu la barreja de les il·lusions i es menja les galetes. Ara l’Ella ja saps perquè viu. Viu perquè li agraden les barreges que fa i perquè les galetes sucades amb llet i xocolata en pols, estan riquíssimes! I encara que no sigui una cosa gaire important, l’Ella ha après que són les petites coses les que t’ajuden a tirar endavant amb un gran somriure als llavis.

dimecres, 18 de febrer del 2009

Col·leccionista de valenties

Avui Ella és col·leccionista de valenties. Des de que va jugar a ser exterminadora de pors, Ella ha anat col·leccionant les valenties. Valenties com ara: no tenir por dels escarabats (que ja no troba a casa, sinó al carrer), entrar al rebost (abans li feia por perquè era molt fosc), no tenir por de les coses horribles que surten a la televisió. L’Ella ha fet un àlbum on guardar les valenties. És la seva col·lecció preferida, abans que la col·lecció de pins que feia amb el seu pare. L’àlbum és de color taronja i a cada pàgina hi té un trosset de paper on ha dibuixat què ha fet per ser valenta. A més, la Sílvia l’ajuda i a la part de darrera del trosset de paper escriu què vol dir el dibuix. L’Ella no sap escriure encara, però dibuixa molt bé. Té deu pàgines plenes, ja. Li agrada molt agafar l’àlbum i anar passant les pàgines. Ho fa cada dia, algunes se les sap de memòria i tot. Li encanta recordar les coses valentes que ha fet, com aquell dia que va caure i no va plorar al veure la sang al genoll. Com aquella vegada que va veure una aranya i no va cridar. Com aquell dia que es va perdre al supermercat i no va plorar. L’Ella està satisfeta. S’ha tornat molt valenta i això la fa feliç. L’Ella s’atreveix amb tot, perquè un dia va exterminar les pors i els hi va dir adéu.

divendres, 13 de febrer del 2009

Nedadora en els dubtes

Avui l’Ella és una nedadora en els dubtes. Cada any, la seva mare l’apunta a cursets. A l’Ella li agrada molt nedar, s’ho passa pipa a la piscina amb els seus amics, jugant a esquitxar-se o a ser sirenes. L’estiu passat nedava molt bé a la piscina petita. Però aquest any, la professora del curset els ha dit que nedaran a la piscina gran. Està una mica amoïnada perquè no sap si se’n sortirà. Primer, una sensació de por ha envaït la petita Ella. Però després ha recordat que ella es una exterminadora de pors. I ara està dubtant. No sap si flotarà o si s’enfonsarà. Ella vol flotar. Però per flotar ha de moure els braços i les mans. Si es queda aturada, s’enfonsarà. A més, la professora també els ha dit que, cap al final del curset, nedaran a la gran sense la bombolleta ni els “manguitos”. Sense cap mena d’ajuda. Serà la primera cosa que farà ella sola, sense l’ajuda dels pares o de la Sílvia. Ningú la pot ajudar a nedar, sinó no aprendrà mai! L’Ella no ho pot suportar. És la primera vegada que nedarà sola a la piscina gran i li fa por. Aleshores es relaxa i pensa que no lo passarà res dolent, perquè de cap de les maneres deixarà de moure els peus i les mans.

dimecres, 11 de febrer del 2009

La llista

Avui l’Ella està molt enfeinada. Ha decidit fer una llista molt especial. Una llista on apuntarà les coses que li agrada fer. La idea li ha vingut quan la Sílvia li ha dit que ha de fer un text explicant el què li agrada fer. I Ella vol fer el mateix. Com que no sap escriure, ha decidit que ho dibuixarà. Ha agafat la llibreta que li van portar els reis i ha començat a dibuixar. A l’Ella li agrada molt sopar. Li agrada quan està amb els seus pares i la Sílvia sopant i estan tots quatre junts. A l’Ella li agrada molt entrar al despatx del seu pare, mirar a la mare quan cuina, menjar macarrons, embrutar-se al pati fent “sorra fina”, riure, tenir amics, anar a l’escola. També li agrada anar al parc amb la mare, fer-se fotos amb la Sílvia, cantar, ballar, fer petons, donar abraçades, anar al parc d’atraccions, veure els dibuixos. Però el que més li agrada és jugar a perdre la por, a destruir la solitud, a ser una princesa, a ser una fada, a exploradora, caçadora, venedora... Mentre dibuixa se’n ha adonat de que li agrada tot el que l’envolta, la seva habitació, el seu jardí, la seva casa, el seu carrer, el seu poble, la seva escola, la seva família, els seus amics... L’Ella ha vist que tots els dibuixos que tenia pensats fer els pot resumir en una paraula que ha après a escriure: VIDA.

dilluns, 9 de febrer del 2009

Experta en tomaqueres

Avui l’Ella juga a ser una experta en tomaqueres. Avui, a la classe, la professora els hi ha explicat que les plantes s’han de regar per a que puguin créixer. I han plantat una tomaquera, que la regarà cada dia un nen diferent. I donarà tomàquets que maduraran i que es podran emportar cap a casa per a menjar-los. L’Ella ha comparat els tomàquets amb les persones. Primer són llavors i estan a dins la panxeta de la mare. Quan surten de la mare és com si sortís el primer tomàquet. I després quan creixem, és com el tomàquet, que és fa gros. Primer els tomàquets són verds. I els tomàquets verds no es poden menjar. Això és que encara no han madurat. Amb les persones passa el mateix. No són de color verd, és clar, però no es poden menjar de cap de les maneres. La Sílvia li va dir una vegada que els nens de la seva classe es comporten d’una manera infantil i que no són gens madurs i que no els vol no per ser amics ni per a res. L’Ella no la va entendre. Però ara sí que l’entén. És com amb els tomàquets. La Sílvia també li va dir que esperava que maduressin aviat, i que no es comportessin d’aquella manera. En conclusió, la Sílvia esperava que els tomàquets verds que coneix es tornin de color vermell. I l’Ella també ho espera.

divendres, 6 de febrer del 2009

Exterminadora de pors

Avui Ella juga a ser exterminadora de pors. Avui ha estat un dia diferent, ha vingut el senyor exterminador a matar una plaga d’escarabats que hi havia a la cuina. L’Ella li ha preguntat a la Sílvia, la seva germana, que què era un exterminador. La Sílvia li ha respost:
- Un exterminador és un senyor que mata els animalons que no volem a casa.
L’Ella es queda pensant i li pregunta a la Sílvia:
- Sílvia, et fan pot els escarabats?
- A mi? No!
- Ets molt valenta!
- No, és que a mi em fan por altres coses. – diu la Sílvia mentre es posa seria.
- Hauríem d’exterminar les pors!- diu l’Ella ben convençuda.
La Sílvia comença a riure, li passa la mà pel cap despentinant-la i es tanca a la seva habitació.
L’Ella es fixa en l’exterminador, avui serà una exterminadora de pors.
Ràpidament se’n va al jardí i agafa la regadora.L’exterminador tirava un líquid que diu que ho mata tot. Així que l’Ella omple la regadora amb aigua i comença a tirar aigua per tot arreu.
- Adéu pors, adéu!! Seré la més valenta de tots! Les pors no em faran res, perquè sóc l’exterminadora de pors! Adéu, adéu...!
De sobte, la mama surt al jardí i veu a l’Ella tota xopa que va dient adéu. Li pren la regadora.
- Mira quin mullader! Ella no pots jugar amb l’aigua a ple hivern! Passa cap a dins! Oh... quin desastre!
La mama es continua queixant, però l’Ella està contenta. Ara ja no té por de res!

dimarts, 3 de febrer del 2009

Caçadora de somnis

Avui Ella juga a ser caçadora. Però no és una caçadora qualsevol. Ella és caçadora de somnis. Se li ha acudit la idea quan s’ha llevat i encara era fosc. Ella ha tingut un malson aquesta nit. Ha somiat que no somiava res. Ella sempre somia alguna cosa. Però aquesta nit no ha somiat. I per això Ella ha decidit anar a caçar els somnis. Va ben equipada: porta el seu barret d’exploradora i a la seva mà hi porta un atrapasomnis. La seva germana li va explicar que aquell objecte atrapava els malsons. Així que Ella ha pensat que li seria molt útil. Ha sortit al jardí i ha buscat per tots els racons, buscant el somni que li ha desaparegut. Però no l’ha trobat. “Potser no el recuperaré mai aquest somni” pensa l’Ella. I potser té raó. Potser.