L'èxit i el fracàs

Ella ha sentit sempre que, a la vida, és molt important tenir èxit. L'èxit és allò amb el que els publicistes juguen per vendre: si tens això, tindràs èxit. Ens agrada tenir amics perquè aquests ens recorden quan tenim èxit i s'alegren de nosaltres. Ens agrada tenir amics perquè quan fracassem, ens intenten ajudar a cercar l'èxit.

L'èxit, l'èxit i l'èxit. Ens agrada guanyar. No, ens encanta guanyar! Encara que no hi hagi cap premi, l'important és sentir aquella sensació tan reconfortant d'èxit. Ens esforcem a treure bones notes, perquè són una senyal d'èxit. I ens agrada fer les coses bé per tal que tothom vegi què tenim èxit. Ens passem la vida cercant l'èxit i rebutjant qualsevol idea de fracàs.

Aquests dies, ella ha après una cosa molt important. Ella ha buscat l'èxit com una desesperada, ha lluitat contra el vent i la marea, s'ha encarat a les seves pors, s'ha arriscat. Però, al final, ella ha fracassat. Sí, ha perdut. Però ella pensa que tampoc és tan dolent perdre. Ella ha plorat perquè ha perdut. I probablement encara no ha plorat prou.

Però, sabeu què? Que ella ha guanyat. Sí, Ella ha guanyat perquè ha sabut perdre, perquè ha acceptat la seva derrota i perquè acceptar el fracàs és un signe ben important d'èxit. I ella n'ha tret alguna cosa de tot això. Ha après molt. De mil coses ben diferents! Quina millor recompensa que aprendre de tot allò que fem?

Ella somriu i, encara que ho fa amb llàgrimes als ulls, està ben contenta. A poc a poc anirà somrient més i més, i tirarà endavant. Sí, perquè Ella en sap, d'això. I en sap molt. 

Fotografia extreta de Google

El saló

Ella es troba avui dins un gran saló. Se sent lleugera i relaxada, tot i que l'ambient no pot ser més atrafegat. El saló és ple de gent que riu i parla sorollosament. Les dames van vestides amb uns sofisticats vestits i duen els pentinats més moderns de l'època. Els seus rostres són pàl·lids i les més atrevides duen un brillant carmesí als llavis. Els cavallers duen unes jaquetes de tonalitats fosques i uns pantalons d'època a to amb les jaquetes. Les sabates, molt fines, fan d'aquell conjunt tot un espectacle.

Ella es mira a sí mateixa. Duu un vestit molt bonic de color beix, ajustat fins a la cintura. Els guants, del mateix color, fan d'ella una petita dona. S'apropa a una de les moltes taules plenes de menjar i pot observar-se reflectida en un bol platejat. Ella també té el rostre pàl·lid i els llavis d'un rosat ben discret.

La música comença a sonar. El pianista delecta les oïdes dels assistents amb una dolça peça. Els cavallers conviden a ballar a les dames, que assenteixen amb sincers somriures. Ella segueix al costat d'aquella taula, contemplant l'espectacle. El seu rostre s'omple de melancolia i nostàlgia. Com voldria ser ballant amb ell... Enyora aquella mà forta que un dia la va treure de la foscor i de la ceguesa.

Sobtadament, el cor d'ella s'accelera. Sap que ell és allà. No el pot veure, però el sent més aprop que mai. El busca. Els seus ulls repassen nerviosos aquell enorme saló. Una vegada. I una altra. El seu cor li diu: “Ella, ell és aquí”. Però ella no el pot veure. Abaixa la mirada, mig avergonyida, pensant en com ha mostrat la seva desesperació. I tanca els ulls.

I sent aquella gran mà. Aquella ferma mà que l'acaricia la barbeta suaument i li aixeca el cap ben a poc a poc. Amb el més captivador dels somriures, li diu:

- Em va semblar dir-te una vegada que mai abaixessis el cap, petita. Ballem?


Alèxia, gràcies de nou per la teva bonica música.