Seqüeles

Fa mesos que la tempesta va marxar, enduent-se el llamp. Els núvols van anar desapareixent lentament, deixant entreveure un sol radiant i un cel ben blau. Tot i així, la tempesta va deixar desperfectes importants. A la Terra, on Ella s'havia protegit de la pluja com havia pogut mentre aquesta havia durat, les coses havien canviat. La majoria dels arbres havien caigut, alguns havien estat arrencats pel fort vent. Un, el més vell, havia estat partit per la meitat per culpa del maleit llamp. Les cases s'havien enderrocat totes. No en quedava ni una en peu.

Sí, res era igual a la Terra i, en canvi, el cel tornava a estar com al principi: d'un blau esplèndid amb una gran bola de foc al mig, el majestuós Sol que ara il·luminava una terra destrossada.

Ella estava enrabiada. No sabia si la seva formosa Terra tornaria a ser mai la mateixa. I en canvi, el maleit cel, regnava per sobre del seu cap com si res hagués succeït. Ella estava enfadada amb el cel i amb el sol. Però sabia que no tenia temps per perdre. Havia d'ajudar a la Terra.

I, a poc a poc, dia rere dia, Ella ha anat refent la Terra. Ha plantat nous arbres que estan creixent forts i sans. Ha reconstruït aquelles runes que una vegada van ser llars. Tot i així, els arbres no són els mateixos i les cases no són exactament iguals. La Terra mai tornarà a ser la mateixa. I tot per culpa d'una maleïda tempesta carregada de llamps que disparaven a ferir. A ferir i a matar. I que, encara que no ho van aconseguir, van canviar la manera de fer i de ser de la Terra per sempre.