
Alguns dels competidors van vestits d'una manera esportiva, disposats a córrer al màxim. D'altres duen cinc rellotges a cada mà, tement no arribar a temps o arribar massa d'hora. Uns quants van vestits molt elegants, com si anessin de festa. També n'hi ha que duen el pijama posat i no sembla que tinguin pensat córrer gaire.
De sobte, un tret treu a Ella dels seus pensaments. La carrera ha començat. Alguns arrenquen tant ràpid que sembla que flotin per la pista. D'altres encara no han sortit. Ella s'afanya i comença a córrer.
Arriba un moment, però, que Ella no pot més. S'atura per agafar aire. No li dóna temps a parar del tot, ja que hi ha algú que l'empeny des de darrere.
-Som-hi Ella! No pots aturar-te ara! Vinga, afanya't!
Ella ho intenta. Prova de seguir avançant però li és impossible. És com si els peus se li haguessin quedat clavats a terra i no els pogués moure.
Qui fos que l'empenyia, ara està uns deu metres davant d'Ella. Li allarga la mà.
-Ella, ja quasi hi ets, has d'arribar... No ens queda temps!
Els ulls de la petita Ella s'emboiren i una llàgrima li rellisca per la galta. Ella se sent impotent. Vol avançar, vol arribar on és aquell estrany home, però no pot. Ho intenta amb totes les seves forces i els seus peus no es volen moure del lloc.
-Ella, jo no puc córrer més que tu, però si no em segueixes et deixaré aquí sola.
Fins i tot els personatges que anaven en pijama l'han atrapat i l'estan avançant. Ella ocupa l'última posició.
Els peus d'Ella segueixen sense moure's. I allà es quedarà, sola, fins que algú sigui capaç de tirar enrere, donar-li la mà i dir-li: “Vinga Ella, jo t'ajudo”.