divendres, 23 d’octubre del 2009

Paradís



Ella viu en un petit poble. Tot i que és petit, és un poble que té de tot. La Sílvia sempre es queixa de què el poble no val res, de que no hi ha cap lloc per als joves on anar a passar una bona nit de novembre sense pelar-se de fred. I té raó.
Però apart d'aquesta mancança, el seu poble té de tot. Té tantes coses, que fins i tot, a vegades, té gent que no té res. S'aixopluguen del vent i de la pluja en un petit racó del poble. Un lloc que li pugui donar una mica de calor per a un hivern que els castiga. On sigui.
Són gent que no tenen res, ni nevera, ni llit, ni casa. A canvi d'això tenen contenidors d'on treuen el menjar que poden, un tros de cartró per a no notar l'aspre terra al dormir i el carrer com a casa.
El seu destí és incert, el seu objectiu; la supervivència. Ella es pregunta que passaria si visqués al carrer. Segurament no podria suportar-ho. Si ara, a finals d'octubre té molt de fred a casa, imagina't les persones que no tenen un sostre i unes parets que els resguardin!
Ella els admira. Són gent molt forta. Han vist passar moltes coses a la vida, moltes experiències que els han portat a viure al carrer, amb les mínimes condicions per a sobreviure. Passen gana i sed i de vegades els dies per a ells són eterns.
Són gent com tu i com jo. La gent els tem, evita mirar-los, tenen por d'ells. Però són tan humans com la resta del món. Només viuen en un lloc mal vist per els altres, el carrer.
I, qui sap què els ha endut a viure sota aquestes condicions? Potser tenien problemes a casa, o potser no podien pagar-ne una.
Ella sent ràbia. Ràbia per que tothom està cec i ningú vol veure el que passa als carrers de cada gran ciutat, de cada petit poble. Ella sent ràbia per aquelles persones que es queixen perquè no han aconseguit l'última moda en electrodomèstics. Sent ràbia per aquells que no valoren que tenen una casa on poder dormir sense por a ser atacat, sense por a la pluja i al vent, sense por al fred.
“Oh, pensa-hi una altra vegada, perquè és un altre dia per a tu i per a mi al paradís”.

8 comentaris:

  1. la Ella té raó, a vegades simplement no ho volem veure!
    Però per quan la gent ho vulgui veure, es bo saber que hi han orgnaitzacions d'ajuda per aquestes persones i d'altres amb també molts problemes. Sempre es bo col·laborari.

    TEnim molta sort de poder dormir cada nit en un llit ben calento abraçats pel nostre peluix preferit.

    ResponElimina
  2. Quanta raó que tens, m'encanten els teus contes :)
    Míriam

    ResponElimina
  3. L'enveja de tenir més es una pèrdua de temps, hem de gaudir del que realment tenim.
    Genial....com sempre

    ResponElimina
  4. Bona reflexió la d'Ella, com sempre. Consumisme pur i dur el que mou cada vegada més i més ràpid aquesta societat. Ja ens ho va avisar en Raimon fa molts anys.
    Tots plegats hem de fer-hi alguna cosa més que no pas la que ja hi fa la crisi actual en el món occidental... però hi ha altres móns, també.

    ResponElimina
  5. tantes vides diferents en un sol carrer!
    bo el text.. m'agrada!

    apa mossa, ja ens anirem llegint.. no m'agrada massa això de posar tots els meus textos en una web, però mira.. per provar-ho! jij
    un petonet i fins demà!

    ResponElimina
  6. La cançó d'en Collins és boníssima! I quanta raó té l'Ella, tot i ser tan petita! M'ha agradat molt aquesta frase: Té tantes coses, que fins i tot, a vegades, té gent que no té res, perquè en el context del teu bloc m'ha semblat molt dolça. :)

    Només una cosa: el carrer només és mal vist pels altres quan fa mooooolta calor o mooooolt fred. A la gent no li agrada estar-se tancada a casa, li agrada sortir! Però tot i això no els agrada la gent que viu al carrer... encara que el carrer els agradi!

    ResponElimina