“Els varen col·locar tots a les platges del seu nou país. Aquelles platges eren ara casa seva. Ni camps de refugiats, ni llocs amb un sostre. Només platja. Sorra i més sorra i, al capdavant, l'immens mar. No tenien menjar, no tenien aigua per beure. La gent malvivia a les platges, intentant tirar endavant. Els amics morien, els germans morien, els fills morien. La gana i la set no perdonaven a ningú. Qui més qui menys, tothom va perdre un ésser estimat en aquelles platges.
Aleshores, una dona lluitadora (d'altres potser l'anomenarien somniadora) va tenir una pensada. Va reunir a totes les dones embarassades i els va proposar d'anar a una gran casa abandonada, on podrien fer que els seus fills tiressin endavant. La idea va agradar a aquelles dones. Més de 500 nens van néixer en aquella casa i molts van poder sobreviure.”
Ella s'esgarrifa mentre escolta com Sílvia li explica als pares tot el que li han dit en aquella xerrada. Tan sols una dona va poder salvar més de 500 nens! Ella s'emociona. És petita, però és capaç d'entendre el poder que va tenir aquella dona, que va tenir la valentia de lluitar per ajudar als qui ningú volia ajudar. I somriu, somriu amb els ulls plorosos mentre pensa que, al cap i a la fi, al món hi ha molta gent dolenta, però també n'hi ha de bona, que fa que el món sigui una mica més just per tothom.
Gràcies Elisabeth Eidenbenz, per ser una de les persones que fa el món una mica més just.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada