Blanc

Avui la Terra ha decidit fer-li un regal a Ella. Com cada dilluns, a Ella l'ha llevat la mare. L'ha llevat amb delicadesa, però Ella s'ha aixecat trasbalsada. La mare ha dit la paraula màgica, aquella que diu molt de tant en tant: neu.

La mare, divertida, ha pujat la persiana. Els ulls d'Ella s'han anat il·luminant a mesura que la persiana s'elevava. Un paisatge enfarinat regna fins a l'horitzó. Fins i tot el cel es veu blanc, de la mateixa tonalitat que el carrer, el camp, les vinyes, les muntanyes i les pedres. Tot blanc.

De sobte, un sentiment de nostàlgia ha recorregut a la petita, que ha deixat de somriure. La mare ha marxat a la cuina, ignorant que el somriure d'Ella ha desaparegut.

A través de la finestra, Ella veu el que hi veia sempre, però ara recobert d'un mantell blanc. Poc a poc, i sense adonar-se'n, Ella comença a pensar. Sense treure la vista d'aquell entorn blanc, Ella pensa en com li agradaria sortir al carrer, posar-se just al mig i, amb el nas mirant al cel, quedar-se ben quieta. Tancar els ulls i sentir la neu per tot arreu: pel nas, per les galtes, pels llavis, per les orelles, per les mans...

A Ella li agradaria molt quedar-se plantada allà uns minuts i deixar que el temps l'acaroni. Ella voldria arribar xopa a casa amb un somriure als llavis d'orella a orella. En comptes d'això, però, Ella segueix mirant per la finestra, sense ser al carrer fent la seva petita il·lusió realitat.

La neu segueix caient amb força i cobrint les zones que encara tenen color. I Ella, Ella segueix mirant per la finestra, amb la mirada perduda i la ment absent. Ella creu estar a la neu, deixant que aquesta l'acaroni. I, sense voler-ho, Ella comença a dibuixar un somriure.