El teu somriure

Avui Ella ha perdut el somriure. De fet, ja fa dies que el va perdre. Els mateixos dies que fa que el busca inútilment. Ella però, no se'n va adonar fins fa poc, de que l'havia perdut. Els dies passaven i ella pensava que el seu somriure ja tornaria. Fins que les alarmes van sonar i el seu somriure li va fer saber que no tornaria. Mai més.

Ella enyora el seu somriure. L'enyora molt. Se l'estimava tant...! I ara el seu somriure li ha dit que marxa per no tornar. Que surt de la seva vida de la mateixa manera que va entrar: de sobte i amb força. Que se'n va, que estar aprop d'Ella li fa mal, que adéu i que sigui feliç.

“Com vols que sigui feliç si tu no hi ets? No entens que em falta una part de mi, si te'n vas? Entenc la teva posició, però també entenc la meva. El fet de que marxis em trenca el cor. Et necessito. Sí! No ho sabia fins ara, però et necessito! Necessito veure't, necessito llegir-te, necessito imaginar amb tu, necessito volar i marxar de la realitat. Només tu sabies fer-me volar! I ara? Ara què? Em deixes aquí sola, agenollada a terra recollint els bocins que queden de mi. T'enyoraré somriure, t'enyoraré molt. Has sigut molt important per a mi. Fes-me un favor, quan estar aprop meu no et faci mal, torna, em sents? TORNA!”

Ella voldria dir-li tot això. Però les llàgrimes l'ennueguen i no la deixen parlar. De totes maneres, per molt que pogués dir, el seu somriure no la sentiria perquè ja ha marxat. Lluny. I per sempre.