diumenge, 19 de setembre de 2010

American dream

Ella està envoltada de doctors uniformats amb bates verdes, mascaretes del mateix color i guants de blanc trencat. Al mig de la sala, un llit amb un pacient que resta immòbil. Cada metge té un estri diferent a la mà i fa moviments ràpids. El temps és or en aquestes circumstàncies. Un cop de colze treu a Ella dels seus pensaments.
-Afanyi's doctora Ella! No tenim temps!
Aquesta situació li recorda a les típiques pel·lícules americanes: una sala plena de doctors que lluiten a contracorrent per salvar la vida d'un pacient. Aquests doctors no són uns metges qualsevols. Aquests doctors són uns lluitadors nats, que no deixaran que el seu pacient mori.
Ella observa de nou la sala. La tensió es palpa en l'ambient. Els seus companys estan nerviosos, però no deixen que aquests nervis els juguin males passades. Saben que un petit error pot ser fatal. Ella es mira aleshores les mans i les veu recobertes de blanc trencat: els guants. Es mira els braços que estan recoberts de verd i es toca la boca. Sí, tal i com ella pensava, hi duu una mascareta.
Ella és una doctora més en aquella sala, una d'aquelles lluitadores nates que no deixaran perdre el pacient, que lluitaran fins el final. Un parell de doctors la miren, esperen instruccions. Aleshores se n'adona de que ella és la més important en aquella sala, la que pren les decisions.
Ella recorda de nou aquelles pel·lícules americanes quan un dels seus companys exclama:
-L'estem perdent!
Un instint recorre el cos d'Ella que comença a actuar de manera ràpida. No el pot perdre. Ha de salvar la vida d'aquest home. Comença a donar instruccions als doctors, a demanar estris, a ordenar. Les ordres flueixen l'una darrere l'altre, sense parar.
Aquell so de fons, el que abans sonava com “pip, pip” ara s'ha tornat un llarg “piiiiiiiiiip”. Alguns metges s'allunyen un pam de l'escena i Ella segueix intentant reanimar el pacient mentre sent de fons “l'hem perdut”.
Ella torna a recordar les pel·lícules americanes, on el metge ho intenta i ho intenta fins que aconsegueix reanimar al pacient quasi miraculosament. Ella, però, no té tanta sort. Ho ha intentat una vegada i una altra, però de res l'ha servit. L'ha perdut. I és aleshores quan la petita Ella se n'adona que, de vegades, no n'hi ha prou amb intentar-ho una vegada i una altra. De vegades, perds allò que més vols i t'és impossible evitar-ho. De vegades, només de vegades, lluitar no dóna cap mena de fruit. Almenys, però, Ella sap que ho ha intentat amb totes les seves forces i això no li ho podran retreure mai.

3 comentaris:

  1. M'ha agradat aquest "conte", ha sigut fàcil imaginar-se aquesta situació tant tipica de les series i pelis...

    ResponElimina
  2. Ara fa molt que no visitava la petita Ella!
    No perquè me'n hagués oblidat sinó perquè a vegades se'm fa impossible seguir el seu ritme i el de la seva creadora.

    De tota manera sé que aquest "American Dream" és molt important.
    Els últims esdeveniments potser són difícils de portar però tot i què el que diu l'Ella es ven cert estic segura que no n'és el cas.
    Segur que l'Ella m'ha entès; en un dels sentits, potser si que no val la pena lluitar més perquè ja s'ha perdut i perquè insistir en una cosa que no va enlloc? però, en l'altre part, l'Ella sap perfectament que està on està per haver lluitat i està amb qui està perquè ells també han lluitat.

    Au

    ResponElimina
  3. Siguent estrictes, els segons o porcions de segon que estava pensant sense actuar, poden haver sigut fatals. Però suposo que s'entenia com una estona de comparació subconscient.

    Aquest conte m'ha recordat no tan sols pèrdua no d'un pacient, sinó també la pèrdua d'una persona estimada...

    ResponElimina