divendres, 22 d’octubre de 2010

Toc-toc-toc

Toc-toc-toc!”. Algú truca a la porta. Ella ho ha sentit, però no mou ni un centímetre del seu cos per anar a obrir. Segueix pintant tranquil·lament aquell gros elefant embotit dins d'un tutú.
Toc-toc-toc!” Algú truca a la porta, insistent. Ella, però, segueix sense moure's del seu lloc. Només hi ha la Sílvia a casa, tancada a la seva habitació amb la música al màxim. El més probable és que no hagi sentit el timbre i Ella en té constància d'això. Sap, per tant, que si no obre ella, ningú anirà a obrir la porta.
Toc-toc-toc!” Algú truca a la porta, amb força. Ella no està espantada. Sap que aquest algú trucarà i trucarà fins que Ella li obri la porta. I ho sap, perquè també sap qui és aquest algú. La forma de trucar el delata. Ella ha sentit tantes vegades aquest “toc-toc-toc!” que ara ja no li ve de nou.
Toc-toc-toc!”. Ella aquest cop aixeca el cap i deixa anar un sospir. Es mira el dibuix i somriu: l'elefant del tutú li està quedant realment bé.
Toc-toc-toc!”. Algú truca per cinquena vegada. Ella s'aixeca i, amb el cap cot i arrossegant els peus, es dirigeix a la porta.
Vençuda, ella rodeja el pom de la porta, disposada a obrir. Ella pot sentir com aquest algú s'aparta un centímetres de la porta. Sap que ella està a l'altra banda. A més, Ella també pot percebre el somriure que està dibuixant aquest algú; un somriure victoriós. La mà d'Ella comença a girar el pom de la porta. Un quart de volta. Mitja volta. Tres quarts. La porta s'obre.
Abans que Ella pugui dir res, aquest algú ja és al menjador preguntant: “Puc entrar, oi, Ella?”. Ella sospira de nou. “Si, Decepció, pots entrar”. 

1 comentari:

  1. Bona reflexió!
    Però, Ella realment s'ha de sentir decepcionada o es sent decepcionada per compassió a la decepció?

    Un peto.
    Au

    ResponElimina