dijous, 17 de novembre de 2011

El saló


Ella es troba avui dins un gran saló. Se sent lleugera i relaxada, tot i que l'ambient no pot ser més atrafegat. El saló és ple de gent que riu i parla sorollosament. Les dames van vestides amb uns sofisticats vestits i duen els pentinats més moderns de l'època. Els seus rostres són pàl·lids i les més atrevides duen un brillant carmesí als llavis. Els cavallers duen unes jaquetes de tonalitats fosques i uns pantalons d'època a to amb les jaquetes. Les sabates, molt fines, fan d'aquell conjunt tot un espectacle.

Ella es mira a sí mateixa. Duu un vestit molt bonic de color beix, ajustat fins a la cintura. Els guants, del mateix color, fan d'ella una petita dona. S'apropa a una de les moltes taules plenes de menjar i pot observar-se reflectida en un bol platejat. Ella també té el rostre pàl·lid i els llavis d'un rosat ben discret.

La música comença a sonar. El pianista delecta les oïdes dels assistents amb una dolça peça. Els cavallers conviden a ballar a les dames, que assenteixen amb sincers somriures. Ella segueix al costat d'aquella taula, contemplant l'espectacle. El seu rostre s'omple de melancolia i nostàlgia. Com voldria ser ballant amb ell... Enyora aquella mà forta que un dia la va treure de la foscor i de la ceguesa.

Sobtadament, el cor d'ella s'accelera. Sap que ell és allà. No el pot veure, però el sent més aprop que mai. El busca. Els seus ulls repassen nerviosos aquell enorme saló. Una vegada. I una altra. El seu cor li diu: “Ella, ell és aquí”. Però ella no el pot veure. Abaixa la mirada, mig avergonyida, pensant en com ha mostrat la seva desesperació. I tanca els ulls.

I sent aquella gran mà. Aquella ferma mà que l'acaricia la barbeta suaument i li aixeca el cap ben a poc a poc. Amb el més captivador dels somriures, li diu:
- Em va semblar dir-te una vegada que mai abaixessis el cap, petita. Ballem?


Alèxia, gràcies de nou per la teva bonica música.

Cap comentari:

Publica un comentari