divendres, 18 de desembre del 2009

Les platges de la desesperança (part 1)

Marxaven del seu país perquè si es quedaven moririen. Allà on tenien la casa, la família, l'hort, la botiga, en definitiva allà on vivien, no s'hi podien quedar. L'amenaça era rotunda: si es quedaven, els buscarien i els matarien. Per tant, si volien viure, no es podien quedar.
Agafaven el que podien en deu minuts, no tenien més temps. Què s'emportaven? El que deixaven allà, probablement no ho tornarien a veure mai més. Agafaven quatre coses, el camí era llarg i no esperaven per ningú.
Els més dissortats havien de fer tot el camí a peu, des de casa seva fins a la frontera amb França. Els que tenien més sort, anaven amb camions fins on la benzina els permetia. Un cop aquesta s'acabava, els que tenien més sort anaven caminant, de la mateixa manera que ho feien els dissortats. Pel camí, les maletes s'anaven buidant, pesaven massa per a tant llarga ruta. En lloc de tots aquells objectes, la tristor s'instal·lava a les ànimes dels exiliats. Una tristor que pesava com tots aquells objectes però de la qual no se'n podien desempallegar.
I aleshores, quan creien que no podrien més, veuen la llum. La divina frontera que els lliurarà del perill a morir. A França ningú els podrà perseguir, ningú els podrà matar. A França un republicà espanyol pot viure en pau. A França Franco no hi té res a fer. França els protegirà, els hi donarà lloc per viure, menjar i beure. França els donarà l'oportunitat que Espanya els va prendre. O això creien.

Dedicat a l'Assumpta Montellà, autora de La Maternitat d'Elna i del bloc "Sentiments a flor de pell", a tots els exiliats, tant els que se'n van ensortir com els que no i a Elisabeth Eidenbenz, per anar a contracorrent en temps on aquest fet era castigat.

5 comentaris:

  1. Una historia tant crua com real, que no hem d'oblidar per tal de que no torni a passar

    ResponElimina
  2. Ahir vaig anar a veure l'obra de teatre. Espero que tant la conferència com l'obra us hagi deixat empremta, ja veig que de moment sí...

    Una abraçada i bones festes, ens veiem demà (segurament :)

    ResponElimina
  3. Malauradament encara avui es castiga qui va contracorrent,sigui dona o home.Et recomano dos llibres que em van impactar molt: Mil sols esplèndids i El caçador d' estels d' en Khaled Hosseini(ara no sé si ho he escrit bé), és sobre Afganistan i allò és una tragèdia-i segueix essent actual!-

    22 de desembre de 2009 18:23

    ResponElimina
  4. Em sembla que el comentari no ha quedat guardat. Per si un cas, hi torno.
    Tal com ho has descrit, tal com va passar. Crec que l'Assumpta Montellà ha fet un excelent treball de recerca.
    ---
    Patrícia, aprofito per a desitjar-te que aquest nou 2010, vingui ple de felicitat per a tu i tota la gent que estimes i que tots, tots els teus somnis es facin realitat!
    Mil petonets, preciosaaaa!

    ResponElimina
  5. La maternitat d'Elna! Quina xerrada...

    ResponElimina