Res

Ella està completament confosa. Avui ha passat una cosa ben estranya. Ja li'n passen sovint, de coses estranyes, però cap com la d'avui. Avui Ella s'ha llevat i, com cada matí, s'ha apropat a la finestra. Fins aquell precís moment, el dia era un dia com qualsevol altre.

Al mirar al cel, però, se'n ha adonat de que alguna cosa misteriosa estava passant. No feia sol, no hi havia cap núvol, no plovia ni llampegava. Observa els arbres immòbils on no hi passa ni un bri de vent. Res.

El fet de no saber quin temps feia l'angoixa. Ella preferiria mil vegades la odiosa pluja amb els temibles trons i els llamps encegadors abans que res. Preferiria un sol d'aquells que fan tancar els ulls tan bon punt trepitges el carrer abans que no tenir temps. Preferiria, abans que no saber quin temps fa, un vent tan fort que s'emportés els cotxes volant, arrenqués les cases de terra i marxessin tan lluny que no les trobessis mai més. Ella preferiria tot això abans que res.

Prefereix sentir el temps a la seva pell, ja sigui en forma de gotes de pluja, en forma de glaçat vent o en forma d'una calor insuportable abans que no sentir res.

Sembla, però, que els núvols, els llamps, el vent, la pluja i el sol s'han posat d'acord per desaparèixer del mapa. Han deixat a Ella tan sola que no sap a què recórrer ni que fer en aquesta situació.

Haurà de buscar una nova forma de temps que no sigui el sol, ni el vent, ni els núvols, ni els llamps ni tan sols la pluja que tant odia. Una nova forma de temps per a que, cada cop que Ella miri pel finestral del menjador de casa, hi trobi alguna cosa més que la desoladora imatge que hi ha trobat avui.