dilluns, 8 de febrer de 2010

La batalla

Com sempre, la batalla comença sense un avís previ. Ella no està preparada. De fet, mai està preparada per a batalles d'aquestes, tan sobtades i inesperades. Però ell sí. Com si fes temps que preparava aquest combat, ell agafa les armes i comença a lluitar. Paraula rere paraula, ell intenta ferir-la. Ella aguanta i respon els atacs amb un somriure. Incansable, ell segueix disparant paraules. Ella les esquiva com pot.
Ell insisteix usant les armes que ja havia fet servir. Sap que si les torna a utilitzar, arribarà un moment que no fallarà. Insistent, lluita sense parar. Aquesta batalla l'ha de guanyar ell.
Ella segueix somrient. Sap que tot el que ell diu són mentides, que ell no pensa ni la meitat de les coses que ara li està dient. Segueix somrient, fent veure que res de tot el que ell pugui dir li importa, esquivant aquelles paraules disparades a matar.
La lluita segueix durant una bona estona. Ell segueix intentant-ho i ella, exasperada, baixa la guàrdia. Un d'aquests atacs li va directe al cor. Ferida. No pot seguir defensant-se amb un somriure fals. Ara li toca atacar. Amb la ferida al cor sagnant, Ella comença a atacar-lo. Sap que el ferirà però també sap que mai podrà comprovar el tamany de les ferides que li farà. Simplement ataca. Irada, diu coses que no sent, coses que no pensa. Només coses per ferir i fer mal. I el fereix, i Ella ho sap. Ell torna a atacar, amb arguments cada cop més pobres, seriosament ferit. Ella somriu. Aquesta batalla l'ha de guanyar ella.
La lluita segueix, els dos són grans lluitadors. Quan les ferides no es poden obrir més, deixen anar quatre paraules més, intentant rematar la feina. Però aquelles últimes paraules ja no fan mal. Després de tot el que s'han dit, aquelles últimes paraules no tenen cap mena de significat.
I, amb l'orgull intacte, deixen el camp de batalla disposats a guarir-se de les ferides que s'han fet l'un a l'altre. Un cop aquestes estiguin curades, tornaran a aquell indret, on la batalla tornarà a començar. Com un cicle. Com una roda que mai deixa de girar. Com una nòria que cap dels dos vol abandonar. No si no baixa abans l'altre.

4 comentaris:

  1. Aquestes batalles són complicades, però al final, com tot, acaben...

    Míriam

    ResponElimina
  2. Ja veus com estic, jo també lluito per que el pànic no arrabassi la por.// Segueix, filla segueix.
    Gràcies. Anton.

    ResponElimina
  3. Ella creix molt ràpid, aquesta no és la nena dels contes anteriors. Compte amb les batalles, fan mal i no serveixen per gaire res.


    Petonets (la millor arma)

    ResponElimina
  4. Les batalles sempre són un cercle viciós i al final sempre perden tots dos costats. El veritable guanyador és el que manté la pau.
    Una abraçada i gràcies pels ànims i la visita.

    ResponElimina