El darrer capítol

Avui Ella ha decidit tancar una etapa de la seva vida. Ha estat una etapa curta, però creu que ja ha durat el suficient. Durant aquest temps, ella s'ho ha passat molt bé, ha rigut i s'ha divertit. Però també ha plorat i ha tingut males estones. Com avui.

Avui Ella, i com tants altres dies, està trista. Per una banda, li sap greu tancar el darrer capítol viscut de la seva vida. Per l'altre, Ella sap que ha d'acabar una cosa per poder començar-ne una altra, que potser serà millor que l'anterior. Sap que ha de acabar l'últim capítol per poder encetar-ne un de nou.

Tot i així, el fet de deixar moments, persones, estones, anècdotes... enrere la fa estar trista. Sap que seguiran en el seu record, però també sap que no podrà viure-les mai més. I li sap greu.

Podria haver allargat les coses. Podria haver aconseguit nous moments, semblants als de l'últim capítol. Però sap que allargar les coses només li acabarà fent mal. Que el millor és tallar les coses de socarrell. Que quan les coses comencen a fer mal, el millor és allunyar-se'n, fugir. Sí, ella fuig. Més que una fugida, ella ho considera una retirada a temps abans de que les coses es compliquin més.

Avui, Ella pren una d'aquelles determinacions que acostuma a no complir: acabarà el capítol, hi posarà un punt i final i començarà el capítol següent, esperant trobar-hi més persones, més anècdotes, més bons moments que l'ajudin a avançar a través del llibre de la seva vida.

Jocs de nens, premiat.

Benvolguts blocaires:

Avui (i espero que em perdoneu) no hi ha cap conte d'Ella. Avui us porto una boníssima notícia: Jocs de nens ha guanyat un premi.

Vaig decidir presentar aquest bloc als Premis Vila 2010 de Martorell. La meva sorpresa va arribar quan em va trucar un número llarguíssim i em van dir que trucaven des de l'Ajuntament de Martorell i que jo era la guanyadora!!

Ahir va ser l'entrega de premis, i aprofito l'alegria que duc a sobre, per donar-vos les gràcies a tots per animar-me a seguir escrivint i per deixar la vostra petjada en aquest bloc.

Moltes gràcies, aquest premi també és vostre!

Patrícia

El fi d'un camí

Caminar tindrà milers de coses bones, serà bo per la salut i activarà la circulació de la sang. Tot el que vosaltres vulgueu. Però a Ella avui no la convencereu pas de que caminar és bo i sa.

Ella ha descobert que a mesura que vas caminant, el camí que queda és cada cop més curt. I que arriba un moment que, de tant que camines, el camí s'acaba. Aleshores, quan el camí s'acaba, s'ha de decidir quin camí seguir. DECIDIR! Sempre decidir! Ella odia decidir! Ella té por d'equivocar-se. No, por no, pànic! I si s'equivoca al triar el nou camí? I si aquest camí és fosc i ple de pedres? I si aquell camí no li agrada? Què coi fa aleshores? No pot tirar enrere ja que, un cop has pres una decisió, aquesta és irreversible.

A més, un cop comences a caminar, el pitjor que pots fer és parar. Però és que ella a vegades NECESSITA parar! Necessita que el món s'aturi i així ella pugui agafar aire. Però no hi ha temps per aturar-se. I si t'has perdut, si no saps quin camí has agafat, si t'has endinsat entre els arbres, ja et pots espavilar a trobar-te, perquè tota la gent que fa aquell camí amb tu no s'aturarà pas a indicar-te per on has d'anar. I et quedes sol, amb un camí per davant que has de recórrer. Sense pensar-t'ho dues vegades. Un pas i ara un altre. I fins on aquest ens porti. I no paris! Ningú s'esperarà per tu...

El teu somriure

Avui Ella ha perdut el somriure. De fet, ja fa dies que el va perdre. Els mateixos dies que fa que el busca inútilment. Ella però, no se'n va adonar fins fa poc, de que l'havia perdut. Els dies passaven i ella pensava que el seu somriure ja tornaria. Fins que les alarmes van sonar i el seu somriure li va fer saber que no tornaria. Mai més.

Ella enyora el seu somriure. L'enyora molt. Se l'estimava tant...! I ara el seu somriure li ha dit que marxa per no tornar. Que surt de la seva vida de la mateixa manera que va entrar: de sobte i amb força. Que se'n va, que estar aprop d'Ella li fa mal, que adéu i que sigui feliç.

“Com vols que sigui feliç si tu no hi ets? No entens que em falta una part de mi, si te'n vas? Entenc la teva posició, però també entenc la meva. El fet de que marxis em trenca el cor. Et necessito. Sí! No ho sabia fins ara, però et necessito! Necessito veure't, necessito llegir-te, necessito imaginar amb tu, necessito volar i marxar de la realitat. Només tu sabies fer-me volar! I ara? Ara què? Em deixes aquí sola, agenollada a terra recollint els bocins que queden de mi. T'enyoraré somriure, t'enyoraré molt. Has sigut molt important per a mi. Fes-me un favor, quan estar aprop meu no et faci mal, torna, em sents? TORNA!”

Ella voldria dir-li tot això. Però les llàgrimes l'ennueguen i no la deixen parlar. De totes maneres, per molt que pogués dir, el seu somriure no la sentiria perquè ja ha marxat. Lluny. I per sempre.