Regals de llum

Permeteu-me que avui sigui la meva veu, i no la vostra, la que doni vida a aquest conte. Bon Nadal a tots. 

Diumenge

És diumenge. I, com cada diumenge, Ella està trista. No sap ben bé quin és el problema que té amb els diumenges però els veu tan negres i depressius que ella només pot posar-se trista. Només llevar-se, Ella ja nota aquell ambient de diumenge i els seus ànims es desplomen.

Avui, però, segurament dir que el diumenge és el motiu de la seva tristor és només una excusa. Els diumenges ajuden a ella a pensar. I ella de vegades pensa molt. Massa. I es perd en els seus pensaments i arriba a la conclusió de que res funciona a la seva vida. Que l'ha centrada malament, que el melic de la seva vida hauria de ser una altra cosa. I ho sap. Però li costa canviar-ho.

A més, avui han demanat a Ella que torni. Que torni d'on? Si no s'ha mogut mai del lloc... Li han dit que l'enyoren. Que enyoren l'Ella que somriu i que diu tonteries. L'Ella despreocupada i feliç. Que Ella ha deixat de ser ella. I ella ni tan sols se n'havia adonat.

Avui és diumenge. I Ella no pot ser feliç un diumenge. Són coses totalment oposades. Ella pren decisions un diumenge i decideix just el contrari un dilluns. Ella sap perfectament el que vol un dimarts i s'omple de dubtes un dimecres. Ella plora un dijous i salta d'alegria un divendres. Ella no pensa en res un dissabte i pensa en tot un diumenge.

Ella sap el que ha de fer però no sap si és capaç de fer-ho. Ella ha deixat de creure en ella mateixa. 

L'èxit i el fracàs

Ella ha sentit sempre que, a la vida, és molt important tenir èxit. L'èxit és allò amb el que els publicistes juguen per vendre: si tens això, tindràs èxit. Ens agrada tenir amics perquè aquests ens recorden quan tenim èxit i s'alegren de nosaltres. Ens agrada tenir amics perquè quan fracassem, ens intenten ajudar a cercar l'èxit.

L'èxit, l'èxit i l'èxit. Ens agrada guanyar. No, ens encanta guanyar! Encara que no hi hagi cap premi, l'important és sentir aquella sensació tan reconfortant d'èxit. Ens esforcem a treure bones notes, perquè són una senyal d'èxit. I ens agrada fer les coses bé per tal que tothom vegi què tenim èxit. Ens passem la vida cercant l'èxit i rebutjant qualsevol idea de fracàs.

Aquests dies, ella ha après una cosa molt important. Ella ha buscat l'èxit com una desesperada, ha lluitat contra el vent i la marea, s'ha encarat a les seves pors, s'ha arriscat. Però, al final, ella ha fracassat. Sí, ha perdut. Però ella pensa que tampoc és tan dolent perdre. Ella ha plorat perquè ha perdut. I probablement encara no ha plorat prou.

Però, sabeu què? Que ella ha guanyat. Sí, Ella ha guanyat perquè ha sabut perdre, perquè ha acceptat la seva derrota i perquè acceptar el fracàs és un signe ben important d'èxit. I ella n'ha tret alguna cosa de tot això. Ha après molt. De mil coses ben diferents! Quina millor recompensa que aprendre de tot allò que fem?

Ella somriu i, encara que ho fa amb llàgrimes als ulls, està ben contenta. A poc a poc anirà somrient més i més, i tirarà endavant. Sí, perquè Ella en sap, d'això. I en sap molt. 

Fotografia extreta de Google

El saló

Ella es troba avui dins un gran saló. Se sent lleugera i relaxada, tot i que l'ambient no pot ser més atrafegat. El saló és ple de gent que riu i parla sorollosament. Les dames van vestides amb uns sofisticats vestits i duen els pentinats més moderns de l'època. Els seus rostres són pàl·lids i les més atrevides duen un brillant carmesí als llavis. Els cavallers duen unes jaquetes de tonalitats fosques i uns pantalons d'època a to amb les jaquetes. Les sabates, molt fines, fan d'aquell conjunt tot un espectacle.

Ella es mira a sí mateixa. Duu un vestit molt bonic de color beix, ajustat fins a la cintura. Els guants, del mateix color, fan d'ella una petita dona. S'apropa a una de les moltes taules plenes de menjar i pot observar-se reflectida en un bol platejat. Ella també té el rostre pàl·lid i els llavis d'un rosat ben discret.

La música comença a sonar. El pianista delecta les oïdes dels assistents amb una dolça peça. Els cavallers conviden a ballar a les dames, que assenteixen amb sincers somriures. Ella segueix al costat d'aquella taula, contemplant l'espectacle. El seu rostre s'omple de melancolia i nostàlgia. Com voldria ser ballant amb ell... Enyora aquella mà forta que un dia la va treure de la foscor i de la ceguesa.

Sobtadament, el cor d'ella s'accelera. Sap que ell és allà. No el pot veure, però el sent més aprop que mai. El busca. Els seus ulls repassen nerviosos aquell enorme saló. Una vegada. I una altra. El seu cor li diu: “Ella, ell és aquí”. Però ella no el pot veure. Abaixa la mirada, mig avergonyida, pensant en com ha mostrat la seva desesperació. I tanca els ulls.

I sent aquella gran mà. Aquella ferma mà que l'acaricia la barbeta suaument i li aixeca el cap ben a poc a poc. Amb el més captivador dels somriures, li diu:

- Em va semblar dir-te una vegada que mai abaixessis el cap, petita. Ballem?


Alèxia, gràcies de nou per la teva bonica música.

Papallona

És primavera. Els arbres, plens de colors, onegen suaus al compàs del vent. Les flors són el en seu moment àlgid, desprenent una olor dolça que omple el món de somriures i desitjos. Els camps són verds i les vinyes també. El Penedès és preciós durant aquesta època de l'any. Potser és per això que Ella està enamorada de la primavera. Després d'uns mesos de fred, ja era hora que el sol comencés a lluir. L'escalfor del gran astre reconforta els cors de tal manera, que les persones són més felices. Es respira un ambient més festiu, més alegre. Curiosament, però, el que més agrada a Ella de la primavera no són els arbres, ni les flors, ni les vinyes. El que més agrada a ella és que el seu carrer, el seu poble, el seu món s'omple de papallones.

Papallones de totes mides i colors. Papallones que mouen les ales amb delicadesa però fermesa. Suaument, però amb seguretat. I sense parar. I volen, volen per tot arreu! No saben on van però sempre van a parar a algun lloc. S'aturen a sobre d'una bella flor, li fan un petó i tornen a alçar el vol. Incansables, lluitadores, valentes. Però també fràgils, petites, vulnerables.

Ella és una papallona. Ella se sent moltes vegades fràgil, petita i vulnerable. Ella s'espanta de vegades i té por. I plora. La gran quantitat de llàgrimes que han vist el seus ulls! Però ella, en aquests moments de debilitat recorda que té un bonic motiu pel qual volar. Decidida, obre les seves ales i alça el vol. I és aleshores una papallona incansable, lluitadora i valenta. I vola ben alt. Amunt! I més amunt encara! El límit... el límit és que no hi ha límit. 

Núvols de tempesta

Ha arribat un punt en la vida d'Ella en que algunes coses han canviat. No és que tot hagi passat de cop i volta, sinó que ha sigut un canvi progressiu, lent i quasi imperceptible. Avui, però, Ella s'ha adonat que la seva actitud envers alguns aspectes de la seva vida ha canviat completament.

Només li cal mirar al seu voltant, per adonar-se que tot és diferent. Mirant al seu voltant, ella pot contemplar el seu bonic arbre, que ja s'ha guarit de les ferides i que creix alt, sa i fort. Alçant el cap, ella contempla el cel. Ben blau, ben clar. Cap a la llunyania, uns núvols negres observen el petit món d'Ella. Han intentat omplir el seu cel de foscor i llamps altra vegada, però Ella no ho ha permès. I aquest és un canvi enorme.

Abans, en altres temps, Ella hagués rebut aquells horribles núvols amb els braços oberts. I hagués deixat que plogués durant molt de temps, mullant tot el seu fràgil cos. Hagués deixat que s'amagués el sol, que l'únic so que sentís fossin els trons, que l'única llum fos aquell llamp.

Però avui... Avui Ella rebutja tot això! Avui ella vol un cel ben blau, amb un sol radiant. Avui ella tan sols vol escoltar els ocells piular, els grills cantar. Avui la llum d'ella és aquell astre tant llunyà... El sol. I és que avui... avui el llamp no té res a fer a la vida d'Ella.

Cega

Ella no sap on és. Té els ulls oberts, però és incapaç de veure res. Només negror i més negror. Ella gira el cap, potser si mira enrere veurà llum i sabrà cap a on anar. Tot i així, quan ella es gira, tot segueix sent negre. Fins i tot, més negre que abans.

Ella alça els braços i posa les mans planes, disposada a aturar-se si aquestes toquen algun objecte o alguna paret. Valenta com mai, Ella es posa a caminar. Fa passes petites i insegures. Potser tampoc és tan valenta...

La foscor mai ha fet por a Ella, però el no saber on anar la posa ben nerviosa. Té la sensació de que dóna voltes sobre ella mateixa, sobre un mateix punt. Creu que no s'està movent del lloc. I s'angoixa.

Ella comença a plorar. Primer, d'una manera tan silenciosa que si hagués algú allà aprop no la sentiria. Després, però, l'angoixa incrementa i ella comença a sanglotar amb força i a plorar com no ha plorat mai. Desconsolada, Ella s'atura, deixa de caminar i es fa una boleta d'ella mateixa, al terra immòbil.

Quan creu que es quedarà allà per sempre, una mà enorme agafa la seva. Ella deixa de plorar. De sobte la por s'ha esvaït. Ella se sent segura. No està sola. El propietari d'aquella mà no li diu res, però a Ella no li fa falta. Sap que aquella mà que l'agafa amb seguretat la traurà d'allà.

I, amb passes fermes, aquella mà s'endú a Ella de la foscor, poc a poc, cap a la llum. Cap a un lloc on pugui veure la cara d'aquella persona en la que confia cegament. I mai millor dit.

El límit del bé i del mal

Ella es troba en un camp de vinyes molt extens. És quasi de nit, però pot observar la posta de sol just al final d'aquella vinya. Aquella extensió de camp té una alzina centenària que convida al repòs. Ella s'asseu als peus de l'enorme alzina i contempla com el sol s'amaga lentament rere les muntanyes.

I, amb la natura com a companya, Ella comença a pensar. Pensa en la seva vida, en tot el que ha fet, tot el que està fent i tot el que encara li queda per fer. Pensa en els encerts, en tot allò del qual està ben orgullosa. I, com no, pensa també en els errors, en aquelles petites equivocacions que li van costar més d'un mal de cap.

Ella té una mescla agredolça dins seu quan recorda el maleit llamp, que li va fer tant de mal però que també la va fer créixer com a persona. La mateixa sensació té amb l'ombra, amb la qual va fer les coses malament i més tard se'n va ressentir.

Pensa aleshores en la seva situació ara. En la immensa felicitat que sent en aquests moments. No pot evitar somriure. És tan feliç que canta cançons tot el dia. És tan feliç que se li posa la pell de gallina sense motiu aparent. És tan feliç... que té por.

Té por de que tot sigui un somni, que aquella felicitat que viu ara acabi sent un record agredolç. I, amb aquella felicitat que l'espanta, Ella s'adorm als peus d'aquella alzina. Només per assegurar-se de que fins ara estava ben desperta. Només per saber que el que ara està vivint no és un somni. És ben real i ben seu... Somriure als llavis, Ella s'adorm plàcidament. 


Gràcies Alèxia per aquesta bonica melodia, ja saps que m'ajuda molt a escriure. Al ritme de les teves notes, les meves paraules flueixen pel meu cap. Gràcies!