Ella fa dies que no pot dormir. Té por, por de dormir. No és que tingui por a la foscor ni res d'això. És que fa uns dies que té uns somnis horribles i ella no els vol somniar. En el somni, sempre passa el mateix. Ella està en una zona àrida, on no hi abunda massa la vegetació. Fa molta calor. Tot està en silenci, no se sent res. Ella es queda quieta i tanca els ulls, fa una profunda respiració i es relaxa. S'hi està bé en aquest lloc, si no fos per la maleïda calor.
De sobte, mentre es relaxa, sent un crit. És el crit més esgarrifador que Ella hagi sentit mai. És un dolor profund, que surt de les entranyes de la persona que l'ha fet. Ella corre cap al crit, que ara s'ha convertit en un sorollós plor. Un plor desesperat.
Aleshores ho veu. Una dona agenollada a terra plora mentre diu alguna cosa que Ella és incapaç d'entendre. I al terra, un infant. Un infant amb els braços i les cames molt primes, la panxa inflada i el cap gros. Un infant que no es mou. Un infant que ha mort.
Ella plora. Plora tant que li és impossible seguir mirant aquella escena. Les llàgrimes l'impedeixen veure. Ella comprèn perquè aquella dona ha cridat. Ella també té moltíssimes ganes de cridar. I ho fa. Crida amb totes les seves forces, mentre la dona agenollada se la mira per primer cop. Ella mira els ulls d'aquella dona. I hi veu tant de dolor dins dels ulls d'aquella dona, que li és pràcticament impossible suportar-ho.
El que més mal li fa a Ella és que sap que aquest no és l'únic infant que ha mort de gana. Que en aquella zona àrida, la mort és el pa de cada dia. I Ella no vol que ningú mori de gana si cada dia es tira tan de menjar. Aquests nens tenen dret a menjar. Tenen dret a viure...
Una amiga meva, aficionada a la fotografia, em va ensenyar un dia aquesta foto que has col·locat tu aquí. Em va explicar que el fotògraf va tirar la foto i va marxar, deixant aquesta pobra nena esquifida al mateix lloc on l'havia trobat, a la mercè del voltor que se la mirava. Quan va ensenyar el retrat a tothom, la gent li preguntava perquè no l'havia ajudat, i ell es va frustrar tant que es va acabar suïcidant.
ResponEliminaBé, he pensat que ja que criticaves una injustícia com aquesta, podia explicar-te això.
L'escrit és molt bonic!
Petonets
Hola Patricia, un bloc molt bonic...
ResponEliminaM´agrada com escrius i aquest, és especial...
Una abraçada
Dolors
Has tocat una fibra molt sensible. Això fa que pensi que és el millor que t'he llegit, però estic influenciat per coses personals i no soc neutral, perdona.
ResponEliminaEt felicito per que vas a més, molt més.
Avui un petonet ens consolarà als dos.Anton.
La llastima es que l'humanitat es gasta els diners en guerres i conquistes del espai mentre observen la gent com es va fonent.
ResponEliminaUna gran hipocresia reflectida en un gran escrit
Buf, m'ha emocionat el teu escrit. El somni d'Ella malauradament és massa real!
ResponEliminaSi tot fos un malson... Però passa uns quants cops al dia. Desconeixia l'anècdota de la foto, i això que l'havia vist un parell de cops.
ResponEliminaPer cert que al teu altre blog no s'hi pot comentar a no se que es tingui un compte de Google. Si no vols "discriminar" a ningú, mira-t'ho ;-).
Apa, siau!
Crec que aquesta és una de les fotos més terribles que s'han fet mai. Algun dia ha sortit en alguna conversa i n'hi ha que diuen que no es podria haver fet res per la nena. Potser no. Prò fer la foto, tornar a occident i fer el fatxenda perquè, al cap i a la fi, és una imatge brutal no té perdó ni de déu ni de ningú.
ResponEliminaEl més trist de tot és, prò, que tot i l'aparició d'aquesta foto, encara hi ha milers i milers d'infants que moren de fam...