dimarts, 2 de juny de 2009

Contes de fades

Ella pot ser una nena molt diferent, però també comparteix moltes semblances amb la resta de nenes del món. Una d’aquestes semblances és la passió que sent pels contes de fades. Bé, que sentia.
Ara els contes de fades no li agraden. És una sensació molt estranya. Li agrada que la mare li llegeixi, li agrada mirar els dibuixets dels contes, li agrada mirar aquests contes a la televisió. Però quan s’acaba la pel·lícula o el conte, no li agraden gens. Se sent buida per dins. Molt buida. Durant una estona (la que duri la pel·lícula, o l’estona que es passi mirant el llibre) Ella és molt feliç. Predomina en ella el món de la imaginació, de la màgia, de l’amor vertader. I s’imagina com seria tenir el seu príncep, ser una noia gran i maca, que tothom envegés la seva bellesa, que els bons guanyessin als dolents.
Però quan s’acaba la pel·lícula, a Ella no li queda res. El seu príncep s’ha esfumat, segueix sent la nena petita de sempre i els dolents segueixen sortint-se amb la seva.
És per això que a Ella ja no sent aquella il·lusió quan la mare li posa una pel·lícula de fades. Pel buit que sent després. Un buit que l’incomoda, que la fa sentir petita, desgraciada. Ella no té res del que té la protagonista del conte. No té un gran palau i, encara pitjor, no té un príncep amb qui compartir-lo.
Una vegada, fa molt de temps, va sentir que la mare li deia a la Sílvia que ja trobaria el seu príncep blau, que ara era molt petita per anar pensant en aquelles coses. I quan Sílvia pensava en aquelles coses ja tenia tretze anys. Més que Ella. Per aquesta raó, Ella no li ha explicat res a la mare, no l’entendria. De fet, com la pot entendre la mare si ni ella mateixa s’entén?
Només sap que vol tenir tanta sort com les protagonistes dels contes de fades, trobar el seu príncep amb qui compartir el gran castell. I ser feliços i menjar anissos.

8 comentaris:

  1. ais, així ens va a les dones, de petites pensant en prínceps blaus i en menjar anissos... i de grans provant de treure'ns de sobre els quilos que hem posat amb els anissos i intentant que el príncep blau -com a mínim- escombri i tregui la pols del castell... I potser amb una princesa blava ens hauria anat la mar de bé!

    ResponElimina
  2. Ha de ser dur ser nena de dotze o tretze, no sé què és i de vegades ho intento. Malauradament els estereotips segueixen encara vigents.
    :-|
    Un petó a la galta dreta princesa...
    :)

    ResponElimina
  3. Estas creant un personatge central treient-li a flor de pell tot el que es trobará i que ja ho sospita, en el mon dels grans, sent ella una menuda. L'estil t'acompanya, m'agrada molt. A veure si fa com la Bajoqueta que vol que entre tots fem en un any al seu bloc 365 contes.
    Això que fas es interesant i si hi gaudeixes, continua, per que de tema en tens... Una abraçada.A veure si les coses et van bé, jo t'ho desitjo com ho vull per les meves netes. Anton.

    ResponElimina
  4. Deu ni do, quin nivell! m'alegro que de tant en tant sorgeixi joventut amb ganes d'escriure com cal i no amb abreviatures dels sms, digues-li deformació professional. Enhorabona i continua així.

    PD. gràcies per la teva visita i pel compliment.

    ResponElimina
  5. M'ha encantat aquest apunt sobre la sensació d'Ella després dels contes de fades... Molt bo! Per cert, està bé el canvi de disseny del bloc ;)

    ResponElimina
  6. Si a aquesta edad escrius així..............quant tinguis la meva ja tindras el premi planeta.
    De veritat , fantastic

    ResponElimina
  7. Preciós conte curull de sensibilitat.
    De vegades, la vida ens dóna sorpreses quan menys ho esperem!

    :)

    ResponElimina
  8. aix, jo no fa gaires anys també ho pensava, o sigui, que els contes de fades no són només de nenes sinó també d'adults!!! Preciós el post, molt dolç. Hauries de veure les nenes del cole com somien amb les princeses, i lo millor de tot, poder compartir aquest conte amb elles!!! Petonets!!!

    ResponElimina