Una vegada algú va preguntar a Ella quines eren les seves manies. La pregunta la va sobtar molt. Quina classe de pregunta era aquella? Com que es va quedar tan parada només va contestar: “no tinc manies jo”. La resposta que li van donar encara la va sobtar més: “tothom en té una o altra”. Des d'aquell dia Ella vigilava cada cosa que feia, per descobrir quines eren les seves manies. Aleshores, va adornar-se de que era ben cert. Tothom en té de manies.
Ella va descobrir que tenia manies un dia que tornava de l'escola amb l'autobús. Va pujar i, com cada dia, va anar a seure al mateix lloc de sempre. Aleshores una nena va seure al seu costat i li va dir:
-Ella, com és que sempre seus al costat de la finestra? No t'agrada seure al seient que dóna al passadís?
La resposta d'Ella va ser automàtica: No.
Aleshores la nena li va dir:
- Estàs carregada de manies!
En aquell moment va començar a donar-li voltes. Aquella és una de les seves manies: seure al costat de la finestra de l'autobús. No li agrada seure al seient que dóna al passadís. Ho troba avorrit. Ella prefereix seure a la vora de la finestra i passar-se el trajecte mirant per la finestra, observant els verds camps de vinyes i mirar als núvols. A partir d'aquí, Ella va començar a conèixer-se més i a descobrir més coses que no suporta o que prefereix fer d'una manera diferent.
Hauràs de deixar a Ella que vingui algun ratet per que em decobreixi les meves maníes, que en dec tenir,però no me les reconec.
ResponEliminaFa anys, quan de postres hi havia alguna galeta, jo me la possava a la boca i mentre feia com llegir el diari o que em se jo, la galeta al llavis i les dents trixant no necesitaven de mans i dits. Jo no me'n dava compte fins que vaig tenir la sort de veure al cap dels anys que el meu fill ho feia i em vaig donar per enterat. Anton.
He de reconèixer que feia dies que no venia pel teu blog. Osti quin canvi! Té tot un altre aire ara...! M'agrada molt (però revisa el rellotge, que no va a l'hora).
ResponEliminaDoncs jo de manies en tinc tantes... Em sembla que d'aquí poc en publicaré tot un post, dedicat a les manies, m'has inspirat! Moltes moltes gràcies, que ja feia dies que la inspiració se n'havia anat de vacances avançades.
Una abraçada!
Doncs esperarem a veure les altres manies d'Ella. La de l'apunt d'avui, també era una de les meves manies (que ara he reconvertit a la inversa: prefereixo el seient del passadís dels avions, per comoditat...) :)
ResponEliminaPotser no son manies , només es questió de gustos i de vegades costums , si mes no sona millor
ResponEliminaJo opino com el garbí, visca les manies, en elles, de vegades som qui volem ser...
ResponEliminaPatri, he llegit en algun lloc que tens un altre blog??
ResponEliminaJo també penso que és molt difícil separar manies de costums, o hàbits o rutines o...
ResponEliminaUna mania és quelcom de patològic, de malatís més aviat. Les entenc com a accions repetitives i absurdes que no porten enlloc...
Què en penseu?
Ah, i enhorabona per la nova imatge del blog: m'agrada!!!
ResponEliminaPotser no és una mania, sinó un gaudir, una manera de disfrutar, que tens el paisatge i et distreu, et pot ajudar a relaxar-te.. no? jeje. Però sí.. tots en tenim alguna de mania!!!
ResponEliminaEstem fets de manies, que de vegades agobien als altres i de vegades amb les que no molestem a ningú i vivim més feliços :)
ResponEliminaes dificil viure amd moltes manies, pero no ens donem compte i estem envoltes d´elles
ResponEliminanormalment visquem amb moltes manies.Som humans i no som perfectes
ResponEliminaJo crec que una «mania» és senzillament una manera pròpia de fer les coses. Si algú no la comparteix i li sembla estranya —o potser molesta— aleshores esdevé una «mania»! :)
ResponElimina